Final de festa

Necessitava ingredients per fer un brou d’idees i vosaltres, en l’entrada anterior, me’ls heu donat. Els he endreçat alfabèticament “amor, bandarra, cadira, calma, calor, camí, cava, cim, diners, emmirallar, espanta-sogres, espelmes, esquena, felicitat, fera, llàgrima, llavis, llençol, megalomania, mirada, núvol, pa, passió, pintura, planura, plor, pluja, sexe, somriure, taló, tedi, ullal, vaixell, vela, viatjar, xorc (lladre)” i els he cuinat a foc lent (jo és que sóc lenta de mena). Tot seguit us en serveixo un plat que, com em passa amb tot allò que faig, està elaborat amb més bona fe que traça:

El primer que va sentir en recuperar la consciència va ser un mal de cap espantós i un estrany gust metàl·lic a la boca. El desordre que l’envoltava era tan exagerat que o bé havia entrat un xorc escorcollant barroerament en busca d’uns diners que no havia trobat enlloc, o bé la festa de l’empresa, que en principi s’augurava tediosa, havia acabat feliçment en una nit  d’amor apassionat. Les ampolles de cava buides, les espelmes a mig cremar, l’espanta-sogres vermell i les sabates de taló d’agulla escampades per terra la van decantar per la segona idea.

Es va embolcallar amb els llençols en busca d’una mica de calor i la suficient calma per recordar, sense èxit, què havia passat la nit anterior. Davant d’un panorama així, hauria d’haver despertat amb un somriure als llavis, però alguna cosa a dins li deia que allò acabaria amb plors i lamentacions. En passejar la mirada per l’habitació, es va adonar, esgarrifada, de la corbata doblegada a sobre de la cadira, d’un verd intens que feia mal als ulls i que inequívocament  pertanyia a l’idiota megalòman del departament de comptabilitat. Va fer una ganyota de desgrat i va pensar que devia haver empassat una quantitat d’alcohol espectacular per dur-la a una nit de sexe amb algú que ni tan sols li queia raonablement bé, i ara, aquell estúpid bocamoll, la faria quedar com una bandarra davant de tots els companys.

Feixugament, va fer unes passes cap al finestral i va recolzar suaument l’ardorós front als vidres freds i xops pels regalims de pluja amb l’esperança de trobar una mica de consol a la monumental ressaca. El cel era farcit de núvols de tempesta que s’arrossegaven lentament pels cims, com mandrosos vaixells de vela grisa i esquinçada, disposats a emprendre un viatge massa llarg. Tot d’una, entre la boira de la planura, a la dreta del camí, va veure el masover cavant un gran forat en el jardí. Aquell home era un tros de pa beneït, però de vegades feia unes coses ben estranyes: haver de fer un clot per enterrar una vaca morta no era una tasca exòtica en una casa de pagès, de tant en tant hi havia baixes, però fer-ho mentre plovia a bots i barrals no tenia cap sentit. Havia de baixar a renyar-lo: ja no tenia edat per fer aquestes bestieses.

En fer un pas enrere, va veure la seva figura emmirallada en els vidres de la finestra i va sentir una onada d’indignació que sense voler li va fer brollar llàgrimes: tenia l’esquena plena d’esgarrapades com si hagués lluitat amb una fera. Però qui pensava que era aquell gamarús per deixar-la tota senyalada? És el que li faltava. Aquelles esgarrinxades no eren de les fàcils de dissimular; de joveneta havia aconseguit amagar alguna xuclada al coll amb bones dosis de pintura i paciència, però no hi havia maquillatge capaç de tapar aquell desastre.

