Post curt!

Hi va haver un moment en què vaig témer que hauria de fer un post molt i molt llarg explicant tot un reguitzell de calamitats. Els esdeveniments s’anaven conxorxant per espatllar l’escapadeta: una vaga de la companyia cancel·lava alguns vols (uf, el nostre no; pels pèls!), una vaga dels controladors provocava retards en els aeroports (au, vint minuts no són res!), una vaga de la RER col·lapsava les carreteres i convertia els tres quarts d’hora entre Orly i el parc en tres hores ben bones (ai, ai, ai, aquí ja se’m va arrugar el melic). Tanmateix, aquí es van aturar les vagues i els motius per exclamar-se i varen començar les exclamacions:

Ooooooh!

Aaaaaah!

Eeeeiii!

Uaaauu!

Uooouu!

Pel que fa a la crònica del viatge i a les meves dificultats lingüístiques, apunto una petita barreja escadussera i inconnexa de reflexions, pensaments i conclussions:

1. El dit índex de la mà dreta té una expressivitat que traspassa qualsevol barrera idiomàtica.

2. L’esport més practicat a França és fer cues: cua per pujar a l’edifici emblemàtic, cua per pujar a l’atracció engrescadora, cua per aconseguir el tiquet FastPass que t’evitarà fer cua…

3. Quan et dediques a fer fotografies a la velocitat d’un nipó posseït dónes gràcies al cel que la càmera sigui digital perquè saps que tard o d’hora et tornarà el seny i aleshores seleccionaràs les fotos que veritablement paguen la pena (no ens enganyem, per maco que sigui l’edifici no cal buscar-ne quinze angles diferents).

4. La percepció del temps és una qüestió sorprenentment relativa; en un context determinat, una espera de 40 minuts pot semblar una bicoca.

5. El sol m’ha fet patir una curiosa metamorfosi: els dos primers dies, quan algú sentia el meu francès macarrònic, immediatament em parlava en castellà; els dos darrers dies, davant de la mateixa situació, em parlaven en anglès (?)

6. Que les ampolles d’aigua de 50 cc te les facin pagar a 2,50 € provoca que l’aigua de l’aixeta i de la font tingui un gust i una frescor inigualables.

7. La llei de Murphy és implacable i per tant quan el cansament és extrem trobaràs tot allò que busques allà mateix: Tout au fond, tout au fond!

És que… I si…

Què voleu que us digui. Em sento així i no puc fer-hi res.

És que jo mai no he sortit de la pell de brau. És que des que vaig renunciar a anar a una agència de viatges (perquè organitzar una sortideta així és un pim-pam) que no desenganxo els ulls d’internet. I si em quedo així?: badant, badocant i fent el babau. I si es nota que sóc de poble?: provinciana, carrinclona i plebea. I si porto tatuada al front la meva condició?: novella, inexperta i passerell.

És que de la parla d’on vull anar només recordo com es diu croissant. És que tinc malsons per culpa de la meva mala pronúncia. I si vull veure un château i em donen un barret? I si vull comprar un chapeau i m’envien cap al riu? I si vull fer una volta en un bateau i em fan anar cap a un castell? I si demano sopar poisson i m’enverinen? I si demano poison per a tota la família i m’engarjolen per intent d’homicidi?

No hi ha res a fer. Els bitllets ja estan comprats; la maleta, feta, i la vaga de Vueling, convocada. Si tot va bé, penjaré un petit post… si tot surt malament, el post serà més llarg.

Recepta per embolcallar un trosset de cel

1. Què és aquest medicament i per a què s’utilitza. Bombollina és un medicament d’ampli espectre que tant pot ser aplicat per apujar els estats anímics baixos dels “alts” com per esgotar els estats anímics alts dels “baixos” (els “alts” ja m’enteneu quan parlo dels “baixos” i dels seus estats anímics, oi?)

 

2. Abans de prendre aquest producte. És aconsellable preservar una zona influència considerable, ja que el medicament s’expandeix, vola, provoca petites estampides i finalment esclata dolçament.

 

3. Posologia. Una sola dosi provoca un “méééééss” en els baixos; una sobredosi, un “proooou” en els alts. Cada pacient ha de valorar la dosificació d’aquest medicament en funció dels pactes que estiguin disposats a negociar els implicats. Administreu per via aèria.

 

4. Possibles efectes adversos. Aquest medicament provoca una pel·lícula llefiscosa i humida en tota la superfície del pacient que rep el tractament per tant és aconsellable utilitzar-lo a temperatures superiors als 24 graus i reduir la dosi de detergent a l’hora de rentar-ne la roba.

