Hi havia una vegada un conte escorxat

26 febrer 2010

De vegades fas coses amb tota la bona fe i el resultat que n’obtens és nul o fins i tot el contrari. Em va passar això amb una dèria que tenia respecte als nens: els volia encomanar el gust per la lectura. Mètode? Llegir-los contes cada vespre. Resultat? Fracàs estrepitós. Hores i més hores (en cap cas malaguanyades, perquè ens hem divertit molt) d’aventures, dracs, princeses, follets, llops, bruixes, mags, granotes, madrastres, guerrers, ogres, nens perduts i animals xerraires només m’han servit per aconseguir que siguin uns fans incondicionals d’escoltar contes, no pas de llegir-los. Llàstima. L’experiència ni tan sols em servirà de cara a l’examen perquè em temo que usaran un text un pèl més seriós (una autèntica pena perquè la veu de bruixa la brodo).

Un cop mentalitzada del meu fracàs com a incitadora a la lectura vaig provar una altra cosa i amb això, ves per on, sí que me’n vaig sortir: crítics literaris. No es broma, no. Evidentment no examinem l’estil, el ritme ni la riquesa del text (jo no me’n sortiria); el que fem és analitzar els personatges dels contes clàssics i mirar-los amb els ulls del segle XXI. És molt divertit. Per exemple, amb el conte de la caputxeta ja hem arribat a diverses conclusions: la mare és una inconscient per deixar que la seva filla travessi el bosc tota sola (i sense mòbil!) i pel fet de permetre que l’àvia, una pobra velleta que té les facultats mentals alterades (si no com s’explica que confongui la veu del llop amb la de la seva néta), visqui tota sola al bell mig de la muntanya; la caputxeta és una preadolescent esbojarrada que hauria de madurar i prendre seriosament els consells de sa mare i a més a més necessita urgentment una visita amb l’oftalmòleg (o la iaia, una depilació); el llenyataire és un delinqüent mediambiental que fa una cosa imperdonable: carregar-se l’últim exemplar de llop xerraire del planeta (RIP). Curiosament, l’únic personatge que se salva és el llop famolenc perquè no es vol menjar a ningú per mala fe. Té gana. Possiblement la sobreexplotació de la zona hagi acabat amb les reserves naturals. Ho tenim clar: la víctima és el llop.

Anuncis

Plan avanza

24 febrer 2010

Per si us interessa comprar un ordinador i us fa mandra pagar-lo trinco-trinco (fins a 3000 €, en 36 mesos, al 0% d’interès)

http://www.planavanza.es/Herramientas/FAQs/Paginas/PrestamosCiudadania.aspx

Avui, 25 anys sense Espriu

22 febrer 2010

No sabia com titular aquest post i no sé si ho he fet bé. Amb un llegat com el seu, morir? No del tot, oi? Penjo un dels seu poemes. Al final hi ha un enllaç (per si en voleu llegir més). 

En una ocasió vaig confessar a algú: no tinc sensibilitat per a la poesia i em costa molt d’entendre-la. Em va dir que no s’ho creia: sempre hi haurà algún vers que et copsi. Tenia raó. (Gràcies per la confiança, David)

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE 
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria. 

Salvador ESPRIU, Obres completes, 1. Poesia, 2a ed., Edicions 62, Barcelona, 1973.

 
http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/espriu.htm#Versos,%20enllà%20del%20camí

Un polsim dialectal al costat de casa

19 febrer 2010

Ara que estem amb el tema dels dialectes i que a casa ja puc sintonitzar la TDT he pensat que és un bon moment per connectar de tant en tant el Canal 9 i IB3. Tot ajuda. D’on, curiosament, també he pogut tenir ajuda per conèixer trets dialectals ha estat el supermercat que tinc al costat de casa. Es tracta d’una cooperativa valenciana i els productes de marca blanca estan etiquetats en valencià (o en català meridional o com representi que cal dir-ho políticament correcte; m’és igual). La primera vegada que m’hi vaig fixar i vaig llegir que allò que comprava era trinxat de titot (els meus fills encara no tenen un paladar gaire sofisticat) em va fer molta gràcia. A partir d’aleshores em fixo en tot; ho trobo curiós. Per exemple, podem comprar rodes de creïlla per a l’aperitiu, una bosseta de dacsa esclafidora per fer crispetes, tomata fregida, llavaplats o un pot de llentilles. Si teniu cap problema podeu reclamar perquè “Este establiment té fulls de reclamació a disposició de qui els sol·licite” i si hi aneu amb el cotxe recordeu que abans de marxar “Valide el seu tiquet en caixa per a eixida pàrquing”.

