D de…

30 Juliol 2010
Després de desesperants dilacions…
D de descans (ja està)
D de distensió (ja em puc relaxar)
D de diagnòstic (ja el tinc)
D de… dictàmen: APTA
 
Guaiteu quin somriure tan idiota se m’ha quedat dibuixat a la cara:
 
 
Enllaço el Hallelujah d’en Leonard Cohen (ep, no l’apostrofo perquè la hac és aspirada i ara una falta aquí faria molt lleig). És un tema molt versionat, unes vegades més plausible que d’altres, però he triat l’original perquè aquest home té una veu que… uf!, quina veu, quina veu (ai si tingués 30 o 40 anys menys!).
 
Per saber si l’havia encertada he fet -no podia ser d’una altra manera- la consulta al DIEC2:  

al·leluia

interj. [LC] [RE] Exclamació d’origen hebreu que usen jueus i cristians com a expressió de joia, agraïment i lloança a Déu.
interj. [LC] [RE] Crit d’alegria, especialment de satisfacció de veure en fi realitzada, aconseguida, una cosa.
m. [LC] Ja podem cantar l’al·leluia.

Cap problema. La tria, pel que fa a la definició del títol, és bona. Pel que fa a la cadència també és la que m’escau ara mateix perquè m’he assabentat d’altres resultats que em semblen molt injustos i fan que la meva alegria esdevingui continguda.
 
Enllaço també l’Ítaca d’en Llach. I ara potser em direu “Montse, para el carro que només és el nivell D, no pas la Creu de Sant Jordi”. Potser sí que exagero, tant se val… però és que avui estic especialment engrescada a seguir omplint xarxes de volguts estels, plens de ventures, plens de coneixences…  
Anuncis

M’ho sembla a mi o…

29 Juliol 2010

No sé no sé. Si dic que em sembla que aquí tot el que es fa, es diu, es manifesta… pateix una fiscalització especial, diríeu que estic paranoica?


Còdols

22 Juliol 2010

Aquesta és la història d’una pedreta de riu, un còdol d’allò més normalet. Feia temps que rodava pel món; primer va ser part d’una gran roca, però després d’un hivern gebrat es fa fracturar i tot fent saltirons va anar a espetegar a un rierol. Allà va trobar un munt de companyes. N’hi havia que feia poc que havien arribat i eren com ella: anguloses, tallants, bastes i rugoses; d’altres, però, tenien una finor sorprenent i brillaven enmig de l’aigua del riu. S’embaladia mentre contemplava aquells còdols arrodonits i suaus. Algunes pedres tenien vetes blanques i rosades com de marbre o mostraven puntets brillants d’una lluïssor nacrada. N’hi havia que de tan negres emmirallaven el sol quan eren molles i d’altres que duien una micona de molsa enganxada que les feia molt elegants i sofisticades.

La pedreta gaudia terriblement observant tot allò que l’envoltava i es quedava badant per qualsevol detall. Admirava la grandària dels pollancres que creixien a prop de la riba i es meravellava amb el color i el cant dels ocells que saltironaven enmig de les fortes branques. S’enamorava del perfum de les flors que, molt coquetes, vinclaven les tiges per veure’s reflectides a l’aigua. Observava atentament amb quina gràcia les truites de pell brillant i verdosa s’escapolien astutament en veure els homes. S’estremia quan l’aigua del desglaç baixava amb empenta, amb tanta, que de vegades fins i tot la feia giravoltar com una baldufa. Amb tot, allò que l’extassiava per sobre de qualsevol altra cosa eren els concerts de les nits caloroses, quan les granotes cantaven acompanyades dels grills, del xipolleig de l’aigua i de la brisa juganera enmig de les fulles.

Un dia, l’aigua del riu va trobar la pedreta plorant. Què et passa, codolet meu? -l’hi va preguntar mentre l’acaronava dolçament amb un remolí d’escuma. És que tot és tan bonic, tan perfecte i jo sóc tan lletja! -va respondre desconsolada. Però què t’agafa, ara? -insistí mentre l’esquitxava per rentar-li la cara. Guaita els arbres: són alts i magestuosos, procuren mejar a les erugues que es converteixen en papallones i donen aixopluc als ocells. Fixa’t en les flors: són com les espurnes d’un arc de Sant Martí, engalanen el paisatge i sedueixen les abelles amb el seu perfum. Observa els animals: els peixos sovint demostren ser més llestos que els pescadors i el cant de les granotes posa un toc de màgia en les nits d’estiu. I tu, benvolguda aigua, dónes de beure a tots, cantes amb la veu més bella i fins i tot al sol li plau emmirallar-se en les teves recolzades tranquil·les. Però jo… sóc cantelluda, sóc grisa, sóc estèril, no sóc res. 