 

5. Efectes col·laterals. Esclafits de riure, xisclets, corredisses i que el nen digui que ja no vol ser metge, que ara vol ser en Pep Bou.

 

6. Conservació. Bombollina es pot conservar durant 7 dies… si és que no s’esgota el primer dia de tractament, i és clar.

 

7. Informació addicional. La fórmula magistral d’aquest medicament és: 2 mesures d’aigua (millor si és destil·lada), 1 mesura de rentavaixelles (un fairy ultra anirà prou bé), mitja mesura de sucre glacé (sense comentaris, la recepta és d’un altre laboratori), mitja mesura de glicerina (a les farmàcies en venen). Preparareu el producte 24 hores abans de la seva administració. Per a més dades:

http://www.ensaimadamalabar.com/pompasjabon.htm

 

Indicacions: Estats de saturació de playstation, nintendo, temperatures exteriors en què fora imperdonable desaprofitar-les i, en general, ganes de fer alguna cosa simple, però diferent.

  

Consulteu el vostre farmacèutic o la cunyada. Sense recepta mèdica.

La generació perduda

He acabat de llegir el segon llibre del mes de juny (beneït temps lliure). És el recull de records d’un gavanenc que explica les vivències dels seus conciutadans i les pròpies durant la guerra civil. Per a mi, el valor d’aquest llibre ha estat la proximitat, veure la fredor de les xifres estadístiques convertides en noms i cognoms, en avis, germans, amics, veïns. He trobat en negre sobre blanc allò que ja havia vist a través dels ulls espantats d’una nena de cinc anys: l’alarma en sentir el soroll d’un avió anomenat “La Pava”; les corredisses a uns refugis precaris que només servien per enganyar la por; el terrabastall dels bombardejos; la fugida de milers de soldats cap a l’exili que s’enduien de les masies, entre la resignació i la pietat de la gent, alguna cosa per menjar. Vides gratuïtament perdudes, joventuts absurdament segrestades, famílies irremeiablement trencades.

Enmig de totes les misèries i d’alguns miserables, em crida l’atenció aquest paràgraf:

“Quan després de quinze dies d’haver-se declarat el final de la guerra el meu oncle va arribar sa i estalvi a casa i ens va contar la calma i tranquil·litat que sempre havia regnat en aquell sector del font, semblava realment un miracle. Ens va contar que mai va disparar un sol tret i que ni tan sols n’havia oït cap. També ens digué que els soldats d’un i altre bàndol van arriba a confraternitzar i, de tant en tant, s’intercanviaven tabac, licors i revistes. Les coses, però, van arribar al súmmum de les sorpreses quan ens va dir que havien fet algun partit de futbol entre els dos bàndols en terra de ningú”.

No he pogut evitar pensar en el videoclip que enllaço a continuació. No pretenc en absolut banalitzar els fets que succeïren, només és que després de tanta crueltat, injustícia, indefensió, angoixa i bogeria, necessito (sí, necessito) pensar que, en el fons, la tendència natural de l’ésser humà és la pau:

I per fi pago deutes

Vaig endarrerida, molt endarrerida. Fa mesos que acumulo excuses i ara les hauré de pagar totes juntes. Dec vespres de cinema, dinars familiars, organitzar escapadetes, “bricomania” a casa, tràmits amb la hisenda pública, ordre en els caòtics armaris… Decideixo, per una vegada i sense que serveixi de precedent, ser generosa amb mi mateixa, engegar a dida les prioritats racionals i esdevenir la primera a cobrar el deute. Dono una ullada a la pila de llibres que he acumulat “per a quan tingui una estoneta”. Calculo la magnitud de la tragèdia: 21 centímetres d’alçària, Déu n’hi dó! Per on començo?, pels dos que tinc encetats?, pel que m’encurioseix?, pel que em proposarà eines per escriure sense que us adormiu?, pel que m’han recomanat?, pel més prim?, pel més suggerent?, pel que ha quedat a baix de tot de la pila? Opto per la tria més il·lògica: l’últim que ha entrat a casa.

