L’hàbit no fa el monjo… o sí?

31 Mai 2011

El refranyer ho té molt clar quan afirma que l’hàbit no fa el monjo, però… voleu dir?

Vestir una camiseta blaugrana no ens farà ser uns esportistes magnífics, evidentment, però potser sentirem sintonia d’equip en veure’n una d’igual. Els nanos que van al col·legi uniformats no es converteixen immediatament en alumnes brillants, però els professors afirmen que els resulta molt més fàcil imposar l’ordre a les aules. Vestir una bata verda no converteix el  cirurgià en una eminència, però serà escoltat amb reverència pels familiars del malalt. La roba de colors llampants no ens foragitarà la depressió, però és el que qualsevol entès ens aconsellarà per apujar l’ànim.

No entraré en temes de tribus urbanes i no tan urbanes perquè no era l’objecte d’aquesta entrada, però el cas és que us volia explicar que tinc la sensació que vestimenta i actitud van lligades l’una amb l’altra i no sabria dir qui de les dues és l’ou i quina la gallina. Una determinada roba ens identifica amb un determinat rol de cara als altres. Ho fa també de cara a nosaltres mateixos? Heu mirat La ola?

Us enllaço a continuació un episodi del meu adorat Bugs Bunny. Per als qui sou d’una collita que volta el 68 potser us sona haver-lo vist quan éreu menuts. Aquí és on no escric que dibuixos com aquells ja no se’n fan ;-). Aquí és on no confesso que aquestes cabòries les van provocar els antiavalots de dissabte. I aquí és on no dic que en veure l’actitud d’alguns d’ells em va venir al cap un altre refrany: Davall d’una capa, qui sap qui s’hi tapa 😦

Anuncis

La bombolla immobiliària (pel genial Aleix Saló)

26 Mai 2011

Ahir vaig veure això i em va agradar tant que seria imperdonable no compartir-ho amb vosaltres. No us explico més: cliqueu i gaudiu. Tanmateix, no us puc avançar si us farà plorar o riure, tot depèn de quin tipus de sentit de l’humor gasteu (el meu no cal que us l’expliqui, oi? 😀 )


El mosquit tigre i la mare que el va parir

23 Mai 2011

És ràpid, és silenciós, és diürn, és prolífic, és exponencial, és dolorós, és insaciable, és perillós, és invasor, és agressiu, és INSUPORTABLE!

Des que fa set anys van aparèixer els primers exemplars, que l’arribada del bon temps ja no és el que era. Tenia més o menys assumida la molèstia dels mosquits autòctons i controlat el seu atac, però davant de la presència d’aquests invasors ja no sé què fer. Ho he intentat tot i a hores d’ara el resultat és decebedor. Però comencem per identificar l’enemic:

El tret bàsic és similar als dels “nostres” mosquits: El mascle és un bon jan que s’alimenta del nèctar de les flors i a banda d’això no té altra cosa al cap que la fecundació (obviaré qualsevol comentari al respecte). Per la seva part, la femella, com que necessita proteïnes per nodrir els ous, és la que té la probòscide en forma d’estilet per poder xuclar la sang dels mamífers.

Pel que fa a la coïssor que provoca la picada, tant en un insecte com en l’altre la provoca la saliva que injecta, però en el cas dels tigre el nostre sistema immunològic no hi està acostumat i amb les primeres picades la reacció acostuma a ser espectacular. No sé com us ha anat a vosaltres, però el meu sistema ha necessitat cinc anys per poder acostumar-s’hi; cinc anys per evolucionar de les primeres picades que van necessitar antihistamínics potents a les actuals que emprenyen de forma similar a les de sempre.

Per acabar de reblar el clau, el tigre té una característica que el fa molt domèstic: pon els ous en qualsevol lloc on hi hagi una micona d’aigua estancada. La seva “zona de caça” és de només 400 m (per entendre’ns, un mosquit de la Gran Via de les Corts Catalanes no aniria a picar més enllà del carrer Aragó), però com que li resulta molt fàcil trobar bones condicions arreu, la seva presència s’estén com una taca d’oli.

