Encara no tenia el resultat de l’autòpsia, però tampoc no em calia per deduir que havia mort enverinat: els vòmits de color turquesa no deixaven gaire marge a la imaginació. Havia interrogat família, amics i empleats sense obtenir cap informació rellevant. Amb els llogaters tampoc no hi havia hagut sort tret d’esbrinar que no era una persona de tracte agradable ni estimada per ningú. El consideraven -i pels informes que en tenia, ho era- un escanyapobres. La manca de resultats em feia sentir frustrat i per això, tot i ser quarts de nou, vaig decidir fer una última visita.
L’adreça de la llogatera em va dur a un bloc de pisos antic de façana barroca i ennegrida. La porta del carrer, feixuga i rovellada, es va obrir amb un somort grinyol i em va mostrar la decebedora imatge d’un vestíbul sense ascensor. En arribar a la quarta planta, els esbufecs em van fer prendre la ferma decisió de deixar de fumar… possiblement la setmana entrant.
Em va obrir la porta una dona de força edat, cabells blancs i aspecte polit que em va rebre amb la mateixa cordialitat que si fos una vella amistat. Em convidà a passar a la cuina mentre acabava de fer el sopar tot oferint-me una copeta de moscatell i un plat amb panses i ametlles. Vaig refusar amablement el licor -inconvenients de l’ofici- però els fruits secs van sucumbir a la meva golafreria.
Mentre intentava pensar quina mena d’interrogatori podia fer a una iaia d’aspecte dolç i inofensiu, els ulls van ensopegar un objecte que semblava tret d’un altre temps i un altre lloc. Es tractava d’una llàntia de coure molt brillant i ben polida que destacava com una joia exòtica entre els estris vulgars i senzills de la cuineta.
Pel que em va explicar, es tractava d’un objecte familiar que s’havia convertit en una mena d’amulet protector, un tòtem que havia passat de generació en generació fins allà on arribava la memòria. El vaig agafar per mirar-lo amb major deteniment i en fer-ho vaig fer caure un sobre del prestatge. El vaig reconèixer de seguida: era una notificació de desnonament. Encara estava per obrir.
En mirar de més a prop la llàntia vaig veure que la part interior del broc tenia un residu sorrós de color verd gris molt característic dels objectes de coure. Com si fos una experta mestressa de casa, vaig començar a explicar-li que els estris d’aquest metall no els podia tocar substàncies àcides com ara el vinagre perquè es feien malbé i creaven un verdet tòxic molt perillós. Va mirar de tranquil·litzar-me dient que no hi havia cap perill perquè ella el feia servir de setrill per a l’oli.
Normalment en feia servir un de vidre, però quan el senyor Puig la va trucar per dir que havia de passar a donar-li una carta molt important va tenir la pensada de convidar-lo a dinar. Per a ella, rebre l’arrendador a casa era com una mena d’acte social. Així doncs va treure les estovalles bones, va parar taula amb la vaixella del viuet daurat, els coberts d’alpaca i va omplir la llàntia amb oli per sucar l’amanida. Estava contenta perquè era un oli molt i molt bo: el seu nét gran havia anat de vacances a Itàlia i n’hi havia portat una ampolla que per força havia de ser boníssim perquè el recipient era ben petit.
Així doncs, arrendador i llogatera van compartir taula i conversa. Pel que explicava, ell havia estat més simpàtic i xerraire que mai i es va desfer en lloances al parament i a com n’era de gustós l’àpat. Ella va admetre que el fricandó li havia sortit excel·lent, encara que no podia opinar sobre l’amanida perquè el metge li havia prohibit que tastés l’enciam; es veu que li provocava coragror.
De sobte, un pressentiment em va recórrer l’espinada com un calfred.
– Que em podríeu ensenyar l’ampolla de l’oli?
– I tant, jove, és aquesta. En queda ben poc perquè gairebé el vaig abocar tot en la llàntia i el senyor Puig el va trobar tan bo que pràcticament se’l va acabar; deia que tenia una curiosa sentida metàl·lica. Oi que és maco el meu nét? Sempre que marxa de vacances em porta alguna coseta. Això les àvies ho agraïm molt.
Mentre seguia cantant les lloances del seu nét vaig llegir, astorat, l’etiqueta d’aquell “oli”. Efectivament, tal com em temia, l’etiqueta de l’ampolla tenia escrita una paraula: Aceto. Mai hauria dit que resoldria tan ràpidament aquell misteri.
Tot i la gravetat del cas, no vaig poder evitar un somriure. Podria un jutge engarjolar una encantadora velleta per manca de competència lingüística? I per manca de competència química? Podria algú demostrar que sota aquella mirada tèrbola per les cataractes s’hi amagava una astuta homicida? Hi hauria algú prou boig com per culpar els esperits de la llàntia d’haver-se extralimitat en la tasca de protectors familiars? Ja s’ho farien. Jo vaig agrair gentilment les postres de músic i em vaig acomiadar. Necessitava descansar per poder redactar l’endemà l’informe més estrany de la meva carrera.
Aclariments:
D’entrada em permeto el luxe de ser jutge i part i declarar innocent la iaia, tot i que vosaltres podeu ser tan malpensats com us vingui de gust. Efectivament, el nét li va regalar una ampolla d’aceto d’alta qualitat, però el problema és que l’aceto italià no és oli, sinó vinagre. Ep, un error ben comprensible si tenim en compte que els bilingües ho podem relacionar amb l’aceite i quedar-nos ben tranquils. No m’invento res; aquí us deixo un enllaç d’algú que va tenir el mateix error (sense les mateixes conseqüències, eh!) i és de les persones en qui tinc més Fe (amb majúscula) en matèria de llengües.
També dir que espero que em disculpareu una petita llicència química que m’he pres: efectivament la reacció entre el coure i el vinagre dóna una substància anomenada acetat de coure o verdet que és tòxica… tot i que no sé si amb una sola amanida, per molt que la suqués els senyor Puig, n’hi havia prou per engegar-lo a sopar amb Déu 😀
Publicat per Montse 
Montsellado's BloG 
