El diable i la pluja

7 Setembre 2012

Ja fa un grapat de dies que un conte -tan esvaït en la memòria que l’he hagut de reinventar- em balla pel cap i us el volia explicar. Més o menys feia així:

Diu la llegenda que un dia el dimoni, que sap més per vell que per diable, es va aparèixer en un poble que patia una gran sequera. Va anar a trobar les autoritats locals i els va oferir els seus serveis: es comprometia a fer ploure un cop per setmana a canvi d’una bossa ben plena de monedes d’or. El batlle i els seus regidors no s’ho van pensar gens ni mica ja que la situació era extremadament preocupant. Varen acceptar el tracte perquè sabien que el dimoni tenia suficient poder per fer aquell prodigi i que, tot i ser un enredaire, sempre complia la seva paraula.

Tan bon punt el banyut va tenir la bossa a la butxaca, els va demanar de convocar tot el poble a la plaça per fer-los saber quin bon negoci havia fet el consistori. Quan hi va ser tothom, va pujar dalt d’una tarima i amb veu ferma els va dir, entre els aplaudiments entusiastes dels vilatans, que a partir d’aquell moment mai més s’haurien d’amoïnar per la sequera perquè faria ploure un cop per setmana tant si era maig com agost.

–       Ara -va dir el dimoni amb to solemne- només em cal l’últim detall: saber quin dia voleu que plogui. Voleu que plogui cada dilluns?

–       Ep, no! -va dir un pastor- Dilluns és el dia que traiem el ramat de l’estable per dur-lo a pasturar a la muntanya i si se’m mullen els bens se’m posaran malalts. Trieu un altre dia, sisplau.

–       Cap problema. Us sembla bé que plogui cada dimarts?

–       Ui, no! -va dir una pagesa- Dimarts és el dia que fem el mercat de la vila i si plou no vindrà ningú a comprar. Busqueu nova data.

–       No hi fa res. I què me’n dieu de cada dimecres?

–       Per res del món! -va dir el moliner- Dimecres és el dia que porto els sacs de farina al magatzem i si plou i es mulla se’m florirà. Que plogui un altre dia.

–       Sense inconvenients. Podria ser cada dijous?

–       Ah, no! -va dir una mestressa- Dijous és el dia de fer la bugada i no podríem estendre la roba. Per força n’ha de ser un altre.

–       Molt bé. Què me’n dieu de cada divendres?

–       Ni somniar-ho! -va dir un pagès- Els divendres fem la collita forta de la setmana perquè l’endemà és el mercat de la capital i és on millor es paguen les nostres verdures. Canvieu la data.

–       Res de tan fàcil. Us va bé que plogui cada dissabte?

–       No, no i no! -van dir les mosses en edat de festejar- Cada dissabte hi ha envelat i si plou a bots i barrals arribarem plenes de fang al ball i fetes un espantall. Res de dissabte.

–       D’acord, d’acord. Així doncs, fem que plogui cada diumenge.

–       Germans, germanes! -va dir el mossèn- Diumenge és el dia del Senyor i no podem demanar que una data tan assenyalada resti deslluïda per la pluja. Encara seríeu capaços de quedar-vos a casa en lloc d’anar a ofici. No pot ser en diumenge, no.

La plaça era un guirigall: cadascú defensava les seves raons i pensava que els altres eren un coi d’egoistes perquè la pluja era molt necessària, i tant que sí, i bé havien de triar un dia, però mai de la vida el “seu” dia. I el diable els va dir que no tenia cap pressa, que ell podia esperar pacientment, que ho parlessin tranquil·lament i que quan entre tots haguessin decidit quan havia de ploure ja els ho dirien perquè ell pogués fer el prodigi.

I va marxar fent dringar la bossa d’or a la butxaca, amb un alegre balanceig de cua i una rialla burleta sota el nas ganxut perquè sabia que mai, mai, mai no es posarien d’acord.

I digueu-me, nens i nenes, si sentiu la necessitat de pluja d’independència i fullegeu una mica els diaris i llegiu les declaracions d’uns polítics i d’altres i veieu cadascú fent sa guerra… no sentiu una micona d’olor de sofre?


