Final de festa

Necessitava ingredients per fer un brou d’idees i vosaltres, en l’entrada anterior, me’ls heu donat. Els he endreçat alfabèticament “amor, bandarra, cadira, calma, calor, camí, cava, cim, diners, emmirallar, espanta-sogres, espelmes, esquena, felicitat, fera, llàgrima, llavis, llençol, megalomania, mirada, núvol, pa, passió, pintura, planura, plor, pluja, sexe, somriure, taló, tedi, ullal, vaixell, vela, viatjar, xorc (lladre)” i els he cuinat a foc lent (jo és que sóc lenta de mena). Tot seguit us en serveixo un plat que, com em passa amb tot allò que faig, està elaborat amb més bona fe que traça:

finestraEl primer que va sentir en recuperar la consciència va ser un mal de cap espantós i un estrany gust metàl·lic a la boca. El desordre que l’envoltava era tan exagerat que o bé havia entrat un xorc escorcollant barroerament en busca d’uns diners que no havia trobat enlloc, o bé la festa de l’empresa, que en principi s’augurava tediosa, havia acabat feliçment en una nit  d’amor apassionat. Les ampolles de cava buides, les espelmes a mig cremar, l’espanta-sogres vermell i les sabates de taló d’agulla escampades per terra la van decantar per la segona idea.

Es va embolcallar amb els llençols en busca d’una mica de calor i la suficient calma per recordar, sense èxit, què havia passat la nit anterior. Davant d’un panorama així, hauria d’haver despertat amb un somriure als llavis, però alguna cosa a dins li deia que allò acabaria amb plors i lamentacions. En passejar la mirada per l’habitació, es va adonar, esgarrifada, de la corbata doblegada a sobre de la cadira, d’un verd intens que feia mal als ulls i que inequívocament  pertanyia a l’idiota megalòman del departament de comptabilitat. Va fer una ganyota de desgrat i va pensar que devia haver empassat una quantitat d’alcohol espectacular per dur-la a una nit de sexe amb algú que ni tan sols li queia raonablement bé, i ara, aquell estúpid bocamoll, la faria quedar com una bandarra davant de tots els companys.

Feixugament, va fer unes passes cap al finestral i va recolzar suaument l’ardorós front als vidres freds i xops pels regalims de pluja amb l’esperança de trobar una mica de consol a la monumental ressaca. El cel era farcit de núvols de tempesta que s’arrossegaven lentament pels cims, com mandrosos vaixells de vela grisa i esquinçada, disposats a emprendre un viatge massa llarg. Tot d’una, entre la boira de la planura, a la dreta del camí, va veure el masover cavant un gran forat en el jardí. Aquell home era un tros de pa beneït, però de vegades feia unes coses ben estranyes: haver de fer un clot per enterrar una vaca morta no era una tasca exòtica en una casa de pagès, de tant en tant hi havia baixes, però fer-ho mentre plovia a bots i barrals no tenia cap sentit. Havia de baixar a renyar-lo: ja no tenia edat per fer aquestes bestieses.

En fer un pas enrere, va veure la seva figura emmirallada en els vidres de la finestra i va sentir una onada d’indignació que sense voler li va fer brollar llàgrimes: tenia l’esquena plena d’esgarrapades com si hagués lluitat amb una fera. Però qui pensava que era aquell gamarús per deixar-la tota senyalada? És el que li faltava. Aquelles esgarrinxades no eren de les fàcils de dissimular; de joveneta havia aconseguit amagar alguna xuclada al coll amb bones dosis de pintura i paciència, però no hi havia maquillatge capaç de tapar aquell desastre.

Mentre es lamentava amargament, la porta es va obrir de sobte i va fer un bot per la sorpresa. Era l’àvia que entrava sense gaire protocol, molt atrafegada i força empipada. Anava remugant que déu n’hi do, que quina nit li havia donat, que havia de ser més discreta, que quina feinada se li havia girat a ella i al masover… Quan va ser enmig de l’habitació va clavar els ulls en la noia que, vermella com una cirera, se la mirava petrificada:

– Ets igual que ton pare -va dir- no aguantes gens bé la beguda: dues copetes de ratafia i ja la ballàvem. No li calia ni lluna plena, ni estar en zel, ni patir transformacions, ni bestieses: tot just ho tenia coll avall ja podia córrer tothom. Si més no, ell devorava les preses al bosc i no empastifava la casa de sang i llavors era més fàcil carregar-li la culpa a qualsevol llop vulgar, però això de deixar el paio enmig del menjador no té nom, bonica. I mira com t’ha deixat l’esquena! T’ho he dit un munt de vegades: els has de clavar els ullals amb més empenta que si no s’esvaloten massa. Au, vesteix-te i ajuda’m a colgar-lo al jardí.

I ella es va afanyar a vestir-se amb roba vella per baixar a ajudar la iaia i el masover. Tot i l’esbroncada que li acabava de caure a sobre se sentia reconfortada: si més no, ja recordava com havia acabat la festa.

Advertisements

16 Responses to Final de festa

  1. XeXu ha dit:

    Caram, caram, amb paraules molt mundanes, t’acabes d’empescar un relat amb final una mica sobrenatural. Les coses no són el que semblen, oi? Més val no jugar amb la ratafia…

  2. Quadern de mots ha dit:

    Ets una bona narradora. Has sabut aprofitar molt bé la collita de mots. Quina nit més moguda 🙂

  3. Pau Samo ha dit:

    UUF quina currada t’has pegat!! Desitjo que hagis gaudit molt, la veritat és que sona molt divertit el joc aquest de la collita de mots! Felicitats, com sempre, ens sorprens!

  4. Pons ha dit:

    Gairebé ha valgut la pena la temporada de sequera de posts que hem passat per finalment obtenir aquest relat tan original!

    Però no ho tornis a fer, eh? Posteja més sovint!

  5. Yáiza ha dit:

    Ieeeeiii!!! Quin relat més xulo que t’ha sortit!! Ben bé que si tenies la inspiració de vacances, en el post anterior van aconseguir retornar-te-la fresqueta i descansada!
    I sí, sí, jo també penso que hauries d’escriure més sovint!!

    • Montse ha dit:

      Ha estat divertit encaixar totes les peces del trencaclosques i qui sap si amb unes altres paraules hauria sortit un relat completament diferent. Un altre dia haurem de repetir 😉

  6. Rosaura ha dit:

    Montse, tot aquest temps que ens has deixat sense els teus posts han valgut la pena. Has tornat amb més força, equilibri, valor i seny, com els castellers. Benvinguda!

  7. Per animar una mica l’ambient blogger i intentar reemprendre una mica l’hàbit… o l’afició,… sense pressions ni imposar-me ritmes ni obligacions… he decidit publicar de nou, o com a mínim una vegada, repartint premis a dojo! Pots passar a recollir el teu pel meu blog!

    • Montse ha dit:

      Moltes gràcies, maca. Ara mateix vaig a “can senders”. Per cert, perdona que hagi trigat tant a respondre, però com diuen en els telenotícies he tingut “problemes tècnics”.

  8. Tomàs ha dit:

    T’imagino amb un full al costat de l’ordinador i mentre feies el post també anaves ratllant les paraules que t’havíem suggerit.

    Un bon relat que va servir per a que retornessis pel bon camí de penjar posts…, i ho dic jo!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: