Una pausa per a la publicitat

Estic blocada/bloquejada/”bloguejada”. No me’n surto. Tinc l’apartat dels esborranys atapeït de posts informes (vull dir sense forma) esperant una coherència que no arriba. Fa setmanes que la cigarra li havia d’haver plantat cara a la formiga, que un reguitzell d’errors ortogràfics havien d’haver vist la llum, que un petit conte havia d’haver crescut… res. Tot és lleig, tot són ximpleries, no hi ha res de bo, li vull calar foc als esborranys, li vull calar foc al bloc, li vull calar foc al portàtil (ai, no, al portàtil no que encara l’estic pagant).

Com que no tinc clar si la inspiració que mai no he tingut se n’ha anat en orris o sóc jo que estic girada i ho veig tot neeeeeegreeee, he pensat que el millor que puc fer és no fer res. Minivacances. Si penjo alguna cosa, serà aprofitant el talent dels altres. Apa, que inventen ellos (òndia, de què em sona això?). I per anar fent boca, aquí va la primera entrega: un anunci. Què, no us sembla bé? Va, que quan esteu al sofà de casa us els empasseu tots i aquest, si més no, em sembla que és nou. A veure què us sembla: és ximple, és superficial, és ple de tòpics… m’encanta. Que vagi de gust!

Cosir i cantar

(que sí, que sí, que ja sé que aquesta expressió en català seria “Bufar i fer ampolles”, però considerem-ho una llicència de l’autor perquè em quadri el títol amb l’entrada)

Enguany he encetat un curs d’anglès. Ara per ara, dir que tinc nivell teletubbi seria una mica agosarat -ja m’agradaria tenir la retòrica d’en Tinky Winky-, però he decidit no atabalar-me i prendre-m’ho amb calma. Tot plegat és una mica estrany perquè en lloc d’aprendre coses noves el que he aconseguit és ressucitar l’oblidadíssim francès i -oh miracle!- si em pregunten com hauria de dir noranta, abans que no pas el simplíssim ninety em surt un recargolat quatre-vingt dix. Els camins de les neurones són inexcrutables.

Tinc un munt d’esculls a salvar i un d’ells, com no, és el tema de la fonètica i com que no hi ha millor manera d’aprendre una cosa que fent-la he buscat per la xarxa i voilà! he trobat un karaoke. Us en deixo l’enllaç a continuació per si li voleu donar un cop d’ull i/o de corda vocal. Val a dir que hi ha moltes cançons, però que en algunes els subtítols no surten amb la suficient antelació i d’altres amb uns efectes especials tan “macos” que resulta poc pràctic a l’hora de la lectura. Bé, no és perfecte… però és gratis 😀

Els companys de feina m’han recomanat que comenci per cantants britànics i que deixi els d’altres latituds per més endavant perquè es veu que les pronúncies poden seu prou diverses. És una bestiesa però m’ha agradat saber-ho: ho haveu vist?, igualet que els nostres dialectes!, i és que en todos lados cuecen habas 😉 L’enllaç és aquest:

• http://www.subingles.com/

Per cert, ho he intentat, però he de reconèixer que de moment el que em surt s’assembla més a això:

Fins i tot diria que a això altre! 😦 (canta a partir del minut 1.14… òndia el planeta “txúpiter”!)

Dissabte blocaire

No res, que malgrat que avui és dimecres he decidit fer dissabte en el bloc i us ho volia explicar. Habitualment sóc caòtica (no és una bona qualitat en una secretària de direcció… pobre jefe), però per alguna raó durant els dos cursos del consorci vaig aconseguir autodisciplinar-me prou com per fer les tasques amb una puntualitat britànica i una sistematització germànica (em temo que no es tornarà a produir mai més una conjunció astronòmica que doni aquests fruits) que de retruc va fer que posés en net tots els meus apunts amb una certa vocació de material de consulta.

I vet aquí que he pensat que ja que els tinc, els penjo. En el fons és una bestiesa perquè de material didàctic a la xarxa n’hi ha un niu i de fonts ben fiables. De fet, a la columna de la dreta hi tinc una sèrie d’enllaços ben interessants (magnífic, el web de la UOC), però com que encara els uso he pensat de completar el meu petit “univers cat”, el meu farcellet de recursos, amb aquestes notes i així ho tinc tot juntet. No cal que ho digui, però si a algú li pot semblar útil, entreu, remeneu i agafeu el que vulgueu: eu!, sou a casa vostra. 😀

Les pestanyes queden de la següent manera:

• Pàgina d’inici: cap canvi (aquí no toca).