La globalització dels contes

22 febrer 2012

Em vaig llevar a trenc d’alba i vaig encetar el meu ritual de bellesa: sessió de tai-txi-txuan per desentumir el cos, bany turc amb essències per netejar i perfumar la pell, massatge amb olis essencials per hidratar-me, màscara de iogurt del Caucas en cara i escot per emblanquinar el cutis, raspallada a consciència de la cabellera amb la pinta de vori, terra del Nil als pòmuls, khôl oriental als ulls, rouge passion de Chanel als llavis, modelet agosarat de Victòria Secret, un Dior de seda i unes Gucci de 9 cm als peus.

Estava convençuda de tenir-ho tot guanyat: la bleda de la Bella Dorment s’acabava de despertar i amb la cabellera esbullada i els ulls plens de lleganyes no tenia res a fer; la meva fillastra, la Ventafocs, era massa jove i aquell cos esprimatxat encara no era comparable a les voluptuoses corbes de la meva plenitud madura, i l’altra Bella ja tenia prou feina a dissimular les cicatrius que li havia deixat un encontre excessivament passional amb la Bèstia. Així doncs, amb passes estudiadament lentes, em vaig encaminar cap al nou mirall i li vaig fer la pregunta.

Una hora més tard, el meu majordom moria decapitat i els seus ossos anaven a petar a una fossa juntament amb els vidres esmicolats del mirall. I no em digueu que la meva reacció va ser desproporcionada: després de tal desplegament de glamur i sofisticació va el paio i compra un mirall al basar de xinesos del costat del castell. I a sobre en compra un d’etnocentrista: mira que dir que la més bella del regne era la Mulan!

.


L’últim sopar

11 gener 2012

Havia estat un sopar tens, però magnífic. L’exquisidesa dels plats era una mera anècdota al costat de la meva amfitriona: tot en ella era delicat i sublim des de l’agudesa de la conversa fins a les suaus curvatures del cos que s’endevinava sota el brocat de seda. M’havien advertit sobre el poderós hipnotisme que desvetllava aquella bruixa amb cara d’àngel i per això, lluny d’abandonar-me laxament al plaer de la seva companyia, vaig estar ben atent a tot allò que passava al meu voltant i de forma especial, per mor de la fama que la precedia, a tot allò que menjava. No vaig tastar un mos que no hagués empassat ella ni veure un glop que no hagués baixat per aquell blanquíssim coll de cigne.

En arribar l’hora de les postres el criat va deixar a la taula una safata de maduixes vermelles com la sang acompanyades d’un tou de nata. Com si endevinés el recel que em consumia per dins, va agafar un fruit, el va sucar en la nata, l’hi va posar una espurna de sucre i després de fer-n’hi una petita mossegada em va mirar amb innocència trapella i me’l va donar. No hi havia opció a la resistència davant d’aquell aleteig de pestanyes i riure de picarol.

Va ser llavors, quan gairebé havia abaixat la guàrdia, que vaig entreveure un moviment àgil de la seva mà: tot passant per sobre de la meva copa hi va deixar caure una petita pastilla que es va dissoldre a l’instant. La sang se’m va gelar en les venes quan me la va oferir mentre suggeria un brindis, però és sota pressió quan es veu de quina pasta estem fets: me les vaig empescar per desviar un segon la seva atenció, moment que vaig aprofitar per canviar les copes. No va sospitar res. El més divertit és que vam brindar “per una llarga vida”.

El cor em bategava fort i triomfant: me n’havia sortit, havia aconseguit que caigués en el seu propi parany. Amb la cara enrojolada per la satisfacció vaig mirar de fit a fit el seu rostre de porcellana intentant endevinar en aquella pal·lidesa els primers símptomes d’enverinament. Els batecs emocionats eren tan forts que amb prou feines vaig sentir com amb un fil de veu em preguntava si em trobava bé perquè em veia molt sufocat. Realment començava a sentir molta calor i vaig intentar, sense èxit, afluixar-me el coll de la camisa; sentia els dits balbs i no me’n vaig sortir. Alguna cosa no rutllava i el somrís que dibuixava la seva boca m’ho va confirmar. Com s’ho havia fet, la Lucrècia? Mentre se m’escapava el darrer alè m’ho va xiuxiuejar a cau d’orella: Però ruquet meu, què has fet? El que he abocat a la copa era l’antídot per al verí de les maduixes. Que en sou de previsibles, els homes. I tenia raó.


Minicontes de la llàntia: Bones festes!

