Aquesta és la història d’una pedreta de riu, un còdol d’allò més normalet. Feia temps que rodava pel món; primer va ser part d’una gran roca, però després d’un hivern gebrat es fa fracturar i tot fent saltirons va anar a espetegar a un rierol. Allà va trobar un munt de companyes. N’hi havia que feia poc que havien arribat i eren com ella: anguloses, tallants, bastes i rugoses; d’altres, però, tenien una finor sorprenent i brillaven enmig de l’aigua del riu. S’embaladia mentre contemplava aquells còdols arrodonits i suaus. Algunes pedres tenien vetes blanques i rosades com de marbre o mostraven puntets brillants d’una lluïssor nacrada. N’hi havia que de tan negres emmirallaven el sol quan eren molles i d’altres que duien una micona de molsa enganxada que les feia molt elegants i sofisticades.
La pedreta gaudia terriblement observant tot allò que l’envoltava i es quedava badant per qualsevol detall. Admirava la grandària dels pollancres que creixien a prop de la riba i es meravellava amb el color i el cant dels ocells que saltironaven enmig de les fortes branques. S’enamorava del perfum de les flors que, molt coquetes, vinclaven les tiges per veure’s reflectides a l’aigua. Observava atentament amb quina gràcia les truites de pell brillant i verdosa s’escapolien astutament en veure els homes. S’estremia quan l’aigua del desglaç baixava amb empenta, amb tanta, que de vegades fins i tot la feia giravoltar com una baldufa. Amb tot, allò que l’extassiava per sobre de qualsevol altra cosa eren els concerts de les nits caloroses, quan les granotes cantaven acompanyades dels grills, del xipolleig de l’aigua i de la brisa juganera enmig de les fulles.
Un dia, l’aigua del riu va trobar la pedreta plorant. Què et passa, codolet meu? -l’hi va preguntar mentre l’acaronava dolçament amb un remolí d’escuma. És que tot és tan bonic, tan perfecte i jo sóc tan lletja! -va respondre desconsolada. Però què t’agafa, ara? -insistí mentre l’esquitxava per rentar-li la cara. Guaita els arbres: són alts i magestuosos, procuren mejar a les erugues que es converteixen en papallones i donen aixopluc als ocells. Fixa’t en les flors: són com les espurnes d’un arc de Sant Martí, engalanen el paisatge i sedueixen les abelles amb el seu perfum. Observa els animals: els peixos sovint demostren ser més llestos que els pescadors i el cant de les granotes posa un toc de màgia en les nits d’estiu. I tu, benvolguda aigua, dónes de beure a tots, cantes amb la veu més bella i fins i tot al sol li plau emmirallar-se en les teves recolzades tranquil·les. Però jo… sóc cantelluda, sóc grisa, sóc estèril, no sóc res.
Però pedreta, què dius -va dir l’aigua tota sorpresa. No puc creure que tu, que ets tan observadora, puguis dir una cosa així. Si aquest lloc és bell és gràcies als arbres i a les flors i a l’aigua i a tu i a totes les pedres. Sense vosaltres res no seria igual. Les plantes poden crèixer fortes i valentes gràcies a les espurnetes de sorra que tu i les teves companyes heu anat deixant anar any rere any. Si els arbres són tan alts i verds és pels minerals que jo us he agafat en rentar-vos la cara. Als ocells, els plau prendre el sol dalt de tot de les roques i mullar una mica les potetes mentre passegen per sobre dels còdols de les aigües somes. I no oblidis que és aquí, entre vosaltres, on els peixos i les granotes troben protecció per als alevins i els capgrossos.
La pedreta va sospirar alleugerida en copsar com n’eren d’útils i necessaris els uns pels altres, però encara va deixar anar una darrera lamentació. Llàstima, aigua, que a tu, que em rentes i em poleixes, jo no et puc fer cap servei i fins i tot t’embruto. L’aigua del rierol va esclafir a riure. Encara no ho has entès? No m’embrutes pas, ben al contrari, m’enriqueixes i fas moltes altres coses per mi. Quan neixo als cims sóc freda, violenta, el meu tarannà és impetuós i puc arrossegar sense miraments qualsevol cosa que em passi pel davant. Les pedres sou reposades i reflexives, m’atureu la boja carrera i de mica en mica m’aquieteu i m’endolciu. Quan salto i jugo entre vosaltres és quan el meu cant és més alegre i hi ha qui diu que aleshores assereno l’esperit del qui m’escolta. I el servei més preuat per mi: les roques sou fermes i immutables i quan el sol us escalfa en guardeu el caliu dins del vostre cor. Pedreta, que no te n’adones?, passar a frec teu em tempera l’ànima! I el còdol, tot enrojolat i cofoi, va somriure feliç.
Enllaço el Hallelujah d’en Leonard Cohen (ep, no l’apostrofo perquè la hac és aspirada i ara una falta aquí faria molt lleig). És un tema molt versionat, unes vegades més plausible que d’altres, però he triat l’original perquè aquest home té una veu que… uf!, quina veu, quina veu (ai si tingués 30 o 40 anys menys!).
Per saber si l’havia encertada he fet -no podia ser d’una altra manera- la consulta al DIEC2:
Publicat per Montse 
Montsellado's BloG 
