Els tres porquets (versió apòcrifa). Capítol 3.

VEURE EL CAPÍTOL I

VEURE E CAPÍTOL II

I vet aquí que novament es van retrobar els tres germans. I que n’és de bonica la família.

Atesa la delicada situació econòmica, el primer que van pensar va ser demanar ajuda a la seva mare, però ella els va dir que ara estava jubilada i que algun malànima li havia congelat la pensió i que prou feina tenia per arribar a final de mes. Aleshores, van decidir fer una reunió familiar i algú va cridar: Brainstorming, brainstorming! Au, va!, començo jo la pluja d’idees -va dir en Bohemi-, el capitalisme ha mort, per tant proposo engegar-ho tot a rodar i anar a viure a sota un pont. Apa!, carallot!, animal!, això és tot el que se t’acut! -li van dir els germans-. Va, ho provo jo -va dir l’Ecologista-, proposo deixar de pagar al banc, autèntic promotor i causant de la crisi econòmica, i okupar la nostra pròpia casa, a veure com acaba tot plegat. Apa!, carallot!, animal!, que no t’has cansat encara de fer fúting davant de la policia, tu? -li van recordar els germans-. Ara em toca a mi -va dir l’Emprenedor-, proposo malvendre la caseta i buscar un pis de lloguer assequible. Apa!, carallot!, animal!, vols dir que això és el que hem de fer?, vendre la casa i anar a lloguer? -li van fer observar els germans-.

En veure que no se’n sortien, na Margalida va prendre la paraula: Benvolguda parella de fet i porquets que de fet sou cunyats, la situació és difícil per a tots i jo proposo unir les nostres energies. Què us semblaria aquesta opció: vivim tots junts, compartim la casa, cadascú aporta allò que pugui i plegats unim les nostres forces i intentem sortir endavant. Els porquets hi van estar d’acord i tots van pensar en quin era el seu talent. En Bohemi era destre amb els pots d’esprai i va pensar a reconduir la seva punible afició a fer grafiti; així doncs, es va dedicar a decorar persianes d’establiments, murs d’indústries i interiors de discoteques amb un considerable èxit i reconeixement. L’Ecologista va posar la seva passió al servei de la ploma (de fet del teclat) i va escriure per a una reconeguda revista una sèrie d’articles corrosius contra la política mediambiental del govern i va aconseguir fer-se un nom en el món del periodisme. L’Emprenedor va meditar llargament sobre la situació del mercat laboral del ram de la construcció (pèssima) i la situació de la salut de la població (més pèssima encara) i va decidir canviar el transport de totxanes i ciment pel de malalts crònics i també, com els seus germans, va aconseguir una considerable prosperitat econòmica. Na Margalida tenia bon gust per a la decoració i es va especialitzar en el disseny de jardins zen (perquè malgrat la crisi generalitzada encara quedava gent rica -curiosament encara més rica que abans-).

I aquí podria acabar la història dels tres porquets vivint feliços, juntets i pròspers. Però hi ha qui diu que allà on hi ha faldilles no hi pot haver pau. Un bon dia, na Margalida es va acostar a l’Emprenedor i dolçament li va dir: Garrinet meu, saps que ho he intentat, però al teu costat no em sento feliç. A la nostra relació li falta caliu, il·lusió, amor. He trobat algú realment apassionat que em fa sentir viva i amb qui tinc un projecte de futur. Queda’t amb la casa, que jo foto el camp amb ell. El pobre porquet no entenia res i no podia dir altra cosa que Què? Qui? Ai truja!, per què? Però no hi va haver res a fer, i la xicota va marxar amb el seu enamorat.

I vet aquí que na Margalideta i l’Ecològic, agafadets de la mà i enamorats fins al moll de l’os, van emprendre l’aventura d’unir-se a una ONG per salvar l’amazònia, però això… això és un altre conte.