23 Desembre 2011

Finalment, després d’un reguitzell d’impostors, aquí em teniu: sóc l’únic, l’inimitable, l’increïble i l’autèntic geni de la llàntia. A la Montse li ha costat un munt trobar-me perquè la llàntia estava camuflada sota l’aparença d’un gerro espantós que li van regalar quan es va casar i el tenia amagat perquè no agafés pols i no fes mal a la vista. Tanmateix, arran de la darrera neteja intensiva de Nadal, em va treure del racó on estava criant teranyines i la resta ja us la podeu imaginar.

Vaig intentar temptar-la perquè demanés la lluna, però sembla que d’alguna manera ha arribat a la conclusió que els desitjos s’esguerren considerablement quan se’n pretén ser el beneficiari, per tant va decidir gastar-lo en els altres i vet aquí que el desig és per a tots vosaltres.

Estava força indecisa i vaig voler ajudar-la. Un desastre. Us faig cinc cèntims dels meus suggeriments i de les seves negatives:

Li vaig proposar que demanés calerons per a tothom,  però em va dir que una quantitat massa petita us frustraria i que una de massa gran us corrompria. Descartat el tema crematístic.

Li vaig proposar que demanés amor, però tampoc li va fer el pes perquè, segons el seu parer, per a qui ja tingués parella, l’aparició d’una tercera persona suposaria un problema considerable i que per a qui no en tingués es perdria l’emoció del festeig. Un altre de descartat.

Li vaig proposar que demanés una cosa neutra com ara felicitat i així el desig s’emmotllaria a les necessitats de cadascú. Us sorprendrà, però també ho va descartar. Planyeu-me pel rotllo que em va fotre: que si la felicitat està sobrevalorada; que si no és un estat, sinó petites i valuoses pinzellades; que si el que importa no és tenir-la, sinó el camí que hem de fer per aconseguir-la; que si sense ombres no es pot apreciar la claror; que si no hem de renunciar a les llàgrimes perquè el dolor també ens fa créixer; que si les cicatrius forgen el caràcter… Que n’és de pesada, la pobra.

Una mica desesperat la vaig animar a decidir-se d’una vegada i tot d’una li va venir la inspiració. I vet aquí el que ha demanat per a tots vosaltres: IL·LUSIÓ. No em vaig poder estar de preguntar si era com la que proclama en Mas… sento no poder transcriure el que em va contestar, però em fa por que alguna criatura pugui llegir unes paraules tan poc adequades per ments tendres. Tanmateix, us he de dir que podeu estar tranquils: em va veure venir i abans no deixés anar les paraules màgiques em va dir que ni se’m passés per la imaginació de convertir-vos en una colla d’il·lusos, perquè la cosa no anava per aquí. Em va esguerrar la broma.

Així doncs, arrapeu-vos al seient que tot seguit us faig l’encanteri per al 2012:

Que trobis la guspira que t’encengui la mirada; que atiïs les brases o encenguis un nou foc; que encetis un nou projecte i que n’acabis un de vell; que l’estómac se t’ompli de papallones; que un pensament et fibli i et faci aparèixer un somriure; que si la vida et fa tastar l’agre de la llimona, després et regali la dolçor d’una maduixa; que l’emoció et faci bategar el cor amb força, i , per sobre de tot, que en aquest any que encetes, t’il·lusionis.

Bones festes!


Minicontes de la llàntia (6)

17 Desembre 2011

No hi ha res que em toqui el voraviu com haver de sortir de casa mentre faig dissabte. Em disposava a decantar el sofà per passar l’aspiradora quan aquell tòtil fa començar a fregar la llàntia amb tantes ganes que vaig haver de sortir de pet; el meu posat devia ser molt ferotge perquè el pobre, de la impressió, va caure a terra mig estabornit i quequejant.

– Que potser no tenim res millor a fer que anar fregant llànties?

– Pe, pe, pe, pe, perdoni se, se, se, se, senyor. Jo no, jo no, jo no sa, sa, sa, sabia que, que, que…

– Sí, ja, prou que m’ho imagino que no pensaves que això funcionés. Tots dieu el mateix. Au, va, anem per feina: demana els tres desitjos i deixa de tocar la pera.

– Tres? Jo pensava que només n’era un! És que vaig llegir en un bloc que…

– Mira que bé: un altre gamarús que es creu tot el que llegeix. Au, afanya’t, què vols?

– Ai, no ho sé! -I immediatament es va mossegar els llavis. Crec que ja sé quin bloc havia llegit aquell pollastre- Bé, potser… vull riqueses. Sí, això mateix: vull tenir un gran tresor i viure en un palau i tenir-ne un altre de més fresquet per passar-hi l’estiu i moltes obres d’art i moltes joies.

