Sense ànim d’ofendre, eh!

26 Octubre 2013

Que consti que no tinc la més mínima intenció de faltar al respecte a ningú. Cap ni una! Que per què ho poso en negreta? Doncs perquè al Sr. Coromines, un senyor d’Olot (jubilat, segons he llegit en algun diari) li han cardat més de 5.000 euros entre multa i indemnització per danys morals per unes paraules que va dedicar al Sr. Monago en un fòrum d’internet, i ara mateix la meva economia no podria resistir que algú s’ofengui més del compte. Així doncs, que quedi clar: de bon rotllo.

Val a dir que la notícia m’ha sobtat: després d’escoltar periodistes (?) dient que la Consellera Geli era una zorra, a polítics (??) que el president Mas és un nazi, a reputats opinadors (???) que, ja posats, tots els catalans som nazis els dies parells i jueus els dies senars… què podia haver dit un senyor d’Olot que superés el “nivelaçu” que ens envolta com per anar a petar a un judici? Doncs, tal com ho he trobat en els diaris (desconec si ho va fer en castellà perquè no he trobat el text original) entre altres coses va escriure que era un: “cabronazo / gilipollas con todas las de la ley / hijo de puta / miente como un bellaco / mamón / racista anticatalán y guardia civil”.  Valguemdeusenyor, quin sobreescalfament Sr. Coromines! Però home, com se li acut dir aquestes coses, si tothom sap que no era guàrdia civil, sinó bomber!

Total, que l’han denunciat, jutjat i trobat culpable d’injúries i ara, si no recorre la sentència, haurà d’apoquinar la multa i les costes del judici. I què voleu que us digui: tot plegat em sembla desproporcionat. Desconec el ressò mediàtic que pot tenir un fòrum d’aquests, però imagino que deu tenir una audiència inferior a la de determinades cadenes de televisió. Tampoc em sembla que les paraules enceses d’un ciutadà que parla a títol particular tinguin el mateix pes que la de militars, periodistes i polítics que, potser amb paraules més elegants, han deixat anar burrades molt i molt més grosses.

I ja posats, també em resulta sorprenent i poc intel·ligent la denúncia d’en Monago (ai, ai, ai, que quedi clar que en dir poc intel·ligent parlo del fet, no de l’individu! -Glups-) perquè amb això només ha aconseguit revifar les paraules d’aquest olotí i donar-li’n major repercussió. Si més no, jo no sabia que algú havia dit que era un “cabronazo / gilipollas con todas las de la ley / hijo de puta / miente como un bellaco / mamón / racista anticatalán y guardia civil” i ara, ves per on, tothom que ha llegit la notícia de forma conscient o inconscient ha valorat fins a quin punt subscriu aquestes paraules i el tema torna a fer xup-xup.

No puc dir que estic d’acord amb les paraules gruixudes, però no sóc capaç de veure problema més enllà de la forma, no del fons. Fet i fet, em sembla que l’home estava encès perquè l’extremeny en qüestió havia manifestat públicament que “no hay que olvidar que quien nos ha quitado y robado la cartera y buena parte del futuro de los extremeños ha sido el gobierno catalán que ha conseguido una financiación autonómica hecha a su medida mientras los extremeños han perdido recursos del Estado que son necesarios para el legítimo desarrollo de la región”. És a dir, lladres, però amb una retòrica més florida. I el senyor Coromines, dolgut de tant sentir-se “cornut i pagar el beure” va explotar.

I ja posats, he de dir que hi ha una cosa que, personalment, m’ofèn més que no pas que m’insultin amb paraules grosseres: per a mi és més greu que m’insultin la intel·ligència. Posem per cas, per exemple el que els companys de partit del denunciant han tingut la barra de dir: que han apujat les pensions. S’han de tenir els cuyongs quadrats per dir-li a un 0,25% apujada. Jo no en sé gaire, però si l’IPC és, pel cap baix, 12 vegades superior a l’”augment” de les pensions, jo crec que això et fa més pobre. Imagineu que si el Sr. Coromines és un jubilat mileurista i decidís pagar la multa amb el “generós” augment de la seva pensió acabaria de pagar el deute l’any 2181.

AcusadorJa veurem com acabarà el tema. Potser presentarà un recurs o potser preferirà pagar i mirar d’oblidar-ho. La veritat, em semblaria injust que hagués de pagar, però si crea un compte amb el nom “TotsSomCoromines” ja pot comptar amb la meva aportació i no perquè em sembli bé l’insult i la desqualificació, sinó perquè tinc un particular sentit de la justícia: no suporto veure un Goliath acarar-se a un David… i mens si és en Goliath qui enceta la baralla.