Mentre es lamentava amargament, la porta es va obrir de sobte i va fer un bot per la sorpresa. Era l’àvia que entrava sense gaire protocol, molt atrafegada i força empipada. Anava remugant que déu n’hi do, que quina nit li havia donat, que havia de ser més discreta, que quina feinada se li havia girat a ella i al masover… Quan va ser enmig de l’habitació va clavar els ulls en la noia que, vermella com una cirera, se la mirava petrificada:

– Ets igual que ton pare -va dir- no aguantes gens bé la beguda: dues copetes de ratafia i ja la ballàvem. No li calia ni lluna plena, ni estar en zel, ni patir transformacions, ni bestieses: tot just ho tenia coll avall ja podia córrer tothom. Si més no, ell devorava les preses al bosc i no empastifava la casa de sang i llavors era més fàcil carregar-li la culpa a qualsevol llop vulgar, però això de deixar el paio enmig del menjador no té nom, bonica. I mira com t’ha deixat l’esquena! T’ho he dit un munt de vegades: els has de clavar els ullals amb més empenta que si no s’esvaloten massa. Au, vesteix-te i ajuda’m a colgar-lo al jardí.

I ella es va afanyar a vestir-se amb roba vella per baixar a ajudar la iaia i el masover. Tot i l’esbroncada que li acabava de caure a sobre se sentia reconfortada: si més no, ja recordava com havia acabat la festa.

Relativitat

–         A veure si ens entenem -va dir amb una expressió a mig camí entre l’estupor i la resignació-. Em dius que aquesta és la casa que volíem que fessis?

–         Efectivament.

–         I em vols fer creure que els plànols que ens vas ensenyar pertanyen a aquesta… aquesta… a això?

–         I tant. Només els ajustos clàssics: petites modificacions pels desnivells naturals del terreny, el que vosaltres m’heu fet canviar a darrera hora…

–         I nosaltres hem demanat això?

–         Fil per randa.

–         Volíem la cuina a la planta baixa i ens l’has posada al soterrani.

–         No si hi accedeixes des de l’habitació dels nens; aleshores podràs comprovar que només has de baixar un nivell.

–         I l’estudi, no havíem quedat que aniria a la primera planta?

–         Efectivament, si hi vas des del cantó de ponent del jardí, has de pujar una planta. Ara bé, la teva dona el volia més lluny de la cuina, així doncs si hi vas des del cantó de llevant, aleshores la planta l’has de baixar i tots contents.

–         I com és que he de pujar dues plantes per anar a l’habitació de matrimoni?

–         És relatiu: si t’ho mires des de la cuina en son dues, però des del menjador només una.

–         I això per què?

–         La Marta em va dir que era condició sine qua non que estigués al mateix nivell que l’habitació dels nens.

–         Però si per anar d’una habitació a l’altra hem de pujar i baixar cinc trams d’escala!

–         Bé, d’aquest detall no n’havíem parlat pas.

–         I es pot saber per què si accedeixo al rebost des del jardí de ponent en puc obrir la porta d’esquerra a dreta i si ho faig des del vestíbul ho he de fer de dalt a baix?

–         Aquí et dono tota la raó: les subcontractes, ja se sap, t’ofereixen pressupostos ajustadets, però de vegades els operaris són una mica barroers i…

–         I aquest banc que has posat enmig del passadís? També l’hem demanat?

–         No. Això és cosa meva. Pensa que de vegades costa una mica acostumar-se a aquestes solucions constructives tan originals i innovadores i, creu-me, si més no al principi ho agraireu. I ja veuràs com la teva casa farà furor entre les amistats. Una obra com aquesta no la fa ni en Nouvel. És que ho té tot: ampli, assolellat, funcional i amb el gimnàs integrat. Una filigrana, senyor meu, una filigrana!

.

Aquest relat és la meva primera participació en el blog “Relats conjunts“. El segueixo des de fa un temps i m’ha fet dentetes. Si algú més s’hi anima, ja sap 😀

Memòries africanes

Estirada sobre l’immens llit de fusta d’eben, la Ventafocs feia hores que mirava pensativament el sostre de la cambra. Semblava mentida que se sentís tan il·lusionada el dia que el Príncep Blau li va dir que per celebrar la lluna de mel farien un safari a l’Àfrica i que n’hi hagués hagut prou amb tres setmanes de viatge per esmicolar tots els seus somnis.

