– A veure si ens entenem -va dir amb una expressió a mig camí entre l’estupor i la resignació-. Em dius que aquesta és la casa que volíem que fessis?
– Efectivament.
– I em vols fer creure que els plànols que ens vas ensenyar pertanyen a aquesta… aquesta… a això?
– I tant. Només els ajustos clàssics: petites modificacions pels desnivells naturals del terreny, el que vosaltres m’heu fet canviar a darrera hora…
– I nosaltres hem demanat això?
– Fil per randa.
– Volíem la cuina a la planta baixa i ens l’has posada al soterrani.
– No si hi accedeixes des de l’habitació dels nens; aleshores podràs comprovar que només has de baixar un nivell.
– I l’estudi, no havíem quedat que aniria a la primera planta?
– Efectivament, si hi vas des del cantó de ponent del jardí, has de pujar una planta. Ara bé, la teva dona el volia més lluny de la cuina, així doncs si hi vas des del cantó de llevant, aleshores la planta l’has de baixar i tots contents.
– I com és que he de pujar dues plantes per anar a l’habitació de matrimoni?
– És relatiu: si t’ho mires des de la cuina en son dues, però des del menjador només una.
– I això per què?
– La Marta em va dir que era condició sine qua non que estigués al mateix nivell que l’habitació dels nens.
– Però si per anar d’una habitació a l’altra hem de pujar i baixar cinc trams d’escala!
– Bé, d’aquest detall no n’havíem parlat pas.
– I es pot saber per què si accedeixo al rebost des del jardí de ponent en puc obrir la porta d’esquerra a dreta i si ho faig des del vestíbul ho he de fer de dalt a baix?
– Aquí et dono tota la raó: les subcontractes, ja se sap, t’ofereixen pressupostos ajustadets, però de vegades els operaris són una mica barroers i…
– I aquest banc que has posat enmig del passadís? També l’hem demanat?
– No. Això és cosa meva. Pensa que de vegades costa una mica acostumar-se a aquestes solucions constructives tan originals i innovadores i, creu-me, si més no al principi ho agraireu. I ja veuràs com la teva casa farà furor entre les amistats. Una obra com aquesta no la fa ni en Nouvel. És que ho té tot: ampli, assolellat, funcional i amb el gimnàs integrat. Una filigrana, senyor meu, una filigrana!
.
Aquest relat és la meva primera participació en el blog “Relats conjunts“. El segueixo des de fa un temps i m’ha fet dentetes. Si algú més s’hi anima, ja sap 😀
Felicitats per la teva primera participació, quin bon debut! Ara mateix no et sé dir com em posaria si l’arquitecte m’ensenyés la casa acabada i fos tal i com es veu a la imatge… per tornar-se boig! Ben vist.
Moltes gràcies, Xexu (ets culpable de fer-me venir dentetes, que consti). Qui hagi fet reformes a casa o qualsevol cosa que se li assembli sap a què s’arrisca si “els deixa fer”… bé, potser no tant com en aquest cas… o sí…
Sobretot amb el gimnàs integrat! Quin fart d’escales! Fa poc he anat a viure a Sant Boi a una casa, la meva habitació està al primer pis i el menjador a la planta baixa, els primers dies tenia cruiximents a les cames!!!
Ai que ja et veig canviant l’Aficionatsalssenders per Aficionatsalaltamuntanya 😉
Bon relat, amb aquesta casa es farà salut i sentit de l’orientació.
I com menys sentit de l’orientació tinguin més salut faran 😀 Moltes gràcies per la visita!
Ja veig que hauré d’anar al tanto abans de contractar un arquitecte… si és que últimament deuen regalar els títols de llicenciats a la tòmbola! =P (els de medicina no, eh!). Bon relat, com sempre! 😉
Oh, cap problema: segur que l’arquitecte té un becari a qui carregar les culpes (hahaha, els becaris ho salven tot).
Quin es el preu?
Depèn: des del punt de vista pràctic el preu d’un nyap, des del punt de vista de disseny, el preu és incalculable.
Molt bo i mot ben escrit.
Per cert, no es pot negar que l’arquitecte ha fet una verdadera filigrana però ja planyo als estadants, pobres! 😀
Moltes gràcies, McAbeu. En un casa així, amb el meu finíssim sentit de la desorientació, crec que no sobreviuria.
Subcontrates!!!! Jajajaja!!!
Sí, sí, tu riu, però en el fons saps que és una explicació creïble, moooolt creïble.
Molt ben representat el lliure albir dels arquitectes per amor a l’art. 😉
Pel que fa a la idea del gimnàs integrat, a mi em van dir una cosa semblant una vegada que vaig a anar a mirar un pis per Sants: un setè pis i sense ascensor (i, a més, el pis feia pena). El que ens ensenyava el pis, esbufegant i amb els colors pujats, ens va dir “així podeu estalviar-vos el gimnàs…”. Hahaha!
Està vist que per tal de vendre si del defecte se n’ha de fer virtut, doncs se’n fa 😀
Molt bona estrena!!
a vegades m’agradaria una casa així, quan et criden sempre tens una excusa per no respondre!
Completament justificat fer-se el sord 😀 Moltes gràcies per la visita!
Bon debut! un relat molt divertit i ben escrit! felicitats!
Gràcies, Elfreelang. La veritat és que els Relats conjunts és una proposta ben engrescadora.
Bona estrena.
Gràcies, Montse.
tothom sap que el “ja que hi som” és el més car d’una reforma, però amb aquest arquitecte el cost pot ser desorbitat…
T’engresques, t’engresques i… 😉
Clar, clar, els demanem l’impossible i llavors passen aquestes coses. Bona història
Si és que mirar de fer content a tothom… tela!
Gràcies per la visita 😀
El pis era car perquè venia amb GPS incorporat i personalitzat per a que cada estadant podés trobar allò que necessitava (el bany, el menjador…).
El que més pateix en aquest pis és qui s’encarrega d’estendre la roba…, perquè no ha de ser fàcil!!!
Sí, qui sap si l’estens del dret i te’n regalima l’aigua pel clatell… mira, millor que es comprin una assecadora.