Busca, busca!

29 Agost 2010

El món dels buscadors d’internet em deixa bocabadada. Potser em sobta perquè no sé pas com va: escrius qualsevol text intel·ligible i abans de poder parpellejar ja ha trobat un munt de coses. D’acord que sovint a partir de la tercera pàgina no veus la relació entre allò que demanes i el que et mostra, però encara que sigui agafadet pels pèls troba coses.

Vet aquí que ara, gràcies al bloc, puc veure per una minsa espiera l’altre costat del mirall perquè si algú espetega aquí puc veure quin ha estat el text emprat. No puc saber qui, però sí com. Sovint el que tampoc no puc saber és per què el buscador proposa aquest llogaret; no hi veig la relació. És molt curiós, de debó. Us en faig cinc cèntims.

La majoria de les vegades es tracta de cerques ben normaletes i que sovint de ben segur deuen provocar la decepció del que passa per aquí: “nivell d catala prova oral” (tot un clàssic en aquest bloc), “mixonet significat” (caldria promocionar més l’Alcover…), “tragicomedia” (ups!), “maries i ases, n’hi ha a totes les cases” (no és ben bé així… sort que jo explicava la versió “oficial”), “la historia que en roc pons no coneixia” (per les dates, juraria que més d’un el que buscava era “el rincón del vago”).

D’altres, però, ja tenen un matís més estrany: “classes de plans en cinema exemples” (exactament què buscava?), “fer mascles” (ai, mare!), “català pau 2010 nap-buf acceptat” (si us plau, hi ha algun psicòleg entre nosaltres?), “l’altre versio dels tres porquets”  (hahaha, aquí sí que han trobat quelcom), “mecasundena / renegar com un carreter / renegar en catala” (ai, quina vergonya!), “blanc-i-blaus malva adjectiu taronja” (això em passa per copiar el Sr. Ortega).

Tinc una darrera cerca curiosa que és la que ha provocat aquest post. És una bajanada, però m’ha fet gràcia i ho volia compartir amb vosaltres. Us transcric el text literal que s’ha fet servir al buscador i que per més que li dono voltes no entenc com pot ser que escrivint aquestes paraules surti aquest bloc: “oscar dalmau realment es calb” (NO FOTIS!!!).

Anuncis

Recepta antiestrés

19 Agost 2010

Ingredients. Els típics en aquests casos: farina, aigua, llevat i sal.

Preparació. El procés habitual per assolir aquest producte és anar a la fleca i dir “un pagès de quilo, si us plau; tallat”. Però no. Ara estem de vacances i ens podem permetre el luxe de fer un petit viatge en el temps i convertir una cosa ben senzilla en una de ben complicada. Així doncs, dissoldrem el llevat en aigua tebiona (34 graus a l’ombra fa que sigui un procés especialment “plaent”) i després ho amassarem amb farina. Aquesta barreja es deixa reposar una estoneta fins que creix considerablement. Quan hagi crescut prou ho tornarem a dissoldre en més aigua tebiona (una nova onada de sensacions indescriptibles) i de mica en mica hi afegirem farina i més farina. Aquí és on comença la “recepta antiestrés”. He d’avisar els malalts/usuaris/treballadors d’equips informàtics: l’endemà, tindreu el malmès túnel carpià més malmès que mai, però jo crec que aquest maltractament extra dels canells compensa. És catàrtic. Així doncs, us planteu davant de quatre o cinc quilos de farina  i us llanceu amb tota la fe a amassar.

La primera vegada que m’hi vaig posar vaig començar amb molta suavitat, com si la farina estigués contracturada. Les iaies em van escridassar i em van fer una desmostració de com calia fer-ho: res a veure amb el meu massatge relaxant. Diuen les enteses en el tema que perquè el pa quedi flonjo i gustós cal amassar-lo molt. Més pastat, més bo. A més a més, cal fer-ho amb una considerable energia; res de miraments i consideracions. El meu tarannà és tranquil i en certa manera imprimim el caràcter en les coses que fem, de manera que no sabia pas com manegar-m’ho. Així doncs, després d’uns moments de reflexió, vaig fer un farcellet amb els nervis, l’estrés, les presses, les frustracions… i, com una mena de Son Goku que acumula energia a les mans, vaig abocar una bona dosi de mala bava (metafòrica, eh!) a sobre de la indefensa pasta.

A partir d’aquell dia, els meus pans reben indefectiblement una allau de felicitacions. Jo responc amb un somriure que sembla complagut… algú més observador hi podria descobrir un rerefons murri.

Us adjunto la fotografia d’una de les meves víctimes… ai, vull dir dels meus pans.

Per cert, si mai teniu l’ocasió de contemplar com cremen els troncs en un forn de llenya us ho recomano fermament. Les flames, crec que per la manca d’aire, dancen amb una lentitud irreal. L’efecte és arrabassadorament hipnòtic.


Vacances de poble

10 Agost 2010

Us vull explicar què representen unes vacances “de poble” i no sé pas com fer-ho. Potser podria començar per explicar-vos què no són i què no hi trobareu. No són unes vacances amb glamur, no entren dins de cap circuit turístic estàndard, ni d’itineraris culturals, ni el trobareu a la llista del llibre 100 llocs que has de visitar abans de morir (a qui se li devia ocòrrer un títol així?). Tampoc és un lloc per presumir davant dels companys de feina… us podeu imaginar la típica conversa de l’1 de setembre?: – He estat deu dies a Nova York – Oh, quina sort, que maco, que gran! – Doncs jo he fet un creuer pel Carib. – Oh, que bé, quin “relax”! – Jo he fet la Toscana i una escapadeta a Venècia. – Oh, punyeter, que romàntic! – Jo he agafat la motxilla i he estat tres setmanes voltant per tot Europa. Oh, que n’ets d’aventurer! – Doncs jo he anat al poble. – Hòstiaaaaa! Quina sort que tens, bandarra. I dius que hi has estat tot el mes? Tu sí que en saps! L’any que ve canviem, eh! (…no “cola”, oi?).