Allò no tenia res a veure amb el que havia esperat: s’avorria com una ostra i a sobre no hi eren per fer fotografies, sinó que el Príncep i la seva colla hi eren per matar elefants. Elefants! Tan espectaculars que eren i aquell babau només pensava a matar-los. De ben segur era una qüestió d’enveja: aquells magnífics animals tenien deu vegades més intel·ligència que en Blau i no volia entrar en valoracions més enllà del cervell per no dir-la més grossa.

Tanmateix, la Ventafocs tenia ben clar que no havia patit vexacions durant tota la infantesa i la joventut per acabar fent una vida grisa i trista. Amb la madrastra i les germanastres ja n’havia tingut ben bé prou. Així doncs, quan van picar a la porta de l’habitació va saltar del llit i va anar a obrir la porta d’una revolada. En Hassan l’esperava, somrient, amb les maletes fetes i el Rolls a la porta de l’hotel. Darrere d’ells només va quedar una densa polseguera i amplis reportatges en les més prestigioses revistes del cor.

I no penseu que la predicció de la fada l’errés gaire, no; fet i fet, la va encertar força. La Ventafocs, tal com va dir,  estava predestinada a un príncep… només en va errar el color.

La veritable història de la princesa i el pèsol

En Martí era el jove pagès amb el futur més prometedor de la zona: treballador incansable, innovador, de bon tracte i molt eixerit. Tot i que no era el que en podríem dir guapo, guapo, tenia enamorades totes les mosses de la contrada que en valoraven l’encant i que només li trobaven un defecte: sa mare.

De fet, no és cap raresa: tota mare veu en el seu fill un diamant sense polir a qui cap noia li arriba ni a la sola de la sabata. El problema és que la mare d’en Martí anava un  passet més enllà i estava absolutament convençuda que el seu fill només es podia casar amb una princesa. Segons ella, era cosa del destí: li ho havien profetitzat en somnis mentre n’estava embarassada. El seu pare, molt més prosaic, li replicava que si aquell dia no s’hagués afartat de maduixes amb nata abans d’anar a dormir no hauria somniat bestieses. En Martí, per evitar la mala maror, esperava que li passés la dèria i no deia res.

Però vet aquí que va arribar el dia en què va conèixer la seva “princesa”. Va ser en el ball d’envelat de la festa Major que va veure la Mariona de ca n’Amat i només els calgué creuar una mirada per saber que estaven fets l’un per l’altre. Somrient com un babau i enamorat fins el moll de l’os, l’endemà ho va dir als de casa i es va trobar amb un petit problema: la mare. No hi havia res a fer: o demostrava que era una princesa, o no entrava a casa com a jove.

Segons el que havia llegit (ai, Senyor, quins referents!) per acreditar dita noblesa i sensibilitat havia de dormir dalt d’una muntanya de matalassos sota dels quals hi hauria un pèsol. Si la noia detectava el llegum, era la prova irrefutable que la mare necessitava. El pare va protestar perquè no entenia què pintava una nora figaflor en una casa de pagès. La mare va dir que el destí era el destí. En Martí va reflexionar una estona i els va proposar un tracte: ell posaria un pèsol a sobre del somier, la mare el cobriria amb tants matalassos com li vingués de gust i ningú no avisaria la Mariona de l’objecte de l’experiment. Si l’endemà la noia deia que el llit li havia fet passar mala nit, els deixarien casar i no se’n parlaria mai més de la vida.

I així ho van fer. Van organitzar una matança del porc per al cap de setmana i hi van convidar la Mariona i la seva mare, que era mocadera. L’habitació de les convidades, la van preparar tal com ho havien pactat: un llit normal per a la mare i un amb pèsol i ració extra de matalassos per a la filla. Val a dir que quan la noia va veure el parament va quedar força impressionada, però com que l’amor és cec (i una mica ximple), no va dir res i va grimpar dalt de tot sense dir ni piu.