Puc llegir en qualsevol lloc si el tema aconsegueix abstreure’m prou; fins i tot alguna vegada ho he fet caminant pel carrer, però no és gaire recomanable: mareja. Aquesta vegada, però, em regalo un entorn de luxe asiàtic. Són les onze de la nit i sóc l’única que resta llevada. La casa està en silenci i a les fosques. M’acosto a l’aquari i hi llenço dos pessics de menjar. Per uns moments l’activitat esdevé frenètica: els peixos sempre tenen un budell buit. Encenc el focus del raconet del sofà i obro la porta del balcó. Les fulles dels rosers s’estremeixen imperceptiblement amb la lleu brisa nocturna. Acosto un llumí a l’espelma -aroma de canyella- de la tauleta i miro embadalida com balla la petita flama. Em descalço, agafo el llibre i m’arrauleixo al sofà envoltada de coixins grans i suaus. Faig una darrera ullada a l’entorn tranquil, silenciós i en penombra abans de submergir-me en la lectura mentre faig una falsa promesa: només mitja horeta perquè demà he de matinar. Mentida. Sé perfectament que m’hi estaré fins que no pugui mantenir els ulls oberts. Suspiro i enceto la primera frase: “Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat”. Ai, em sembla que m’acabo d’enamorar!

Tasca final del curs: redacció d’un conte

L’ENUTJOSA VICTÒRIA DEL POETA

Era el primer any d’institut i tot eren canvis: les aules, els professors, els companys, ella. Era una època molt desconcertant. Es preguntava qui era aquella persona que la mirava des de l’altra banda del mirall, que no se li assemblava, que canviava d’humor sobtadament i sense motiu, que ara reia per qualsevol fotesa, que després plorava sense saber per què. Va ser en aquella època quan li va caure a les mans un llibre de poemes. Eren poemes d’amor. El va llegir àvidament. Pensava trobar-hi respostes a preguntes que encara no havia fet. Però no hi va veure res. No va entendre res. Tot eren amors inassolibles; enamorats que no gosaven ni mirar la seva estimada; una frustració rere l’altra; rostres que s’esvaien en atançar-s’hi, com es desfà la boira de la matinada amb el primer raig del sol. El seu pragmatisme infantívol no li permetia copsar el significat dels versos: Però si l’estima, per què no li ho diu?, i per què s’esborra de seguida que s’hi acosta? Tot això són bajanades.

Quan més convençuda estava de l’absurditat d’aquelles poesies, el va conèixer. Era alt, bru, fort, tenia els ulls com la nit fosca i el cabell tan negre que semblava que els reflexos n’eren blaus. Caminava amb passes llargues, pausades, segures. La seva veu, greu i càlida, l’esborronava i l’atreia com el cant d’una sirena. L’enlluernava el ble de cabells que li queia sobre el front, la jaqueta de cuiro una mica esfilagarsada, el casc de la moto. Quan el veia, en defugia la mirada com un inca temerós de morir cremat per la llum del sol, encegat per la resplandor del seu Déu. No li va caler torturar cap margarida per preguntar-li m’estima, no m’estima, m’estima… no, no l’estimava. De fet, ni la veia; els nois de COU mai no es fixaven en les noies de primer. Amb tot, ella caminava poruga pels passadissos, amb el cor esverat per si el veia, amb el cor encongit per si no el veia. Va acabar el curs, ell va marxar i no en va tornar a saber res.

Va passar el temps i arribaren amors terrenals, desenganys i alegries, però en el racó més íntim dels seus sentiments sempre l’acompanyava aquella imatge estimada, perfecta, excelsa. Un dia, a la feina, li van presentar un nou company. Havia passat força temps, però el va reconèixer de seguida. Els seus cabells ara lluïen reflexos platejats, la veu continuava sonant envellutada, potser fins i tot més profunda i, encara que de ben segur ja no es podria cordar aquella jaqueta de cuiro, resultava un home d’allò més atractiu. Treballaren en el mateix departament i es feren bons amics. I sabeu què?, en el fons va odiar profundament haver-lo conegut. Aquell ésser sublim que la seva imaginació havia construït a còpia de virtuts inqüestionables va morir en atançar-s’hi, el va matar la realitat i, tal com cantava el poeta, el seu rostre s’esvaí per sempre com la boirina de la matinada amb la primera llum del dia. En adonar-se’n només va poder esclafir un renec: Maleït Bécquer, tenies raó!

RESUM:

1.  Una adolescent llegeix poesies i troba completament absurd el plantejament que el poeta fa de l’amor: covard i irrealitzable.

2. S’enamora d’un company d’institut i  fa el mateix que qüestionava als protagonistes del llibre: no gosa exposar obertament els seus sentiments.

3. Coneix l’objecte del seu amor platònic i sofreix un desengany en constatar que, malgrat les qualitats d’aquella persona, són molt lluny de les expectatives que havia creat i per fi comprèn plenament el poeta.