Anuncis

La insoportable levedad del criterio

28 Març 2013

No sabria precisar si és del cor o és dels budells que em surt dir sí a la independència, però no en tinc prou i necessito que també em surti del cervell. Trobo que una decisió com aquesta (si és que mai ens la deixen plantejar) que no només afecta el nostre present, sinó que implica el futur dels nostres fills, néts i els qui vinguin darrere s’ha de raonar fredament entre totes les vísceres.

És per això que llegeixo tot el que em cau a les mans per tal d’intentar tenir un criteri amb cara i ulls. Per força hi ha d’haver algun punt d’objectivitat a mig camí entre qui diu que això serà xauxa, lligarem els gossos amb llonganisses, exportarem neveres a Sibèria i importarem porrons d’Afganistan, i els qui afirmen que d’un dia per l’altre ens convertirem en l’Etiòpia del Mediterrani, els avis hauran d’anar a captar i ens canviaran els diplomes universitaris per etiquetes d’anís del Mono.

I com que penso que el que faig és molt normalet i ho deu fer tothom, l’altre dia em vaig donar una planxa espectacular en llegir aquest article en què es reflexiona sobre els condicionats de la data del referèndum. Entenc que la tria de la data pugui estar influenciada per la pressió social, l’agressivitat espanyola, les exigències respecte del dèficit, un possible resultat negatiu del referèndum escocès (Déu dóna pa a qui no té queixals!)…, però el que em sembla espectacular és que es un dels factors que calgui tenir en compte és de no fer-lo després del mundial de futbol, no sigui cas que un bon resultat enalteixi el espíritu nacional.

És a dir: compten que per a alguna gent, i malauradament no deuen anar desencaminats, la que potser seria (si és que mai ens la deixen fer) la votació més transcendental per a una generació, no estaria influenciada per raonaments econòmics, ni identitaris, ni culturals, sinó per l’eufòria futbolera en el cas que una estúpida pilota entri o no dins d’un estúpid marc de fusta amb una estúpida xarxa que li cobreix el fons. Divina mostra de criteri, sí.

Doncs res. Què hi farem. De bon rotllo. Però deixeu-me confessar que si hi ha dies que m’agradaria marxar del país, n’hi ha d’altres que voldria fugir del planeta.

I per deixar bon gust de boca, enllaço una cançó de La Trinca que darrerament, vés per on, reflecteix el centre de les meves pregàries: Ai, Senyor, que després de tot plegat no acabem fent l’indiu!


No comments

20 Març 2013

Ho poso en ordre alfabètic perquè veieu que a banda de ser rondinaire també sóc endreçadeta: aixafaguitarres, anihiladora, babaua, beneita, bunyolera, capsigrany, destructora, esgarriacries, gamarussa, graponera, maldestra, malfeinera, pocatraça, poca-solta, sapastre i ximpleta. Tot això m’he dit a mi mateixa quan he vist que en clicar en l’apartat que més m’agrada del tauler de control del bloc, el lloc on puc llegir toooot el que es comenta en els posts de wordpress (catxis, blogger no) en què comento,  no hi apareix res de res (en la imatge no es veu un borrall, però és el desplegable del “Tauler” on diu “Comments I’ve Made”).

CapturaPantalla

Bé, per ser exactes no ha sigut una reacció immediata. Primer vaig pensar que alguna cosa no estava actualitzada i vaig actualitzar coses. Després vaig pensar que passava alguna cosa amb el navegador i ho vaig intentar des d’un altre navegador. Finalment vaig pensar que el portàtil s’havia encomanat d’algun virus malèfic i ho vaig intentar des d’altres ordinadors, concretament uns altres quatre.  I després de posar en pràctica tot el que la meva ignorància em dicta només em queda un veredicte: MONTSE, QUÈ COI HAS TOCAT PER CARREGAR-T’HO!!!