– Mmm… potser això en serien cinc, de desitjos, però ja que tots van del mateix coll ho consideraré un de sol. I digues, bufó, què més desitges? -Això ho vaig dir amb un somriure que no va copsar correctament-

– Vull fama. Desitjo ser famós i que tothom em conegui i que quan em vegin de lluny diguin “Ei, guaita, però si és ell!” I sortir en els telenotícies de totes les cadenes de tot el planeta.

– En prenc nota: més famós que la Esteban. I quin és el teu darrer desig? Ja que vols tant de poder i fama potser voldries que et convertís en geni? -vaig preguntar tot fent un somriure enigmàtic, però per la cara que va fer ja sé del cert quina mena de contes llegeix.

– No, no, res de geni. Vull dones, moltes dones. El tercer desig és que un munt de dones estiguin per mi, atentes a tot el que dic i el que faig, però no qualsevol mena de dones: les més bones del món, eh! Les més bones!

– Cap problema. I si això és tot, ara mateix et concedeixo el que desitges que aquesta nit fan el Polònia i encara he d’acabar d’endreçar la llàntia.

Es va sentir un fort espetec en concedir-li els desitjos i un renec encara més fort quan es va veure en el mirall.

La veritat, no veig el motiu de la seva protesta: li vaig concedir tots els desitjos fil per randa. I és que de desagraïts el món n’és ple.


Minicontes de la llàntia (5)

13 Novembre 2011

Era la peça més inútil i alhora la més valuosa de la meva col·lecció. Encara recordo com si fos ahir el dia que l’avi, pràcticament amb l’últim sospir, em va donar aquella llàntia barroca i absurdament pesada. “Tens un tresor a les mans” em va dir amb veu tremolosa mentre em donava aquell estri de dubtós bon gust.

Cursava tercer de Belles arts i ningú no creia en mi: els professors no entenien les meves escultures i a casa no feien altra cosa que repetir-me que deixés de perdre el temps i que comencés a fer alguna cosa de profit. Em sentia tan decebut que estava a punt d’abandonar, però aquell gest, aquelles paraules plenes de fe, van ser per a mi l’espurna que va encendre la motivació que necessitava.

L’inici de la carrera artística va ser dur, però les penúries d’aquella època em van forjar el caràcter i l’obra. Vaig esculpir peces plenes d’angoixa i de força; el batec de la passió parlava per les meves mans i es reflectia en cada aresta de les figures. De mica en mica em vaig obrir camí en aquest món tan difícil i finalment les meves escultures s’exposaven en les galeries més prestigioses d’arreu del món i tot gràcies a la mostra de suport de l’avi.

Va ser aleshores quan va patir l’accident. M’estava instal·lant en un dels més luxosos àtics de NY i, com sempre, buscava un lloc d’honor per a la llàntia. La vaig deixar a sobre del relleix de la llar de foc, però amb tan mala fortuna que va relliscar i va caure estrepitosament a terra (maleïts dissenys minimalistes!). La vaig recollir amb cura; només s’havia escrostonat una mica. La pintura que havia saltat va deixar al descobert el metall de què estava feta: un inconfusible i meravellós daurat.

Per uns moments no vaig saber què pensar. Les paraules de l’avi van prendre un nou sentit: quan va dir allò del tresor, no es referia al meu talent, sinó al sis quilos d’or massís que em dipositava a les mans. A mi, al nét més somiatruites, al que tothom pronosticava un futur ben negre. No, ell no creia que fos capaç de crear art i per això em donava allò: perquè no passés gana.

De gana, n’havia passat força mentre perseguia el meu somni, però sé que si hagués tingut una vida fàcil la meva obra no hauria estat la mateixa. Qui sap si fins i tot hauria renunciat a emprendre aquesta aventura i a voler-me menjar el món. Tot havia estat possible gràcies a un acte de fe que mai no havia existit; d’un petit error havia nascut un gran encert, tot i que no sabria dir si no el vaig entendre bé o vaig sentir allò que volia escoltar. Mentre creixia el meu desconcert, vaig fer l’única cosa que podia en un moment així: esclatar a riure.


