En llegir la notícia de la renúncia papal, vaig recordar que fa temps vaig sentir com una monja tota cofoia manifestava “he enterrat vuit Papes!”. Evidentment, amb aquesta insòlita unitat de mesura al·ludia a la seva avançada edat, però la meva ment malaltissa -i massa aficionada a la novel·la negra- no va poder evitar somriure en imaginar-la com una mena de vídua negra pontifical.
Suposo que als efectes de “Papa enterrat” aquest no compta, però vet aquí que hi ha qui el dóna per finat: mireu si no en Rouco Varela que afirma que “Los obispos españoles están huérfanos”. Antonio María, home, no t’ho prenguis així: és cert que passarà a millor vida, però perquè se’n va a Castelgandolfo, no pas a l’altre món. En tot cas, entenc el neguit de l’obispo: on trobarà ara algú tan reaccionari, tan equitatiu (que cabreja per igual jueus i islamites), algú disposat a engegar de pet a l’infern al metge que gosi practicar un avortament a una nena violada i que afirmi que l’ús del preservatiu agreuja el problema de la SIDA? On! Pobre Rouco, deu patir de valent: ara que havia trobat un pastor com cal pel ramat, va i dimiteix.
La veritat és que deixa un llegat ben curiós. No sabria dir amb quina perla em quedo: si amb aquella que deia que la teoria de l’evolució és irracional o amb la que afirmava que amb el descobriment d’Amèrica l’església no va imposar cap doctrina, sinó que va suposar un enriquiment de les cultures precolombines. Aquí em va recordar el rei amb allò de “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”; sí, nois, ho heu clavat.
Però no tot és dolent: personalment, li agraeixo el gest de deixar el càrrec en reconèixer la incapacitat per complir la seva comesa. D’això, n’haurien de prendre exemple més de quatre… però em temo que els més de quatre que tinc al cap no ho faran (podeu pujar-hi 
de peus).
Per cert, entenc que algun periodista vulgui fer el gir graciós de torn, però ja que s’hi posen que ho facin bé: un “Papatus interruptus” hauria quedat igual d’enginyós (ui, sí, que enginyós!) i a més a més hauria estat ben escrit. En llatí -tret que el google m’hagi enganyat- un “Papus” no és res, en francès crec que tampoc i en català… bé, en català un “que ve el papu!” era el que em cridava el meu germà quan jo era petita i em volia espantar, “El Papus” era una revista satírica que va desaparèixer l’any 1986 i a casa (no ho he trobat en els diccionaris), un “papus” era una secreció nasal que… bé, en tot cas (o millor dit, en cap cas), res a veure amb el bisbe de Roma. Res de res.
Ara s’ho han pensat millor i s’han decantat per la forma blog. I jo amén perquè aquesta matèria no és la meva matèria. Així doncs, oficialment això deixa de ser un bloc i jo de ser blocaire. A partir d’ara sóc una bloguera que de tant en tant actualitza el seu blog i que intentarà no trencar res quan arregli l’encapçalament (és que la informàtica… aquesta matèria no és la meva matèria).
Publicat per Montse 
Montsellado's BloG 