L’economia de les vaques

29 Desembre 2011

La Rosaura sempre m’envia uns correus genials, d’aquells que corres a reenviar perquè quan una cosa et fa gràcia sempre vols que els altres també riguin. Si ajuntem aquesta vocació de pregonera amb la sequera (o mandra) que darrerament no em deixa publicar gaires entrades, tenim com a resultat un plagi sense vergonya ni miraments per la propietat intel·lectual. Tot seguit us lliuro un descarat “copiar/enganxar” d’un dels darrers. Espero que rigueu una mica… encara que sigui a costa d’un humor un pèl càustic 😉

L’economia de les vaques:
 
Economia Basca:
Tu tens 2 vaques. Les munys.
Et beus la llet que necessites i envies la que et sobra a Madrid.
 
Economia Catalana:
Tu tens 2 vaques. Les munys.
Envies tota la llet a Madrid i et tornen la que volen.
 
Economia Valenciana:
Tu tens 2 vaques. Et vens les vaques, requalifiques el prat on pasturaven i fas un bloc d’apartaments. Creus que amb els diners podràs comprar tota la llet que vulguis, però com que els apartaments no es venen ni per casualitat t’acaben portant la llet des de Madrid.
 
Economia Extremenya:
Tu tens 2 vaques… i creus que si no fos pels catalans en podries tenir 3.
 
Economia Andalusa:
Tu tens 2 toros. Com els toros no es poden munyir t’esperes al bar fins que t’enviïn la llet des de Madrid.
 
Economia Gallega:
Tu tens 2 vaques, una és la teva dona i l’altre està subvencionada per Brussel·les.
 
Economia Madrilenya:
Per què vols tenir cap vaca, si a Madrid arriba la millor llet d’Espanya?
Anuncis

Minicontes de la llàntia: Bones festes!

23 Desembre 2011

Finalment, després d’un reguitzell d’impostors, aquí em teniu: sóc l’únic, l’inimitable, l’increïble i l’autèntic geni de la llàntia. A la Montse li ha costat un munt trobar-me perquè la llàntia estava camuflada sota l’aparença d’un gerro espantós que li van regalar quan es va casar i el tenia amagat perquè no agafés pols i no fes mal a la vista. Tanmateix, arran de la darrera neteja intensiva de Nadal, em va treure del racó on estava criant teranyines i la resta ja us la podeu imaginar.

Vaig intentar temptar-la perquè demanés la lluna, però sembla que d’alguna manera ha arribat a la conclusió que els desitjos s’esguerren considerablement quan se’n pretén ser el beneficiari, per tant va decidir gastar-lo en els altres i vet aquí que el desig és per a tots vosaltres.

Estava força indecisa i vaig voler ajudar-la. Un desastre. Us faig cinc cèntims dels meus suggeriments i de les seves negatives:

Li vaig proposar que demanés calerons per a tothom,  però em va dir que una quantitat massa petita us frustraria i que una de massa gran us corrompria. Descartat el tema crematístic.

Li vaig proposar que demanés amor, però tampoc li va fer el pes perquè, segons el seu parer, per a qui ja tingués parella, l’aparició d’una tercera persona suposaria un problema considerable i que per a qui no en tingués es perdria l’emoció del festeig. Un altre de descartat.

Li vaig proposar que demanés una cosa neutra com ara felicitat i així el desig s’emmotllaria a les necessitats de cadascú. Us sorprendrà, però també ho va descartar. Planyeu-me pel rotllo que em va fotre: que si la felicitat està sobrevalorada; que si no és un estat, sinó petites i valuoses pinzellades; que si el que importa no és tenir-la, sinó el camí que hem de fer per aconseguir-la; que si sense ombres no es pot apreciar la claror; que si no hem de renunciar a les llàgrimes perquè el dolor també ens fa créixer; que si les cicatrius forgen el caràcter… Que n’és de pesada, la pobra.

Una mica desesperat la vaig animar a decidir-se d’una vegada i tot d’una li va venir la inspiració. I vet aquí el que ha demanat per a tots vosaltres: IL·LUSIÓ. No em vaig poder estar de preguntar si era com la que proclama en Mas… sento no poder transcriure el que em va contestar, però em fa por que alguna criatura pugui llegir unes paraules tan poc adequades per ments tendres. Tanmateix, us he de dir que podeu estar tranquils: em va veure venir i abans no deixés anar les paraules màgiques em va dir que ni se’m passés per la imaginació de convertir-vos en una colla d’il·lusos, perquè la cosa no anava per aquí. Em va esguerrar la broma.

