Sense ànim d’ofendre, eh!

Que consti que no tinc la més mínima intenció de faltar al respecte a ningú. Cap ni una! Que per què ho poso en negreta? Doncs perquè al Sr. Coromines, un senyor d’Olot (jubilat, segons he llegit en algun diari) li han cardat més de 5.000 euros entre multa i indemnització per danys morals per unes paraules que va dedicar al Sr. Monago en un fòrum d’internet, i ara mateix la meva economia no podria resistir que algú s’ofengui més del compte. Així doncs, que quedi clar: de bon rotllo.

Val a dir que la notícia m’ha sobtat: després d’escoltar periodistes (?) dient que la Consellera Geli era una zorra, a polítics (??) que el president Mas és un nazi, a reputats opinadors (???) que, ja posats, tots els catalans som nazis els dies parells i jueus els dies senars… què podia haver dit un senyor d’Olot que superés el “nivelaçu” que ens envolta com per anar a petar a un judici? Doncs, tal com ho he trobat en els diaris (desconec si ho va fer en castellà perquè no he trobat el text original) entre altres coses va escriure que era un: “cabronazo / gilipollas con todas las de la ley / hijo de puta / miente como un bellaco / mamón / racista anticatalán y guardia civil”.  Valguemdeusenyor, quin sobreescalfament Sr. Coromines! Però home, com se li acut dir aquestes coses, si tothom sap que no era guàrdia civil, sinó bomber!

Total, que l’han denunciat, jutjat i trobat culpable d’injúries i ara, si no recorre la sentència, haurà d’apoquinar la multa i les costes del judici. I què voleu que us digui: tot plegat em sembla desproporcionat. Desconec el ressò mediàtic que pot tenir un fòrum d’aquests, però imagino que deu tenir una audiència inferior a la de determinades cadenes de televisió. Tampoc em sembla que les paraules enceses d’un ciutadà que parla a títol particular tinguin el mateix pes que la de militars, periodistes i polítics que, potser amb paraules més elegants, han deixat anar burrades molt i molt més grosses.

I ja posats, també em resulta sorprenent i poc intel·ligent la denúncia d’en Monago (ai, ai, ai, que quedi clar que en dir poc intel·ligent parlo del fet, no de l’individu! -Glups-) perquè amb això només ha aconseguit revifar les paraules d’aquest olotí i donar-li’n major repercussió. Si més no, jo no sabia que algú havia dit que era un “cabronazo / gilipollas con todas las de la ley / hijo de puta / miente como un bellaco / mamón / racista anticatalán y guardia civil” i ara, ves per on, tothom que ha llegit la notícia de forma conscient o inconscient ha valorat fins a quin punt subscriu aquestes paraules i el tema torna a fer xup-xup.

No puc dir que estic d’acord amb les paraules gruixudes, però no sóc capaç de veure problema més enllà de la forma, no del fons. Fet i fet, em sembla que l’home estava encès perquè l’extremeny en qüestió havia manifestat públicament que “no hay que olvidar que quien nos ha quitado y robado la cartera y buena parte del futuro de los extremeños ha sido el gobierno catalán que ha conseguido una financiación autonómica hecha a su medida mientras los extremeños han perdido recursos del Estado que son necesarios para el legítimo desarrollo de la región”. És a dir, lladres, però amb una retòrica més florida. I el senyor Coromines, dolgut de tant sentir-se “cornut i pagar el beure” va explotar.

I ja posats, he de dir que hi ha una cosa que, personalment, m’ofèn més que no pas que m’insultin amb paraules grosseres: per a mi és més greu que m’insultin la intel·ligència. Posem per cas, per exemple el que els companys de partit del denunciant han tingut la barra de dir: que han apujat les pensions. S’han de tenir els cuyongs quadrats per dir-li a un 0,25% apujada. Jo no en sé gaire, però si l’IPC és, pel cap baix, 12 vegades superior a l’”augment” de les pensions, jo crec que això et fa més pobre. Imagineu que si el Sr. Coromines és un jubilat mileurista i decidís pagar la multa amb el “generós” augment de la seva pensió acabaria de pagar el deute l’any 2181.

Ja veurem com acabarà el tema. Potser presentarà un recurs o potser preferirà pagar i mirar d’oblidar-ho. La veritat, em semblaria injust que hagués de pagar, però si crea un compte amb el nom “TotsSomCoromines” ja pot comptar amb la meva aportació i no perquè em sembli bé l’insult i la desqualificació, sinó perquè tinc un particular sentit de la justícia: no suporto veure un Goliath acarar-se a un David… i mens si és en Goliath qui enceta la baralla.