PS: Tot plegat també podia haver acabat d’una altra manera: acaben de pagar la hipoteca, la Margalideta es queda prenyada de trigèmins, es divorcia, fot al carrer el marit i els cunyats (conseqüència del divorci) i es queda amb la casa (conseqüència de la pàtria potestat), l’Ecologista i en Bohemi okupen una masia al Pallars Jussà i l’Emprenedor torna a casa amb la mamà perquè ha de passar la pensió pels garrinets i no es pot permetre encetar una nova hipoteca… però què voleu que us digui, en el fons sóc una romàntica i m’agraden els finals (raonablement) feliços.

Els tres porquets (versió apòcrifa). Capítol 2.

VEURE EL CAPÍTOL I

Així doncs, els porquets van iniciar, il·lusionats i feliços, una nova etapa en la seva vida.

En Bohemi va pensar que el millor que podia fer era encetar la independència a poc a poc i per això va decidir compartir pis amb uns altres porquets per com n’és de bonica la companyia i… com n’eren d’escassos els seus recursos. Així doncs, després de buscar i preguntar va trobar un piset d’estudiants en què rellogaven una habitació amb dret a cuina. N’eren sis i només hi havia un bany, però no hi feia res: que n’és de maca la companyia quan hi ha bona sintonia. Tots tenien la mateixa edat, les mateixes ànsies de llibertat, les mateixes ganes de gresca, la mateixa ignorància a l’hora de cuinar, les mateixes poques ganes de netejar, la mateixa traça per llençar els mitjons per terra (i els jocs de la Play i les revistes), el mateix poc respecte per la intimitat dels altres… Després d’uns mesos d’intensa convivència va decidir anar a ca son germà a fer una visita de cortesia i aquestes coses que es fan els parents. Es va despedir ben cordialment dels seus companys de pis amb una frase que si fa o no fa deia: Foto el camp, això és un cau de llops!

L’Ecologista va pensar que havia de viure d’acord als seus ideals, així doncs va preguntar, mirar i buscar fins que va trobar un bon lloc on quedar-s’hi… d’okupa. N’eren uns quants més, tots antisistema, bona gent. Tenien les idees prou clares, promovien accions socials entre els nanos del veïnat i, de fet, la gent de l’entorn els respectava i estimava. El lloc on habitaven, una nau industrial als afores del poble, el mantenien net i lliure de residus contaminants. El terra era lliure de revistes (un cop llegides les deixaven a altres companys perquè les reutilitzessin o bé les dipositaven al contenidor blau), era lliure de jocs de la Play (un joc capitalista que no era ben rebut entre ells) i era lliure de mitjons (no en tenien prou per escampar-ne). Un dia, però, van ser amablement desallotjats perquè el propietari havia aconseguit requalificar els terrenys i tenia pensat fer-hi una urbanització luxosa amb enllumenat urbà poc sostenible, piscines poc sostenibles i habitatges unifamiliars poc sostenibles (ep, però amb plaques solars a la teulada, que això serveix de ben poca cosa, però fa patxoca -sembla sostenible-). Just en el moment en què corrien alegrement davant la policia, va arribar en Bohemi a fer una visita a son germà el qual el va encoratjar a córrer amb ell tot dient: Després ja t’ho explicaré, però ara fotem el camp que venen com llops!

L’Emprenedor era l’únic dels tres germans que tenia promesa: na trujeta Margalida. Enamorat com n’estava se sentia capaç de menjar-se el món i li va proposar d’anar a viure junts: Margalida, què et semblaria fer un pas endavant en la nostra relació de parella? Ella va acceptar de seguida, puix que eren les paraules més romàntiques que mai l’hi havia adreçat. Així doncs, el nostre heroi es va fer autònom del ram del transport, va demanar una hipoteca a 30 anys de termini i va comprar un niuet d’amor per a ells dos. Treballaren amb entusiasme disposats a dexar-hi la cansalada (mai millor dit, oi?) i a deixar-hi la pell (on he sentit això abans, jo?) i al principi, tot sacrificant les vacances, el cinema, els caps de setmana, hores de son, els sopars fora de casa i el descans dominical, se’n sortiren prou bé per pagar la hipoteca. La casa sempre estava polida i no hi havia res de res escampat per terra; de fet es passaven tot el dia treballant i només hi anaven a dormir. Però va arribar un monstre anomenat crisi, na Margalida va anar a petar a l’atur (un ERO de la seva empresa, vés) i el porquet emprenedor va tastar la fel dels impagats. Justament en el moment en què varen arribar els germans a fer-los una visita el porquet li deia a la seva xicota: Nena, si no paguem la hipoteca haurem de fotre el camp; ja li veig les orelles al llop!

