Minicontes de la llàntia (4)

Encara no tenia el resultat de l’autòpsia, però tampoc no em calia per deduir que havia mort enverinat: els vòmits de color turquesa no deixaven gaire marge a la imaginació. Havia interrogat família, amics i empleats sense obtenir cap informació rellevant. Amb els llogaters tampoc no hi havia hagut sort tret d’esbrinar que no era una persona de tracte agradable ni estimada per ningú. El consideraven -i pels informes que en tenia, ho era- un escanyapobres. La manca de resultats em feia sentir frustrat i per això, tot i ser quarts de nou, vaig decidir fer una última visita.

L’adreça de la llogatera em va dur a un bloc de pisos antic de façana barroca i ennegrida. La porta del carrer, feixuga i rovellada, es va obrir amb un somort grinyol i em va mostrar la decebedora imatge d’un vestíbul sense ascensor. En arribar a la quarta planta, els esbufecs em van fer prendre la ferma decisió de deixar de fumar… possiblement la setmana entrant.

Em va obrir la porta una dona de força edat, cabells blancs i aspecte polit que em va rebre amb la mateixa cordialitat que si fos una vella amistat. Em convidà a passar a la cuina mentre acabava de fer el sopar tot oferint-me una copeta de moscatell i un plat amb panses i ametlles. Vaig refusar amablement el licor -inconvenients de l’ofici- però els fruits secs van sucumbir a la meva golafreria.

Mentre intentava pensar quina mena d’interrogatori podia fer a una iaia d’aspecte dolç i inofensiu, els ulls van ensopegar un objecte que semblava tret d’un altre temps i un altre lloc. Es tractava d’una llàntia de coure molt brillant i ben polida que destacava com una joia exòtica entre els estris vulgars i senzills de la cuineta.

Pel que em va explicar, es tractava d’un objecte familiar que s’havia convertit en una mena d’amulet protector, un tòtem que havia passat de generació en generació fins allà on arribava la memòria. El vaig agafar per mirar-lo amb major deteniment i en fer-ho vaig fer caure un sobre del prestatge. El vaig reconèixer de seguida: era una notificació de desnonament. Encara estava per obrir.

En mirar de més a prop la llàntia vaig veure que la part interior del broc tenia un residu sorrós de color verd gris molt característic dels objectes de coure. Com si fos una experta mestressa de casa, vaig començar a explicar-li que els estris d’aquest metall no els podia tocar substàncies àcides com ara el vinagre perquè es feien malbé i creaven un verdet tòxic molt perillós. Va mirar de tranquil·litzar-me dient que no hi havia cap perill perquè ella el feia servir de setrill per a l’oli.

Normalment en feia servir un de vidre, però quan el senyor Puig la va trucar per dir que havia de passar a donar-li una carta molt important va tenir la pensada de convidar-lo a dinar. Per a ella, rebre l’arrendador a casa era com una mena d’acte social. Així doncs va treure les estovalles bones, va parar taula amb la vaixella del viuet daurat, els coberts d’alpaca i va omplir la llàntia amb oli per sucar l’amanida. Estava contenta perquè era un oli molt i molt bo: el seu nét gran havia anat de vacances a Itàlia i n’hi havia portat una ampolla que per força havia de ser boníssim perquè el recipient era ben petit.

Així doncs, arrendador i llogatera van compartir taula i conversa. Pel que explicava, ell havia estat més simpàtic i xerraire que mai i es va desfer en lloances al parament i a com n’era de gustós l’àpat. Ella va admetre que el fricandó li havia sortit excel·lent, encara que no podia opinar sobre l’amanida perquè el metge li havia prohibit que tastés l’enciam; es veu que li provocava coragror.

De sobte, un pressentiment em va recórrer l’espinada com un calfred.

– Que em podríeu ensenyar l’ampolla de l’oli?

– I tant, jove, és aquesta. En queda ben poc perquè gairebé el vaig abocar tot en la llàntia i el senyor Puig el va trobar tan bo que pràcticament se’l va acabar; deia que tenia una curiosa sentida metàl·lica. Oi que és maco el meu nét? Sempre que marxa de vacances em porta alguna coseta. Això les àvies ho agraïm molt.

Mentre seguia cantant les lloances del seu nét vaig llegir, astorat, l’etiqueta d’aquell “oli”. Efectivament, tal com em temia, l’etiqueta de l’ampolla tenia escrita una paraula: Aceto. Mai hauria dit que resoldria tan ràpidament aquell misteri.

Tot i la gravetat del cas, no vaig poder evitar un somriure. Podria un jutge engarjolar una encantadora velleta per manca de competència lingüística? I per manca de competència química? Podria algú demostrar que sota aquella mirada tèrbola per les cataractes s’hi amagava una astuta homicida? Hi hauria algú prou boig com per culpar els esperits de la llàntia d’haver-se extralimitat en la tasca de protectors familiars? Ja s’ho farien. Jo vaig agrair gentilment les postres de músic i em vaig acomiadar. Necessitava descansar per poder redactar l’endemà l’informe més estrany de la meva carrera.

Aclariments:

D’entrada em permeto el luxe de ser jutge i part i declarar innocent la iaia, tot i que vosaltres podeu ser tan malpensats com us vingui de gust. Efectivament, el nét li va regalar una ampolla d’aceto d’alta qualitat, però el problema és que l’aceto italià no és oli, sinó vinagre. Ep, un error ben comprensible si tenim en compte que els bilingües ho podem relacionar amb l’aceite i quedar-nos ben tranquils. No m’invento res; aquí us deixo un enllaç d’algú que va tenir el mateix error (sense les mateixes conseqüències, eh!) i és de les persones en qui tinc més Fe (amb majúscula) en matèria de llengües.