Però pedreta, què dius -va dir l’aigua tota sorpresa. No puc creure que tu, que ets tan observadora, puguis dir una cosa així. Si aquest lloc és bell és gràcies als arbres i a les flors i a l’aigua i a tu i a totes les pedres. Sense vosaltres res no seria igual. Les plantes poden crèixer fortes i valentes gràcies a les espurnetes de sorra que tu i les teves companyes heu anat deixant anar any rere any. Si els arbres són tan alts i verds és pels minerals que jo us he agafat en rentar-vos la cara. Als ocells, els plau prendre el sol dalt de tot de les roques i mullar una mica les potetes mentre passegen per sobre dels còdols de les aigües somes. I no oblidis que és aquí, entre vosaltres, on els peixos i les granotes troben protecció per als alevins i els capgrossos.

La pedreta va sospirar alleugerida en copsar com n’eren d’útils i necessaris els uns pels altres, però encara va deixar anar una darrera lamentació. Llàstima, aigua, que a tu, que em rentes i em poleixes, jo no et puc fer cap servei i fins i tot t’embruto. L’aigua del rierol va esclafir a riure. Encara no ho has entès? No m’embrutes pas, ben al contrari, m’enriqueixes i fas moltes altres coses per mi. Quan neixo als cims sóc freda, violenta, el meu tarannà és impetuós i puc arrossegar sense miraments qualsevol cosa que em passi pel davant. Les pedres sou reposades i reflexives, m’atureu la boja carrera i de mica en mica m’aquieteu i m’endolciu. Quan salto i jugo entre vosaltres és quan el meu cant és més alegre i hi ha qui diu que aleshores assereno l’esperit del qui m’escolta. I el servei més preuat per mi: les roques sou fermes i immutables i quan el sol us escalfa en guardeu el caliu dins del vostre cor. Pedreta, que no te n’adones?, passar a frec teu em tempera l’ànima! I el còdol, tot enrojolat i cofoi, va somriure feliç.


A taulaaaa!

18 Juliol 2010

Nens i nenes del nivell D d’enguany. I si fem un àpat plegats? Estaria molt bé retrobar-nos, explicar coses, acomiadar el curs i donar la benvinguda a les vacances.

Us agrada aquest restaurant?

De bon principi haviem pensat dinar aquí, però no ens hem posat d’acord en el preu i, a sobre, m’han dit una cosa del tot inadmissible: el llamàntol que hi serveixen és congelat! (uix!, quin fàstic!). A més a més, no sé vosaltres, però a mi em passa que en aquesta mena de restaurants sempre robo els coberts del del costat, menjo el panet que no em pertoca, faig servir la copa del xerès per l’aigua i la de l’aigua pel vi (amb el consegüent espant quan em pregunten si la vull plena).

Així que hem pensat en un lloc una mica menys barroc i immensament més acollidor (i que té menú del dia). Qui vulgui/pugui apuntar-s’hi pot afegir un comentari en aquest post, pot enviar un missatge electrònic per avisar (montsellan@hotmail.es), pot deixar un comentari a la bitàcola o es pot presentar de dret al restaurant (tampoc en serem tants). Si algú no té cotxe per anar-hi que ho comenti i ho arreglarem ràpidament (ai!, ara que hi penso, jo no tinc cotxe!!!)

Us deixo les dades de la trobada i ANIMEU-VOS-HI (Jaume, he posat bé tots els pronoms febles??? Ai, quin patiment les combinacions binàries!!!)

DATA: DIJOUS 22 DE JULIOL
HORA: 14.30 (dos quarts de tres, eh!, que aquí ja gastem un nivell de llenguatge que…)
LLOC: RESTAURANT EL JARDÍ DEL MAR
ADREÇA: C/ TELLINAIRES, 51-53 (GAVÀ MAR)
http://www.eljardidelmar.cat/

Per si de cas

14 Juliol 2010

El problema de ser membre de la generació Gutemberg (fins i tot generació [kanti], oi, Àlex?) és que quan penses que hi vas la resta ja en torna. De totes formes, com que ja tinc assumit que sóc una inesgotable inventora/descobridora de la sopa d’all, ja no em molesta. Les primeres vegades que apareixia feliç amb alguna “novetat” i algú em deia que era quelcom més vell que anar a peu em frustrava una mica, però això només m’ha passat les primeres 23 vegades. Ara, davant de la mateixa situació, ho arreglo tot deixant anar tres barbarismes seguits “bueno, pues vale” i aquí no passa res.

Així doncs, goso presentar-vos dues maneres senzilles, econòmiques i legals (i -espai- legals, eh! no pas il·legals… encara que vinguin de menda) d’escoltar música des de l’ordinador. La primera (grooveshark) és l’autèntica novetat, si més no per a mi. No cal registrar-se enlloc ni tampoc baixar cap programa ni insereix publicitat ni res de res; si ens hi registrem podrem fer les nostres pròpies llistes, però si a algú li provoca aprensió esbandir dades personals per aquestes xarxes de déu, no cal que ho faci. La segona (spotify) no és novetat pel que fa al programa, però sí que ho és el fet que ara ja no cal invitació per accedir-hi (fa uns mesos sí que ho era). Aquí sí que cal descarregar alguna coseta, però de franc. Això sí, de tant en tant surt algun anunci.