VEURE EL CAPÍTOL III

Els tres porquets (versió apòcrifa). Capítol 1.

Era una família monoparental: la mamà truja i els seus tres bessons anomenats Bohemi, Ecològic i Emprenedor. El pare, no el van conèixer; la mare només l’havia esmentat en alguna ocasió tot dient que era un porc, però els nois no varen saber mai com interpretar aquestes paraules.

El cas és que els anys varen anar passant i va arribar un dia en què la mare va reunir els seus fillets i els va dir: Amorets meus, vosaltres sou la llum de la meva vida, la guspira que m’anima cada dia a llevar-me a les sis, anar a treballar, fer el dinar, parar taula, rentar els plats, fer els llits, recollir els mitjons escampats per terra, posar la rentadora, escombrar, treure la pols, fregar, estendre la roba, netejar els vidres, recollir els jocs de la Play escampats per terra, planxar la roba, fer la compra, fer els banys, fer el sopar, parar taula, rentar els plats, recollir les revistes escampades per terra i, en definitiva, totes aquestes coses que m’omplen tant i donen sentit a la meva existència. Han estat trenta-quatre meravellosos anys tenint cura de les vostres necessitats per tal que us convertíssiu en uns porquets de profit, amb una bona formació acadèmica i un futur ple de promeses. Ara, ha arribat el moment que aixequeu el vol fora de la llar, feu la vostra i formeu una família.

Els tres porquets, evidentment, s’hi van negar, li van dir que no la volien deixar sola ni privar-la de la seva companyia, que sabien perfectament que ho passaria molt malament sense ells. Ella, per tranquilitzar-los, els va dir que no patissin, que ho havia meditat llargament i que de totes totes havia pres la decisió de sacrificar-se per ells, que per suportar aquesta dolorosa situació havia decidit prejubilar-se, fer viatges del imserso i classes de ioga, de pintura a l’oli, de ceràmica i de teatre. A més a més, havia conegut un senglar amb el qual card… cartejava de feia un temps i que l’acompanyaria en els viatges per alleugerir el difícil tràngol d’haver de dir adéu als seus fillets. Ells varen tornar a insistir i li varen dir que vigilés amb el senglar, que podia ser un aprofitat sense escrúpols que només la volgués perquè li fes el dinar i li planxés les camises (quina barra!), però la mare els va dir amorosament: Ninets meus, foteu el camp d’una vegada.

I així ho van fer (tot i saber que deixaven sa mare amb el cor destrossat, i és clar!).

VEURE EL CAPÍTOL II

VEURE EL CAPÍTOL III

A trenc d’alba

Se sentia immersa en aquella nebulosa que hi ha entre el son i la vigília, sense saber si somniava que estava desperta o si obria els ulls encara adormida. Era aquell moment tan agradós en què la mandra fa gaudir lentament del nou desvetllar dels sentits. Les llunyanes campanades encara feien més palès el silenci que l’envoltava: quatre, cinc, sis. Era d’hora. Massa d’hora per descloure els ulls. Només escoltava la respiració rítmica, profunda, un pèl ronca del que jeia al seu costat. Aquell so estimat que li feia dir tot rient que en el seu llit hi havia un gat. En sentia l’alè càlid i humit pessigollejant-li el coll, n’intuïa les oscil·lacions del pit, els dos cors bategant al mateix ritme. Es va girar buscant-lo, va estirar el braç cercant-li el cos, la tebior de la pell en la seva pell.