L’endemà es van llevar ben d’hora per fer les botifarres. La mare de la Mariona va ser la primera d’aparèixer a la cuina, fresca com una rajada i disposada per la feina. Uns minuts més tard va aparèixer la pobra mossa amb els ulls inflats, mal de ronyons i badallant contínuament. Pel que sembla, havia passat molt mala nit entre trobar la postura per dormir i mirar de no caure del llit. En Martí va mirar complagut a sa mare i li va picar l’ullet: “això és cosa del destí, oi, mare?”. La mare va arrufar el nas, però no va gosar dir res perquè un tracte és un tracte.

I en Martí li va declarar el seu amor a la Mariona.

I la Mariona li va dir que ella també l’estimava.

I ningú no hi va posar cap objecció.

I el pare es va fer un tip de riure tot dient que era cosa del destí.

I la mare feia morros, però no deia res.

I tots plegats van ser feliços i van menjar anissos.

I és que quan el destí està escrit en les estrelles…

Ai, les estrelles!

Per cert, ja us havia dit que en Martí era un pagès excepcional?

Però excepcional, eh!

Apa, ara no us escandalitzeu: de ben segur que el destí existeix… però què té de dolent donar-li una empenteta? 😉

Determinació

N’estava fins dalt de tot de sentir dir els seus amics que estava en la lluna de València, que era molt despistada, que li faltava concentració, que feia les coses a la babalà, que no pensava el que feia, que era massa impulsiva, massa esverada i, el que era pitjor, que si no canviava  aquesta actitud tan dispersa, mai no podria crear històries amb cara i ulls.

Quin disbarat. No entenia d’on li venia aquella fama de despistada tan absolutament infundada. En tot cas, el seu problema no era aquella suposada  dispersió, sinó que estava passat per una època de sequera d’idees. De fet, estava segura que l’únic que necessitava era una mica d’inspiració, potser alguna lectura que despertés la flama creativa que tenia lleugerament adormida. Només li calia una guspira que li encengués l’enginy i tot rutllaria la mar de bé.

Així doncs, va anar a la biblioteca i , pujant els graons de dos en dos, va enfilar cap a les prestatgeries del fons de la segona planta, allà on hi havia la essa d’Stephen, allà on trobaria els llibres del rei del crim, el mestre del pànic, del misteri i de l’angoixa. Va buscar, infructuosament, nerviosament, durant una bona estona. No podia ser, no hi havia ni rastre de les seves novel·les. Cap ni una! Totes havien desaparegut. Era com si els astres s’haguessin conxorxat per negar l’aliment a la creativitat.

De cop i volta, va contenir la respiració. El temps es va aturar. El silenci en la sala es va fer dens i estrany. Podia sentir-se els batecs del cor. Una suor freda li va cobrir el front i una esgarrifança la va resseguir de cap a peus. Calladament, enrojolada i capbaixa, va recular fins als prestatges de l’entrada. Justament fins on eren els llibres endreçats per la ca de King.

No li va quedar altre remei que admetre que potser sí, que els amics tenien una mica de raó.

I com va dir aquell: TODO esto es ABSOLUTAMENTE FALSO, salvo algunas cosas.

Hi ha dies que penso que el meu “alter ego” no hauria de ser un ocell, sinó un peix 😦

El diari de (5 de 5)

El dietari jugava amb mi i jugava brut. Em mostrava un futur prou clar perquè resultés inquietant, però massa imprecís com per poder-lo esquivar. No entenia la utilitat de tot plegat. Que potser aquells fulls burletes m’estaven insinuant que només era un titella en mans del destí, que no era jo qui controlava què hi havia de bo i de dolent en ma vida? O potser era el diari qui capriciosament marcava l’esdevenir? Fins i tot, qui sap si llegir-hi què havia de passar m’impulsava inconscientment a fer-ho possible?

