Records en blanc i negre

28 Març 2010

Tot mirant un petit mp3, de cop i volta m’he posat a calcular quants discs de vinil hi podrien caber -una mica com el vici de traduir els euros a pessetes-. Us en feu càrrec, oi: una burrada.

Vaig néixer l’any que van matar en Kennedy, però si penso en l’entorn tecnològic de l’època més aviat es diria que vaig néixer a l’edat de pedra: alguns afortunats mortals tenien un televisor en blanc i negre, les ràdios eren uns aparells immensos (tot i que començaven a arribar petits transistors d’Andorra) i els tocadiscos tenien “marxes”: 33 revolucions per als LP, 45 per als “singuels” i 78 per a… bé, això no ho vaig esbrinar mai. En tot cas, quan era menuda em servia per riure perquè si posaves un disc a majors revolucions del que tocava els cantants sonaven com barrufets histèrics.

A casa en teníem un que es plegava com una maleteta i que de tant en tant necessitava un copet en un punt estratègic perquè continués sonant. Sembla que encara vegi la col·lecció de discos. En recordo un d’en Lluís Llach, amb la cabellera al vent, en què cantava El bandoler (per si el voleu sentir, l’he deixat al “My shared… box”). Però dels que em va quedar una major estima varen ser els de la col·lecció de monòlegs d’en Joan Capri. Els he buscat per la xarxa i vet aquí que hi són. És que a la xarxa hi és tot (i hi som tots… de vegades fa basarda). Potser el trobareu carrincló, però és que jo feia un grapat d’anys que no en sentia cap i m’ha fet la mateixa gràcia de sempre.

Per si a algú li plau recordar o descobrir aquesta pinzellada de blanc i negre, us en deixo un enllaç. El que encara no era el doctor Caparrós ens parla, si fa o no fa, des de cinquanta anys enrere, però la qualitat de l’enregistrament és bona. Si us bé de gust, cliqueu i (tant de bo) rieu. I ara que m’hi fixo, he triat un tema que guixa més negre que blanc (ai, aquell que ja tenia una cama al cementiri!).

Anuncis

Qüestió de gustos

24 Març 2010

De ben segur que alguna vegada us han preguntat quin és el vostre color preferit, la cançó que més us agrada, el llibre predilecte, el paisatge que us regala, l’animal de companyia que més us estimeu…, fins i tot la xifra que més us atrau. I la paraula?, ningú no pregunta mai per la paraula favorita (*). Per què no? Si sembla que en qualsevol àmbit sempre hi ha quelcom que ens té enamorats (equip de futbol, pel·lícula, cançó, ciutat…) per què un mot (ara em ve al cap Cituadà Kane i el seu Rosebud) no pot merèixer aquesta distinció i honor?

Reconec, però, que no és una pregunta normal ni fàcil de respondre. Per què ens agrada, si és que ens agrada, una paraula. Pel so? (xiuxiueig, moixaina, feixuc), pel significat? (acaronar, vacances, amic), perquè ens fa gràcia? (cabòries, atzucac, cromanyó), perquè són expressions terriblement descriptives? (bleda assolellada, filar prim, reblar el clau), perquè algú benvolgut sempre ho deia? (delir, gamarús, vailet), perquè per a nosaltres tenen un sentit especial? (cuereta, murri, mixonet), perquè ens estimula? (superació, força, coratge), perquè un dia se’ns va clavar a l’ànima i sempre ens ha acompanyat? (solitud, melangia, silenci). Què fa especial, si és que la trobem especial, una paraula? La paraula en si o els llavis de qui ens l’ha fet conèixer? La paraula o el poema en què l’hem llegida? La paraula o les emocions que n’impregnen cada lletra? Ho sento, però no tinc respostes. Només tinc, com sempre, un munt de preguntes.