De sobte, va despertar. Una esgarrifança li va recórrer l’espinada. L’altre costat del llit era buit. No hi era. No hi seria mai més. L’havia perdut per sempre. L’havia deixada desconcertada, perduda, sola. Ell no volia marxar i ella no volia que se n’anés, però llurs voluntats poc hi van poder fer. De cop, tota la tristor continguda dels darrers dies li va pujar a la gola i va empènyer un sanglot mentre un crit mut li repetia a cau d’orella: mai més, mai més, mai més. Una intensa punxada la va prémer enmig del pit, el batec del cor li fiblava els canells i tota la fortalesa se li va enfondrar com un castell de cartes en comprendre que només l’havia somniat i que ja sols podrien estar junts allà on el son es confon amb la vigília, on els somnis semblen reals i la realitat només és un dibuix foll de la fantasia.

Sinergia

Sinergia  1 f. [BI] [MD] Acció combinada de diferents òrgans, moviments, etc., per acomplir una funció.

Fa uns dies vaig penjar un post titulat “Pel que fa a la prova oral…” en què pretenia treure una mica de ferro a aquesta part de l’examen. L’acompanyava una cançó que sembla un embarbussament i una actuació dels Luthiers (oh, boníssims els Luthiers!). A mesura que s’acostava la data de l’examen he vist que aquesta entrada ha estat visitada gràcies a (o per “culpa de”, vés a saber) la cerca de “prova oral nivell d català”, “nivell d català prova oral”… Això m’ha plantejat alguns interrogants.

D’una banda m’he preguntat pel grau de desengany que pot haver experimentat el meu visitant anònim; de ben segur que no era això el que buscava, potser buscava consells una mica més assenyats (o en tot cas més experts), potser buscava alguna pista de com anava la prova; en tot cas, m’hi jugo un sopar, no esperava trobar la meva pallassada (ep!, que consti que no ho dic en sentit pejoratiu, eh! reivindico el riure com a característica excelsa dels éssers racionals).

D’altra, però, he pensat en un altre vessant perquè és una cosa que em passa de vegades: Encara que no és el que buscava, donem-ho per ben trobat. Em fa il·lusió pensar que algú que passava per aquí, amb els mateixos nervis que jo (faré riques les farmacèeeeutiques), amb el mateix neguit que compartim tots els companys i companyes, hagi pogut trobar una miqueta de consol, de relaxació, d’ànims.

I sabeu què? Que per uns moments he sentit un corrent d’energia positiva; m’he sentit part del remolí de pors, d’inseguretats i de dubtes que ens assetjava a tots els que haviem de fer l’examen i alhora he sentit consol només pel fet d’intuir que hi havia algú més que en buscava. La micona d’ànim que volia emetre m’ha tornat rebotat i augmentat! Quins girs més estranys, quina curiosa sinergia produeix la xarxa, oi?

El tresor de l’Arnau

Us presento el meu primer conte… bé, per ser exactes he de dir que, de fet, és l’únic. Va néixer gràcies a una proposta d’exercici: En aquesta unitat treballarem la narració -murmuri de protestes- i ja que s’acosta Sant Jordi podriem fer un concurs -mateix murmuri, més decibels- caldrà que escriviu un conte; que el presenteu o no és voluntari, però penseu que fer-lo és o-bli-ga-to-ri perquè és un exercici de classe -aquí, el volum de les protestes ja sobrepassava, de bon tros, la qualificació de murmuri-.

La gestació de la criatura va seguir, si fa o no fa, aquest ordre: 1. Adhesió solidària als murmuris de protesta (els alumnes som animals gregaris, em temo) 2. Procés de dol i autocompassió: això no ho he fet mai, i de què parlo, i què faig si no se m’acut res, pietat que jo sóc “de ciències”! 3. Intent creatiu mentre tornava a casa, intent creatiu mentre estenia la roba -un mitjó i dues pinces varen anar a parar a ca la veïna-, intent creatiu mentre feia el sopar -amb el consegüent socarrim del menjar-, intent creatiu mentre rentava els plats… somriure mentre esbandia el darrer got: Em sembla que ja ho tinc!

Com cada dijous, la mare, el pare i l’Arnau baixen a la platja. Els agrada estalviar-se l’allau de barcelonins dels caps de setmana perquè així vigilen millor el nen que, tal com diu la iaia Joana, “és el cul d’en Jaumet, que no sap seure ni estar dret”.