A, erra, cu, u, e, o, ela, e, ge!

De vegades miro enrere i em maleeixo els ossos per no haver aprofitat millor la meva època d’estudiant. Penseu que, per exemple, de les classes de Filosofia només em va arrelar una sola idea (una!), però que, això sí, m’ha acompanyat sempre. No recordo el nom del professor, recordo vagament el seu rostre, les paraules exactes s’han esvaït en el temps, però el concepte va quedar. Ens deia que de veritat no n’existia una de sola, sinó que la componien les diverses perspectives, com les rajoles d’un trencadís, i ens animava a qüestionar-ho tot i a desconfiar de les “veritats absolutes”. Agraeixo el seu esforç per mirar d’obrir-nos la ment i vacunar-nos contra el fanatisme.

I vet aquí que un grapat d’anys més tard, mentre navegava per la xarxa saltant d’enllaç en enllaç, vaig ensopegar el blog d’algú que deia que era un arqueòleg amb glamour. Ara no sabria dir quin post en vaig llegir, però sí que em va trasbalsar (era una entrada molt bèstia) i de seguida vaig veure que estàvem en les antípodes.

M’explico: si m’hagués de descriure a mi mateixa diria que entre d’altres coses, sóc una persona tranquil·la, reflexiva, dona, hetero, mare de família, monògama des dels 18 anys, educada en un entorn molt conservador, tímida, covarda en la baralla (tot i que feliç en la civilitzada discussió), contenta quan passo desapercebuda, incòmoda quan sóc el centre d’atenció, la política em supera, m’agraden les criatures, alguna vegada he votat CiU… Preneu tot això, canvieu “tranquil·la” per “apassionat” i aneu capgirant tota la descripció; no sé si aquesta podria ser una aproximació de l’Arqueòleg, però en tot cas és una pinzellada de la imatge que en tinc.

Així doncs, què podia fer un cop localitzada la meva antítesi? Només podia fer una cosa assenyada: seguir-lo. Seguir-lo al blog, seguir-lo al twitter i escoltar el que hi diu. És un perfecte contrapunt que posa en crisi el que penso (no totes les crisis són dolentes, eh!) I el més curiós és que tot i que encara de vegades encara m’escandalitza (és que quan s’hi posa, s’hi posa), més sovint del que hauria imaginat, estic d’acord amb el que diu i cada cop una mica més (un dels dos està canviant?). Qui sap, potser el meu pas pel Batxillerat no va ser del tot inútil.

Bé, i tot això a què ve? Doncs que l’altre dia obro el correu i em trobo aquesta notificació:

Ja és mala sort, però es veu que potinejant amb un aparell de pantalla tàctil massa petit per la meva vista i escasses habilitats vaig tocar el que no havia de tocar. Encara sort de l’avís si no podrien haver passat quinze dies fins que pensés “que estrany, l’Arqueòleg fa dies que no piula res” (he oblidat afegir en la descripció que sóc un pèl despistada). Ho vaig arreglar i tan contents, però no vaig poder evitar pensar-hi: quin to era el del comentari? Sorprès? Decebut? Empipat? (aquí vaig arrufar les celles). En tot cas no l’havia deixat -a ell, al crack!- de la més trista de les maneres: indiferent (aquí vaig somriure d’orella a orella). Podeu dir-me ximpleta, però em va fer gràcia i momentàniament vaig pensar que hauria de canviar la discreta cuereta del meu avatar per un paó ben ufanós i estarrufat. Per una vegada a la vida, gràcies Murphi! 😀

Una d’enyors i “desenyors”

Abans-d’ahir vaig celebrar un sant de molt renom en aquestes dates: Sant Tornem-hi. Deixo enrere unes setmanes de desconnexió més radical de què hauria volgut i torno a la normalitat. He de reconèixer que no és un retorn traumàtic encara que no sabria dir si perquè les vacances de poble (al far, far south) són agradables tot i que sense llençar coets, o perquè la rutina del meu dia a dia em resulta fins i tot confortable.

En tot cas, confesso que enyoraré algunes coses:

Enyoraré poder foragitar el rellotge del canell, però no enyoraré ni saber en quin dia visc.

Enyoraré aquell cel nocturn tan net que les estrelles sembla que et caiguin a sobre, però no el cel diürn tan brillant que no et deixa ni obrir els ulls.