Lleugera dispersió

26 Octubre 2011

D’avui no passa. Com deia Picasso, la inspiració existeix, però quan ve t’ha de trobar treballant, així doncs, em poso davant del teclat i fins que no surti alguna cosa amb cara i ulls no m’aixeco de la cadira. Apa, a començar amb la pluja d’idees. Per cert, ara que plou trauré les plantes al balcó que es netejaran les fulles. Podria començar per donar la volta a un conte clàssic, tipus la cigala i la formiga, que això de les bestioles encaixa molt bé amb el meu perfil. Òndia, bestioles! Ara recordo que fa dos dies que els peixos no mengen; potser que facin un mos. Caram, pobres, com s’hi han abraonat; hauré de menjar cues de pansa. És un conte que sempre m’ha fet una mica de ràbia i així aprofito i poso les coses en el seu lloc, o si més no en el lloc que a mi em ve de gust. Ep, he dit panses? Que no se m’oblidi que aquesta tarda he de comprar els ingredients per fer els panellets que si no s’acabaran els pinyons del país i els altres no són tan gustosos. Ho apuntaré a la llista de la nevera.  A més a més, sempre va bé utilitzar una història que més o menys a tothom li sona. I què és això que sona? Ah, l’alarma de la rentadora, que ja ha acabat el programa. Vaig a estendre la roba en un pim-pam que si la deixo gaire estona queda massa arrugada i després costa de planxar. En la versió clàssica la formiga és treballadora, productiva i no pensa en altra cosa que en acaparar llavors per quan vingui el mal temps. Apa, i parlant de mal temps quin vent s’ha girat! Vaig a entrar les plantes un altre cop que si les tomba me les farà malbé (…) Ok, ja estan les plantes aixoplugades i el gran bassal d’aigua que m’han deixat enmig del menjador, fregat. Com a model d’ésser feineret i responsable està bé, però no puc deixar de pensar que d’alguna forma menysprea d’altres valors. Que potser un protagonista que només viu per acumular llavors no ens indica que és un materialista? Així doncs, la moral del conte ens diu que el model que cal seguir és el d’algú que centra la seva existència en el consumisme? Ai, i ara que dic model, acabo de recordar que he promès a la Susanna que aquest matí li passaria un model d’escrit de remissió i no ho he fet. Em connecto un momentet al correu de la feina i li faig arribar la plantilla de la carta que si no agafaré fama de despistada. La tecnologia és fantàstica: pots fer de secretària 24 hores al dia. Per on anava? Ah, sí! En contraposició, la “dolenta de la pel·lícula”: la cigala. El conte diu que és una irresponsable, una bala perduda, una gandula. Ep, que no se m’oblidi dur la gandula al traster que la temporada de platja s’ha ben acabat i aquí fa més nosa que goig. Ara mateix la deixo al costat de la porta per pujar-la-hi aquesta nit. I no podria ser que fos una artista, una cantant, una bohèmia? En quina mena de món viviríem si tothom fos formiga, si la creativitat, l’art i la bellesa generessin menyspreu? I justament això, menyspreu, és el que deuen sentir per mi les muses perquè gairebé és l’hora de fer el sopar i no he aconseguit escriure ni una ratlla amb cara i ulls. O això, o que darrerament em costa una miqueta concentrar-me… no sé… em sento lleugerament dispersa.

Tot seguit us deixo la primera gota de la pluja d’idees… i a sobre aquesta gota no és meva. No hi ha vergonya!


Conte contat, conte escorxat (1)

31 Juliol 2011

En un regne llunyà hi havia una princesa jove i bonica. Li agradava passar-se tot el dia passejant pels prats i boscos que envoltaven el castell, cantant i ballant i fent giragonses pels caminets. Un dia, mentre passava a prop de l’estany, va veure una granoteta verda i menuda que la mirava amb els ullets humits des de dalt d’una pedra. La princesa s’entendrí en veure-la tan sola, l’agafà i se l’endugué cap al castell. En arribar la nit la va ficar al seu llit, la va acotxar amb un mocador de seda i li va fer un petó de bona nit. I vet aquí que en aquell moment es va desfer un malefici llançat temps enrere per una bruixa malvada i la granoteta es va convertir de nou en un formós jove.

I aquest és el conte. Aquest és el conte que va explicar la princesa a son pare quan la va trobar al llit amb el fill del jardiner. Sí, ja sé que aquest acudit no és meu, però és que estava capficada amb els contes infantils i tot pensant en aquest només se m’acut com a explicació raonable aquesta versió o que la granota fos d’aquelles que tenen la pell impregnada de verins al·lucinògens.

