Imagineu per un moment que us trobeu 190.000 € i els voleu gastar. Els teniu a la butxaca, cremant, com la paga del diumenge quan éreu menuts i sentiu aquella il·lusió de pensar en què et poliràs els calerons: llaminadures, cromos, una entrada pel cinema… Agafem la calculadora i fem brainstorming?
Podríem, per exemple, comprar-nos un piset trinco-trinco: a preu de protecció oficial i a segons quina zona en trobaríem de nous amb dues o fins i tot tres habitacions i uns acabadets prou dignes.
Podríem comprar-nos un cotxe. De fet, en podríem comprar 10 si optem pel meu somniat Nissan Qashqai o 25 si preferim utilitaris més urbans.
Podríem jugar als metges i pagar una ronda de quiròfan: Vinga, senyors, que es posin en fila els 19 que estiguin més fotuts que els convido a una operació de pròtesi de maluc amb totes les despeses pagades, fins i tot el suc de taronja de l’esmorzar i la butaca de l’acompanyant. Sense misèria!
Podríem convidar a dinar els amics -sense luxes perquè ja sabem que el que importa és la companyia i la bona conversa-. Si ens conformem amb el menú del dia, ens podem ajuntar una bona colla: tota la població del Pallars Jussà. Us imagineu com hauria de ser la taula per encabir-hi 13.700 persones 🙂 i us imagineu rentant-ne els plats 😦
Podríem ser una mica més egoistes i permetre’ns un capritxet: anem de vacances a la serra de Tramuntana, com els de l’anunci de la cervesa, però en un hotel de cinc estrelles. Marxem avui i tornem quan se’ns hagi acabat el pressupost d’aquí a… cinc anys!
Podríem anar al cinema. Amb aquest pressupost, mirariem més de 30.000 pel·lícules: 82 anys anant al cinema dia sí dia també. Crec que podríem sacrificar alguna entrada i bescanviar-la per crispetes i/o convidar els amics.
Podríem fer un esmorzar de germanor: un entrepà d’allò que cadascú vulgui (per a mi un de vegetal amb tonyina i sense maionesa, gràcies) acompanyat de suc o cerveseta i un cafè: en tinc prou per a una ronda per a tots els gavanencs i això que estem a les portes de convertir-nos en ciutat.
Podríem convidar les criatures que es queden al menjador del col·legi: en tenim per a 32.000 menús: algú pot imaginar la muntanya de croquetes que en sortiria? I si els posem llegums, quina guerra de cigrons voladors?
I, finalment, podríem pagar-li al senyor Àlvarez-Cascos un retrat, un de ben maco per penjar-lo en la galeria del ministeri. Ep, i res d’encomanar aquesta insigne tasca a qualsevol nano acabat de sortir de Belles Arts, no: ho encomanarem a un artista consagrat i si depengués de nosaltres, a un de reconsagrat, que els nostres polítics no mereixen menys.
Tanmateix, pel que fa al retrat, sospito que la majoria preferiríem una cosa més senzilleta perquè el panorama no està per a gaires alegries i si tenim en compte que la paraula més repetida darrerament és “retallades”, el que voldríem per a la majoria dels nostres polítics és una simple i digna fotografia. Va, que no sigui dit: que en siguin dues, les fotografies. En volem una de cara i una de perfil… amb uns numerets a sota… no sé si m’explico…
PS: Ja sé que vaig dir que només apareixeria per la blogosfera els caps de setmana, però és que les vísceres em feien xup-xup i necessitava obrir una vàlvula. Ja veig que si vull aconseguir un nivell raonable de concentració també necessitaré allunyar-me de la premsa. 😦