Ara que sabia dir “pinícula”…

28 febrer 2013

…en diuen “flim”.

Quan una matèria no és la meva matèria no em complico: busco un referent d’absoluta i irrefutable confiança i  hi confio cegament (i si el tema és greu, busco un segon referent d’absoluta i irrefutable confiança i els comparo). Així doncs, quan vaig encetar aquest espai vaig buscar el referent lingüístic més normatiu de totes les normatives que es fan i es desfan (l’Institut d’Estudis Catalans) i vaig veure que allò que estava fent se’n deia “Bloc” i tot i que no m’acabava de fer el pes i que els arguments que havia llegit en contra d’aquesta forma em resultaven molt convincents, vaig dir amén.

BloGAra s’ho han pensat millor i s’han decantat per la forma blog. I jo amén perquè aquesta matèria no és la meva matèria. Així doncs, oficialment això deixa de ser un bloc i jo de ser blocaire. A partir d’ara sóc una bloguera que de tant en tant actualitza el seu blog i que intentarà no trencar res quan arregli l’encapçalament (és que la informàtica… aquesta matèria no és la meva matèria).

Anuncis

Vet aquí la Candelera

23 febrer 2013

Si fa o no fa, el refrany diu que “Si la Candelera plora, l’hivern és fora i si la Candelera riu, l’hivern és viu”. Diria que sí, que el 2 de febrer va fer solet i vet aquí que avui tenim un dia d’hivern ben viu. Però que ben viu!

GarrafNevat

Als de les nostres latituds ens fa gràcia de veure un paisatge com aquest en llevar-nos al matí i si a sobre som de l’Àrea Metropolitana no podem evitar un “Oh, que maco!”, expressió emblemàtica dels pixapins barcelonins (rodolí!). Tanmateix, després del “kemacu! inicial no he pogut evitar pensar en la gravació que us deixo tot seguit i que espero que no hagueu escoltat mai (per allò de penjar-me la medalleta de la primícia). I és que les coses, de lluny (ben lluny), tot sovint semblen més boniques de què són quan ens hi apropem. Així doncs, abrigueu-vos que la Seguretat Social no està per a gaires alegries i animeu-vos que ja tenim la primavera a tocar.


Non habemus Pope

12 febrer 2013

En llegir la notícia de la renúncia papal, vaig recordar que fa temps vaig sentir com una monja tota cofoia manifestava “he enterrat vuit Papes!”. Evidentment, amb aquesta insòlita unitat de mesura al·ludia a la seva avançada edat, però la meva ment malaltissa -i massa aficionada a la novel·la negra- no va poder evitar somriure en imaginar-la com una mena de vídua negra pontifical.

Suposo que als efectes de “Papa enterrat” aquest no compta, però vet aquí que hi ha qui el dóna per finat: mireu si no en Rouco Varela que afirma que “Los obispos españoles están huérfanos”. Antonio María, home, no t’ho prenguis així: és cert que passarà a millor vida, però perquè se’n va a Castelgandolfo, no pas a l’altre món. En tot cas, entenc el neguit de l’obispo: on trobarà ara algú tan reaccionari, tan equitatiu (que cabreja per igual jueus i islamites), algú disposat a engegar de pet a l’infern al metge que gosi practicar un avortament a una nena violada i que afirmi que l’ús del preservatiu agreuja el problema de la SIDA? On! Pobre Rouco, deu patir de valent: ara que havia trobat un pastor com cal pel ramat, va i dimiteix.

La veritat és que deixa un llegat ben curiós. No sabria dir amb quina perla em quedo: si amb aquella que deia que la teoria de l’evolució és irracional o amb la que afirmava que amb el descobriment d’Amèrica l’església no va imposar cap doctrina, sinó que va suposar un enriquiment de les cultures precolombines. Aquí em va recordar el rei amb allò de “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”; sí, nois, ho heu clavat.

Però no tot és dolent: personalment, li agraeixo el gest de deixar el càrrec en reconèixer la incapacitat per complir la seva comesa. D’això, n’haurien de prendre exemple més de quatre… però em temo que els més de quatre que tinc al cap no ho faran (podeu pujar-hi Papusde peus).

Per cert, entenc que algun periodista vulgui fer el gir graciós de torn, però ja que s’hi posen que ho facin bé: un “Papatus interruptus” hauria quedat igual d’enginyós (ui, sí, que enginyós!) i a més a més hauria estat ben escrit. En llatí -tret que el google m’hagi enganyat- un “Papus” no és res, en francès crec que tampoc i en català… bé, en català un “que ve el papu!” era el que em cridava el meu germà quan jo era petita i em volia espantar, “El Papus” era una revista satírica que va desaparèixer l’any 1986 i a casa (no ho he trobat en els diccionaris), un “papus” era una secreció nasal que… bé, en tot cas (o millor dit, en cap cas), res a veure amb el bisbe de Roma. Res de res.