Enyoraré el vol de les orenetes, els abellerols, els bernats pescaires i els tudons, però mai de la vida el de les mosques, les vespes, els bernats pudents i els saltamartins.

Enyoraré el cant de les òlibes, les caderneres, les tórtores i els verdums, però en absolut el de les cigales (noteu que no relaciono més bitxos: elles soletes són IN-SU-POR-TA-BLES!!!)

Enyoraré la benvinguda joiosa dels meus gossos en veure’m cada matí, però no que insisteixin a fer guàrdies intensives cada nit (de debò, Brat i Lia, no és imprescindible que ens aviseu totes i cada una de les vegades que sentiu una guineu, un senglar, un gos, un… el que sigui… no cal, bufons, no cal).

Enyoraré l’estenedor ple de tovalloles de platja onejant com victoriosos estendards, però no que la rentadora no sigui una de súpermoderna amb súpercapacitat i súperveloç com la meva.

Enyoraré trobar sempre el moment de fer un gelat en bona companyia i de fer petar la xerrada sense presses, però no l’encongiment sistemàtic de la roba (Deumeusenyor, però quantes calories té cada granissat? Quantes?!?)

Enyoraré la xerradissa d’entaular-nos catorze a cada àpat, però no com n’és de difícil trobar una estoneta de solitud.

I tot i els peròs, enyoraré  aquestes tranquil·les vacances de poble que sento estranyament similars a un riu: sempre el mateix, però mai igual.

I vosaltres? També esteu una mica enyorats?

Zzzzzz…

Això no m’havia passat mai: gairebé dos mesos sense publicar i sense que hi hagi cap causa que ho justifiqui. Potser, com apuntava al @PauSamo, hauré de pensar a canviar l’avatar de la cuereta per un d’altre.

Potser aquest aniria bé:

O aquest altre:

Qui sap si aquest:

Tot i que tampoc aniria malament:

Aquest no sembla dolent del tot:

O aquest altre, que em donaria un aire més reflexiu:

O aquesta imatge tan tendra:

O deixar-me d’amagar darrere d’animalets i deixar veure el meu autèntic jo:

El cas és que no sé per què no publico res; potser llegeixo massa els diaris i la realitat està arrasant qualsevol burrada que pogués idear per a la ficció (insuperable: el que passa darrerament, cap guió surrealista no ho podria superar) potser m’ha marxat la inspiració que mai no he tingut… hi hauria de pensar, però em fa massa mandra posar-m’hi.

Tanmateix, per si el que passa és que se m’han acabat les paraules, us demano ajuda: me’n podeu regalar una, o dues o tres? Es tracta d’intentar un exercici que vaig fer fa temps i que consisteix a agafar paraules (substantius, adjectius, verbs…) que no tenen per què tenir cap mena de relació entre elles i amb tot el grapat de mots, filar una història.

Em suggerireu paraules? M’ajudareu a desempallegar-me dels braços de Morfeu? 😀

Ai, els titulars!

Val a dir que intentar saber en quin món ens belluguem és una tasca farragosa perquè (en un món ideal) hauríem de contrastar diverses fonts per evitar una visió esbiaixada i mai de la vida limitar-nos al missatge de les lletres grosses i cridaneres dels titulars perquè ens pot dur a unes conclusions ben estranyes.

Per exemple: un noi de València a qui van operar el genoll i li van posar una pròtesi externa per a immobilitzar-li l’articulació, però que en no poder pagar-la, la hi van treure i la van reemplaçar per un guix. En uns mitjans subratllaven el fet que un treballador d’ortopèdia privada campés per un hospital públic, en d’altres comentaven el final feliç en rebre’n una de segona mà cedida per un veí, en d’altres en qüestionaven el surrealisme del procediment de tot plegat… però si fa o no fa tots deien el mateix fins que vaig arribar al titular “chachi”, gentilesa del Diario la República, d’Uruguai (agafeu-vos a la cadira): Le sacan rodilla por no poder pagar. AAAARRRGGGGHHH, no em direu que no us ve al cap aquesta imatge

(Sí, aquest és el cas d’un transplantat de cor sense targeta sanitària)

Tanmateix, deixeu-me fer d’advocada del diable i dir que reconec que alguna vegada (només alguna, eh!) amb el titular n’hi ha ben bé prou. Un exemple absolutament a l’atzar d’una notícia de l’altre dia al VilaWeb: Carlos Fabra: El New York Times me la porta fluixa. Confesso que ho vaig llegir per saber què deia el New York Times, perquè fa temps que tots intuïm que en aquest senyor tant se li enfot el mort com el qui el vetlla.

