Coses del correu

Suposo que no invento la sopa d’all si dic que tinc diverses adreces electròniques. En tinc una que és “la bona” en què hi va a parar tot allò que m’interessa i una altra que és “la dolenta” que és la que escric quan sospito que serà la porta per la qual entrarà una allau de propaganda. Encara en tinc una altra que és la primera que vaig crear i que en podria dir “la innocent” perquè pertany a l’època en què no sabia que allò es podria omplir de porqueria i, efectivament, se me’n va acabar omplint.

El cas és que ahir estava esperant un correu d’algú i com que no m’arribava (ho reconec: sóc tan impacient que el botó F5 té la pintura desgastada) i es tracta d’un dels meus primers contactes, vaig pensar si no me l’hauria enviat a l’adreça antiga i hi vaig accedir. Realment, feia temps que no l’obria; hi havia felicitacions nadalenques de l’any 2009, però el correu que buscava, no. Tanmateix, ja que hi era vaig pensar de fer-hi una escombradeta.

No vaig obrir cap dels correus no fos cas que el portàtil agafés alguna malaltia molt greu, però em va fascinar veure’n l’assumpte. No us podeu imaginar la quantitat d’oportunitats meravelloses que he perdut per culpa d’haver deixat abandonada aquesta adreça. Quantes ocasions per haver jugat de franc en casinos i haver viatjat de gorra i haver guanyat concursos en què no recordo haver-me inscrit. Espectacular.

Potser el regal que s’enduia la palma era haver guanyat un cotxe, i no us penseu pas que qualsevol tartana, no: un BMW! Tot plegat molt prometedor: Enhorabuena, BMW para ti, Elegido para llevarte un BMW, Aviso exclusivo: un BMW para usted, Enhorabuena, has sido elegido (aquest no especificava per què havia estat triada). Ai, i jo amb el cotxe apedaçat!

Després hi havia d’altres missatges més inquietants: Conoce solteros como tú perdó?, No hay que pagar para encontrar el amor ah, bé, sort que avisen, Conviértete en trader perfecto con el más avanzado paquete / Enhorabuena por tu viaje potser estava massa suggestionada, però aquests sí que no vaig tenir valor per obrir-los.

I per acabar, el gran embalum de missatges de la meva mai prou valorada caixa d’estalvis: Montserrat, ja tens la teva panera? mecàsum, massa tard: era de desembre de 2010 i ara el pernil ja es deu haver florit, Montserrat, tens un préstec preparat de 12.000 euros i sense haver-lo demanat; si és que són d’un detallista…, Montserrat, tenim el pis que busques no ho dubto, però a veure si el tenen al preu que m’agradaria, i per acabar Montserrat, no ets un client qualsevol no em digueu que una cosa així no toca la fibra sensible: ja ho sabeu tots vosaltres sou clients qualsevol, però jo no, jo sóc especial i quan entro per la porta el director deixa immediatament el que està fent i ve a fer-me una abraçada i dos petons.

No m’he inventat res de res: tot el que us dic és absolutament real, però no ho puc demostrar perquè -ai que insensible- ho he esborrat de la safata d’entrada i he buidat la paperera. Per cert, acabo de prémer l’F5 de nou i la meva amiga encara no m’ha enviat l’enllaç. Ja veig que hauré de fer una cosa ben arcaica: anar-la a veure.

Necessitats vitals: riure

Més d’una vegada m’he preguntat el perquè de determinades necessitats. N’hi ha de fàcils d’entendre com ara menjar, beure o dormir, i n’hi ha d’altres incomprensibles per a mi com ara presumir a tothora del que es té i del que es diu que es té (no cal dir més: tots coneixem fantasmes, oi?). Ara bé, què me’n dieu de la necessitat de riure? Podríeu pensar que sóc una ximpleta i no us ho podria recriminar, però és així com ho sento: una necessitat. Per tant he pensat de donar un cop d’ull a la Viquipèdia i fer dues consultes molt breus a veure si esbrino el què:

• La primera, què és el riure:

El riure és la manifestació externa humana d’un estat d’ànim d’alegria. Com és un acte que allibera endorfina, es creu que és beneficiós per a la salut riure, tenir humor. Sigmund Freud pensava que alliberava energia psíquica i que per tant tenia una funció en l’homeostasi o equilibri mental de la persona.