• 1.Nivell C: apunts del curs del nivell C.

• 2.Nivell D: apunts del curs del nivell D (és la que abans es deia “En Obres”).

• 3.Fe D rates: la llista de les meves pífies personals i intransferibles; ara hi ha poca cosa però amb el temps creixerà (em temo).

• 4.Exercicis D classe: sóc una nostàlgica sense remei; fa gairebé un any que vaig aprovar l’examen i encara no sóc capaç de desar definitivament aquesta pàgina, però com que podria dir que és l’embrió d’aquest bloc i la causa del seu naixement, la hi deixo (ja la trauré un altre dia… demà… o demà passat… o l’altre…) 😉

Arreveure!

Ahir, quan anava cap a cal metge, vaig veure el senyor Pere. Jo, tota atabalada, baixava la rambla pel cantó de l’ombra mentre ell pujava per la vorera assolellada. Caminava a poc a poc amb la mirada dolçament perduda de qui passeja mentre no va enlloc. Vestia la mateixa camisa blanca i la corbata negra tan elegant amb què el vaig veure el darrer dia. Duia els esclarissats cabells grisos perfectament enclenxinats, el bigotet polidament retallat i la pàl·lida cara ben rasurada. Ens vam creuar i em va dedicar un somriure i un lleu gest amb la mà. -Fins aviat, maca -em va dir. Li vaig tornar mecànicament la salutació. Fins aquí no tindria res d’especial si no fos perquè l’havíem enterrat dijous passat.

La bossa, aquella malvada i gran culpable

Abans de res, he de puntualitzar que el capità enciam se sentiria absolutament orgullós del comportament cívic dels de casa pel que fa al reciclatge i la recollida selectiva de les escombraries. Sistemàticament tot allò que es llença és classificat perquè acabi en el contenidor adeqüat: una bossa per al paper, una bossa per al vidre, una bossa per a la matèria orgànica, una bossa per al rebuig, una bosseta per a les piles (entre comandaments a distància, joguines, perifèrics inalàmbrics… inenarrable), un bidonet per a l’oli i, evidentment, la gran bossa per als envasos lleugers. De fet, gràcies a aquesta polida selecció i la mandra que fa haver de baixar per poca cosa fa sospitar que tots plegats tenim la Síndrome de Diògenes. I ja posats a explicar coses, intueixo que part de la inquietud classificadora que patim esdevé per l’afició a fer passejades pel Garraf i veure amb neguit com any rere any es contaminaven els aqüífers i desapareixien les entrades als avencs soterrats pels 23 milions de tones d’escombraries abocades a la Vall de Joan.

Un cop feta la declaració de principis, anem per feina. Dissabte al matí, la nevera amb teranyines i el rebost ple de vent. Toca anar a comprar. Agafo el carro, la llista, la Visa i cap al súper hi falta gent. Si només en som quatre, dos que creixen cap a dalt i dos que hem de vigilar per no crèixer cap a l’ample, no entenc com pot ser que el carro faci curull, però és així. Enfilo passadís per passadís i carrego el material necessari polidament embolcallat de material innecessari: el pack de sis tetrabriks de llet, sòlidament embolicat en una caixeta de cartró; el pack de 8 iogurts, estratègicament unit per un cartronet més fi; les llaunes de refrescos, fermament unides per brides de plàstic súper-ultra-mega-resistent; el xampú d’oferta, estretament unit mitjançant un plàstic amb un imprescindible suavitzant; els petits brics de suc de pinya, en paquetets plastificats de 6 en 6; l’embotit, envasat al buit sobre un plàstic gruixudet perquè no perdi la bona presència; la fruita, en una polida safata de porex per cada quatre peces; el pollastre, una polida safata de porex per cada dues cuixes; les hamburgueses… bé, en resum, quan ho tinc tot veig que he acumulat 15 “polides safates de porex”. 

Passo per caixa i jugo al Tetris (ep, encabir la compra en el carro és tot un art!). Evidentment no me’n surto per no sé quina llei de la física que parla del contingut i el continent i demano a la caixera si té alguna bosseta. La meva estupefacció és considerable quan em diu que, per combatre el canvi climàtic, la contaminació i protegir el medi ambient, ara les bossetes ja no són de franc i que si en vull de les primetes he de pagar “x” cèntims i que si en vull d’altres més resistents i sostenibles n’he de pagar “y”. Miro astorada la bossa de ràfia “sostenible” i amb una biodegradabilitat més que sospitosa (de fet, em sembla veure un llop disfressat de be)  i després la cara de la caixera en busca d’un somriure sarcàstic o d’alguna mena de complicitat. Evidentment no hi trobo res de tot això i decideixo no explicar-li què en penso de tot plegat… m’ho reservo per “plorar-ho” en el bloc. O no és per posar-se a plorar?

