Una història romàntica

28 Octubre 2010

Sí, he de confessar que fa dos anys vaig encetar una història d’amor i que cada dia que passa és més forta, més intensa, més apassionada. El coneixia de tota la vida, però de sobte em vaig adonar que em calia aprofundir la relació, que l’havia de conèixer molt més, millor, en necessitava saber tots els detalls, els neguits, els secrets, havia de penetrar en els misteris de…

Ep, perdoneu que faci un incís. Abans que algú es faci la il·lusió de trobar un post amb molta teca i una història morbosa, us revelaré la identitat de l’amant: el català. Nooooo, no tinc un afer amb un senyor d’Olot, vull dir català quant a parla!

Hola? Que ha marxat tothom? Ah, t’has quedat tu! Gràcies per la teva paciència, ets un encant. Així doncs, segueixo l’apunt:

Imagino que el detonant va ser l’allau de dubtes que m’aclaparavem cada vegada que havia de redactar qualsevol escrit. Ja en sabia una mica, però era conscient de les meves limitacions; així doncs, al Consorci hi falta gent. I vet aquí que, a banda d’intentar sadollar la meva gana de coneixement, he patit efectes col·laterals. Sí, hi ha hagut criatures. És el que passa quan et lliures amb cos i ànima sense prendre cap mesura profilàctica. Ai, capsigrany!

El primer fruit d’aquest amor va ser prendre la decisió de no pressuposar l’idioma dels meus interlocutors. Allò que de vegades fem que segons l’aspecte que té l’altre ens hi adrecem d’una manera o d’una altra. Aquí va venir la primera sorpresa: la senyora de la botiga amb qui, gràcies als meus dots de sibil·la, mai havia parlat la llengua de Fabra, de Llull, d’Espriu (ep, i la meva!) em va respondre amb un accent més maco i clar que no pas el meu. Quin ull, Montse, quin ull!

Tot seguit va venir el segon: ja que havia pres la iniciativa d’encetar les converses en català, vaig decidir continuar-les-hi encara que esdevinguessin bilingües. Val a dir que s’han produït alguns equívocs prou estranys: he demanat un cafè amb gel i m’han servit un cafè amb llet, he volgut comprar una barra de pa de mantega i me n’han donat una de gallega, he preguntat si per al conill porquí tenien ferratge i m’han ofert una corretja (no, no em veig passejant-lo pel carrer). En tot cas, res que no pugui resoldre el millor dels somriures.

I vet aquí que estic esperant el tercer. He de confessar que és fill d’un rampell, un impuls irreflexiu sense planificar ni pensar en les conseqüències (Déu ens guard, d’un ja està fet!). Ara bé, que quedi ben clar que encara que es pot considerar un accident no serà menys estimat que els seus germans. Sóc conscient que em costarà de mantenir, però penso tirar endavant i arribar al final. El nom de la criatura?: m’he fet voluntària per la llengua.


No me n’he pogut estar

25 Octubre 2010

La veritat és que aquesta no és l’entrada que pensava penjar avui, però m’han enviat un correu titulat “Classe de català: la riquesa de l’idioma” i una cosa així no me la podia guardar pas.

Ah, i perquè ningú no es destrempi de clicar el vídeo (per això de la “classe”) n’he deixat una pista del contingut en la categoria del post. 

Gràcies, Rosaura; ets collonuda!


Doncs a mi em va agradar més la (meva) pel·lícula

19 Octubre 2010

Recordo un programa en què explicaven el pas del cinema mut al sonor. Em va sobtar molt la reacció dels espectadors de l’època: no els va agradar, els va desconcertar i fins i tot els va fer riure (en escenes dramàtiques!). Per què van reaccionar així, si el so -teòricament- va representar una milora? No me’n faig al càrrec, així doncs faré un petit viatge en el temps i recularé 80 anys per veure-ho in situ.

Avui anem al cinema. Festa grossa! Vaig del bracet del meu xicot, tots dos ben mudats. No trobo que ell hagi canviat tant com tot això: pantalons de pinces, americana, camisa clara, corbata i barret de palla. Jo sí que faig una fila ben estranya: totes les dones anem amb faldilles o vestit i les mitges se’ns rebreguen tristament al garró (és que encara falten 30 anys perquè inventin la lycra). Entrem a la sala i ell, galantment, m’obre la porta (ep, això tampoc no ha canviat i no hi tinc res a dir).

És maco, aquest cinema: la sala és petitona, té el terra de fusta i en un racó hi ha un piano; tanmateix les cadires són una mica incòmodes. M’agradaria prendre una coca-cola i unes crispetes, però malgrat que aquest refresc ja està inventat encara no hi ha costum de menjar durant les projeccions. Seiem, els llums s’apaguen i comença la pel·lícula.