I després d’aquesta sessió d’autoflagel·lació… 1) això li passa a algun altre wordpressià? i 2) algú sap com s’arregla el desgavell? 😦

Ep! Rectificació 21 hores més tard per final feliç:

No puc dir què he fet per arreglar-ho perquè no he fet res i tanmateix ja funciona tot correctament. Després de dues setmanes de fer provatures des de quatre ordinadors diferents i quan ja havia perdut tota esperança d’autosuficiència i us havia demanat socors, va i s’arregla tot sol. És una victòria agredolça perquè si no sé què ha passat no sé com ho puc arreglar si mai hi tornem. Bé, potser els de Método3 m’han punxat el wordpress per fer un estudi sobre la reacció dels bloguers davant dels problemes tècnics inexplicables (Ah! Chi lo sa? Si han posat detectius per investigar avellanes, bé podria ser això, no?). En tot cas, ja puc seguir gaudint al 100% del món bloguer: l’enginy dels comentaristes de dins i fora d’aquest espai. Visca! 😀

CapturaPantallaDimecres


Determinació

5 Març 2013

N’estava fins dalt de tot de sentir dir els seus amics que estava en la lluna de València, que era molt despistada, que li faltava concentració, que feia les coses a la babalà, que no pensava el que feia, que era massa impulsiva, massa esverada i, el que era pitjor, que si no canviava  aquesta actitud tan dispersa, mai no podria crear històries amb cara i ulls.

Quin disbarat. No entenia d’on li venia aquella fama de despistada tan absolutament infundada. En tot cas, el seu problema no era aquella suposada  dispersió, sinó que estava passat per una època de sequera d’idees. De fet, estava segura que l’únic que necessitava era una mica d’inspiració, potser alguna lectura que despertés la flama creativa que tenia lleugerament adormida. Només li calia una guspira que li encengués l’enginy i tot rutllaria la mar de bé.

Així doncs, va anar a la biblioteca i , pujant els graons de dos en dos, va enfilar cap a les prestatgeries del fons de la segona planta, allà on hi havia la essa d’Stephen, allà on trobaria els llibres del rei del crim, el mestre del pànic, del misteri i de l’angoixa. Va buscar, infructuosament, nerviosament, durant una bona estona. No podia ser, no hi havia ni rastre de les seves novel·les. Cap ni una! Totes havien desaparegut. Era com si els astres s’haguessin conxorxat per negar l’aliment a la creativitat.

De cop i volta, va contenir la respiració. El temps es va aturar. El silenci en la sala es va fer dens i estrany. Podia sentir-se els batecs del cor. Una suor freda li va cobrir el front i una esgarrifança la va resseguir de cap a peus. Calladament, enrojolada i capbaixa, va recular fins als prestatges de l’entrada. Justament fins on eren els llibres endreçats per la ca de King.

dory-nemoNo li va quedar altre remei que admetre que potser sí, que els amics tenien una mica de raó.

I com va dir aquell: TODO esto es ABSOLUTAMENTE FALSO, salvo algunas cosas.

Hi ha dies que penso que el meu “alter ego” no hauria de ser un ocell, sinó un peix 😦


Febleses de la carn

29 gener 2013

La carn és feble, però fins ara he resistit numantinament grapejar el teclat tot i que les temptacions han estat constants. Per exemple, el dia que vaig rebre la felicitació nadalenca per a tots i totes els benvolguts i les benvolgues companys i companyes treballadors i treballadores  vaig sentir una coïssor a la punta dels dits que m’arrossegava cap al portàtil per dir la meva sobre el meravellós invent del llenguatge no sexista. Però me’n vaig estar.

També vaig sentir l’impuls sobtat d’exclamar-me inconsolablement quan vaig llegir que en George Clooney deia que s’havia fet un lífting en… bé, que s’havia fet un lífting. Em sentia plena de justa indignació perquè tot i ser una broma (perquè es tractava d’una broma, oi?), m’ha provocat un dany irreparable: mai més podré mirar-lo a la cara sense pensar en la inexorable i ineludible llei de la gravetat. Mecàsum! Però jo callada.

Oh, i què me’n dieu de tot el que se’n diu d’aquell xicot tan alt i que semblava ensopidet? Sí, home, aquell que practicava el talonmano i que de tan campetxano signava com a Duque em…Palma…do (rodolíííííí!). Ves, pel seu mal senderi encara perdrà el títol i ja no podrà fer la brometa. Tant se val perquè tot el que li està caient (massa poc, massa poc!) és prou destrempador. Però jo muda.

Doncs res, que tot i tenir cabòries i de llegir notícies de primera i de segona plana, jo aquí sense dir ni piu, sense fer posts, sense badar boca, sense opinar, sense malparlar, sense… sense… sense poder aguantar ni un minut més! Qui ho havia de dir: jo, que en la vida real sóc de poques paraules, me’n faig creus de com m’és de difícil estar callada en la vida virtual. Encara que no tingui res a dir.