El món dels contes em sembla fascinant, però no puc evitar malfiar-me’n. És per això que he afegit un número al títol, per si de cas aquest tema es converteix en una petita nissaga. Ah, per cert: Benaurats els qui els agraden els contes perquè ben aviat s’afartaran de sentir-ne: s’apropen les eleccions!!! 😦


Feina rodona

10 Juliol 2011

Era la meva primera missió i me n’havia de sortir de totes totes perquè de l’èxit en depenia el meu futur; sabia que “els de dalt” m’estarien observant. La consigna era clara: No pots ser vist i no pots quedar en evidència, si has d’intervenir has de fer que sembli un accident.

El peix en mal estat que va prendre per sopar no va ser suficient per aturar-lo l’endemà i espatllar el despertador no va evitar que es llevés puntualment ja que aquell viatge a Nova York li feia tanta il·lusió que no va dormir en tota la nit.

Vaig provocar que el maletí dels documents “desaparegués” misteriosament de l’habitació, però no va semblar gaire afectat. Segons va comentar amb el director de l’hotel, es tractava de duplicats sense valor. El passaport i tota la documentació important la duia sempre a sobre.

Me les vaig arreglar perquè uns lladres l’esperessin en el carreró darrere de l’hotel, però la policia -quina mala sort- va arribar just a temps.

Vaig sabotejar l’eix del cotxe, però es va trencar justament quan passava per un carrer atapeït de gent i anava tan a poc a poc que pràcticament anava aturat; l’accident va ser tan suau que només va haver de baixar el bagul i llogar un altre vehicle perquè el dugués al port.

Començava a sentir-me desesperat: se’n sortia tan bé de tots els meus paranys que ja veia que aconseguiria arribar al seu destí i un cop llevés les àncores sortiria del meu abast i ja no hi podria fer res. Calia fer alguna cosa. I ràpid.

Un darrer intent, la meva última oportunitat: just en el moment en què baixava del cotxe vaig espantar un gos gros i pelut que hi havia ajagut a la vorera. Va sortir esperitat i se li va entortolligar entre les cames. El crit de dolor que va llançar en caure a terra va sufocar el meu de triomf.

Del trau que es va fer al front li rajava abundosament la sang i el braç esquerre, per com penjava, semblava fracturat. Mentre veia, orgullós, com se l’enduien cap a l’hospital, vaig pensar que me n’havia sortit prou bé. Els caps estarien satisfets de la meva primera feina com a àngel de la guarda. M’havia sortit rodó: no m’havien vist, tot havia semblat un accident i havia evitat que pugés al Titànic.

 


Minicontes de la llàntia (4)

21 Juny 2011

Encara no tenia el resultat de l’autòpsia, però tampoc no em calia per deduir que havia mort enverinat: els vòmits de color turquesa no deixaven gaire marge a la imaginació. Havia interrogat família, amics i empleats sense obtenir cap informació rellevant. Amb els llogaters tampoc no hi havia hagut sort tret d’esbrinar que no era una persona de tracte agradable ni estimada per ningú. El consideraven -i pels informes que en tenia, ho era- un escanyapobres. La manca de resultats em feia sentir frustrat i per això, tot i ser quarts de nou, vaig decidir fer una última visita.

L’adreça de la llogatera em va dur a un bloc de pisos antic de façana barroca i ennegrida. La porta del carrer, feixuga i rovellada, es va obrir amb un somort grinyol i em va mostrar la decebedora imatge d’un vestíbul sense ascensor. En arribar a la quarta planta, els esbufecs em van fer prendre la ferma decisió de deixar de fumar… possiblement la setmana entrant.

Em va obrir la porta una dona de força edat, cabells blancs i aspecte polit que em va rebre amb la mateixa cordialitat que si fos una vella amistat. Em convidà a passar a la cuina mentre acabava de fer el sopar tot oferint-me una copeta de moscatell i un plat amb panses i ametlles. Vaig refusar amablement el licor -inconvenients de l’ofici- però els fruits secs van sucumbir a la meva golafreria.

Mentre intentava pensar quina mena d’interrogatori podia fer a una iaia d’aspecte dolç i inofensiu, els ulls van ensopegar un objecte que semblava tret d’un altre temps i un altre lloc. Es tractava d’una llàntia de coure molt brillant i ben polida que destacava com una joia exòtica entre els estris vulgars i senzills de la cuineta.