(*) NOTA: Aquí és quan, en fer la reflexió en veu alta, el meu fill gran em diu “mama ets una “friqui”, però tenint en compte l’edat de qui llança la “floreta” gairebé puc dir que aquesta percepció em tranquil·litza. Crec que seria més preocupant si pensés que sóc molt “guay”; alguna cosa no acabaria de rutllar. Ara per ara tampoc pretenc que entengui (ni ell, ni ningú, ni jo) que hi ha paraules que em tenen el cor robat ni tampoc que en la meva llista de llibres preferits hi ha un diccionari… (friqui, friqui)

 


Encara sort!

21 Març 2010

Ja que estic un pèl verda -de fet molt- en història, aprofito algunes estonetes per llegir coses i situar-me una mica. Avui he llegit això respecte la normativització:

Al final del segle XV, a tot Europa, es van intentar dignificar les llengües romàniques, ja prou diferenciades del llatí, i per això calia normativitzar-les. La majoria d’aquestes llengües van escriure les seves gramàtiques entre els segles XV i XVI; el català, però no ho va fer fins al segle XIX.
Tot i això, durant l’últim terç del segle XV es començaren a publicar obres que reflexionaven sobre l’ús del català:
–          Liber elegantiorum, Joan Esteve.
–          Regles d’esquivar vocables e mots grossers i pagesívols, Bernat Fenollar i Jeroni Pau.
–          Brama dels llauradors de l’Horta de València contra lo venerable mossèn Fenollar, Jaume Gassull.

Ja hi som! Ja m’han tocat els del gremi. Quan alguna cosa no fa fi és que fa pagès. Quina mania!

A la pàgina següent, però, parla dels estralls que els Decrets de nova planta varen provocar en la llengua i mireu quina cosa més curiosa:

A pesar del prestigi del castellà i de les prohibicions que hi hagi pogut haver contra la llengua catalana, cal recordar que per subsituir una llengua cal conèixer-ne una segona. La major part de la població era analfabeta i no sabia castellà. No és doncs estrany que en estrats socials populars (els més nombrosos) el castellà no penetrés.

Ho haveu vist? Si ja ho sabia jo, el cor m’ho deia: encara sort dels pagesos!

Font: http://www.menorcaweb.net/calaixera/web_historia_llengua/

Finestres

18 Març 2010

Recordo vagament una classe del que ara en diuen coneixement del medi. El tema, la predicció del temps. La pregunta, si podem assegurar si està núvol o fa sol en mirar per la finestra. Resposta massiva de la quitxalla: Sí. Resposta correcta de la professora: No. Evidentment, per fer una predicció necessitem veure tot l’espai, tant com puguem; com més espai es pugui apreciar, millor serà la valoració que en fem. Un nuvolet que passés en aquell moment podria fer-nos creure que el dia és rúfol; entrellucar un tímid raig de sol ens faria la il·lusió d’un dia net i resplendent.

Ben pensat, és una bonica metàfora. De vegades tenim un mal dia i de les qüestions que van sorgint només en veiem el problema, la part negativa, “el núvol”. D’altres, però ens entestem a ser tan summament positius que només veiem les coses bones. Entre poc i massa, oi? En tot cas no és bo mirar per una menuda espiera (ep, que la “mirilla” es diu així!). És millor prendre perspectiva, tanta com puguem, i després… després ja veurem.


Joans, Joseps i ases…

15 Març 2010

Una vella dita diu: Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases (“i de Tereses i Maries fins i tot a les escombraries” -si la voleu fer més llarga-). A totes les cases ja no perquè ho he mirat a l’Idescat per comprovar-ne la vigència i el resultat en el rànquing dels 100 noms més posats als nadons de l’any 2008 ha estat el següent: els Joans tenen el lloc número 21 (també hi ha el nom de Jan en el 7 -no sé si l’hi podriem afegir-); els Joseps, el 70; les Maries, el 6 (les Mariones el 26 i les Ones el 30), i les Tereses, pobrissones, ni hi surten. Pel que fa als ases… això ho deixo per als pensaments més íntims de cadascú.

I tot aquest discurs per què? Doncs perquè s’acosta el dia de Sant Josep i de llaminers sí que n’hi ha a totes les cases, oi? Un Sant Josep sense crema seria com un Nadal sense neules, una primavera sense orenetes, un jardí sense flors, un Tristan sense la seva Isolda! A més a més, és tan summament fàcil d’elaborar que fora imperdonable obviar la tradició.

