I al final…

No ho explica tot, evidentment,  però déu n’hi do:

El diable i la pluja

Ja fa un grapat de dies que un conte -tan esvaït en la memòria que l’he hagut de reinventar- em balla pel cap i us el volia explicar. Més o menys feia així:

Diu la llegenda que un dia el dimoni, que sap més per vell que per diable, es va aparèixer en un poble que patia una gran sequera. Va anar a trobar les autoritats locals i els va oferir els seus serveis: es comprometia a fer ploure un cop per setmana a canvi d’una bossa ben plena de monedes d’or. El batlle i els seus regidors no s’ho van pensar gens ni mica ja que la situació era extremadament preocupant. Varen acceptar el tracte perquè sabien que el dimoni tenia suficient poder per fer aquell prodigi i que, tot i ser un enredaire, sempre complia la seva paraula.

Tan bon punt el banyut va tenir la bossa a la butxaca, els va demanar de convocar tot el poble a la plaça per fer-los saber quin bon negoci havia fet el consistori. Quan hi va ser tothom, va pujar dalt d’una tarima i amb veu ferma els va dir, entre els aplaudiments entusiastes dels vilatans, que a partir d’aquell moment mai més s’haurien d’amoïnar per la sequera perquè faria ploure un cop per setmana tant si era maig com agost.

–       Ara -va dir el dimoni amb to solemne- només em cal l’últim detall: saber quin dia voleu que plogui. Voleu que plogui cada dilluns?

–       Ep, no! -va dir un pastor- Dilluns és el dia que traiem el ramat de l’estable per dur-lo a pasturar a la muntanya i si se’m mullen els bens se’m posaran malalts. Trieu un altre dia, sisplau.

–       Cap problema. Us sembla bé que plogui cada dimarts?

–       Ui, no! -va dir una pagesa- Dimarts és el dia que fem el mercat de la vila i si plou no vindrà ningú a comprar. Busqueu nova data.

–       No hi fa res. I què me’n dieu de cada dimecres?

–       Per res del món! -va dir el moliner- Dimecres és el dia que porto els sacs de farina al magatzem i si plou i es mulla se’m florirà. Que plogui un altre dia.

–       Sense inconvenients. Podria ser cada dijous?

–       Ah, no! -va dir una mestressa- Dijous és el dia de fer la bugada i no podríem estendre la roba. Per força n’ha de ser un altre.

–       Molt bé. Què me’n dieu de cada divendres?

–       Ni somniar-ho! -va dir un pagès- Els divendres fem la collita forta de la setmana perquè l’endemà és el mercat de la capital i és on millor es paguen les nostres verdures. Canvieu la data.

–       Res de tan fàcil. Us va bé que plogui cada dissabte?

–       No, no i no! -van dir les mosses en edat de festejar- Cada dissabte hi ha envelat i si plou a bots i barrals arribarem plenes de fang al ball i fetes un espantall. Res de dissabte.

–       D’acord, d’acord. Així doncs, fem que plogui cada diumenge.

–       Germans, germanes! -va dir el mossèn- Diumenge és el dia del Senyor i no podem demanar que una data tan assenyalada resti deslluïda per la pluja. Encara seríeu capaços de quedar-vos a casa en lloc d’anar a ofici. No pot ser en diumenge, no.

La plaça era un guirigall: cadascú defensava les seves raons i pensava que els altres eren un coi d’egoistes perquè la pluja era molt necessària, i tant que sí, i bé havien de triar un dia, però mai de la vida el “seu” dia. I el diable els va dir que no tenia cap pressa, que ell podia esperar pacientment, que ho parlessin tranquil·lament i que quan entre tots haguessin decidit quan havia de ploure ja els ho dirien perquè ell pogués fer el prodigi.

I va marxar fent dringar la bossa d’or a la butxaca, amb un alegre balanceig de cua i una rialla burleta sota el nas ganxut perquè sabia que mai, mai, mai no es posarien d’acord.

I digueu-me, nens i nenes, si sentiu la necessitat de pluja d’independència i fullegeu una mica els diaris i llegiu les declaracions d’uns polítics i d’altres i veieu cadascú fent sa guerra… no sentiu una micona d’olor de sofre?

O mais melhor

Gaudir d’una bona autoestima és saludable; això ho sabem perfectament tots aquells qui “gaudim” d’una autocrítica tan ferotge que fa que ens convertim en els nostres pitjors enemics. Ara bé, això de tenir l’ego pels núvols també ha de ser prou fotut. El meu avi sempre deia que en aquest món sempre és millor que et tinguin enveja que no pas pena, però creure fermament que ets rico, bonito e bom  també ha de ser prou complicat perquè per força t’has de trobar en algun moment amb la incomprensió del món mundial i una terrible manca de reconeixement quan la gent no es desmaia en veure’t passar pel carrer.

Aquesta criatura pateix tantes mancances que (ai, pobret, guaiteu quina carona de petarrell!) se sent trist i el cas és que té tota la raó:

ELL, que és o melhor jugador del planeta, veu com la UEFA atorga el premi al millor jugador de la temporada a l’Iniesta.

ELL, que és el rei del joc individual, sent una inexplicable i incomprensible fredor entre els companys d’equip.

ELL, que n’haurien de fer un monument al costat de la Cibeles, sent com el seu club promociona per a la Pilota d’Or a en Casillas.

ELL, que era el mais rico perquè el seu fitxatge va ser el més car de la història, ja no és el mais rico perquè Ibra, Anelka, Crespo i Verón tenen millor nòmina.

I la humiliació més forta de totes, la més cruel, la que m’hi jugo un sopar que és la que l’ha enfonsat en la misèria emocional i en un pou de negror i depressió profunda:

ELL, que és el mais bonito, que es destrossa en el gimnàs per tenir aquelles rajoles de xocolata per abdominals que no s’hi fa petons perquè no s’hi arriba, no ha estat escollit com el jugador més sexy de la lliga BBVA i novament un blaugrana, en Piqué, li ha passat la mà per davant de la cara.

No em negareu que una cosa així t’ha de treure les ganes de viure. Però no patiu per ell, minyons i minyones: si aquest país és tan de pandereta com em temo, encara veurem el Florentino traient una vareta màgica i tot i tenir un club endeutat fins a l’ànima encara farà un esforç de flaquesa i li retornarà la felicitat a cop de talonari. Així ho espero… perquè si no seria una pèrdua inestimable pel Crakòvia.