Si la rateta presumida hagués trobat 190.000 dinerets quan escombrava l’escaleta

Imagineu per un moment que us trobeu 190.000 € i els voleu gastar. Els teniu a la butxaca, cremant, com la paga del diumenge quan éreu menuts i sentiu aquella il·lusió de pensar en què et poliràs els calerons: llaminadures, cromos, una entrada pel cinema… Agafem la calculadora i fem brainstorming?

Podríem, per exemple, comprar-nos un piset trinco-trinco: a preu de protecció oficial i a segons quina zona en trobaríem de nous amb dues o fins i tot tres habitacions i uns acabadets prou dignes.

Podríem comprar-nos un cotxe. De fet, en podríem comprar 10 si optem pel meu somniat Nissan Qashqai o 25 si preferim utilitaris més urbans.

Podríem jugar als metges i pagar una ronda de quiròfan: Vinga, senyors, que es posin en fila els 19 que estiguin més fotuts que els convido a una operació de pròtesi de maluc amb totes les despeses pagades, fins i tot el suc de taronja de l’esmorzar i la butaca de l’acompanyant. Sense misèria!

Podríem convidar a dinar els amics -sense luxes perquè ja sabem que el que importa és la companyia i la bona conversa-. Si ens conformem amb el menú del dia, ens podem ajuntar una bona colla: tota la població del Pallars Jussà. Us imagineu com hauria de ser la taula per encabir-hi 13.700 persones 🙂 i us imagineu rentant-ne els plats 😦

Podríem ser una mica més egoistes i permetre’ns un capritxet: anem de vacances a la serra de Tramuntana, com els de l’anunci de la cervesa, però en un hotel de cinc estrelles. Marxem avui i tornem quan se’ns hagi acabat el pressupost d’aquí a… cinc anys!

Podríem anar al cinema. Amb aquest pressupost, mirariem més de 30.000 pel·lícules: 82 anys anant al cinema dia sí dia també. Crec que podríem sacrificar alguna entrada i bescanviar-la per crispetes i/o convidar els amics.

Podríem fer un esmorzar de germanor: un entrepà d’allò que cadascú vulgui (per a mi un de vegetal amb tonyina i sense maionesa, gràcies) acompanyat de suc o cerveseta i un cafè: en tinc prou per a una ronda per a tots els gavanencs i això que estem a les portes de convertir-nos en ciutat.

Podríem convidar les criatures que es queden al menjador del col·legi: en tenim per a 32.000 menús: algú pot imaginar la muntanya de croquetes que en sortiria? I si els posem llegums, quina guerra de cigrons voladors?

I, finalment, podríem pagar-li al senyor Àlvarez-Cascos un retrat, un de ben maco per penjar-lo en la galeria del ministeri. Ep, i res d’encomanar aquesta insigne tasca a qualsevol nano acabat de sortir de Belles Arts, no: ho encomanarem a un artista consagrat i si depengués de nosaltres, a un de reconsagrat, que els nostres polítics no mereixen menys.

Tanmateix, pel que fa al retrat, sospito que la majoria preferiríem una cosa més senzilleta perquè el panorama no està per a gaires alegries i si tenim en compte que la paraula més repetida darrerament és “retallades”, el que voldríem per a la majoria dels nostres polítics és una simple i digna fotografia. Va, que no sigui dit: que en siguin dues, les fotografies. En volem una de cara i una de perfil… amb uns numerets a sota… no sé si m’explico…

PS: Ja sé que vaig dir que només apareixeria per la blogosfera els caps de setmana, però és que les vísceres em feien xup-xup i necessitava obrir una vàlvula. Ja veig que si vull aconseguir un nivell raonable de concentració també necessitaré allunyar-me de la premsa. 😦

Examen vs oposició

Un examen, si fa o no fa, tothom sap què és: una prova amb què has de demostrar que tens una certa competència sobre un tema. Si l’examen és difícil, aprovar és més difícil; si l’examen és fàcil, aprovar és més fàcil.

Una oposició és un pèl diferent: un seguit de proves amb què has de demostrar que tens més competència sobre un tema que la resta d’opositors. Si l’oferta és de quatre places i l’examen és difícil, aproven els quatre millors; si l’oferta és de quatre places i l’examen és fàcil, aproven els quatre millors. Si entre els opositors hi ha quatre persones que són “lo puto crack”, l’examen ja pot ser com vulgui, que la resta ja ha begut oli.

Val a dir que no m’agrada ni una modalitat ni l’altra: per a mi el que realment importa és la progressió personal, constatar que avui saps més coses que no sabies ahir, independentment de si aquests coneixements són suficients per superar uns mínims estandarditzats o per superar la gent que t’envolta (no cal que m’ho digui ningú: és una idea romàntica que en la pràctica no va enlloc. Què hi farem!).

Tanmateix he de trencar una llança a favor de l’oposició: de la mateixa manera que es diu que la democràcia és el menys dolent dels sistemes de govern (ai senyor, com deuen ser els altres!), l’oposició és el menys dolent dels sistemes de selecció. Que l’accés a la funció pública es basi en els principis d’igualtat, mèrit i capacitat resguarda aquests llocs de treball d’altres valoracions que podrien resultar francament inquietants.