A més a més, encara no he trobat cap sistema realment efectiu per controlar-ne les picades en espais oberts. Ho he provat tot: m’he empastifat repel·lents, m’he posat esqueixos d’alfàbrega a les butxaques, m’he col·locat polseres amb citronella i uns misteriosos aparells que emeten ultrasons només audibles per als bitxos i que els fan fugir com el dimoni de la creu. I un be negre! Us ben asseguro que els de la meva zona són sords i a més a més sempre troben el trosset de pell on no m’he posat prou química com per espantar-los.

Us deixo un parell de plànols on podreu veure’n l’abast i la traça que té aquesta bestiola per escampar-se. En el primer podreu veure la taca que ocupa en els EEUU on va aparèixer el primer exemplar ara fa 26 anys. A mi em sembla que ha fet molta feina. El segon reflecteix la feina que ha fet a casa nostra en només sis anys… que ens agafin confessats. També us deixo una presentació que explica com fer una trampa. No sé si funciona, però jo m’hi poso aquesta mateixa tarda: sense pietat, no hi ha enemic petit!

 

 [48]Trampa para Mosquitos [cr] (1)


Com una patena

16 Mai 2011

Com cada dilluns des de fa set mesos, entro per la porta del darrere i em disposo a fer la meva feina. Aquest paio ja em té força acostumada a la brutícia i al desordre, però avui s’emporta la palma; molt senyoret, molt advocat de prestigi, molt cotxe descapotable i molts modelets d’Armani, però l’escampall que deixa després de les festetes de cap de setmana és esgarrifós. Ja ho deia ma mare que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.

Començo per la cuina: una penosa barreja de disseny minimalista i d’estris bruts. Hi ha copes amb restes de vi. Una té l’empremta d’uns llavis vermells i grossots, de ben segur siliconats. Al costat, una altra amb un pintallavis corall. Si algun dia escric les meves memòries em faig d’or. D’or! Apa, tot al rentavaixelles a fer xup-xup que quedi ben desinfectat que ves a saber amb quina mena de donotes ha estat aquest. Un drap impregnat amb esprit de vi i desapareixen totes les ditades; ja pot venir el majordom de l’anunci amb el cotó fluix que no hi trobarà ni rastre de brutícia.

Després li toca el torn als banys. En té tres i tots tres bruts com una guilla. Quan es desperti li demanaré un plus perquè això no hi ha qui ho aguanti: els vidres esquitxats de qui sap què tenen un passi, però les tovalloles tacades de cacaolat no hi ha qui ho aguanti. Ho arreplego tot i ho entaforo a la rentadora industrial amb dosi extra de lleixiu i pre-rentat. A mi no hi ha taca que se’m resisteixi, que ma mare em té molt ben ensenyada. Després d’una hora d’intensa activitat no queda ni rastre del desgavell. Avui m’estic guanyant el cel.

Silenciosament, trec el nas per l’habitació; no hi ha ningú. No vull ni imaginar què ha fet aquest brètol aquesta nit perquè no hi ha res al seu lloc. Tornar a entatxonar tota la roba dins dels armaris i els calaixos em porta més estona de la que pensava, però al final tot queda ben endreçadet. Els llençols ni els vull mirar: això és una casa de barrets! Faig un farcell amb la roba de llit i la mà de peces que trobo escampades i tot plegat va de pet a la segona rentadora. Això sembla una bugaderia xinesa.

Agafo la galleda i els draps de treure la pols. Ja només em queda el rebedor. Si pensava que ja ho havia vist tot anava ben errada. Això és el súmmum de la ximpleria: el senyoret s’ha dedicat a dibuixar amb guix dues figuretes al terra, just al costat d’unes taques marronoses i enganxifoses. Em té farta, de debò: o m’augmenta el sou o plego. Acabo just en el moment en què uns homes vestits com per entrar en una sala d’operacions obren la porta. Em quedo molt espantada en veure’ls a ells i a un munt de cotxes de la policia que envolten la casa. Ells encara estan més espantats en veure la casa tan neta; neta com una patena.