Per si de cas algú s’anima, però no en sap la recepta, us deixo un enllaç al web de l’àvia Remei, una mataronina amb projecció internacional i que a més a més és molt salada. Si mai teniu l’ocasió de sentir una xerrada sobre cuina de les que fa de tant en tant no us la podeu pas perdre.

http://aviaremei.com/2/


Com que sempre ho havia sentit així… a mi ja em sonava prou bé

12 Març 2010

Devia tenir ben bé 15 anys quan, gràcies al naixement de TV3, vaig mirar la primera pel·lícula doblada al català. La sensació va ser estranyíssima i em fa vergonya reconèixer-ho, però em sonava fatal. Els informatius potser no em van sobtar tant perquè ja estava acostumada a escoltar notícies en la ràdio (beneït mitjà, sempre tan proper), però una altra cosa varen ser les sèries i les pel·lícules. Aquell JR dient a la seva dona “Sue Ellen, ets un pendó” va ser impagable i sentir en John Wayne (ep, John “Baine”, per als d’aquella època) i tot el reguitzell de perdonavides de les pel·lícules del llunyà oest parlant la llengua de Fabra va ser desconcertant.

Fins aquell moment les meves orelles no havien sentit altra cosa i potser tenia grabat en el cervell una determinada manera de fer. No obstant això, l’ensurt no va durar gaire i ràpidament em va semblar d’allò més normal. Tanmateix em van quedar dos serrellets : l’un que la criada d’Allò que el vent s’endugué no fes aquella melodia que fins aleshores em semblava tan natural (señorita Escal·laaaaaaaata) i l’altre que el “Pedro Picapiedra” i en “Pablo Mármol” no es diguessin ni Pere ni Pau.

Després d’uns anys -de fet molts- la xarxa per fi em dóna la possibilitat d’accedir a la informació que necessito: la versió original. Efectivament, The Flintstones són en Fred i en Barney i la minyona dels O’Hara parla d’una manera tan normal com la resta de personatges de la pel·lícula, tant en la versió anglesa com en la catalana. Canviar els noms d’uns personatges deu tenir alguna lògica (qüestió de màrqueting, suposo), però em pregunto per quins set sous varen doblar aquella pobra dóna fent la cantarella que feia. Tant se val. En tot cas, visca les traduccions fidels i llàstima les que en algun moment fan aparentar correcta l’errada.


Ai, si poguéssim fer Màtrix!

9 Març 2010

Cada vegada em resulta més atractiva aquella escena en què (o en la qual, però on no perquè l’escena és un lloc en sentit figurat -crec-) a en Keanu Reeves, que (també funcionaria el qual perquè la frase és explicativa -em sembla-) té un endoll al clatell, li carreguen tot de programes informàtics que (ves, aquí només funciona aquesta opció -espero-) li donen tot un munt de coneixements en el temps que (un altre cop una única alternativa -suposo-) triga a carregar-se el programa de torn. No puc deixar de somniar (millor sense cap mena de preposició darrere -si mal no m’erro-) una situació així: cinc minuts, i ja tens uns coneixements meravellosos sobre la sintaxi; deu minuts, i ja tens carregats els diccionaris de l’IEC (sí, s’apostrofa perquè no es pronuncia diftongat -em van dir-), l’Alcover i el llibret d’en Xuriguera; quinze minuts, i ja no queda cap dubte sota la capa del sol. Llàstima que la piga que tinc en la nuca no em serveix de port USB -sou lliures de pensar si ho he provat o no-. Tant de bo sabés (ai el “sapigués” que he estat a punt d’escriure -o no-) més coses i tingués més seguretat perquè la meva manca de coneixements em fa estar contínuament (l’accentuo perquè el femení s’accentua, si no de què -diria-) en un esgotador estat d’alerta i de vegades tinc la sensació que (sense altres alternatives -imagino-) el meu discurs és dispers i desestructurat, com si (no s’accentua perquè és condicional -penso-) nadés en un mar de dubtes. Ai!