El riure sembla tenir una funció social de cohesió, ja que es riu més en companyia que estant sol (per això els riures dels programes televisius tenen com a missió provocar el riure dels espectadors per contagi).

• La segona, com s’organitza una piràmide de Maslow per calcular a quina alçada cauria una bona rialla:

Crec que no me n’he sortit perquè n’hi veig en tots els nivells: des del més baix per la homeostasi psíquica (potser el Sr. Maslow es referia a qüestions més “físiques”, però a mi ja em quadra bé així), fins al més alt per l’espontaneïtat i qui sap si per la resolució de problemes (amb un acudit, la tensió es pot desfer com un terròs de sucre en el cafè).

Per demostrar la meva teoria (qualsevol diria que estic redactant un estudi científic 🙂 ), tot seguit us deixo un petit mostreig de situacions en què riure pot resultar molt i molt terapèutic…o molt i molt necessari.

El primer vídeo no sé si us agradarà perquè els nanos me l’han fet veure tantes vegades per a mi ha perdut força encant, però el deixo com a possible exemple de reacció jocosa quan et trobes amb una planxa: imagineu-vos haver pagat l’entrada del cinema per veure això!

El segon vídeo, tot un clàssic, podria ser exemple de la necessitat de riure’s d’un mateix, cosa que em sembla saníssima, quan sense voler has ficat la pota. Mira que dir que els bombers estan ben dotats (oh yeah! 😉 )

Un altre exemple d’aquest ús terapèutic alliberador, es produeix quan ja no pots més amb la teva ànima. Us enllaço un altre “clàssic” generat en el Parlament andalús. Tot i que els polítics no gaudeixen de les meves simpaties, puc entendre i em solidaritzo amb el seu l’estat de demència passatgera perquè duien 8 hores reunits i jo quan en porto dues ja no sé ni com em dic:

I per acabar, una que malauradament em toca de ple, tot i que ara mateix no sabria com qualificar-la… vejam… quan algú decideix unilateralment passar-se per l’arc de triomf un conveni i per justificar-ho esmenta una llei que encara no està desenvolupada -i per tant no es pot aplicar- i que tot i la flagrant il·legalitat diu que no percebràs una de les pagues, cosa que es tradueix en un detriment del 6,5% del teu sou estisorat prèviament per les administracions central, autonòmica i local com si la teva nòmina fos la culpable de totes les desgràcies d’aquest país i retallar-la fos la pedra filosofal que arregli la crisi del món mundial, vosaltres com qualificaríeu la reacció humorística dels afectats: teràpia de grup, cohesió social, homeostesi psicològica, la constatació que ja n’estem fins dalt de tot?

Blog dels empleats públics de l’Ajuntament de Gavà

El dilluns més trist de l’any

N’estic convençuda: tot està inventat, catalogat, estudiat, calculat i imaginat. Posem per exemple allò dels “Dia internacional de” perquè em temo que no queda res que no tingui el seu “dia”. D’una banda, en podem trobar com el dia internacional del llibre (visca Sant Jordi), el dia internacional de la poesia (a l’inici de la primavera, molt oportú) o el dia de la lluita contra la Sida (és bo recordar-lo i no abaixar la guàrdia). D’altra banda, però, n’hi ha de més… menys… no sé com dir-ho… valoreu-ho vosaltres mateixos: el dia d’star wars (valgamdeusenyor), el dia dels esquerrans (i?), el dia contra l’explotació del paisatge en cas de guerra (sense comentaris) i el dia contra la corrupció (és el 9 de desembre i tal com està el pati, no sabria dir si s’omplirien més els carrers si ens hi manifestem en contra o si es manifesten els corruptes per celebrar el seu dia).