Encara que els actors no parlen no em costa gens seguir el fil de l’argument. Jo no sé llegir, però la meva parella m’explica el que diuen les lletres dels subtítols que surten de tant en tant. La música del piano reforça el clima de les escenes dramàtiques i els actors són tan summament expressius que no em cal res més per entendre tot el que parlen. En la darrera escena es miren amorosament i després de pronunciar unes paraules que només viuen en la meva imaginació amb un to de veu que només poden endevinar les meves orelles, s’abracen i després d’una fosa en negre apareix el “The End”.

Unes setmanes més tard tornem al cine. La pel·lícula d’avui és molt especial: és sonora! Em fa molta il·lusió. Ara ja no necessitaré que el meu promès em llegeixi els textos i a més a més escoltaré totes les converses que he somniat. Ai, estic nerviosa i tot. En el racó encara hi ha el piano, però avui no ha vingut ningú a tocar-lo; ja no cal. Els actors són els mateixos de la darrera pel·lícula i el tema, si fa o no fa, també és el mateix, però ja m’està bé: m’encanten les que són romàntiques amb un toc dramàtic. Ep, silenci, ja comença!

Han passat tres quarts d’hora, s’ha acabat la projecció i sortim de la sala. El meu xicot em pregunta què m’ha semblat. No sé què dir. El noi no té aquella veu tan profunda i vibrant que jo havia imaginat, la noia no deia les paraules apassionades que jo havia imaginat, aquesta no és la pel·lícula que jo havia imaginat. Ens mirem i sense poder-ho evitar esclafim a riure enmig del carrer. Crec que a ell li ha passat el mateix: ho ha trobat decebedor i ridícul. Ensopeguem amb una altra parella que surt del cinema; també riuen. M’agradaria poder-los dir que, amb el temps, la tècnica s’anirà polint, els guionistes es posaran les piles i escriuran diàlegs amb substància, arribarà un dia en què es farà en color i que els seus besnéts ho veuran tridimensional. Tanmateix, no els dic res. Primer perquè no em prenguin per boja i segon perquè també els hauria d’explicar que han perdut per sempre un reducte de la imaginació: ja no projectaran mai més la seva pel·lícula.


Qui idees passa, posts empeny

15 Octubre 2010

Vet aquí que un bon dia et diuen que t’has d’iniciar en el 2.0.

Vet aquí que no t’hi veus amb cor, però ho proves: què dimonis!

Vet aquí que penses que ja que tens un bloc el podries fer servir.

Vet aquí que tens recursos i els comparteixes.

Vet aquí que resols un problema i n’exposes la solució.

Vet aquí que hi ha una cosa que et fa gràcia i l’expliques.

Vet aquí que recordes una anècdota i la vesteixes de conte.

Vet aquí que llegeixes un conte i el disfresses d’història.

Vet aquí que et volta un pensament i en cerques les paraules.

Vet aquí que anotes idees en un trosset de paper rebregat.

Vet aquí que posar en ordre els textos t’endreça els pensaments.

Vet aquí que descobreixes que et diverteix teixir mots.

Vet aquí que t’enamores de les paraules.

Vet aquí que perceps l’agradable caliu de l’altra banda de la pantalla.

I vet aquí que qui dies passa anys empeny i, sense adonar-te’n, sense proposar-t’ho, sense saber ben bé com ha anat tot plegat, arribes fins aquí, escrius el post número 84 i tal dia com avui farà un any.

 

317 paraules per no dir res

12 Octubre 2010

Tres dies. Queden tres dies per entregar la redacció i encara no tinc res. Només tinc un full dramàticament blanc que fa joc amb el meu cervell. Feu el que vulgueu: un article d’opinió, un conte, una carta al director… El tema és lliure i el format també. L’única condició és que ha de contenir aproximadament 350 paraules. Massa llibertat. Tanta obertura de possibilitats em dissipa el pensament i m’angoixa. Doctor, què tinc; agorafòbia literària?

Tres dies i el full ben blanc. Un paper blanc és com el silenci. Encara recordo aquella tarda d’assaig mentre executavem (en el sentit més ampli d’executar) aquella peça tan difícil. Ens va aturar en sec per escridassar-nos: No, no, no! Heu de llegir bé la partitura. Penseu que un silenci val tant com una nota. El silenci. N’hi ha que en són tan, d’eloqüents, de clamorosos. Però no vol un full en blanc com a metàfora de bloqueig creatiu. Vol 35o paraules.

Tres dies i zero idees. Potser podria agafar alguna anècdota i donar-li forma de conte. Vaig sentir una vegada que hi ha gent que va a l’Àfrica i ho explica com si hagués anat al quiosc i que n’hi ha que va a comprar el diari i és capaç d’explicar-ho com si hagués anat a fer un safari. Noia, tu a l’Àfrica no hi has anat mai i ja fa prou si alguna vegada hi vas; així doncs, espavila!