Passar les vacances al poble representa una altra cosa. És canviar els sofisticats cinemes 3D per uns altres que tenen la nit per sala i el cel farcit d’estels per sostre. És relativitzar el temps i adonar-te que la unitat mínima no és el minut ni l’hora, sinó que el dia es divideix, amb bona sort, en matí, migdia, tarda, vespre i nit. És qüestionar-te si l’encertes gaire amb el teu ritme de vida (complidor, puntual, estressat) en comparar-lo amb el que et trobes aquí (permissiu, relaxat, parsimoniós). És donar temps als sentits i deixar que s’amarin de petites experiències: escoltar el silenci nocturn tot just esquinçat pels grills i el cant d’algun mussol; recórrer amb la vista paisatges no del tot coneguts, ni completament desconeguts; obrir les ales del nas i omplir els pulmons amb l’intens perfum del llessamí; assaborir lentament un gelat mentre fas petar la xerrada; ficar-se al mar entre onades braves i sentir com espeteguen i t’envolten d’escuma blanca.

També són dinars multitudinaris (mínim 14 entre grans i menuts) i partits de futbol enmig del carrer després de sopar; sobretaules de carrer i balancí fins que la canalla pesa figues. És organitzar un “safari” urgent perquè ha entrat un pregadéu a la casa i restar corpresa en veure un rapinyaire caçant una serp. És un bany nocturn albirant constel·lacions. És un viatge una mica cap a fora i molt cap a dins. És buscar una estona de solitud -i trobar-la!-, seure en una cadira de plàstic, recolzar els peus en un muret de ciment, agafar un llibre i, de vegades, fins i tot llegir-lo.


Meeting point

3 Agost 2010

Repasso la llista de coses que cal fer abans de tancar la paradeta: l’armari del rebost ja és buit de pasta, arròs, farina o qualsevol producte sensible de produir fauna espontània; les plantes són totes arran de la finestra, ben regadetes i adobades; l’aquari té el filtre immaculadament net i l’aigua és tan transparent que es diria que els peixos leviten; l’Elvis té la gàbia acabada de desinfectar, el pelatge ben raspallat (no li ha fet gens ni mica de gràcia) i un gran tros de pebrot vermell (això sí que n’hi ha fet, de gràcia); la casa es veu encreçada i cada racó fa olor de detergent. Tot plegat em recorda que fa un temps vaig viure la dèria de comprar revistes de decoració i interiorisme fins que em vaig adonar que allò que em plaia de debò no eren els mobles restaurats i les combinacions de teixits, sinó el fet de veure una casa polida, sense espardenyes escampades per terra i brics de suc de pinya en els llocs més impensables. Estic d’acord amb la idea que una casa és per a viure-la i que no és un museu, però realment cal “viure-la” tant com la meva?

Al rebedor es concentra el resultat de la logística de les vacances. Capces amb calçat, maletes amb roba, bosses amb menjar (puc demostrar científicament que les galetes de xocolata i les patates fregides escurcen miraculosament les carreteres), alguns llibres per veure si els nens s’hi animen (no me’n surto, no me’n surto) i la novetat d’enguany: el portàtil. És possible que a Quintaforca d’Al-àndalus no hi hagi cobertura i per tant l’ordinador em faci el mateix servei que una llibreta, però jo me l’enduc i si més no potinejaré el GIMP (sóc massa pobra per al photoshop). He tingut força dubtes a l’hora de decidir si la tecnologia m’acompanyava o no perquè les vacances són per desconnectar i desconnectar vol dir desconnectar… d’altra banda, però, les migdiades són tan llargues que crec que hi haurà temps per a tot.

Així doncs, m’enduc un vincle amb el segle XXI cap al mas del segle XVIII i que sigui el que Déu vulgui. Potser no hi haurà xarxa i no podré penjar res fins al setembre. Potser no hi haurà ningú a l’altra banda de la pantalla i això es convertirà en un monòleg fins al setembre. Potser em deixo arrossegar per la mandra i tot i tenir cobertura i temps no em ve de gust fer res de res fins al setembre. En tot cas, davant la incertesa dels propers dies, us envio un comiat que pot ser de dies o de setmanes, però que en tot cas espero i desitjo que hi hagi un retrobament en aquest punt de trobada nostre.

Aprofito l’avinentesa per dir que em fa molta il·lusió cada comentari que hi deixeu i cada visita que s’hi comptabilitza. Em teniu malacostumada i aviciada. Me llena de orgullo y satisfacción (ai, què dic ara!) cada vegada que algú treu el nas per aquest bloc que va nèixer fa nou mesos per penjar-hi exercicis de sol·licituds, cartes formals i articles d’opinió i que a hores d’ara s’ha convertit en un bloc de… un bloc de… un de… òndia, encara no sé de què va aquest bloc! En tot cas, he de confessar-vos que sigui el que sigui i que tracti del que tracti tinc la sensació que aquest no és el “meu” bloc, sinó que va molt més enllà (bloquenostrum!) perquè sense vosaltres ja faria temps que s’hagués marcit i reconvertit en un diari personal desat al disc dur. Mireu sinó quina cançó us dedica el bloc (Proque sin tiiiiiiii ya no soy nadaaaaaa…) No cal que us digui que sou a casa vostra i que si a algú li ve de gust ficar-hi cullerada i encara no ho ha fet l’animo a ser desvergonyit… en el bon sentit de perdre la vergonya, eh!

BONES VACANCES!!!