Sempre ens quedarà…

Apa, ja s’ha acabat. Pel grup han estat vuit mesos de preguntes: Què? Com? Per què? Vols dir? No ho entenc, pots repetir-ho? Eh? però si ningú no ho diu així! (aquesta pertany a l’apartat de les combinacions binàries de pronoms febles); pel professor, vuit mesos de respostes amb infinita paciència. Hem deixat de dir incorreccions (a veure si no és això lo que ens ha passat a tots) i hem après noves fórmules. Hem jugat a fer de professors i hem aconseguit aprendre dels errors sense posar-nos vermells. Hem passat estones de fred i de calor (ai els de l’ajuntament que en som de doleeeeents) i, una cosa molt i molt important -vital!- pel meu gust, ens hem divertit i hem rigut molt.

Per a mi han estat vuit mesos de dinar de carmanyola cada dilluns i dimecres, d’aprofitar alguns “ara que tinc entretinguda la familia veient una pel·lícula” per tancar-me a fer una repassadeta a aquells verbs que fan més mutacions que els camaleons, de preparar bistecs al punt… d’ignició (és l’especialitat de la casa, em temo) i de convertir un “ara vinc” en hora i tres quarts. Després d’esgarrapar temps al son, a l’oci, a la família, a gratar-me la panxa (que també va bé de tant en tant) i de treure hores d’on no n’hi havia, encara em sobta una pregunta: com pot ser que se m’hagi fet tan curt?

Ara “només” cal esperar dos mesos per esbrinar si tot plegat es plasma en un títol o no. Si és que no, el curs que ve hi torno (Jaume, si sospites que és una amenaça no ho dubtis ni un moment: ho és); si és que sí, l’emmarcaré, penjaré el diploma en un pany de paret i… què més puc fer? Pobra de mi, els del consorci no feu més “lletres” i jo trobaré molt a faltar tot això.  M’he divertit, he après (ja em diran si prou o no), he compartit tot això amb uns companys excel·lents i uns professors pels que no tinc paraules… i després de dos anys de fer català i d’ampliar el vocabulari ja és greu quedar sense paraules!

Només puc dir a tots els companys de viatge gràcies, gràcies i GRÀCIES!, i en tot cas, tal com va dir en Humpry Bogart a Casablanca, sempre ens quedarà internet. (Ai, en Bogart?, no… a qui li he sentit jo dir aquesta frase?)

La (im)propietat d’un possessiu

La meva decissió de tornar “a escola” ha tingut a casa uns efectes col·laterals imprevistos -per bé que benvinguts-, el primer i més important dels quals ha estat que els nanos s’han motivat -picat?- una mica més a estudiar no sé si per contagi o perquè han descobert una nova aplicació de la figura materna: la marepèdia. Tanmateix, em sembla que no és positiu respondre totes les preguntes que em fan i que de tant en tant un “busca-ho en el diccionari” seria prou saludable, però sempre ho penso massa tard quan la inèrcia ja m’ha fet contestar.

De vegades sorgeixen unes converses un pèl estranyes o que si més no temps enrere no les teniem pas. L’altre dia, per exemple, estava organitzant un sarau (també conegut com a primera comunió) i vigilava que els darrers detalls estiguessin enllestits. Mentre mirava les fotografies, vaig preguntar al protagonista què en pensava de com havien quedat els recordatoris. Estava preparada per un “bé” moderat, un “psss” indiferent,  però no pel que em va dir: Però mama, aquí posa “Record de la meva primera comunió” i no hauria de ser “Record de la primera comunió”?, perquè ja es veu de qui és, si no què hi fa aquí la meva foto. Em vaig quedar en blanc (i blanca). Vaig intentar recordar el tema dels determinants i de l’ús abusiu del possessius per veure fins a quin punt havia enviat a la impremta un text incorrecte i vaig balbucejar algun argument que em va sonar feble davant del que m’havia engegat amb allò de la foto. Ai, una aspirant a nivell D qüestionada per un nap-buf de quart de primària… Jo és que me’l menjo!

Si no fos perquè em barallo dia sí dia també amb la perífrasi d’obligatorietat -tinc que! què vol dir tinc que?, haig de, haaaaig deeeee- pensaria que tinc un fenòmen a casa, però els nens ja les tenen aquestes contradiccions. Així doncs, si us plau, algú que hi entengui em pot dir qui té raó? No patiu perquè sigui quina sigui la resposta estaré contenta: si tinc raó, respiraré alleugerida i si la raó la té la criatura, uf!, no cabré dins de la meva pell.