PS: El tema que em retenia fora de la blogosfera sembla que està una mica congelat (per no dir segrestat); així doncs, crec em permetré el luxe de treure el nas de tant en tant (poques metzines no maten, oi?) 😉


Fem un “kit kat”

1 Desembre 2012

No fumo, no bec, sóc monògama, no em drogo… és a dir, dono el perfil de qui -segons l’acudit- no se sap si viurà molts anys, però de ben segur que se li faran molt llargs. Bé, de fet sí que en tinc una, d’addicció inconfessable: la blogosfera. Aquest espai per exposar opinions, compartir experiències, recomanar lectures, inventar històries, clamar en el desert, suggerir excursions, pensar en veu alta, parlar de cinema,  somniar amb els ulls oberts i fer catarsi, em té el cor robat. M’he aficionat fins al moll de l’os a això d’entrar a casa dels altres per la finestra (és que sóc de windows… si fos de linux no sé per on entraria), llegir què hi diu i ficar-hi una mica la cullerada.

parentesiTanmateix (ai, els tanmateixos!) se m’ha girat feina i em veig obligada a fer un parèntesi. De fet ja fa alguns mesos que em vaig prometre a mi mateixa baixar el ritme, però el resultat va ser tan desastrós com el dels fumadors que es plantegen allò de passar d’un paquet diari a només un cigarret després de cada àpat: no funciona. Es veu que el món dels vicis no permet accions controlades i només és possible tot o res. Així doncs, fins d’aquí a un parell de mesos, hauré de triar res.

Compto tornar al febrer i compto tornar amb les orelles moixes perquè la procrastinació (ei, quina paraulota!) es paga cara i ningú no guanya una marató fent un esprint. De totes formes, tot i sospitar la patacada final, ho he de fer perquè si no mai m’ho perdonaria a mi mateixa.

Cuideu-vos molt, seguiu escrivint amb ploma de cigne i llengua de serp (ai, què seria la vida sense una mica de mala llet? 😀 ) i no cal que em trobeu a faltar que ja ho faré jo per tots plegats.

Diumenge al vespre, desconnexió total.  Cinc, quatre, tres, dos, un, … Canvi i fora.


Ensinistrament

6 Novembre 2012

L’Elvis, la petita i peluda mascota dels nens, ha hagut de canviar de residència per culpa de la davallada de la temperatura. El balcó és un lloc massa inhòspit  en aquesta època de l’any, per tant hem decidit de refugiar-lo en la galeria. Veure’s envoltat de sabates i roba bruta no és tan bucòlic com estar-ho de geranis i ficus, però és molt més confortable i -oh, meravella!- és al costat de la cuina.

Els animalons que se saben molt avall en la cadena tròfica són de naturalesa summament tímida, més que res per coherència amb les probabilitats que tenen de convertir-se en l’esmorzar d’altri. És per això que em vaig proposar de fer alguna cosa per minvar el pànic que sentia el pobre conill porquí en veure’s en un ambient estrany, i no conec un camí més directe per guanyar la confiança que l’estómac. Així doncs, perquè se senti de gust en el nou entorn, cada anada i vinguda davant la poruga bestiola va acompanyada d’alguna llaminadura. Si surto a posar una rentadora, li dono un trosset de pebrot; si vaig a estendre la roba, li ofereixo un bocí de poma; si trec a airejar les espardenyes, li regalo unes fulles de canonges; si recullo la bossa de les escombraries, el premio amb un rosegó de pa.

Podria dir que a hores d’ara ja el tinc absolutament domesticat i el faig menjar del palmell com si no res, però tinc un dubte raonable pel que fa a qui ha ensinistrat a qui: resulta que cada vegada que obro la porta de la galeria, es llença frisós cap als barrots de la gàbia i els rosega amb entusiasme per demanar la seva llaminadura i si l’he oblidada -ai, pobrissó!- reculo immediatament per buscar alguna cosa del seu grat.

Em fa dubtar. La veritat és que no sé qui fa el paper de gos de Paulov i no sabria dir si a ell li venen saliveres en sentir la porta o jo vaig a la nevera en veure’l gastronòmicament excitat. De la mateixa manera que sempre he dubtat de si el gossos que es planten davant de la porta amb la corretja entre les dents estan ben ensenyats o si són els amos els qui corren davant la carona de “vinga, home, afanya’t que m’ho faig a sobre!”. I què me’n dieu dels gats? Qui pot disputar el millor racó del sofà a algú que ronca amb una satisfacció tan profunda?

Tot pot ser que els murris peludets amb ulls innocents tinguin una percepció extrasensorial per tenir ben calat el personal i intueixin qui té el perfil de bleda incapaç de distingir si té una mascota o la mascota el té a ell. No ho sé. En el meu cas ho deixaré en empat. Tanmateix no em sento estranya: sé que els qui ens deixem seduir per una mirada tendra som un petit exèrcit. O no?