No podia respondre aquell allau d’interrogants pertorbadors, però  sí que tenia ben clara una cosa: me n’havia de desempallegar. Allò no podia seguir així; des que el vaig trobar només vivia per desxifrar aquelles informacions velades que insinuaven què passaria l’endemà però no deien com. Aquell maleït llibre m’havia robat el present i m’estava prenent la il·lusió del futur.

Impossible desar-lo perquè sabia que la temptació de tornar-lo a obrir-lo seria massa forta, ni tampoc no el podia destruir perquè, carregada de raonable superstició, em podia imaginar devorada per les flames mentre els fulls cremaven en la foguera. Per tant, vaig fer l’única cosa raonable: posar-lo dins d’un sobre sense remitent, inventar-me un nom, escriure una adreça a l’atzar i enviar-lo per correu. Mai arribaria enlloc. Mai em tornaria a les mans.

Tanmateix, en arribar davant la bústia rodona i groga em vaig deturar carregada de dubtes. I si m’estava precipitant? Potser li havia de donar una altra oportunitat, potser amb el temps seria capaç d’entendre’n millor les pistes, potser perdia una ocasió excecpcional, potser…

Vaig veure de cua d’ull la Maria que em saludava des de l’altra vorera. -Ei, demà anem a fer un tomb amb la barca. T’hi apuntes? L’irresistible impuls d’obrir novament el dietari per veure què en deia em va acabar de decidir. Els dits es van afluixar i van deixar que el sobre llisqués suaument pel forat de la bústia cap al no-res. Mentre veia com l’engolia, no vaig poder evitar sentir una estranya barreja de tristesa i alliberament.

Per cert, aneu amb compte si mai rebeu un paquet sense remitent i a dins hi ha un antic diari amb coberta de pell i lletres daurades. El subconscient ens juga males passades i, ara que hi penso, no podria jurar si el nom l’he inventat del tot.

El diari de (4 de 5)

El dia abans de la vaga, com cada matí, vaig obrir el dietari ansiosament. Hi explicava que havia anat a urgències perquè em curessin un trau al cap, que tenia el cos masegat i que havia sortit de l’hospital amb divuit punts i dopada amb un carregament d’analgèsics.

Ja ho tenia: allò era un advertiment! Per fi tot semblava encaixar. El diari, per força, havia de ser l’obra d’un esperit protector que m’avisava dels perills per poder-los evitar. De ben segur que si l’endemà sortia al carrer em veuria implicada en algun merder entre els manifestants i els antiavalots i a mi m’hi enganxarien enmig, per tant vaig decidir quedar-me a casa tot el dia i així evitar prendre mal.

Potser la culpa va ser la mania que tinc de llegir mentre camino, potser va ser que els nens tenen el vici de deixar les joguines escampades per terra o potser la sorpresa en llegir quins serien els esdeveniments del dia següent. El cas és que el dia de la vaga, de bon matí, acabada de llevar, mig adormida i capficada, no vaig veure el patinet: relliscar-hi i rodolar escales avall tot va ser una. No cal dir que, tot i no haver-me trencat cap os, vaig necessitar una dotzena i mitja de punts de sutura i un Nolotil cada sis hores.

El diari de (3 de 5)

Em vaig quedar bocabadada. No entenia com s’ho podia haver fet en Ramon per arrencar els fulls del dia anterior i escriure la nova predicció ni tampoc com podia haver calculat que prendria mal. Però no. No podia ser. Mon cosí podia ser un ximplet, però mai de la vida sabotejaria una cadira perquè en caigués. Per força hi havia d’haver una altra explicació. Havia de ser una altra cosa.

A partir d’aquell dia vaig viure enganxada al dietari. No el deixava ni de dia ni de nit per assegurar-me que ningú no el pogués manipular. Si algú em preguntava què era o me’l demanava per donar-li un cop d’ull contestava de mala manera i em mostrava irritada i nerviosa. No podia permetre que algú el llegís.

