En Martí era el jove pagès amb el futur més prometedor de la zona: treballador incansable, innovador, de bon tracte i molt eixerit. Tot i que no era el que en podríem dir guapo, guapo, tenia enamorades totes les mosses de la contrada que en valoraven l’encant i que només li trobaven un defecte: sa mare.
De fet, no és cap raresa: tota mare veu en el seu fill un diamant sense polir a qui cap noia li arriba ni a la sola de la sabata. El problema és que la mare d’en Martí anava un passet més enllà i estava absolutament convençuda que el seu fill només es podia casar amb una princesa. Segons ella, era cosa del destí: li ho havien profetitzat en somnis mentre n’estava embarassada. El seu pare, molt més prosaic, li replicava que si aquell dia no s’hagués afartat de maduixes amb nata abans d’anar a dormir no hauria somniat bestieses. En Martí, per evitar la mala maror, esperava que li passés la dèria i no deia res.
Però vet aquí que va arribar el dia en què va conèixer la seva “princesa”. Va ser en el ball d’envelat de la festa Major que va veure la Mariona de ca n’Amat i només els calgué creuar una mirada per saber que estaven fets l’un per l’altre. Somrient com un babau i enamorat fins el moll de l’os, l’endemà ho va dir als de casa i es va trobar amb un petit problema: la mare. No hi havia res a fer: o demostrava que era una princesa, o no entrava a casa com a jove.
Segons el que havia llegit (ai, Senyor, quins referents!) per acreditar dita noblesa i sensibilitat havia de dormir dalt d’una muntanya de matalassos sota dels quals hi hauria un pèsol. Si la noia detectava el llegum, era la prova irrefutable que la mare necessitava. El pare va protestar perquè no entenia què pintava una nora figaflor en una casa de pagès. La mare va dir que el destí era el destí. En Martí va reflexionar una estona i els va proposar un tracte: ell posaria un pèsol a sobre del somier, la mare el cobriria amb tants matalassos com li vingués de gust i ningú no avisaria la Mariona de l’objecte de l’experiment. Si l’endemà la noia deia que el llit li havia fet passar mala nit, els deixarien casar i no se’n parlaria mai més de la vida.
I així ho van fer. Van organitzar una matança del porc per al cap de setmana i hi van convidar la Mariona i la seva mare, que era mocadera. L’habitació de les convidades, la van preparar tal com ho havien pactat: un llit normal per a la mare i un amb pèsol i ració extra de matalassos per a la filla. Val a dir que quan la noia va veure el parament va quedar força impressionada, però com que l’amor és cec (i una mica ximple), no va dir res i va grimpar dalt de tot sense dir ni piu.
L’endemà es van llevar ben d’hora per fer les botifarres. La mare de la Mariona va ser la primera d’aparèixer a la cuina, fresca com una rajada i disposada per la feina. Uns minuts més tard va aparèixer la pobra mossa amb els ulls inflats, mal de ronyons i badallant contínuament. Pel que sembla, havia passat molt mala nit entre trobar la postura per dormir i mirar de no caure del llit. En Martí va mirar complagut a sa mare i li va picar l’ullet: “això és cosa del destí, oi, mare?”. La mare va arrufar el nas, però no va gosar dir res perquè un tracte és un tracte.
I en Martí li va declarar el seu amor a la Mariona.
I la Mariona li va dir que ella també l’estimava.
I ningú no hi va posar cap objecció.
I el pare es va fer un tip de riure tot dient que era cosa del destí.
I la mare feia morros, però no deia res.
I tots plegats van ser feliços i van menjar anissos.
I és que quan el destí està escrit en les estrelles…
Ai, les estrelles!
Per cert, ja us havia dit que en Martí era un pagès excepcional?
Però excepcional, eh!
Apa, ara no us escandalitzeu: de ben segur que el destí existeix… però què té de dolent donar-li una empenteta? 😉
Publicat per Montse 
Montsellado's BloG 