La globalització dels contes

22 febrer 2012

Em vaig llevar a trenc d’alba i vaig encetar el meu ritual de bellesa: sessió de tai-txi-txuan per desentumir el cos, bany turc amb essències per netejar i perfumar la pell, massatge amb olis essencials per hidratar-me, màscara de iogurt del Caucas en cara i escot per emblanquinar el cutis, raspallada a consciència de la cabellera amb la pinta de vori, terra del Nil als pòmuls, khôl oriental als ulls, rouge passion de Chanel als llavis, modelet agosarat de Victòria Secret, un Dior de seda i unes Gucci de 9 cm als peus.

Estava convençuda de tenir-ho tot guanyat: la bleda de la Bella Dorment s’acabava de despertar i amb la cabellera esbullada i els ulls plens de lleganyes no tenia res a fer; la meva fillastra, la Ventafocs, era massa jove i aquell cos esprimatxat encara no era comparable a les voluptuoses corbes de la meva plenitud madura, i l’altra Bella ja tenia prou feina a dissimular les cicatrius que li havia deixat un encontre excessivament passional amb la Bèstia. Així doncs, amb passes estudiadament lentes, em vaig encaminar cap al nou mirall i li vaig fer la pregunta.

Una hora més tard, el meu majordom moria decapitat i els seus ossos anaven a petar a una fossa juntament amb els vidres esmicolats del mirall. I no em digueu que la meva reacció va ser desproporcionada: després de tal desplegament de glamur i sofisticació va el paio i compra un mirall al basar de xinesos del costat del castell. I a sobre en compra un d’etnocentrista: mira que dir que la més bella del regne era la Mulan!

.

Anuncis

El remer (perquè els clàssics mai no deceben)

14 febrer 2012

Segur que ja l’heu llegit alguna vegada perquè és força tradicional dels missatges electrònics, però per si de cas us refresco la memòria:

Conten els més veterans que fa anys es va celebrar una competició de rem entre dos equips d’empreses del mateix ram, una japonesa i l’altra espanyola.

Després de donar la sortida els remers japonesos van imprimir un fort ritme, començant a destacar clarament dels remers espanyols. A la meta, l’avantatge de l’equip oriental va acabar sent d’una hora.

La direcció de l’empresa espanyola es va reunir llavors per analitzar les causes de tan vergonyosa actuació, arribant a la següent conclusió: “S’ha pogut observar que en l’equip japonès hi havia un cap d’equip i deu remers, mentre que en el nostre hi havia un remer i deu caps d’equip, de manera que l’any vinent s’adoptaran les mesures adequades. “

L’any següent es va repetir la competició i, novament, l’equip japonès va començar a destacar des de la primera remada; aquesta vegada l’avantatge obtinguda va ser de dues hores i mitja sobre els espanyols.

La direcció es va tornar a reunir per estudiar els fets i van veure que de nou l’equip japonès es va compondre d’un cap d’equip i deu remers, mentre que en el nostre, després de les mesures adoptades l’any anterior, es componia d’un cap d’equip, dos assessors de gerència, set caps de secció i un remer.

Després d’un minuciós anàlisi, la conclusió va ser unànime: “El remer és un incompetent”.

L’any següent la direcció va decidir tirar la casa per la finestra. L’embarcació espanyola es va redissenyar des de zero amb la participació dels més prestigiosos enginyers navals del món. De nou, l’equip japonès es va escapar res més donar-se la sortida. L’embarcació espanyola va arribar amb tres hores de retard.

Després de la regata, i per tal d’avaluar el pèssim retorn de la inversió realitzada, es va celebrar una reunió al més alt nivell, arribant-se a les següents conclusions: “Aquest any, l’equip nipó va optar una vegada més per la seva ja tradicional tripulació, formada per un cap d’equip i deu remers “.

El nostre, després d’una auditoria externa i l’assessorament d’una prestigiosa consultora multinacional va optar per una formació molt més avantguardista, composta per un Chief Rowing Officer, dues Assistant Rowing Officer, tres Sènior Rowing Consultant, un expert en coaching aplicat al Rem, un apuntador de temps i dos vigilants de seguretat que no treien ull a l’únic remer, a qui havien sancionat llevant-li tots els plusos i incentius després del fracàs de l’any anterior. “

Després de diverses reunions, es va acordar que per a la pròxima regata, el remer se substituirà per un de contractació externa, atesa la seva manca de proactivitat, nul compromís i la seva incapacitat per treballar en equip. S’ha observat certa deixadesa a partir de la quinzena milla marina, escoltant frases com “Que us donin per … a tots “i” Que remi la teva … mare “, actitud que va fregar el passotisme en la línia de meta.

I això a què treu cap? Doncs que després de sentir els que manen dir dia sí dia també que les vaques són magres i que l’administració s’ha d’aprimar, i de veure els companys interins francament preocupats i els laborals raonablement amoïnats, he trobat el nomenament d’un càrrec que és tan… ai, ara no sé com definir-lo. Adjectiveu-lo vosaltres mateixos:

Orden PRE/50/2012, de 16 de enero, por la que se nombra Directora del Gabinete del Director del Gabinete de la Presidencia del Gobierno a doña Valentina Martínez Ferro.

Estem salvats! Just el que necessitem: més directius, més coordinadors, més càrrecs de confiança, més assessors i, el més important de tot, que siguin ben però que ben redundants. Ara sí que anirem bé.


Petites -i absurdes- satisfaccions

5 febrer 2012

Manual de com arrencar-me un somriure amb quatre senzills punts:

1. Entrar en la cafeteria del treball a fer un talladet de màquina (efectes purgants assegurats).

2. Descobrir un rètol casolà i benintencionat, tot i que poc curós.

3. Adonar-te que hi ha sensibilitat lingüística entre el personal de la casa.

4. I, finalment, adonar-te que “en todas partes cuecen habas”.

I és que de vegades és tan fàcil fer-me feliç!

.

Per cert, emboçar existeix (ai, el gran parany del corrector ortogràfic!) i aquests darrers dies ho fem sovint: vol dir embolicar-se amb la bufanda o alguna cosa similar fins més amunt de la boca. També posar el boç o morrió a un animal. Com podeu veure, res a veure amb les aigüeres.