Decididament tinc una edat difícil en què arriba un moment a partir del qual ja no sé si una cosa l’he pensada, l’he dita, l’he escrita o ho ha fet un altre. En tot cas, mentre embastava la idea d’aquest conte una veueta em deia que la sensació de dejà vu era massa forta. Com que a més a més de despistada sóc honesta, he rebuscat i he trobat la meva “inspiració” (bufa, quin plagi!). La vida és molt injusta i de vegades penso que ja està tot inventat. Paciència! Amb tot, espero que us hagi agradat el meu toc personal.


Minicontes de la llàntia (3)

12 Mai 2011

Feia temps que em venia de gust fer un tomb; concretament, 98 anys. I és que viure tancada dins d’una llàntia té molts avantatges, però també inconvenients. Penseu que des que em vaig convertir en gènia l’any 1242 que no he hagut de patir per aconseguir habitatge ni per omplir el rebost ni per cap de les necessitats que a vosaltres, els humans, us fan ballar de capoll.

Amb tot, quasi un segle sense sortir a estirar les cames ja començava a avorrir. Per això, quan vaig sentir que algú fregava la llàntia em vaig alegrar força. Em vaig esmicolar en fines partícules per poder passar pel broc i vaig sortir amb tota la meva magnificència. El més divertit en aquests casos és descobrir la cara  d’astorament de qui trobes a fora. De debò: no té preu. Es tractava d’un home prim i nerviós d’uns 40 anys i que no sabria dir si va quedar més sorprès en veure sortir un ens d’una llàntia o en veure que aquest ens era dona.

Val a dir que les primeres vegades que apareixia ho feia amb les millors gales per allò de donar bona imatge i la veritat és que amb l’armilla de setí ajustada, els bombatxos sota genoll, la cabellera ondulada fins a la cintura i la maragda en el melic a joc amb els meus ulls feia molta patxoca. El que passa és que vaig canviar d’indumentària el dia que vaig percebre una mirada perillosament eloqüent després d’engegar un dels meus “Amo, els teus desitjos són ordres” i per no arriscar-me a males interpretacions a partir d’aleshores vesteixo més discreta.

Però centrem-nos en aquesta aparició. Un cop em vaig materialitzar i li vaig engegar que tenia dret a un únic desig es va quedar molt pensatiu. Només un? -em va dir. I encara li semblava poc! Està vist que els contes de les mil i una nits han fet molt de mal en l’imaginari col·lectiu. Pensa-t’ho bé -vaig respondre- perquè ni en podràs demanar un altre, ni el podràs rectificar, ni hi podràs renunciar. Aquesta part m’encanta: quan jo faig cara de pòquer mentre ells s’atabalen per fer la tria.

Tenia els ulls tímidament clavats a terra mentre barbotejava que potser diners per pagar la hipoteca, que potser si en fossin uns quants més per compar un cotxe, que de què li serviria tot això si no tenia salut per gaudir-ho, que li agradaria viatjar una mica, que potser la volta al món… A mesura que s’animava en les seves conjectures i veia que no li parava els peus pel fet de demanar massa, apujava amb fermesa el to de la veu i la mirada: la cobdícia l’estava envaint.

I digues, gènia, tu pots concedir-me qualsevol desig?
– Tret de matar o sotmetre la voluntat de terceres persones, puc concedir-te el que vulguis.
– Aleshores ets molt poderosa?
– Fa lleig dir-ho, però efectivament sóc l’ésser més poderós de la Terra.
– I pots convertir les pedres en or?
– Puc.
– I guarir malalties?
– Sí
– I viatjar a la velocitat de la llum?
– No ho dubtis.
– I pots fer màgia en el teu propi benefici?
– Sense cap mena de problema (aquí m’hauria agradat presumir una mica explicant-li que era tan poderosa que havia aconseguit canviar de subministradora de telefonia amb una sola trucada, però vaig pensar que no era el moment oportú).
– I et pots concedir a tu mateixa el do de la saviesa?
– De fet, sóc immortal i tinc tot el temps del món per instruir-me.

No sabria dir a qui li tremolaven més les cames quan va formular el seu desig:

– Gènia de la llàntia, desitjo que em converteixis en geni.
– Ja saps que no podràs formular més desitjos, ni canviar-lo, ni renunciar-hi. Estàs segur que això és el que vols?
– Fes-ho! Fes-ho ara mateix! T’ho mano!
– Amo de la llàntia, els teus desitjos són ordres per a mi.

