(Ens) hi deixarem el seny

A mi l’eslògan em sonava prou bé. No hauria dit mai que hi havia una incorrecció gramatical. Però el verb deixar, ves per on, de vegades és pronominal i de vegades no: http://enricserrabloc.blogspot.com/2010/04/477-febles-en-pronoms.html

Ja sé que vaig fer un post en què deia que les preposicions em feien molta por, un altre per dir que els pronoms febles em feien molta por… queda clar que sóc poruga de mena. Tanmateix, aquestes basardes es poden superar amb una mica d’estudi perquè hi ha norma, hi ha excepció, hi ha quelcom que pots memoritzar, aplicar i triomfar. Us vull confessar, però, que tinc una darrera por: els calcs del castellà (Júlia, tal i com dèiem es converteix quasi en una obsessió, oi?). Potser és un pànic relatiu: no n’hi ha tantes com tot això, però fan molta nosa.

Tinc la sensació que de tots els tipus d’errades aquest és el més difícil de polir i fins i tot diria que de detectar. Són com aquells virus que es disfressen de cèl·lula bona i el sistema immunològic passa per davant sense desconfiar. Amb tot, si hi haguessin correctors (ai, anava a dir leucòcits) a peu d’impremta o si algú tingués la prudència de preguntar abans de llançar campanyes pels grans aconteixements esdeveniments, aquelles que es fan per calentar escalfar l’ambient potser trencariem una miqueta els mals vicis i començaríem a eradicar els mals usos del nostre llenguatge perquè els que no en sabem prou donem per sentat donem per fet que el que veiem està ben escrit i acabem ben decepcionats decebuts. Potser és que han de donar-se pressa d’afanyar-se a fabricar enganxines adhesius i no els queda temps de solventar solucionar els dubtes i saben que els caps faran la vista grossa els ulls grossos sempre i quan sempre que la feina estiqui enllestida quant abans millor com més aviat millor encara que el resultat no sigui una virgueria filigrana.  

Això de fer pronominals els verbs que no ho són també és conseqüència de calcar el castellà, per exemple aquella traducció mal feta de la frase que va deixar anar el rei: Per què no et calles? (callar mai és pronominal). Així doncs, els qui no tenim entrada pel partit de demà ens quedarem al sofà de casa i mentre els nois d’en Guardiola s’hi deixen la pell nosaltres ens hi deixarem la veu. I espero no haver fet més faltes de les que tenia intenció de fer perquè encara que -de bon grat- aquest any hi deixo la pell per fer-ho bé, de vegades sembla que també hi deixo el seny.

Vatua la dieta!

Tinc la grip. Fa dos dies que arrossego la meva autocompassió del llit al sofà i del sofà al llit. El quadre clínic és complet: inapetència total, ulls de peix bullit i descens en la cadena evolutiva (d’homo erectus a homo geperudus i d’homo sapiens a homo enze). Decideixo fer una mínima activitat intel·lectual. Obro el diari digital i dono un cop d’ull als titulars. Em crida l’atenció un que parla de la cimera alternativa sobre el canvi climàtic a Bolívia. L’obro. El llegeixo. No entenc res. Sospito que la febre no em deixa pensar amb claredat. En transcric un trosset:

Molts es preguntaven si es tractava només d’una broma, però les desconcertants teories del president bolivià, Evo Morales, sobre els perills dels aliments hormonats ressonen amb estrèpit. «El pollastre que mengem està carregat d’hormones femenines, per això quan els homes mengen aquest pollastre tenen desviacions en el seu ésser com a home», va dir. I no només això: «La calvície, que sembla normal, és una malaltia a Europa. Gairebé tothom és calb, i això és per les coses que mengen, mentre que als pobles indígenes no hi ha calbs, perquè mengem altres coses»

Dieta mediterrània?, no, on vas a parar, és molt millor la dieta indígena. Poca broma. Penseu que si no mengeu correctament de ben segur tindreu una sèrie d’efectes col·laterals: obesitat, hipertensió, diabetis, homosexualitat i calvície. No em feu cas. És la febre. Desvariejo… o potser no sóc jo qui ha perdut l’oremus.

