Dormir en plena natura

No sé si li passa a tothom, però jo tendeixo a idealitzar allò que no conec i és per això que sento la responsabilitat moral de donar el meu testimoni de cara a tot aquell qui no hagi viscut mai fora de l’àmbit urbà, no fos cas que li vingués la pensada -deumosenguard- de tastar una experiència com aquesta. Posem, per exemple, què representa dormir en una caseta enmig de camps de tarongers a 4 km d’un poblet de 3.000 habitants i a 80 € de benzina (ai, quin mal!) al sud de casa meva:

El dia ha estat criminalment calorós, però la vesprada regala un armistici. De seguida que el sol s’amaga acomiadat pel cant de les merles, la brisa bufa carregada d’olor d’herba i de garrofer. Ni un focus de carrer, ni un rètol de centre comercial, ni tant sols la claror de la lluna que avui és tot just una pinzellada de plata en el negre vellutat del cel, fa nosa a l’exuberant espectacle de la munió d’estrelles.

La sobretaula s’allarga més enllà de les 12, però el sentit comú et diu que és hora d’acotxar-te, per tant fas camí cap al llit mentre col·loques una espiral pels mosquits a prop de la porta del terrat i ressegeixes les faves que ja t’han fet amb la pomada de torn (mecàsum, sempre fas tard a posar-te el repel·lent). Els grills canten, l’aire et bressola, se sent un mussol llunyà i els ulls s’acluquen.

Són les dues i de sobte et desperta l’esvalot dels gossos. Mentre el teu cervell intenta saber on ets i què passa el teu cos fot un bot sobre el matalàs i pares l’orella. Sents, no gaire llunyà, el lladruc d’una guineu. “Coi de gossos de ciutat, s’esveren per qualsevol cosa” penses mentre busques de nou els braços de Morfeu.

Són dos quarts de quatre i de sobte et desperta l’esvalot dels gossos. Mentre el teu cervell intenta discernir si somnies o no, el teu cos s’incorpora feixuc sobre el matalàs i pares l’orella. Sents el cruixir de les canyes del riu: sens dubte un senglar s’hi està refrescant tot rebolcant-se en el fang. “Coi de gossos de saló, no en deixen passar ni una” penses mentre estoves el coixí.

Són les sis i de sobte sents un brunzit amenaçador. Mentre el peu dret grata desesperat el peu esquerre, el teu cervell recorda el prospecte del repel·lent: sis hores de protecció. “Coi de puntualitat britànica” penses mentre busques la pomada de torn a les palpentes.

Són dos quarts de set i amb prou feines apunta el dia. La natura, pletòrica, ha despertat tota a l’hora: les merles saluden el sol, les caderneres canten com boges i les cigales no queden enrere (això vol dir que avui serà un dia criminalment calorós). Decideixes que ja no hi ha res a fer i et lleves aclaparat per prendre un cafè ben carregadet. O potser dos.

Ara, gràcies a Déu, ja sóc a casa. Abans d’acotxar-me dono una ullada per la finestra: un retall de cel, una tímida estrella i un parell d’avions. Tanco el soroll darrere dels gruixuts vidres i domestico la temperatura a uns confortables 25 graus. La blanor del llit m’embolcalla sense interrupció fins que a dos quarts de set sona el despertador amb una suau melodia de xilofon. El més estrany de tot és que em sento enyorada. Molt enyorada. Enyoro el suau cant dels grills, la frescor de la brisa, els lladrucs de la guineu, el dolcíssim refilar de les merles i, per sobre de totes les coses, tenir per sostre una manta infinita d’estels.

És un campió!

Ja fa temps, el president bolivià em va sorprendre amb una teoria molt sui géneris: menjar pollastre provocava homosexualitat i els aliments transgènics, calvície. Segons el seu raonament, el pollastre que mengem és ple d’hormones femenines i vet aquí que quan se’l menja un tio es carrega d’estrògens i patapam: gay. Pel que fa als europeus, cada cop hi ha més casos de calvície i tot apunta (bé, ell apunta) cap a la ingesta de productes transgènics. Va aprofitar aquestes conclusions tan “científiques” per defensar la dieta indígena… i no em negareu que té una bona forra de cabell!

Quan pensava que ja ho havia sentit tot, va i torna a l’atac: ara l’enemic que cal batre és la coca-cola. L’argument?, doncs que els lampistes la fan servir per desembossar canonades i una cosa així no pot ser saludable de cap de les maneres. Per tant, el 21 de desembre, aprofitant l’avinentesa que els planetes s’alinearan i no sé què del calendari Maia, quedarà prohibida la comercialització d’aquest producte en el seu país.

I vet aquí que tot i ser tan rocambolesc no sé si sentir una micona d’enveja: si més no defensa els productes locals per sobre dels importats i anima a canviar la coca-cola pel mocochinche que, tot i no tenir idea de quin gust té, s’elabora sense additius artificials i és “fet a casa”. Està molt bé trobar un polític que defensa la identitat del seu poble per sobre de la globalització i uniformització dels gustos i que afegeix un plus d’orgull als productes autòctons. Ara bé, m’agradaria saber què en pensen els bolivians: ai, els paternalismes, quants sentiments contradictoris provoquen!