Tot sovint l’obria per descobrir-hi canvis, per veure-hi empremtes, per endevinar-ne la trampa, per comptar-ne els fulls; però sempre hi havia les mateixes 60 planes i cada matí, indefectiblement, amb la meva cal·ligrafia i una tinta esvaïda hi havia escrit l’esdevenir de dia següent.  Si allò era obra dels deus o dels dimonis, no ho aconseguia esbrinar. L’únic que sabia del cert és que sempre, sempre, l’encertava. I això m’obsessionava.

El diari de (2 de 5)

L’endemà va nevar, en Miquel va esmicolar un vidre de l’hivernacle i la tieta va arribar carregada de regals. Tanmateix, no em vaig deixar ensarronar; allò havia de ser obra d’en Ramon que sempre estava barrinant històries per empipar-me. Ben mirat, el pronòstic no era tan difícil: per la ràdio havien anunciat el canvi de temps, la tieta bé devia haver avisat a algú perquè l’anés a buscar a l’estació i no hi havia res de tan fàcil com conxorxar-se amb el nano per ordir una broma. Pel que fa a la lletra, no era gaire complicada de copiar i, de fet, la idea de buscar els àlbums antics va ser d’en Ramon. Així doncs, vaig decidir fer veure que no havia vist el dietari: el desaria i no en diria res a ningú. No em venia de gust servir de diversió a aquell ganàpia.

L’altell de l’armari encastat de la meva habitació em va semblar un bon amagatall. Hi vaig apropar una cadira vella i corcada per pujar-m’hi i guardar-hi el dietari. Llàstima que no em vaig fixar prou en com n’era de vella i corcada perquè va cedir estrepitosament de seguida que hi vaig apuntalar un peu. La broma em va costar una esgarrinxada d’un pam i una fota reblincada de turmell que va necessitar un embenatge fins el genoll i una setmana de repòs. Ara bé, el pitjor no va ser això. El que em va trasbalsar més va ser veure el diari que, en caure a terra, va quedar obert per la primera pàgina. Amb lletra entenedora, menuda, lleugerament inclinada cap a la dreta i els punts de les is ben cargoladets, s’hi llegia l’anotació d’un sol dia, el de demà, i explicava com n’era avorrit passar el dia asseguda al sofà fent repòs amb una cama embenada.

El diari de (1 de 5)

El vaig trobar per pura casualitat -o, si més no, això pensava- el dia que vaig pujar a les golfes per buscar una antiga col·lecció de cromos. Era en el fons d’un bagul empolsinat i tacat de rovell. No m’hi hauria fixat si no fos pel suau centelleig de les lletres daurades: El meu diari. L’ànima tafanera em va fer un bot d’alegria: que potser havia trobat les confidències d’algun avantpassat? Vaig seure a terra i amb certa precipitació vaig desembolicar aquell llibre de fulles groguenques. El que hi vaig veure em va deixar sense alè.

La lletra era entenedora, menuda, lleugerament inclinada cap a la dreta i el punt a sobre de cada i descrivia un curiós cargolet. Escrit amb tinta descolorida s’hi llegien amb profusió de detalls els esdeveniments del dia: havia caigut la primera nevada de l’hivern, en Miquel havia trencat un vidre d’un xut mal calculat i la tieta Marta havia arribat a la casa pairal, per sorpresa, per celebrar les festes nadalenques amb tota la família. Després d’aquelles notes no hi havia escrit res més. Era el diari d’un sol dia, concretament el de la data de demà i estava escrit amb una cal·ligrafia inconfusible: la meva.

PS: Des del mes de maig que no se m’acudia cap conte (al setembre en vaig penjar un, però fins a cert punt era manllevat), així doncs, espero que em perdoneu que el publiqui de mica en mica; vaig tan escassa d’imaginació que he d’estirar els recursos. Això sí: demà mateix hi haurà la segona part.