Així doncs, arrapeu-vos al seient que tot seguit us faig l’encanteri per al 2012:

Que trobis la guspira que t’encengui la mirada; que atiïs les brases o encenguis un nou foc; que encetis un nou projecte i que n’acabis un de vell; que l’estómac se t’ompli de papallones; que un pensament et fibli i et faci aparèixer un somriure; que si la vida et fa tastar l’agre de la llimona, després et regali la dolçor d’una maduixa; que l’emoció et faci bategar el cor amb força, i , per sobre de tot, que en aquest any que encetes, t’il·lusionis.

Bones festes!


Minicontes de la llàntia (6)

17 Desembre 2011

No hi ha res que em toqui el voraviu com haver de sortir de casa mentre faig dissabte. Em disposava a decantar el sofà per passar l’aspiradora quan aquell tòtil fa començar a fregar la llàntia amb tantes ganes que vaig haver de sortir de pet; el meu posat devia ser molt ferotge perquè el pobre, de la impressió, va caure a terra mig estabornit i quequejant.

– Que potser no tenim res millor a fer que anar fregant llànties?

– Pe, pe, pe, pe, perdoni se, se, se, se, senyor. Jo no, jo no, jo no sa, sa, sa, sabia que, que, que…

– Sí, ja, prou que m’ho imagino que no pensaves que això funcionés. Tots dieu el mateix. Au, va, anem per feina: demana els tres desitjos i deixa de tocar la pera.

– Tres? Jo pensava que només n’era un! És que vaig llegir en un bloc que…

– Mira que bé: un altre gamarús que es creu tot el que llegeix. Au, afanya’t, què vols?

– Ai, no ho sé! -I immediatament es va mossegar els llavis. Crec que ja sé quin bloc havia llegit aquell pollastre- Bé, potser… vull riqueses. Sí, això mateix: vull tenir un gran tresor i viure en un palau i tenir-ne un altre de més fresquet per passar-hi l’estiu i moltes obres d’art i moltes joies.

– Mmm… potser això en serien cinc, de desitjos, però ja que tots van del mateix coll ho consideraré un de sol. I digues, bufó, què més desitges? -Això ho vaig dir amb un somriure que no va copsar correctament-

– Vull fama. Desitjo ser famós i que tothom em conegui i que quan em vegin de lluny diguin “Ei, guaita, però si és ell!” I sortir en els telenotícies de totes les cadenes de tot el planeta.

– En prenc nota: més famós que la Esteban. I quin és el teu darrer desig? Ja que vols tant de poder i fama potser voldries que et convertís en geni? -vaig preguntar tot fent un somriure enigmàtic, però per la cara que va fer ja sé del cert quina mena de contes llegeix.

– No, no, res de geni. Vull dones, moltes dones. El tercer desig és que un munt de dones estiguin per mi, atentes a tot el que dic i el que faig, però no qualsevol mena de dones: les més bones del món, eh! Les més bones!

– Cap problema. I si això és tot, ara mateix et concedeixo el que desitges que aquesta nit fan el Polònia i encara he d’acabar d’endreçar la llàntia.

Es va sentir un fort espetec en concedir-li els desitjos i un renec encara més fort quan es va veure en el mirall.

La veritat, no veig el motiu de la seva protesta: li vaig concedir tots els desitjos fil per randa. I és que de desagraïts el món n’és ple.


Cuina per a tradicionals: calçotada

10 Desembre 2011

Havia decidit endur-me a la tomba el secret de la recepta, però després de tastar l’ensopida salsa que ens van servir l’altre dia en el restaurant, he tingut un profund atac de consciència i he decidit compartir la fómula màgica amb vosaltres.

Ingredients: 100 g d’avellanes torrades, 50 g d’ametlles torrades, 6 nyores, una cabeça d’alls, 8 o 10 tomàquets madurs, litre i mig d’oli (jo el faig servir de 0,4 graus perquè resulti més suau), una tasseta de vinagre (de poma pot anar bé), unes fulles de menta, sal i julivert.
 
Preparació: Traiem les llavors de les nyores i les escaldem amb aigua bullent; les deixem en remull unes hores per tal que es rehidratin i en puguem treure la carn. Escalivem els tomàquets i la cabeça d’alls (no us compliqueu, es pot fer a la planxa) i ho reservem. Pel que fa als fruits secs, els pelem i els triturem fins que quedin raonablement fins (no cal que quedi com farina, no sigueu exagerats). Quan ja tinguem tots els ingredients agafem un recipient ben gros… si és que heu decidit fer calçotada per a tota la colla perquè amb les quantitats que he posat en surten 2 litres; si no en sou tants com tot això, reduïu les quantitats proporcionalment.
 
