Premi Liebsquè?

21 Mai 2012

Si el mer acte d’escriure (embastar idees, inventar històries, dibuixar amb lletres els pensaments) ja és en sí mateix gratificant, saber que algú ho llegeix és emocionant. Però si a més a més et diuen que allò que has escrit i que ha estat llegit agrada… oh, això ja és l’****** 😉

És per això que m’he posat molt contenta quan en MadeByMiki m’ha atorgat el premi “Liebster” (favorit en alemany… què faria jo sense el gran cervell d’internet).

La qüestió és que aquest premi el reps d’algun bloc que creu que te’l mereixes (moltes gràcies, Miki!), i aleshores cal que passis a ser de premiat a jurat seguint aquestes normes:

1.- copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha otorgat.

2.- nominar els teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3.- demanar i esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blocs.

Alça, i ara em toca ser jurat. Això és força complicat perquè tots i cadascun dels blocs que segueixo m’aporten coses que valoro i aprecio molt, però com que la llista només pot ser de cinc, aquí us els presento:

Pon’s blog: M’agraden els caramels de maduixa àcida, les llimones, el suc de taronja sense sucre i l’humor del Pons (endevineu-ne el sabor… del seu humor, no d’ell!).

Aficionats als senders: Si us voleu animar a fer excursions assequibles a tots els públics i a descobrir els racons tan meravellosos que ens envolten i que no prou sovint valorem, no us podeu estar de fer-li una visita al bloc. Molt engrescador, de debò.

Quadern de mots: Les seves ressenyes sempre provoquen el desig de llegir i les vegades que he fet el tastet amb alguna de les recomanacions no he pogut fer altra cosa que donar-li la raó. Una gran sintonia en els gustos!

Fica-hi la llengua: La Marta té un bloc de llengua i una gran intuïció pel que fa a les errades dels parlants. Amb amabilitat (i habilitat) ens fa sortir dels paranys de la llengua. No vulgueu saber quantes vegades m’ha fet adonar de les meves pífies (he dit que no ho vulgueu saber!!!)

Coses de la vida: Només de pensar que algú que estudia 5è de carrera encara té temps de mantenir viu un bloc, ja té tota la meva admiració; la Yáiza ho aconsegueix i amb un dinamisme digne d’enveja. Només espero que reactivi el de “Coses de la medicina” perquè m’agradaria consultar-li que tinc un doloret que… 😉

I fins aquí les meves nominacions. Tal com he dit, tots els blocs que segueixo m’han enganxat per un motiu o un altre (sí, sóc una addicta, què hi farem) i pel meu gust entrarien en la llista, però les normes són les normes i jo les respecto sempre… sempre que no les trenco.

Petons!!!

Anuncis

Utilitat social

18 Mai 2012

Tenia consciència cívica i, com sempre, va dipositar cada fracció de deixalles en el contenidor adequat. Va fer un paquet amb la roba i les sabates i el va llençar en el contenidor solidari. Les revistes van anar al contenidor blau. Les llaunes de precuinats, al contenidor groc. Les ampolles de vi, al de color verd. Finalment, de mica en mica, el gran munt de matèria orgànica, tallada en petits bocins per afavorir-ne el compostatge, va anar a parar al contenidor marró.

Es va quedar mirant com el camió engolia les bosses amb fulles d’enciam, pells de taronja i trossos de carn, i enfilava camí cap a la deixalleria. Va imaginar com seria el procés: de la cuina de casa, al contenidor; del contenidor, a l’ecoparc; en l’ecoparc ho farien fermentar i produiria biogàs. Per acabar, farien madurar les restes fins aconseguir convertir-les en adob orgànic i s’empraria en els jardins públics.

Va sentir una íntima esgarrifança de satisfacció: matèria orgànica per adobar els jardins, arbres més alts, flors més acolorides i gespa més verda gràcies al compost. Havia aconseguit el que semblava impossible, el que mai hauria imaginat. Per fi li havia trobat utilitat: aquells 97 quilos d’homenot tindrien un ús social.


Xafarranxo de neteja

14 Mai 2012

Els nens creixen, els armaris queden petits, els dormitoris compartits es desborden, les criatures demanen espai vital i finalment decideixes reconvertir l’habitació dels mals endreços/despatx en un dormitori juvenil. I aleshores, quan ja has pres mides, has demanat pressupost en tres botigues, has decidit colors i has donat la paga i senyal per OMPLIR de mobles l’habitació, és quan entres en col·lapse i te n’adones d’un petit detall: abans cal BUIDAR-la.