I tot aquest rotllo a què ve? Doncs a que us volia explicar que, sorprenentment, en el meu Ajuntament han convocat places per a la promoció interna del nivell C2 al C1 i aquesta oposició és “la meva oposició”. Tot i que un canvi de categoria d’auxiliar a administratiu no és res de l’altre món, l’embalum del que cal estudiar sí ho és i per tant hauré d’encabir nous hàbits en la rutina diària i, lamentablement, perquè hi càpiguen els nous hauré d’arraconar una mica alguns de vells (i molt estimats).

De moment no hauré de sacrificar radicalment els meus “vicis blogosfèrics”, però com que necessitaré més hores de les que tinc compto que no podré mantenir el ritme d’actualització prou disminuït a hores d’ara, ni tampoc el de participació a casa dels altres (això, curiosament, encara m’empipa més). També veig que hauré d’entaforar la Llei de Procediment Administratiu en la maleta de les vacances i posar el despertador els caps de setmana. Quina mandra!

No em sento gens engrescada: memoritzar lleis em fa venir son i l’organització de l’Estat, urticària. Tanmateix, aquests trens passen tan poc sovint que no és qüestió de deixar-los marxar. Si fracasso, no passarà res: “només” hauré perdut el temps. Si tinc èxit, el premi serà curiós: calculo que la millora econòmica cobrirà la pèrdua de poder adquisitiu amb què ens estan bombardejant darrerament (des d’aquí un emocionat record als tres darrers presidents que hem tingut… sí molt emocionat i sentit, el record).

Així doncs, de cap a l’estudi… espero que sigui com anar en bicicleta i encara recordi com va això. Per cert, ja que em sento tan poc motivada, si us vaga regalar-me una cançó que m’animi serà molt ben rebuda. A mi només em ve al cap aquesta que us enllaço, però em sembla que m’he passat de rosca: una oposició pot ser un avorriment, una marató, una mostra de perseverança… però no una heroïcitat. Per cert, recordo que aquest vídeo em va agradar molt en el seu moment, però ara que l’he tornat a veure, no gaire (gens). No sabia què havia passat fins que he fet comptes: què ha passat? gairebé 30 anys!

El tamany* sí que importa

Abans de res, us he d’avisar: aquest títol tan suggeridor pertany a una entrada que tracta sobre les meves cabòries amb la normativa de la llengua catalana i amb…  Òndia, quina escampada!!! Holaaaaa? Que ha marxat tothom? Ah, t’hi has quedat tu. Perfecte, enceto l’entrada:

Que quedi clar que no tinc ni l’autoritat ni els coneixements suficients com per jutjar a ningú i si els tingués, tampoc no ho faria. Que tiri la primera pedra qui mai no hagi escrit un pronom de més o de menys, qui faci servir sempre els verbs en la conjugació correcta o qui tingui un domini excels sobre les preposicions. Com em va dir una vegada el profe: Hem de recordar que els parlants usem la llengua per comunicar-nos i que a vegades, intencionadament o inconscientment, infringim aquesta norma pel criteri que aquesta comunicació sigui fluida i efectiva.

Ara bé, quan l’origen de la relliscada ve per part de qui -pel meu gust- hauria de ser un referent de correcció, ja ho trobo més empipador. Potser a la premsa escrita li puc oferir una mica de comprensió per allò de les errades d’impremta i les presses de l’edició diària, però hi ha escenaris amb què no sóc tan comprensiva.

Per exemple, el menú d’un programa informàtic. Estic contenta de poder-lo tenir en el meu idioma, però un detallet així m’espatlla una mica la felicitat:

O un rètol informatiu. Sol·licito un servei d’urgències 24 h de correctors a peu d’impremta:

Us n’amplio la MI-DA per tal que ho veieu millor:

Si nosaltres, pobres mortals, passem el corrector abans de publicar una entrada per evitar els paranys en què ens fa caure “el català del carrer”, per què s’estan de fer-ho en llocs visibles per a molta més gent i amb remitents que haurien d’emanar credibilitat pels porus de la pell?

En lloc d’un “tamany” i segons els casos pot anar bé mida, volum, grandària, dimensió, proporció, format, grossària; si es tracta d’una “tamanya estupidesa” pot servir una animalada tan gran, i si parlem del “tamany de la lletra”, amb un cos de lletra quedarem com uns senyors (i senyores).

També hi ha qui vol ser més papista que el papa, i aleshores et trobes que en la secció de fruites exòtiques venen “mànecs” (ja veureu, ja, el dia que em compri un mòbil que faci fotos i tot). Tanmateix, encara que no sembli coherent, reitero que pel que fa a aquestes qüestions no em fa mal el pecat, sinó el pecador.

I ara que he brandat el dit acusador, sigueu indulgents amb els errors que comet aquesta blocaire aprenent de mestretites que, ves, per una que se sap es permet el luxe de fer el numeret de justa indignació 😉