Casal greg(orià)

La ignorància ens fa ser molt agosarats. Jo en sóc una mostra. Per a algú que llegeix les partitures a la velocitat que llegeix textos un nen de P4 (ja sabeu, allò de la “p” amb la “a”, pa; la “m” amb la “e”, me…) no està gens malament el repte: d’aquí a dos mesos he de saber cantar tota una missa  (Deus, creator omnium polique rector, vestiens diem decoro lumine…). Vet aquí que, per poder memoritzar-les tal com feien els avis del casal rock, he hagut d’esborrar les meves musiquetes de l’ mp3 per deixar pas a salms, antífones, càntics i parenostres. És curiós, però tinc la sensació que ara camino pel carrer més a poc a poc.

Us explico de què va tot plegat per si us interessa: el 12 de juny, amb motiu del cinc-cents aniversari del trasllat de la Mare de Déu de Bruguers al Sitjar (de fet 501, però després de cinc segles no vé d’aquí, oi?) se celebra una missa de vespres a l’ermita de Bruguers. Cantarà el cor de cant gregorià de Gavà… i una cantaire escadussera que a hores d’ara encara intenta esbrinar com ha anat tot plegat. No sé si hi ha cap aficionat al cant gregorià (no ens enganyem, no és una música que arrossegui masses), però aquest acte fa bona pinta. Si us ve de gust, hi esteu convidats.

No sóc una menjacapellans, però tampoc una fidel devota. Confesso, però que hi ha coses que em commouen: algunes esglésies (no totes), el soroll de les campanes (Montserrat a les 12 en punt -uau!-), l’olor i el caliu dels ciris encesos (si us plau, que ningú em recordi l’etimologia d’espelma… intento oblidar-la i tenir present que avui en dia es fan de parafina, eh, de pa-ra-fi-na!) i, qui ho havia de dir, la música sacra. Aquesta vegada no us deixo en el box cap salm representatiu del post; ben al contrari hi penjo una cançó de les que duia a l’mp3 i que temporalment he aparcat. De totes formes, ara em ve al cap la pel·lícula Sister act. Encara hauré de proposar al director un petit canvi en el programa…

M’estressa fer de mestressa

Abans de començar, perdoneu el joc de paraules tan poca-solta del títol, però és que em sento així. Sembla una bestiesa, i no nego que probablement ho sigui, però anar a comprar tot sovint em posa nerviosa. No em neguiteja fer cua per passar per caixa ni tampoc els malabarismes que cal fer per dur tot el material cap a casa (sóc una màquina jugant al tetris i aquesta habilitat es nota a l’hora d’optimitzar cada minúscul racó del carro). Allò que de fet em posa malalta és haver de triar. Imagino que les estratègies de mercat deuen aconsellar diversificar al màxim els productes per trobar el seu grup de consumidors, però a mi aquesta allau em supera.

Per exemple: vull llet. Els prestatges són immensos i la tria és penosa. Quin tipus agafo? Homogeneitzada, pasteuritzada, sencera, semi, desnatada, amb calci, amb vitamines A D i E, amb omega 3, amb àcid fòlic, amb gelea reial, amb fibra, amb cereals, (però què mengen les vaques?), de soja, d’ametlles, de cabra… 

Un altre exemple: vull xampú. La tria hauria de ser fàcil, oi? Doncs no. Cal decidir si vols que el cabell et quedi voluminós, suau, brillant, sense caspa, sense greix, amb les puntes sanes, amb les arrels fortes, els rínxols ben marcats, vitaminats o amb el reflex que fa el sol de la tardor a dos quarts de vuit del vespre. I tu penses: i no en podria trobar un que ho tingui tot alhora?

I, per acabar, allò que més em va sorprendre (una mena de “Brutus, fill meu, tu també?”): vull sal, sí sal, aquella cosa blanca i simple que es posa al menjar perquè no quedi insípid. Però qui vol conformar-se a salar els aliments quan pots tenir al teu abast tota la taula periòdica dels elements?

La culpa és de la constructora…

M’havien dit que els del MadriT havien demanat de fer una petita modificació al seu camp (per tenir algun petit avantatge i aquestes cosetes), però sembla que la constructora no ha entregat les obres a temps. Pobres.  