Per cert, aprofito per fer una crida que amb internet mai se sap. Senyor Fabra, de mare a pare: no sigui malparlat, home, que les criatures prenen exemple de les coses que veuen a casa i després l’Andreita ja sabem tots què va dient pel món (i no, en aquest cas entengui que no cola allò de dir: “Ui, això ho deu haver après al col·legi”).

Plou i plou i plou…

Plou i plou i dolçament plou. I no puc deixar de mirar per la finestra per amarar-me d’aquesta estranya llum que dibuixa pàtines de quadro vell, d’imatge empolsinada, de record esvaït. I els núvols arrosseguen la panxa per la pineda, mandrosos, indiferents, absents, ingràvids. I pels vidres entelats les espurnes rellisquen suaument fent corriols de plata i llum. I l’aire es deixa estimar pel degoteig del cel i les fulles es deixen rentar la cara i fan mirallets de claror.

I jo també vull restar sota la pluja i que els núvols em xopin i que l’aigua em dibuixi corriols de plata i llum sobre la pell i que arrossegui la tristor cap als bassals i que em faci sentir renovada primavera. Però em quedo darrere els vidres arraulida com un gat mentre m’amaro del tamborineig de la pluja sobre les teulades i de les notes melangioses d’unavella tonada. Mentre plou i plou i dolçament plou.

Uoh!

Voldria afegir-hi alguna paraula més, però se m’han glaçat totes en la gola i els dits s’han garratibat sobre el teclat.

Així doncs, gaudiu-ho i prou.

I si en voleu dues tasses, aquí hi ha un segon vídeo (que, ignorant de mi,  no he sabut enganxar directament):

http://www.vilaweb.cat/noticia/4105923/20130416/video-lhome-travessava-volant-roca-foradada-montserrat.html#ooid=ExNjh4YTqD5SprfrqfSsKXG5QkFN5p2v

La insoportable levedad del criterio

No sabria precisar si és del cor o és dels budells que em surt dir sí a la independència, però no en tinc prou i necessito que també em surti del cervell. Trobo que una decisió com aquesta (si és que mai ens la deixen plantejar) que no només afecta el nostre present, sinó que implica el futur dels nostres fills, néts i els qui vinguin darrere s’ha de raonar fredament entre totes les vísceres.

És per això que llegeixo tot el que em cau a les mans per tal d’intentar tenir un criteri amb cara i ulls. Per força hi ha d’haver algun punt d’objectivitat a mig camí entre qui diu que això serà xauxa, lligarem els gossos amb llonganisses, exportarem neveres a Sibèria i importarem porrons d’Afganistan, i els qui afirmen que d’un dia per l’altre ens convertirem en l’Etiòpia del Mediterrani, els avis hauran d’anar a captar i ens canviaran els diplomes universitaris per etiquetes d’anís del Mono.

I com que penso que el que faig és molt normalet i ho deu fer tothom, l’altre dia em vaig donar una planxa espectacular en llegir aquest article en què es reflexiona sobre els condicionats de la data del referèndum. Entenc que la tria de la data pugui estar influenciada per la pressió social, l’agressivitat espanyola, les exigències respecte del dèficit, un possible resultat negatiu del referèndum escocès (Déu dóna pa a qui no té queixals!)…, però el que em sembla espectacular és que es un dels factors que calgui tenir en compte és de no fer-lo després del mundial de futbol, no sigui cas que un bon resultat enalteixi el espíritu nacional.

És a dir: compten que per a alguna gent, i malauradament no deuen anar desencaminats, la que potser seria (si és que mai ens la deixen fer) la votació més transcendental per a una generació, no estaria influenciada per raonaments econòmics, ni identitaris, ni culturals, sinó per l’eufòria futbolera en el cas que una estúpida pilota entri o no dins d’un estúpid marc de fusta amb una estúpida xarxa que li cobreix el fons. Divina mostra de criteri, sí.

Doncs res. Què hi farem. De bon rotllo. Però deixeu-me confessar que si hi ha dies que m’agradaria marxar del país, n’hi ha d’altres que voldria fugir del planeta.

I per deixar bon gust de boca, enllaço una cançó de La Trinca que darrerament, vés per on, reflecteix el centre de les meves pregàries: Ai, Senyor, que després de tot plegat no acabem fent l’indiu!