Per això porto dues setmanes meravellant-me de la capacitat d’emmagatzematge de les llibreries d’Ikea i de la meva capacitat per guardar bestieses (no, Pons, no he trobat cap cadàver… però encara em queden uns quants prestatges per revisar). Com a mostra, dir-vos que he llençat factures de llum, aigua, gas i telèfon que encara venien en pessetes; això sí, ho he fet sense mirar-ne el total per no agafar un atac de feridura (tinc la impressió que ara són “sensiblement” més cares).

Dins d’una caixa hi havia tot allò relacionat amb la informàtica: CD de drivers, el cable que et sobra quan canvies la impressora i que guardes per si mai necessites un cable d’aquest tipus però que si alguna vegada el necessites no recordes que ja en tenies un i n’acabes comprant un altre, la factura del primer ordinador, la factura per arreglar el primer atac de virus, la factura per arreglar el segon atac de virus, la factura del primer antivirus…

Del batibull de coses, n’he guardat un parell de “relíquies”. D’una banda, una petita col·lecció record del meu aterratge en el món de la informàtica quan el sistema operatiu era l’MS-DOS, les pantalles tenien les lletres d’un verd llampant, no existien els ratolins i els arxius els guardaves en floppys de 5 1/4 o disquettes de 3 1/2.

D’altra banda, un document històric de l’any 2002: el catàleg de preus d’una botiga d’informàtica. Me’n faig creus en deu anys com ha canviat la cosa: un portàtil amb una RAM 16 vegades més lenta que el que tinc ara i amb un preu quatre vegades superior. Una ganga!


Si ten cuyongs

8 Mai 2012

Us explico una anècdota de fa temps. Imagineu l’escena: una baralla entre nanos, l’un a peu de carrer i l’altre des del balcó del primer pis. No sé pas quina història tenien, però de cop i volta, el de baix va cridar al de dalt amb totes les seves forces “Baja si tienes cocones!”. Val a dir que el nen no necessitava un logopeda, sinó que simplement era tan petit que encara no xerrava prou bé. Us asseguro que aquell pinxo de quatre pams d’alçada em va fer moltíssima gràcia; tanta, que vaig incorporar aquest “cocones” al montselladonès.

Tanmateix, he de confessar que més enllà dels cinc anys d’edat no hi ha cap perdonavides que em faci gràcia i molt menys si en lloc de trobar-se passadet de graduació en una conversa de barra de bar (serviria d’excusa), es troba davant d’una càmera i vol fer passar les paraules que vomita com a discurs legítim. I vet aquí que escolto, estupefacta, com tot un senyor president de comunitat autònoma deixa anar la mateixa bravata que aquell nap-buf de llengua de drap. Ai, senyor Monago, no l’hi doni més voltes: no cal tenir ni cocones ni cuyongs per afirmar que l’AVE Madrid-Badajoz és una catàstrofe, amb una mica de sentit comú ja n’hi ha ben bé prou.

Potser no sóc la persona més indicada per replicar ja que no en tinc, i no en tinc perquè fa uns dies em van caure a terra quan vaig llegir que cap línia d’alta velocitat, CAP, no cobreix les despeses mínimes. Totes, fins i tot la que uneix la densíssima Barcelona amb la capital del regne és deficitària. Tampoc aniria malament recordar a aquest senyor que encara que arribi a Badajoz aquesta línia no connectarà amb Lisboa perquè ja fa set mesos el primer ministre portuguès, amb molt de seny -pel meu gust-, va desistir de fer aquesta obra tot al·legant que encara que rebés ajuts europeus per tira-la endavant, seria deficitària en el futur i per tant no la farien (aquí, jo a punt de plorar en veure un polític que pensa en un futur que va més enllà de les properes eleccions d’aquí a quatre anys).

Això sí, no vull acabar aquesta entrada sense agrair-li el detall d’intent d’immersió lingüística per fer més entenedor el missatge, tot i que algú li hauria de dir que aquí el problema no és que els catalanoparlants no entenguem el castellà, sinó que el problema és que els catalanoresidents tot sovint és el català el que no entenen. En definitiva, molt penós tot plegat. L’únic al·licient que hi veig és que ja tinc ganes que sigui dijous per veure el Polònia: marededéusenyor, que fàcil els ho posen als guionistes!

Si us vaga, aquest quadern d’ecologistes en acció sobre “Infraestructures de transport i crisi. Mites i realitat” és per sucar-hi pa; això sí, si decidiu llegir-lo, preneu-vos abans una bona til·la (ben carregadeta).