Per cert, tornant al tema televisiu i ara que m’he fixat en els altres canals, tant de bo que en Tomàs Molina en lloc d’anunciar el temps parlés de l’oratge; trobo que és una paraula encisadora.


Tarda de dissabte (malaguanyada)

13 febrer 2010

Intento esbrinar quin mal he fet jo per haver de passar la tarda d’un dissabte memoritzant quan he de posar dièresi, quan no, quan una coma, quan dues, quan cap (per vulguer sapiguer tantes coses el cap em bulleix)… Tantes lamentacions m’han inspirat: acabo de recordar una cançó tristíssima, però bellíssima -pel meu gust, i és clar- (i, per una vegada, no vellíssima!) de la Maria Mena. La penjo aquí al costat (encara que no sé si ho hauria de fer, perquè la cosa s’està posant molt fotuda…)


No, home, no!

10 febrer 2010

Aquest tema m’ha costat una petita discussió (però no baralla, eh!). Què tenen els pronoms febles que fan tanta basarda? Si t’ho mires bé, són com la sal del menjar: perquè tot rutlli n’hi ha d’haver la quantitat justa. Si n’hi fiques massa, fas salat (pleonasme!); si no n’hi poses prou, queda fat (ai, ara no sé si la manca de pronoms febles té nom; cap problema, ja batejo jo la criatura: hipopronominalització! -i si l’encerto, l’endevino-). D’acord, potser sí que no és senzill i costa trobar-hi el punt (en aquestes quatre ratlles n’he escrit més de 15… fat o salat?), però de més verdes en maduren. En tot cas que ningú es deixi temptar per una proposta com aquesta:


Tinc un dubte (III)

5 febrer 2010

Algú que hi entén m’ha dit que no aniré a la presó si us faig cinc cèntims (una altra vegada) del llibre del senyor Ortega. Ho he hagut de preguntar perquè des que els de la SGAE es fiquen fins i tot amb les obretes dels nanos d’institut… Ara els alumnes hauran de representar quelcom que tingui els drets d’autor caducats com per exemple qualsevol conte dels germans Grimm, en la seva versió inicial i truculenta . Ep!, això de truculent no és broma. Fa temps en vaig llegir una versió més propera a l’original del que n’estem acostumats i són autèntics relats de “sang i fetge” -que en diem a casa-. Vaig quedar de pedra; res a veure amb Disney.

Els colors tenen plural?

No tots els colors fan forma de plural afegint la lletra -s, com la majoria de mots. D’una banda, hi ha els colors que al singular tenen paraula pròpia, és a dir que disposen d’un terme que els designa, i en aquest cas sí que farem el plural; són els clàssics colors del parxís (groc, verd, blau i vermell), el blanc, el negre, el gris i el marró. En aquests casos, parlarem de pantalons grocs, sabates vermelles, dies grisos o pigues marrons. I de l’altra, en canvi, no tenen forma de plural tots els colors el nom dels quals prové d’un objecte, una flor, un fruit o qualsevol altre element de la natura. Així doncs, direm jerseis taronja (no taronges), mitjons rosa (no roses), camises blau cel o pilotes lila.

Aplicat al futbol, això explica la diferència a l’hora de fer el plural dels seguidors i els jugadors del Barça i l’Espanyol. Els primers són els blaugrana (no blaugranes) perquè grana prové del fruit de la magrana, mentre que els segons són els blanc-i-blaus perquè, com hem vist, blau sí que té plural. I direm, també, els blancs (del Reial Madrid) però els grana (del Nàstic); els verd-i-negres (del Joventut de Badalona) però els malva (dels Minyons de Terrassa); i també les pàgines grogues (de Telefònica) però les pàgines salmó (de La Vanguardia).

Títol: Tinc un dubte. El petit llibre del català correcte.
Autor: Rudolf Ortega
Editorial: La Magrana

Apa, i ja no comento res més d’aquest llibre, que encara que no sigui il·legal fer citacions tampoc crec que se n’hagi d’abusar. De fet, de les 250 que té el llibre (totes molt recomanables, pel meu gust) només n’he fet 3… ho dic a tall d’excusa per si el meu “assessor jurídic” no està tan ben informat com jo creia…