A Betlem! (principi feliç)

I ara direu: guaita, aquesta ximpleta s’ha tornat a equivocar i, després de tants posts parlant del mateix, enlloc de final va i escriu principi. No, no,  he dit el que volia dir i tinc arguments per defençar-ho:

En primer lloc, es tracta d’un naixement, ergo principi.

En segon lloc, si busquem felicitat la trobarem amb més facilitat en els principis que en els finals. Els inicis sempre tenen un component d’il·lusió que de vegades es manté fins al final… i de vegades no, per tant és més senzill trobar sentiments positius i esperançadors quan encetem un projecte que no pas quan l’hem acabat i el temps ens ha de dir si hem tingut èxit o hem fet llufa.

En tercer lloc, avui és la nit de reis i em ve de gust aparcar una miqueta el jo adult i deixar que el jo criatura es pugui esplaiar. Necessito oxígen. Demà ja em tornarà la visió crítica: reprendré la cerca del delicat equilibri entre mantenir els peus a terra i el cap és als núvols, les coses no seran blanques ni negres sinó que tornaran a tenir una complicada gamma inacabable de grisos, veuré les festes nadalenques com un festival del consumisme, diré que la religió és una reinterpretació abominable del missatge primigeni i que la monarquia és un anacronisme absurd.

Però avui no. Avui vull tornar a pensar que el món és senzill, creure que els dolents tindran carbó i els bons una bicicleta, entendrir-me amb les cartes de paraules rectes en rengles torts, veure el neguit en els ulls infantils quan s’acosten al patge que els recull la carta, recordar les papallones que em voltejaven l’estómac quan veia aquells mags de barbes imponents i redescobrir que l’espectacle de la cavalcada no és enmig del carrer sinó en les carones d’ulls sorpresos.

Així doncs, l’últim conte de la sèrie no té sorpreses, ni errors, ni improvisacions, ni extraterrestres, ni protagonistes alternatius, ni monstres, ni idees esbojarrades, ni res de res. Per no tenir, no té ni text. Només té això: la il·lusió d’un principi feliç.

A Betlem! (7-8-9)

Els tres monarques tornaven a casa cofois d’haver acomplert la seva missió.

En Baltasar presumia que tot i haver vingut de tan lluny no els havia calgut preguntar a ningú perquè el seu destí estava escrit en les estrelles, vaticinat pels profetes.

En Gaspar opinava que l’èxit es devia a que eren dipositaris de màgies ancestrals, secrets arcans, misteris revelats pels savis.

En Melcior, amagant el GPS sota la túnica, els donà la raó a tots dos amb un somriure murri.

 

.-.-.-.-.-.

 

Els monarques que menaven camells tornaven a casa després d’haver entregat els presents. En Melcior se sentia cofoi en recordar la cara de felicitat de la mare -amb l’or podré comprar farinetes pel nen-, en Gaspar somreia en recordar l’agraïment del pare –el perfum de l’encens dissimularà l’olor de l’estable-, en Baltasar s’enrojolava en recordar l’estupor de pare i mare –què dius que és això?.

 

.-.-.-.-.-.

 

El monarca que duia encens es va quedar pensatiu tot d’una i va preguntar:

– Escolteu, companys, no és cert que anem muntats en camells?

– Cert -va afirmar en Melcior.

– I no és cert que estem travessant el desert?

– I tant -va dir en Baltasar.

– I no diríeu que el palmerar que hem deixat enrere pertany a un paisatge desèrtic?

– Ja ho pots ben dir -digueren els seus companys.

– Aleshores, algú em pot explicar per què aquest capsigrany ens està enfarinant? Va rondinar mentre esternudava per culpa d’una volva de pòlvores de talc.

 

I aquí la penúltima entrega de la saga. Tenia més versions, fins i tot una en què confonien l’estel amb el raig d’una discoteca i aprofitant la polisèmia de la paraula camell… bé, deixem-ho córrer. El cas és que els n’hi he fet passar de tots colors i no els vull fer patir més, que l’any 1976 em van dur una bicicleta molt xula. 😉