Aquest era el projecte:

Per cert, us deixo l’enllaç d’un anunci que m’ha fet molta gràcia i el volia compartir amb vosaltres. No sé si l’emeten o no perquè jo ja no veig mai la tele (bé, només el Crakòvia i el Polònia… de fet també l’APM i el Zona zàping… i si sóc a casa el Gran dictat que l’Òscar Dalmau em fa molta gràcia… i ja està).

PS: Gràcies Rosaura. Els teus correus són genials. La foto l’he rescatada d’un dels teus… de l’any passat! Potser sí que els caldria fer aquesta reforma del camp (hahaha).

Ho tens al pap… però no al sac

Us heu sentit mai així? Aquella sensació que tens alguna cosa ben clara dintre teu, però ets maldestre i barroer i quan intentes expressar-ho… cagada pastoreta.

A mi em passa contínuament. Temps enrere, quan estudiava francès a l’escola, llegia algun text i dins del meu cervell les paraules sonaven com si les pronunciés el propi Jacques Brell; ara bé, de seguida que els mots maldaven per fer-se camí entre les cordes vocals no conseguien fer altra cosa que un reguitzell de sons estranys que sortien de les profunditats de la gola. Totes les vegades que he intentat flirtejar amb la pintura he visualitzat una imatge bella i he dibuixat un bunyol que només mereixeria un “progressa adequadament” (sempre que l’autor tingués menys de 10 anys). Ja no parlem de la música, aquelles melodies que quan intento cantar deixen de merèixer el nom de música; tanmateix, si algú em sent, puc excusar-me i dir que l’escalfador d’aigua no funciona prou bé i que les dutxes d’aigua freda em fan fer uns galls terribles.

Hi ha un desajust exasperant entre el que hi ha a dins i el que surt a fora. Però l’únic talent que enyoro de debó és el de la paraula: dir el mot precís en el moment exacte, assertiu, oportú, valent. Seria meravellós no haver de tenir mai la sensació d’haver ficat els peus a la galleda. Mai dir, o escriure, una paraula desencertada (i fins i tot desafortunada) de la qual te’n penedeixis més tard perquè no era allò que realment volies expressar. Si mai trobo la llàntia de l’Al·ladí tinc ben clar què li demanaré (i no serà la grossa de Nadal, malpensats!… bé, tret que el geni em concedís més d’un desig, i és clar).

Juguem a les endevinalles?

Si veiem aquest rètol penjat en el vidre d’un cotxe pensarem…

a) L’amo del cotxe no ha tingut una vida fàcil

b) Si ha tractat el cotxe amb la mateixa cura que l’ortografia no el compro ni boig

c) És un murri i el que pretèn és crear un ambient adequat per fer creure que se li pot aixecar la camisa, però me l’acabarà aixecant a mi

d) …

Si anem al videoclub i ens trobem amb aquestes caràtules…

a) És una bona pista de la qualitat que ens trobarem si gosem llogar-la

b) Si jo veies en Cristòfol Colom assenyalant amb el dit que no toca, me n’adonaria

c) Els de l’equip de màrqueting de la pel·lícula han pensat com les folklòriques: Que parlin de mi encara que sigui malament

d) …

Ai, però si el que veiem plantat davant nostre és això…

a) Entrem a l’establiment i demanem a l’hostaler una camamilla (diuen que va bé per al mal de panxa)

b) Fem el càlcul mental de quantes persones han vist el cartell abans de publicar-lo i ens preguntem si el patrocinador del gremi (el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat) el deu haver vist

c) Tenim un sabotejador: un senyor de MadriT s’ha volgut revenjar de la nostra forma de pronunciar el nom de la seva ciutat

d) …

PS: Gràcies, Xavi!

Sintaxi

No puc fer-hi més. De vegades, quan em barallo amb la sintaxi,  no puc evitar sentir-me com aquest personatge.

Però només cal que ens fixem en el nom amb què va batejar en René Goscinny l’escriba d’Astèrix i Cleopatra per sentir un cert consol. Jo en trobo. Em fa pensar que aquests neguits els donen totes le llengües. D’acord, és escriptura jeroglífica, però la que no tingui cap excepció a la norma, que tiri la primera pedra.

Ai, per cert, l’escriba s’anomena Mismisteris (molt eloqüent, oi?).