També dir que espero que em disculpareu una petita llicència química que m’he pres: efectivament la reacció entre el coure i el vinagre dóna una substància anomenada acetat de coure o verdet que és tòxica… tot i que no sé si amb una sola amanida, per molt que la suqués els senyor Puig, n’hi havia prou per engegar-lo a sopar amb Déu 😀

Éssers llunàtics

Fa temps, la meva feina es desenvolupava de cara al públic i tot i que sempre me n’he sortit prou bé hi havia dies en què els “soferts ciutadans” venien especialment girats, clamant al cel que pagaven els seus impostos (ei, i jo també, quina casualitat!) i reclamant que l’administració els solucionés la vida anant més enllà de les seves competències. Navegar entre qui creu que un ajuntament no serveix per a res i qui creu que serveix per a tot és un tema pelut, creieu-me. El més curiós és el que tenia comprovat: aquesta confluència de “justes indignacions” coincidia amb els plenilunis.

No sé si viure envoltats d’asfalt i totxanes ens fa oblidar que formem part de la biosfera, si la climatització dels edificis ens fa obviar els cicles estacionals, i si la contaminació lumínica i atmosfèrica ens fa deixar de mirar el cel de nit, però el cas és que ho volguem admetre o no estem sota l’influx de tot allò que ens envolta, i ens agradi o no és una influència de què no en podem escapar.

Un exemple: com a descendent -fins a on m’arriba la memòria- de pagesos, us puc assegurar que la lluna és determinant a l’hora d’aconseguir una bona collita i cal tenir-la en compte tant per triar el moment propici d’esporgar un arbre com per decidir en quin moment se sembren les llavors. Un bon pagès, un pagès com cal, mai de la vida sembrarà en socarrat (són els dies següents al pleniluni: provoca collites nefastes!).

I tot aquest rotllo per què? Doncs perquè aquesta nit hi ha pleniluni, perquè a hores d’ara està serè com un mirall i augura bona visibilitat, perquè a partir de les 21.45 comença un eclipsi lunar, perquè des de casa nostra es veurà de luxe (diuen), perquè per mirar la lluna no cal cap protecció especial, perquè quan l’eclipsi sigui total veurem la lluna d’un inquietant color vermellós… No ens podem pas perdre un d’aquells fenòmens que feia posar la pell de gallina als nostres avantpassats i pronosticar tot mena d’auguris nefastos, oi?

Ah, i si a més a més ho voleu veure des de la perspectiva canària, aquí us deixo un enllaç perquè pel que sembla ha de fer una combinació espectacular amb el Teide: http://www.sky-live.tv/

L’hora del pati

Era el mes de juny més sufocant que recordava. El torturador cric-cric de les cigales fiblava el cervell sense descans i la xafogor era tan intensa que fins i tot els ocells havien perdut l’esma de cantar.

En Sawyer sabia perfectament que havia de romandre tancat a l’aula mentre els nens jugaven en el pati. Tanmateix, si no en fugia una estona no seria capaç de resistir unes altres dues hores respirant aquella embafadora atmosfera carregada de polsim de guix i fusta vella. Allò era un càstig insuportable.

Si era prou ràpid ningú no se n’adonaria de la seva fugida, així doncs es va escapolir àgilment per una finestra i va enfilar tan ràpid com va poder cap al riu. La visió de l’aigua saltironant sobre les pedres li va fer sortir els clotets de les galtes i un profund sospir. Es va despullar d’una revolada i sense pensar-s’ho gaire es va endinsar en l’aigua gelada.

Tot i que la fredor el va deixar sense respiració, s’hi va submergir fins el coll i va deixar que l’aigua llisqués al seu voltant amb empenta. De mica en mica es va desprendre del cos l’angoixant calor, després un remolí juganer li va arrabassar el mal humor i la tensió, un cop d’aigua va desenganxar una arrel quadrada que va anar surant riu avall fent giragonses. Més tard es va desprendre un complement del verb i una truita es va empassar sense gaires miraments una preposició.

De cop i volta ho va veure clar: tot el que havia après fins ara era un joc. Mai no havia estat capaç de memoritzar si no era gràcies a una cançó, ni d’aprendre si no era divertit, ni de córrer si no era una competició. En els petits reptes i en la diversió era on tenia guardada l’empenta per poder avançar.

De sobte, entre les branques d’un salze, va entreveure el rellotge del campanar. Va fer un bot perquè en cinc minuts calia reprendre la classe. Tot cantussejant es va vestir d’una revolada; preocupació i nervis havien marxat riu enllà i se sentia net per dins i per fora. Va tornar cap a l’aula amb quatre gambades i amb un somriure als llavis mentre pensava “Tom, fes-ne via; faria lleig que el professor fes tard”.

Una mica de sal, unes gotes de llimona i un polsim de pebre.

Va ser un amor a primera vista perquè només vaig necessitar cinc minuts per constatar que la sintonia era perfecta. Potser no va ser obra de l’atzar, potser el terreny estava adobat des que de petita escoltava incansablement els vinils dels monòlegs d’en Joan Capri i aquella fina ironia em va recargolar les tendres neurones. No ho sé, en tot cas he decidit que avui vull riure, que avui NECESSITO riure, i ho comparteixo amb vosaltres, per si algú també vol prendre una mica de sal, unes gotes de llimona i un polsim de pebre. Senyores i senyors: LES LUTHIERS!