En arribar a la sorra repeteixen el ritual: el pare obre l’ombrel·la virolada, l’Arnau escampa galledes i estris varis i la mare sospira complaguda per l’estoneta de pau de què es disposa a gaudir.

–          Ai, Arnau, no agafis la sorra d’aquí que m’embrutes la tovallola.

El nen, obedient, marxa cap a la sorra humida que, d’altra banda, li permet fer construccions més fermes.

–          Miquel, has vist el meu penjoll, el de les pedretes de coloraines?

L’Arnau amuntega sorra i la transforma en un gran castell ple de cavalls, guerrers i dracs terribles.

–          Vols dir que el duies?

El nen recull rampoines que la seva imaginació exaltada converteix en valuoses joguines.

–          I tant! Ajuda’m a buscar-lo.

Les pedres són temibles projectils, les petxines, perillosos animals que guarden el fossat.

–          Maria, dóna’l per perdut.

Allà on peten les ones, cobdicioses sirenes volen endur-se el tresor del castell.

–          Arnau, recull les joguines que ja és tard.

–          Però mama…

–          Som-hi. Sé que se’t fa curt, però pensa que, a la vida, poquet però bo.

El nen fa el petarrell, però després s’afanya, recull i pensa que la setmana entrant ja hi tornarà.

De sobte, una forta onada espetega sobre el castell, l’esfondra i en deixa els fonaments al descobert, on brilla subtilment un penjoll de pedretes de coloraines. Amb la següent onada una sirena traïdorenca, entre remolins d’escuma i riallades amb olor de sal, arrabassa el tresor de l’Arnau i se l’endú mar endins, al fons del mar.

La dignitat dels mascles

Tenia tres anys, potser quatre, i li havien de fer una analítica. No cal dir que m’hauria estimat més que m’haguessin punxat a mi amb una agulla de fer mitja que no pas que la criatura passés per aquell tràngol, però era en la seva sang i no en la meva on calia buscar el virus de les galteres. En arribar a l’ambulatori vaig veure reflectida en els ulls de les infermeres la mateixa pietat que em rosegava l’estómac i això em va reconfortar una mica. Per animar-lo varen començar a fer la gara-gara al nen i ell es deixava afalagar: oh quin noi tan maaaco, caram quin ulls més bonics que té, guaita que n’és de valeeent, és un momenteeet, però que valeeent que és, i no plooora!

Veure el pobre nano lluir un autocontrol que no sé d’on el treia i aguantar amb una dignitat que no sé d’on li sortia em va enfonsar encara més. Sé que ara diré una cosa absurda, però hauria preferit que hagués tret tot el mal geni que té (perquè en té, eh!). Si hagués muntat un pollastre, si hagués donat puntades de peu a tort i a dret m’hauria donat arguments per enfadar-me i demanar-li que s’estigués quiet i que no n’hi havia per tant i que d’analítiques ens en fan a tothom i que ningú no dóna un espectacle així i que… res; empalidia per moments i aguantava com podia les llàgrimes. Commovia veure’l així.

Sortírem al carrer en silenci. La maneta, freda i suada, agafada a la meva. En la meva cara es dibuixava la llàstima que em feia; en la seva, a poc a poc el color rosat tornava a les galtes. En la meva veu tota la tendresa del món –com estàs, “carinyu”- en la seva veueta una franquesa que, per inesperada, em va fer tocar de peus a terra i baixar sobtadament dels núvols de la compassió –collons!, quin mal m’ha fet aquella dona-.

Vaig esclafir a riure enmig del carrer. No podia parar. Ara sí que les llàgrimes em queien galtes avall i, mentre buscava un mocador per eixugar-me-les, entre rialla i rialla li preguntava: però rei, qui t’ha ensenyat a dir aquestes coses! Aquest renec em va alleugerir el cor més que cap altra paraula hagués pogut fer-ho. En passar davant de la fleca, el croissant més gros i més empastifat de xocolata va ser pel meu petit heroi.