Al principi, ja vaig veure que no entenia el perquè del meu somriure, però quan es va començar a convertir en fum i a entaforar-se pel broc de la llàntia va constatar que els déus quan ens volen castigar compleixen els nostres desitjos. Sempre passa el mateix: ningú no pregunta per la lletra menuda. Tanmateix, no el podia culpar perquè jo mateixa havia comès idèntic error temps enrere.

Quan tot ell va entrar en la llàntia, li vaig explicar on tenia guardat el llibre d’instruccions de màgia, com fer-se més menut per caber dignament en el petit espai, què havia de fer cada vegada que algú fregués la llàntia… els consells habituals. També li vaig recomanar molta calma; només li calia esperar que algú demanés ser geni per poder-se alliberar del malefici de viure presoner. A mi només m’havia costat poc més de set-cents anys i no és un mal negoci: ara sóc poderosa, lliure i immortal… bé, tret que algú l’alliberi a ell demanant ser geni; llavors tornaré a ser mortal.

Quan em vaig acomiadar li vaig prometre que tindria cura de la seva seguretat i que el dipositaria en un lloc confortable. Com que aviat es disputarà la final d’un campionat de futbol he pensat que l’interior del premi seria un bon lloc: què hi pot haver de millor cuidat que un trofeu guanyat amb esforç? Així doncs, m’he fet invisible, he entrat a la joieria on el fan i he guardat la llàntia a dins d’aquest recipient platejat i de nanses enormes que aviat lluirà en un prestatge del club que l’aconsegueixi. No ha estat gens difícil fer-ho, recordeu que sóc gènia: sóc màgica, sóc poderosa, sóc immortal… i puc predir el futur.


Del punt A al punt B

9 Mai 2011

El meu cotxe està en aquell punt d’inflexió en què no pot aguantar gaire. Els més de 167.000 Km que ha fet en els seus 13 anys de vida el fan carn de taller. Quan se succeeixen les reparacions arriba un moment en què cal fer un pensament.

En tot cas, el canvi no ha de suposar una despesa espectacular perquè pel meu gust un cotxe no ha de ser més que un mitjà per desplaçar-se del punt A al punt B. No sóc delicada amb els detalls i els dissenys… bé, tret d’un detallet sense importància i del tot bàsic: el nou cotxe haurà de tenir la pintura metal·litzada. No és un caprici, no, és perquè resulta molt més resistent a les ratllades i el rovell que la pintura senzilla.

– Ah!, també haurà de tenir un maleter enorme perquè els nostres viatges són com els de la família Ulises (les mascotes també vénen) i necessitem molt d’espai per a les coses bàsiques. I res de quatre portes: ha de ser de cinc perquè un maleter gran sense portó és com un atzucac.

– Ep!, i una alçada considerable. No necessito un tot terreny, però el d’ara és un Ford i estic fins dalt de tot d’arrossegar la panxa del cotxe per tot arreu.

– Ai!, oblidava el tema de la climatització: no ens posem mai d’acord en la temperatura, per tant aniria bé un d’aquells sitemes que permet uns graus diferents per al conductor i per a l’acompanyant.

– Oh!, el tema del combustible: encara que un cotxe elèctric és el que em faria més il·lusió, ara per ara no és una opció i els diessel he sentit que contaminen molt, per tant ha de ser de benzina.

– Ups!, se m’oblidava que sempre que és possible perdre’s jo em perdo… fins i tot si està ben indicat, em perdo. És un talent natural; crec que se’n diu sentit de la desorientació. Això vol dir que si el nou cotxe porta navegador de sèrie em resultaria una ajuda important (ja tindria a qui donar-li la culpa 😀 )

– Ei!, un capritxet de no res: el d’ara té casset, crec que no seria massa demanar-ne un que pugui llegir l’mp3.

Tot és qüestió de veure els preus dels cotxes que s’adapten a aquests quatre detallets.