En el recipient hi fiquem els alls pelats, els tomàquets, la carn de les nyores, les avellanes, les ametlles, el vinagre, la menta, el julivert, una mica de sal i mig litre d’oli. Passem tots els ingredients per la batedora i quan estigui lligat hi anem ficant de mica en mica la resta de l’oli mentre seguim batent-ho. Mentrestant podem fer el tastet i rectificar els ingredients (si ha quedat fluix de sal, si agrada més pujadet de vinagre, si ve de gust alguna branqueta més de menta…)
 

 

Bé, i aquesta és la clau que us farà triomfar: l’única i inigualable fórmula de la recepta de la salsa dels calçots… tot i que com en totes les receptes cada casa en té l’única i autèntica. Si voleu compartir aquí el vostre toc secret, podeu fer-ho amb tota confiança: no li ho diré a ningú! 😉


Prejudicis al volant

3 Desembre 2011

Allò que no es coneix, sovint genera desconfiança i inseguretat. Potser per això hi ha tanta gent que necessita prejutjar, catalogar i encasellar ràpidament tot allò que l’envolta per tal de sentir-se en pau i harmonia amb l’univers. Qualsevol tòpic o prejudici serveix per aquest fi i és aleshores quan veus que amb una sola paraula ja queda explicada tota la teva manera de ser: Ah, ets catalana! I amb la mirada et diu que sap perfectament que ets una garrepa. Esclar, ets dona! I l’expressió emana que sap del cert que necessitaries quinze metres per aparcar un smart. Oh, vares néixer el 13 de gener! I amb el somriure et diu “Capricorn, ho sé tot de tu”. I no pots evitar contestar amb un altre somriure que diu “Jo sí que sé una cosa de tu: ets un carallot!”

Tanmateix, tot això -pel meu gust- desapareix quan els “prejudicis” no són gratuïts, és a dir, quan hi ha calerons pel mig. La pasta és molt consagrada i no està per orgues: si ha de ficar a tot un col·lectiu en el mateix sac, no s’escolta a ningú més que a les estadístiques . És per això que les assegurances mèdiques varien de preu segons la franja d’edat i el sexe; un nen de dos anys és tres o quatre euros més car d’assegurar que una nena de la mateixa edat i als trenta una dona costa gairebé el doble que un home. No hi ha res a dir: els nadons tenen més problemes que les nadones i la maternitat necessita més ecografies que la paternitat.

És per això que no em va sorprendre, i ni tan sols em va escandalitzar, quan l’altre dia vaig llegir que una autoescola de Saragossa oferia cursos a un preu tancat: 665 euros per als nois i gairebé 200 més per a les noies.  Després de fer una repassadeta per Internet, em va semblar un preu força competitiu i en tot cas és qüestió de fer números i si et sents amb ànims d’aprovar havent fet menys classes pràctiques, sempre es pot optar per la modalitat oberta o anar a una altra autoescola. Pel que sembla, el règim totalitari de les estadístiques ens cataloga així i la prudència estàndard de les dones ens fa més lentes en aprendre i més fiables en conduir, raó per la qual les assegurances de cotxe -fins ara- ens tractaven amb més “carinyu”.

Ara bé, la Unión de Consumidores de Aragón sembla que no ho veu tan bonic i ha presentat una denuncia contra l’autoescola argumentant que la legislació espanyola prohibeix qualsevol tipus d’acció que afavoreixi un gènere i discrimini l’altre. De fet, el Tribunal de Justícia de la UE ja va prohibir a les assegurances de cotxes tenir en compte el gènere del client en contractar les pòlisses (bocamolls!). En tot cas, ja que els veig tan engrescats, voldria animar els de la UCA i demanar-los que segueixin endavant ara que volen imposar-ho: el següent pas, les assegurances mèdiques. Que tingueu sort, xatos!

Nota al primer paràgraf: 1. desconfio dels signes del zodíac perquè m’he comparat amb altres capricorns i ens assemblem com un ou a una castanya 2. em considero un pèl garrepa amb mi mateixa, però no amb els altres i 3. tot i que el meu prodigiós sentit de la desorientació ha provocat gestes èpiques recordades amb immens goig pels meus fills “te’n recordes d’aquell dia que la mama va haver de fer tres voltes a la rotonda? hahaha!”, sóc molt fiable al volant i aparco de ME-RA-VE-LLA 😉