Alea iacta est

Dissabte. Les sis tocades. Ja fa hores que volto. No estic nerviosa, però no puc dormir. No n’estic, però tinc les mans suades. De debó que no, però les cames tenen vida pròpia. Decideixo aprofitar aquest desvetllament per tornar a llegir l’esquema de la història de la llengua. Ho faig, però no em serveix de res. No aconsegueixo memoritzar cap dada. Només frases escadusseres em volten pel cervell: i varen prohibir la llengua… i varen prohibir l’edició de llibres… i varen canviar els topònims… Tanco el llibre. Tot plegat només m’ha servit per sentir-me hereva d’una llengua maltractada, minoritzada, menystinguda, bellíssima.

Nota mental: he de buscar aquella cançó d’en Lluís Llach i penjar-la al Box. Segona nota mental: he de deixar de prendre notes mentals; començo a fer com el Miquel Calçada polonès. Decididament em falta un bull.

Un quart i mig de vuit. Un petó. Marxo. Sort. La pluja de la nit ha deixat l’aire fresc i net i amb una agradabilíssima olor de molsa; obro les ales del nas i me n’omplo els pulmons. Al parc, una tórtora parrupa insistentment i una cuereta rebusca no se sap pas el què entre la gespa. Enfilo carrer amunt amb un pensament positiu: potser sí que avui em diran que no en sé prou, però ningú no em podrà negar que ara en sé més.

Pel que fa a la prova oral…

No ens posessim pas nerviosos, eh! Al box hi ha una nova cançó (que de fet és vella) d’un que tartamudejava, i guaita quin domini tenia l’home. Nosaltres, que no som quecs, bé ho hem de fer sense problemes, oi? Quan toqui (dissabte que ve o l’altre) ens deixaran una estoneta per mirar el text que hem de dir en veu alta, així doncs no tenim excusa per fer una intervenció com la que hi ha tot seguit. Potser fa gràcia (a mi molta, us recomano que li feu un clic), però dubto que puntui gaire positivament. 

Molta sort a tothom!

Jo renego, tu renegues, ell renega, nosaltres…

I per què no? La llengua és comunicació, per tant maleir també ho és. Una comunicació un pèl violenta, però al cap i a la fi una forma d’expressió.

Malgrat que el seny em pesa més que la rauxa, si es donen les condicions escaients (un cotxe em fa un avançament homicida, anul·len un gol del Barça injustament, trobo l’excepció de l’excepció de la norma…)  jo també en deixo anar algun de tant en tant. El que és curiós és que el renec o l’insult sovint surten en forma de barbarisme. Que potser no volem embrutar la llengua vernacla?, perquè d’eines en tenim, eh! Un femer! Permeteu-me que sigui, per una vegada i sense que serveixi de precedent, políticament incorrecta i us recomani aquesta lectura.

A banda dels insults, com aquell memorable “Baldrick, ets un carallot!” de l’Escurçó negre, hi ha els renecs que sovint em fan gràcia per com en són de recargolats. Fins i tot aquells que no arriben ben bé a l’insult però que no deixen gaire bé el destinatari de la “floreta”: Aquest li passa com a les cebes, que la trompa li fa perdre la cabeça (encara que no estigueu avesats al món agrari no crec que necessiteu que us l’expliqui, oi?). N’hi ha que no els trobo en el diccionari, per exemple tombacistells que potser és excessivament local, i d’altres que són terriblement gràfics com torracollons que és el meu predilecte… i fins i tot potser algú que llegeix això té prou motius per aplicar-me’l.

Ara que hi penso, algú sap per què en molts renecs (mecagunlaputadorus) fem servir la forma plena del pronom reflexiu?, sona més contundent?, l’hem importat dels parlants septentrionals?

PS1. Si algú té alguna aportació a fer a la llista de paraulotes, endavant, esplaieu-vos i afegiu-la en els comentaris. Totes les barbaritats que no siguin barbarismes seran ben rebudes. Mai se sap quan es poden necessitar aquests “recursos lingüístics” i paga la pena tenir-ne una bona reserva.

PS2. Deixo una altra cançó al box que, com ja és habitual, no treu cap a res en un bloc de… un de… de què és aquest bloc?