(…mmm…)

El meu cotxe està en aquell punt d’inflexió en què encara pot aguantar una temporadeta. Té poc més de 167.000 Km i en els seus 13 anys de vida sempre ha dormit en garatge. No és qüestió de comprar-ne un de nou si només necessita quatre reparacions de no res…


El meu poble: Gavà a vista d’ocell

3 Mai 2011

Quan era menuda i al col·le em manaven fer una redacció ho passava fatal i si el tema era lliure ja em podia morir. No sabia com començar-la, quan la començava no sabia com acabar-la i, ara que hi penso, no estic gaire segura que em donessin pistes de com sortir-me’n. En tot cas, em va crear un rebuig total a escriure que em va durar fins fa dos anys i mig (déu n’hi do).

Ara que -més o menys- ja he superat la fobia a escriure i amb l’esperança de no crear-vos-en a llegir-me us transcric un petit relat o conte o alguna cosa que vaig presentar l’altre dia en un concurs. El tema a desenvolupar era un microrelat ambientat a Gavà i després de meditar si el que havia escrit es podia considerar o no un text d’aquest tipus (de fet, és una microconversa) el vaig enviar sabent perfectament que no era el text guanyador, però que era el que em venia de gust escriure.

Així doncs, i tot esperant que l’any que ve es torni a convocar i a mi m’agafi més forta d’ambició i/o d’inspiració, us presento el meu poble vist des d’uns ulls molt i molt innocents. Què voleu que us digui: trobo el món tan summament complicat que de tant en tant necessito pensar coses simples. És molt naïf, però espero que us agradi (si més no, més que al jurat hahaha! 😀 )

A VISTA D’OCELL
– Bon dia, oreneta, on vas tan atrafegada? -va preguntar el garrofer a l’ocell.
– És que necessito fang per construir un niu; el faré sota la teulada d’una casa del poble d’aquí al costat.
– I com es diu aquest poble?
– No ho sé, però si t’explico com és potser en podràs endevinar el nom.
– D’acord, m’agrada jugar a les endevinalles; som-hi!
– El poble d’on vinc toca el mar i puja fins a la muntanya; primer comença planer, molt planer, puja una micona allà on viu la gent i després encara més fins a uns cims plens de margallons, pins i ginesta. També hi ha matolls de fulles dures i punxegudes que fan glans; de lluny no ho sembla pas que punxin tant.
– És que de lluny tot sembla més fàcil. I què més hi ha en aquest poble?
– Arreu hi ha molts arbres com tu. També hi ha les runes d’un castell fet amb pedra vermellosa. Una olivera em va explicar que per allí hi varen passar comtes, cavallers i fins i tot un poeta. També diuen que servia per vigilar. De vegades venien pirates.
– Pirates?
– Sí, pirates! Tinc un amic talp que l’altre dia, en fer un forat en un camp de pastanagues, va ensopegar una moneda molt antiga i un amic seu va trobar les restes d’un vaixell soterrat. Em va fer gràcia perquè mentre m’ho deia jo vaig mirar cap al cel i vaig veure-hi línies primes i blanques dibuixades pels avions.
– I quina gràcia té això?
– Doncs que vaig pensar que sota les potes tenia mitjans de transport molt i molt antics i que sobre el cap d’altres molt i molt moderns.
– Sí, té gràcia. I a banda de les pastanagues, què més hi ha?
– La terra és del color de la sorra i com que és molt suau hi planten espàrrecs. Ah, i també hi ha tomàquets, carbasses, cebes, cols, enciams…
– I la gent?
– Oh, estan tots tocats de l’ala. L’altre dia, va anar un munt de gent a la rambla i mentre uns anaven disfressats de mussol, de llangardaix gegant i de tot d’animals terribles que treien foc pels queixals, d’altres s’apallissaven de valent amb bastons. Sort que no tenien gaire punteria i ningú no va prendre mal amb les garrotades.
– Hahaha! Em fas riure, oreneta. El que tu vas veure va ser la gent de festa major fent un correfoc i un ball de bastons. A veure, pensem: mar, plana, muntanya, margallons, garrofers, castell rogenc, espàrrecs i de ben segur que vas veure a la rambla en Brumot, l’Anguila, en Mussolet i la Cuca. Ja ho tinc! Oreneta, tu vens de Gavà!