Pel que em va explicar, es tractava d’un objecte familiar que s’havia convertit en una mena d’amulet protector, un tòtem que havia passat de generació en generació fins allà on arribava la memòria. El vaig agafar per mirar-lo amb major deteniment i en fer-ho vaig fer caure un sobre del prestatge. El vaig reconèixer de seguida: era una notificació de desnonament. Encara estava per obrir.

En mirar de més a prop la llàntia vaig veure que la part interior del broc tenia un residu sorrós de color verd gris molt característic dels objectes de coure. Com si fos una experta mestressa de casa, vaig començar a explicar-li que els estris d’aquest metall no els podia tocar substàncies àcides com ara el vinagre perquè es feien malbé i creaven un verdet tòxic molt perillós. Va mirar de tranquil·litzar-me dient que no hi havia cap perill perquè ella el feia servir de setrill per a l’oli.

Normalment en feia servir un de vidre, però quan el senyor Puig la va trucar per dir que havia de passar a donar-li una carta molt important va tenir la pensada de convidar-lo a dinar. Per a ella, rebre l’arrendador a casa era com una mena d’acte social. Així doncs va treure les estovalles bones, va parar taula amb la vaixella del viuet daurat, els coberts d’alpaca i va omplir la llàntia amb oli per sucar l’amanida. Estava contenta perquè era un oli molt i molt bo: el seu nét gran havia anat de vacances a Itàlia i n’hi havia portat una ampolla que per força havia de ser boníssim perquè el recipient era ben petit.

Així doncs, arrendador i llogatera van compartir taula i conversa. Pel que explicava, ell havia estat més simpàtic i xerraire que mai i es va desfer en lloances al parament i a com n’era de gustós l’àpat. Ella va admetre que el fricandó li havia sortit excel·lent, encara que no podia opinar sobre l’amanida perquè el metge li havia prohibit que tastés l’enciam; es veu que li provocava coragror.

De sobte, un pressentiment em va recórrer l’espinada com un calfred.

– Que em podríeu ensenyar l’ampolla de l’oli?
– I tant, jove, és aquesta. En queda ben poc perquè gairebé el vaig abocar tot en la llàntia i el senyor Puig el va trobar tan bo que pràcticament se’l va acabar; deia que tenia una curiosa sentida metàl·lica. Oi que és maco el meu nét? Sempre que marxa de vacances em porta alguna coseta. Això les àvies ho agraïm molt.

Mentre seguia cantant les lloances del seu nét vaig llegir, astorat, l’etiqueta d’aquell “oli”. Efectivament, tal com em temia, l’etiqueta de l’ampolla tenia escrita una paraula: Aceto. Mai hauria dit que resoldria tan ràpidament aquell misteri.

Tot i la gravetat del cas, no vaig poder evitar un somriure. Podria un jutge engarjolar una encantadora velleta per manca de competència lingüística? I per manca de competència química? Podria algú demostrar que sota aquella mirada tèrbola per les cataractes s’hi amagava una astuta homicida? Hi hauria algú prou boig com per culpar els esperits de la llàntia d’haver-se extralimitat en la tasca de protectors familiars? Ja s’ho farien. Jo vaig agrair gentilment les postres de músic i em vaig acomiadar. Necessitava descansar per poder redactar l’endemà l’informe més estrany de la meva carrera.

Aclariments:

D’entrada em permeto el luxe de ser jutge i part i declarar innocent la iaia, tot i que vosaltres podeu ser tan malpensats com us vingui de gust. Efectivament, el nét li va regalar una ampolla d’aceto d’alta qualitat, però el problema és que l’aceto italià no és oli, sinó vinagre. Ep, un error ben comprensible si tenim en compte que els bilingües ho podem relacionar amb l’aceite i quedar-nos ben tranquils. No m’invento res; aquí us deixo un enllaç d’algú que va tenir el mateix error (sense les mateixes conseqüències, eh!) i és de les persones en qui tinc més Fe (amb majúscula) en matèria de llengües.

També dir que espero que em disculpareu una petita llicència química que m’he pres: efectivament la reacció entre el coure i el vinagre dóna una substància anomenada acetat de coure o verdet que és tòxica… tot i que no sé si amb una sola amanida, per molt que la suqués els senyor Puig, n’hi havia prou per engegar-lo a sopar amb Déu 😀