http://listen.grooveshark.com/

https://www.spotify.com/es/open-user/

Ja veig que aquestes eines em duran pel bon camí, em convertiran en una ciutadana responsable i decent i m’hauré de treure el pegat de l’ull dret. Ah, per cert, si per algú això no representa cap novetat i pensa que és més vell que anar a peu, si us plau que no m’ho digui perquè aquest és el meu intent número 24…


Incongruència

9 Juliol 2010

Que després de sopar vagi com una esperitada corrents cap al sofà a veure la tele no és cap novetat. El que sí resulta més estrany és que me la miri perquè la major part de la programació em produeix narcolèpsia. Això és precisament el que no em va passar l’altre dia: vaig aconseguir -miraculosament- romandre desperta i vaig poder seguir un programa. Tractava de tot un reguitzell de coses que fa alguna gent per estar més maca, més prima, més jove. No era cap novetat perquè tot sovint fan programes d’aquesta mena que mostren amb tot luxe de detalls operacions d’estètica que em fan regirar l’estómac. Acuseu-me d’aprensiva, però és que només de sentir a dir Sala d’operacions ja m’agafen calfreds i si el que sento és Quiròfan el que m’agafen són ganes de plorar (no em digueu que no és per bramar quan vols esbrinar si aquesta paraula “és bona” i la trobes en dos diccionaris sí -Grec i Alcover- i en dos no -DIEC2 i Termcat-).

Tot plegat era prou curiós i la tria de la fauna, extrema. Hi havia, per exemple, una dona carregada d’anells addicta a la cirurgia i al botox i que lluïa una cara inflada com si l’hagués atacat un eixam d’abelles. Em va fer pensar que, pel que sembla, l’ésser humà segueix buscant com en les llegendes antigues la font de l’eterna joventut. Quin és l’objectiu d’intentar (i dic intentar perquè el resultat era francament penós) enganyar el calendari, de reblir els socs que marquen la cara. Es pot ensarronar la mort embalsamant el rostre? Serem més feliços si any rere any simulem bufar el mateix nombre d’espelmes del pastís d’aniversari? Podem jugar a ser en Peter Pan i negar-nos a fer-nos grans, a envellir? I jo, hauria de fer alguna cosa? Fa anys que cap producte químic no em toca els cabells i un ble descolorit treu el nas pel serrell; puc empastifar-me el cap amb un producte que fa pudor d’amoníac i en lloc d’haver nascut l’any que van assessinar en Kennedy semblarà que ho hagi fet l’any que van assessinar en Puig Antich. Però, això em farà ser més feliç, millor persona?

Evidentment, que cadascú faci amb el seu cos i els seus diners el que vulgui i reconec que és normal i lícit que fem coses per millorar l’aspecte i la salut, només faltaria. Qui sap si demà em dóna un rampell i em tenyeixo la cabellera de color de pastanaga (ep, s’hi adiria molt bé amb el verd dels ulls). El que em va passar és que en el decurs del programa hi va haver un detall que em va trasbalsar. Mentre apareixien personatges explicant les estratègies que empraven per aprimar-se, van tocar el tema dels balnearis i va sorgir un client vestit amb un immaculat barnús blanc i que confessava que entre els massatges, els tractaments, les cremes, l’entrenador personal (imprescindible perquè t’animi a pujar i baixar escales), l’estada, les dietes, el seguiment mèdic i l’aixecada de camisa (això no ho va dir, però ja ho afegeixo jo mateixa) per cada quilo que perdia pagava mil euros. Ves, a euro el gram. No vaig poder evitar pensar que amb el cost d’aprimar aquell quilo del primer món se’n podrien engreixar molts d’altres en el tercer. Molts. Tot seguit un plugim de paraules maldaven per definir aquesta incongruència per la qual hi ha qui pateix privacions mentre d’altres rebenten d’opulència. No em vaig sentir capaç de triar un sol mot: desconcertant, injust, absurd, obscè, surrealista, trist, desequilibrat…


D

6 Juliol 2010

Després de dies de digerir detalls, de desballestar depressions, de desdibuixar dubtes, de demanar distensió, de dispersar defalliments, de drenar dols, de deixar de dropejar, de desdramatització, de deixondiment, de directa diversió.

Després de dies de dubtes discrecionals, de deambular demanant designis, demanant dogmes, de derogar decisions, de denotar debilitat, de demostrar dúctil dualisme, de divagacions diverses, de devorar diccionaris (demostrant dependència didàctica).

Després de dies desant dades disciplinadament: diftongs, dièresis, diacrítics, disseny de documents, dicció difícil de dígits, divisions dialectals del domini, doctrina del docte docent (decididament druida), direcció de diàlegs, dall de discrepàncies… diantre!

Després de dotzenes de dies de dilatada desesperació: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte, diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous…

Després de desitjar dinamitzar demores, dinamitar dilacions, denegar diplomàcia. Delerosa, desitjo data, desitjo diagnòstic, desitjo decisió, desitjo detalls, desitjo dictàmen. Desitjo divisar dimonis davallant desencoratjats, déus daurats dissipant dubtes.

Dàmocles dança diabòlic duent daga descaradament. Disposaré de diploma?