Tres dies i encara res. Va!, només necessito una idea, una frase, una sensació per estirar el fil del pensament, donar fi a la sequera de la pluja d’idees, exagerar una mica, barrejar experiències, disfressar els personatges. Si us plau, només una frase. Que n’és de blanc el full. Quin silenci en el meu cap. Un silenci que val tant com una nota? Com pot ser que hagi passat tant de temps i encara recordi aquesta frase? Aquesta frase. Potser sí. Hi pensaré.

PS: Perdoneu aquest no-conte, però és que m’ha sobrevingut  una sequera creativa i he pensat que si no puc contra “l’enemic” bé m’hi puc unir 🙂


Fer Pasqua abans de Rams

9 Octubre 2010

L’heu sentida mai, aquesta expressió? Pel que m’han explicat, les velles d’abans la tenien molt present quan naixia el primer fill d’una parella: el que feien les adorables àvies era comptar dissimuladament -o no- amb els dits els mesos que havien passat des del casori fins a l’infantament. Si els sobrava més d’un dit, llavors volia dir que la parella havia fet Pasqua abans de Rams. Les iaies són terribles. 

Aquesta frase no només s’aplicava a les parelles que havien tingut traça a fer el salt a qui els feia d’espelma, sinó que, per extensió, també vol dir anticipar-se a fer una cosa abans que arribi el moment oportú. I això és el que em voltava pel cap ahir: l’anticipació i el moment oportú.

Potser m’equivoco, però tinc la sensació que les tradicions es precipiten. Recordo, quan era menuda, com n’era d’agradable menjar un moniato a cremadent (això de cremar i dent, força literal) i aquells panallets que mai no ens quedaven prou rodons, però sempre boníssims; havia d’esperar fins al 8 de desembre (la Mare de Déu Torronera!) per tastar la primera barra de torró, i a mitjan desembre s’encetava la campanya d’anuncis de joguines. Tot tenia el seu moment.

Ahir, però, pensava en els fogots que ens entraran a tots plegats si no canvia el temps d’aquí a la castanyada; la idea de menjar-ne de ben calentonetes em sembla esgarrifosa (valgamdeusenyor, quina xafogor!) i mentre entrava en el súper desitjant que tinguessin engegat l’aire condicionat vaig veure, astorada, que ja estaven muntant la paradeta dels torrons. I vet aquí que em va venir al cap que gràcies a la pressa dels comerciants encara haurem d’inventar una nova expressió: fer Nadal abans de Tots Sants.

La veritat és que la perspectiva de “gaudir” tres mesos seguits del nadal (ep, si ho allarguen tant i tant potser caldrà dir-ne “elS nadalS?) dels guarniments cridaners, de la felicitat per decret, de la publicitat fastijosa i atabaladora, dels somriures comprats a cop de targeta de crèdit i del materialisme desenfrenat, em provoca un efecte tan contraproduent com us pugueu imaginar i no puc evitar una imatge inquietant: em ve al cap la nena de la pel·lícula Poltergeist quan, amb aquella cantarella sinistra, deia allò de “ya están aquíííííííí”


Bufar i fer contes

4 Octubre 2010
Ara mateix em poso a fer un conte i a més a més el faré sense seguir el protocol: res de pluja d’idees, estructures, pèrdues de temps i bestieses. Tiro pel dret! Apa, enceto una primera frase, que diuen que és la més important i la resta, de ben segur, sortirà tot seguit. Això ha de ser bufar i fer ampolles:
Encara duia en els llavis el regust d’aquell petó que mai no li havia donat.
Osti, que bonic… encara que em sembla que no ho he fet prou bé.
Encara duia en els llavis el regust d’aquell petó que mai no li havia fet.
Millor, millor, que una cosa és anar per feina i una altra emprar el catanyol.  Amb tot, no m’acaba de convèncer.
Encara sentia en els llavis el regust d’aquell petó que mai no li havia fet.
Sí, aquesta és la frase, però es pot millorar.
Encara sentia en els llavis la cremor d’aquell petó que mai no li havia fet.
Ui, no, que així sembla que hagi menjat allioli.
Els llavis encara li cremaven amb aquell petó que mai no li havia fet.
Alguna cosa no rutlla.
Li cremaven els llavis per culpa d’aquell petó que mai no li havia fet.
Té febre?
Tenia els llavis cremats per culpa d’aquell peto que mai no li havia fet.
Insolació? Exposició a rajos ultraviolats?
Acabava de desvetllar-se i encara sentia l’ardor…
Que potser ha sopat massa fort?
Sentia en els llavis el foc d’aquell petó que mai no li havia fet.
Tranquil·la, no t’esveris, ara mateix truco al 112!
A hores d’ara, no tindria els llavis cremats si l’hagués besada d’una punyetera vegada!
Calma, calma, caaaaalmaaa!
El petó que… Sentia que…    
Escac i mat. Em dono. 
Primer pas: paper, llapis i pluja d’idees.
Pas número zero: no obviar cap pas.
.
PS: En el box he deixat una nova cançó. És la d’una que també es va rendir i va fer onejar la bandera blanca… encara que es tractava d’una altra guerra 🙂