No comments

Ho poso en ordre alfabètic perquè veieu que a banda de ser rondinaire també sóc endreçadeta: aixafaguitarres, anihiladora, babaua, beneita, bunyolera, capsigrany, destructora, esgarriacries, gamarussa, graponera, maldestra, malfeinera, pocatraça, poca-solta, sapastre i ximpleta. Tot això m’he dit a mi mateixa quan he vist que en clicar en l’apartat que més m’agrada del tauler de control del bloc, el lloc on puc llegir toooot el que es comenta en els posts de wordpress (catxis, blogger no) en què comento,  no hi apareix res de res (en la imatge no es veu un borrall, però és el desplegable del “Tauler” on diu “Comments I’ve Made”).

Bé, per ser exactes no ha sigut una reacció immediata. Primer vaig pensar que alguna cosa no estava actualitzada i vaig actualitzar coses. Després vaig pensar que passava alguna cosa amb el navegador i ho vaig intentar des d’un altre navegador. Finalment vaig pensar que el portàtil s’havia encomanat d’algun virus malèfic i ho vaig intentar des d’altres ordinadors, concretament uns altres quatre.  I després de posar en pràctica tot el que la meva ignorància em dicta només em queda un veredicte: MONTSE, QUÈ COI HAS TOCAT PER CARREGAR-T’HO!!!

I després d’aquesta sessió d’autoflagel·lació… 1) això li passa a algun altre wordpressià? i 2) algú sap com s’arregla el desgavell? 😦

Ep! Rectificació 21 hores més tard per final feliç:

No puc dir què he fet per arreglar-ho perquè no he fet res i tanmateix ja funciona tot correctament. Després de dues setmanes de fer provatures des de quatre ordinadors diferents i quan ja havia perdut tota esperança d’autosuficiència i us havia demanat socors, va i s’arregla tot sol. És una victòria agredolça perquè si no sé què ha passat no sé com ho puc arreglar si mai hi tornem. Bé, potser els de Método3 m’han punxat el wordpress per fer un estudi sobre la reacció dels bloguers davant dels problemes tècnics inexplicables (Ah! Chi lo sa? Si han posat detectius per investigar avellanes, bé podria ser això, no?). En tot cas, ja puc seguir gaudint al 100% del món bloguer: l’enginy dels comentaristes de dins i fora d’aquest espai. Visca! 😀

Determinació

N’estava fins dalt de tot de sentir dir els seus amics que estava en la lluna de València, que era molt despistada, que li faltava concentració, que feia les coses a la babalà, que no pensava el que feia, que era massa impulsiva, massa esverada i, el que era pitjor, que si no canviava  aquesta actitud tan dispersa, mai no podria crear històries amb cara i ulls.

Quin disbarat. No entenia d’on li venia aquella fama de despistada tan absolutament infundada. En tot cas, el seu problema no era aquella suposada  dispersió, sinó que estava passat per una època de sequera d’idees. De fet, estava segura que l’únic que necessitava era una mica d’inspiració, potser alguna lectura que despertés la flama creativa que tenia lleugerament adormida. Només li calia una guspira que li encengués l’enginy i tot rutllaria la mar de bé.

Així doncs, va anar a la biblioteca i , pujant els graons de dos en dos, va enfilar cap a les prestatgeries del fons de la segona planta, allà on hi havia la essa d’Stephen, allà on trobaria els llibres del rei del crim, el mestre del pànic, del misteri i de l’angoixa. Va buscar, infructuosament, nerviosament, durant una bona estona. No podia ser, no hi havia ni rastre de les seves novel·les. Cap ni una! Totes havien desaparegut. Era com si els astres s’haguessin conxorxat per negar l’aliment a la creativitat.

De cop i volta, va contenir la respiració. El temps es va aturar. El silenci en la sala es va fer dens i estrany. Podia sentir-se els batecs del cor. Una suor freda li va cobrir el front i una esgarrifança la va resseguir de cap a peus. Calladament, enrojolada i capbaixa, va recular fins als prestatges de l’entrada. Justament fins on eren els llibres endreçats per la ca de King.

No li va quedar altre remei que admetre que potser sí, que els amics tenien una mica de raó.

I com va dir aquell: TODO esto es ABSOLUTAMENTE FALSO, salvo algunas cosas.

Hi ha dies que penso que el meu “alter ego” no hauria de ser un ocell, sinó un peix 😦