Però el que realment m’ha desconcertat avui és fins a quin punt es fan estudis sobre les coses. Ja fa uns anys, un matemàtic de la universitat galesa de Cardiff va desenvolupar una fórmula matemàtica per calcular quin era el dia més depriment de l’any i va arribar a la conclusió que aquesta data fatídica era el tercer dilluns de l’any (avui). Paràmetres com ara el clima habitual d’aquests dies, la liquidació de la targeta de crèdit, la llunyania inabastable fins a la data de la paga o l’abandó dels propòsits d’any nou fan que conflueixin fatídicament i si afegim a la fórmula que els dilluns solen ser complicats, ja ho tenim.

No sap prou bé, el Sr. Cliff Arnal, fins a quin punt ho ha encertat: avui és dilluns, he dormit poc, el cel s’ha vestit de plom, estava cansada i he pujat amb l’ascensor (a la porra el propòsit d’acabar amb la vida sedentària), he menjat xocolata perquè em sentia deprimida (a la porra el propòsit de dieta sana) i per acabar-ho d’arrodonir, ens han convocat a una assemblea per posar-nos al corrent de les negociacions amb el comitè d’empresa… A la porra la paga de març? A la porra el 6,5% del sou que se sumarà amb el 5% anterior i amb l’apujada de la retenció de l’IRPF? Sí senyor, un “Blue Monday” amb totes les de la llei!

L’últim sopar

Havia estat un sopar tens, però magnífic. L’exquisidesa dels plats era una mera anècdota al costat de la meva amfitriona: tot en ella era delicat i sublim des de l’agudesa de la conversa fins a les suaus curvatures del cos que s’endevinava sota el brocat de seda. M’havien advertit sobre el poderós hipnotisme que desvetllava aquella bruixa amb cara d’àngel i per això, lluny d’abandonar-me laxament al plaer de la seva companyia, vaig estar ben atent a tot allò que passava al meu voltant i de forma especial, per mor de la fama que la precedia, a tot allò que menjava. No vaig tastar un mos que no hagués empassat ella ni veure un glop que no hagués baixat per aquell blanquíssim coll de cigne.

En arribar l’hora de les postres el criat va deixar a la taula una safata de maduixes vermelles com la sang acompanyades d’un tou de nata. Com si endevinés el recel que em consumia per dins, va agafar un fruit, el va sucar en la nata, l’hi va posar una espurna de sucre i després de fer-n’hi una petita mossegada em va mirar amb innocència trapella i me’l va donar. No hi havia opció a la resistència davant d’aquell aleteig de pestanyes i riure de picarol.

Va ser llavors, quan gairebé havia abaixat la guàrdia, que vaig entreveure un moviment àgil de la seva mà: tot passant per sobre de la meva copa hi va deixar caure una petita pastilla que es va dissoldre a l’instant. La sang se’m va gelar en les venes quan me la va oferir mentre suggeria un brindis, però és sota pressió quan es veu de quina pasta estem fets: me les vaig empescar per desviar un segon la seva atenció, moment que vaig aprofitar per canviar les copes. No va sospitar res. El més divertit és que vam brindar “per una llarga vida”.

El cor em bategava fort i triomfant: me n’havia sortit, havia aconseguit que caigués en el seu propi parany. Amb la cara enrojolada per la satisfacció vaig mirar de fit a fit el seu rostre de porcellana intentant endevinar en aquella pal·lidesa els primers símptomes d’enverinament. Els batecs emocionats eren tan forts que amb prou feines vaig sentir com amb un fil de veu em preguntava si em trobava bé perquè em veia molt sufocat. Realment començava a sentir molta calor i vaig intentar, sense èxit, afluixar-me el coll de la camisa; sentia els dits balbs i no me’n vaig sortir. Alguna cosa no rutllava i el somrís que dibuixava la seva boca m’ho va confirmar. Com s’ho havia fet, la Lucrècia? Mentre se m’escapava el darrer alè m’ho va xiuxiuejar a cau d’orella: Però ruquet meu, què has fet? El que he abocat a la copa era l’antídot per al verí de les maduixes. Que en sou de previsibles, els homes. I tenia raó.