Conte contat, conte escorxat (1)

En un regne llunyà hi havia una princesa jove i bonica. Li agradava passar-se tot el dia passejant pels prats i boscos que envoltaven el castell, cantant i ballant i fent giragonses pels caminets. Un dia, mentre passava a prop de l’estany, va veure una granoteta verda i menuda que la mirava amb els ullets humits des de dalt d’una pedra. La princesa s’entendrí en veure-la tan sola, l’agafà i se l’endugué cap al castell. En arribar la nit la va ficar al seu llit, la va acotxar amb un mocador de seda i li va fer un petó de bona nit. I vet aquí que en aquell moment es va desfer un malefici llançat temps enrere per una bruixa malvada i la granoteta es va convertir de nou en un formós jove.

I aquest és el conte. Aquest és el conte que va explicar la princesa a son pare quan la va trobar al llit amb el fill del jardiner. Sí, ja sé que aquest acudit no és meu, però és que estava capficada amb els contes infantils i tot pensant en aquest només se m’acut com a explicació raonable aquesta versió o que la granota fos d’aquelles que tenen la pell impregnada de verins al·lucinògens.

El món dels contes em sembla fascinant, però no puc evitar malfiar-me’n. És per això que he afegit un número al títol, per si de cas aquest tema es converteix en una petita nissaga. Ah, per cert: Benaurats els qui els agraden els contes perquè ben aviat s’afartaran de sentir-ne: s’apropen les eleccions!!! 😦

Anuncis

El calendari de la supermainadera

Heu vist mai aquell programa en què hi ha una família sumida en el caos amb uns fills que semblen posseïts pel dimoni i llavors entra en escena una senyora amb un pentinat horrible i ho arregla tot en un tres i no res amb una mica de disciplina i un calendari? A mi m’encanta, el trobo fascinant i quan l’acabem de veure jo em sento molt millor mare i els meus fill, sants:“Mama, mama!, has vist com li clavava una queixalada al seu germà perquè ell li havia arrencat el cap a la nina perquè ella l’havia insultat perquè ell l’havia escopit perquè ella havia saltat de dalt del sofà a sobre de la nintendo perquè ell havia fet voleiar el gat llançant-lo per la cua perquè…” El que dèiem: fascinant!

En tot cas, deixant de banda que aquests tipus de problemes no es produeixen a casa (no tenim gat), tinc el cor dividit pel que fa al tema del calendari:

D’una banda reconec que no organitzo prou bé el temps; les meves prioritats no segueixen un ordre lògic. No, em podreu negar que posar-se a llegir blocs, tots els comentaris de cap a cap i ficar-hi cullerada mentre de cua d’ull es divisa un munt de roba per planxar no té cap mena de sentit comú.

D’altra, però, dubto que tenir la sensació constant de viure amb l’aigua al coll es pugui solucionar amb una bona programació: ho he intentat i em surten jornades de 29 hores. Alguna cosa no quadra; potser vull abastar massa. Per acabar de reblar el clau, ja fa dies que entro a la feina una hora abans, en surto una hora després i em prenc el (repugnant) cafè de màquina trotant pels passadissos (i tot plegat pel mateix preu 😦 )

I és en aquest punt quan una veueta prudent em recorda que no sóc un cotxe de ral·li, que només sóc un discret utilitari, que cada maquinària té una velocitat i un ritme possible, que ja em vaig trencar una vegada, que sembla mentida, que no n’aprendré mai, que he d’aprendre a dir NO… Sort que veig una llumeta al final del túnel. No sé quantes hores laborals em queden perquè aquestes setmanes són francament atípiques, però sí els dies: cinc. Cinc dies més i podré fugir de la dictadura del rellotge i podré encetar una novel·la i podré assaborir les sobretaules que duren fins a la matinada i podré triar entre fer moltes coses o sucumbir dolçament al “dolce far niente”. Cinc dies i començo les VACANCES!!!

I can’t get no satisfaction

L’altre dia, mentre acabava una feina i no m’acabava de fer el pes (em passa sovint), em va venir aquesta cançó al cap i per tal d’escampar una mica la boira em vaig entretenir a buscar-la en el youtube. Vaig trobar aquestes dues gravacions separades per un grapat d’anys que demostren clarament que amb el temps la gent cada cop és més conservadora, menys radical, els temperaments es suavitzen, la sang es calma, les… ai, calla, no, em va fer gràcia perquè estic donant voltes al tema dels tòpics i ells m’ajuden a desmuntar-ne alguns. Els enllaço tot seguit per si els voleu veure. Us deixo: he d’anar a les rebaixes a veure si trobo un abric de lleopard (jo, de gran, vull ser com ells!) 

Feina rodona

Era la meva primera missió i me n’havia de sortir de totes totes perquè de l’èxit en depenia el meu futur; sabia que “els de dalt” m’estarien observant. La consigna era clara: No pots ser vist i no pots quedar en evidència, si has d’intervenir has de fer que sembli un accident.

El peix en mal estat que va prendre per sopar no va ser suficient per aturar-lo l’endemà i espatllar el despertador no va evitar que es llevés puntualment ja que aquell viatge a Nova York li feia tanta il·lusió que no va dormir en tota la nit.

Vaig provocar que el maletí dels documents “desaparegués” misteriosament de l’habitació, però no va semblar gaire afectat. Segons va comentar amb el director de l’hotel, es tractava de duplicats sense valor. El passaport i tota la documentació important la duia sempre a sobre.

Me les vaig arreglar perquè uns lladres l’esperessin en el carreró darrere de l’hotel, però la policia -quina mala sort- va arribar just a temps.

Vaig sabotejar l’eix del cotxe, però es va trencar justament quan passava per un carrer atapeït de gent i anava tan a poc a poc que pràcticament anava aturat; l’accident va ser tan suau que només va haver de baixar el bagul i llogar un altre vehicle perquè el dugués al port.

Començava a sentir-me desesperat: se’n sortia tan bé de tots els meus paranys que ja veia que aconseguiria arribar al seu destí i un cop llevés les àncores sortiria del meu abast i ja no hi podria fer res. Calia fer alguna cosa. I ràpid.

Un darrer intent, la meva última oportunitat: just en el moment en què baixava del cotxe vaig espantar un gos gros i pelut que hi havia ajagut a la vorera. Va sortir esperitat i se li va entortolligar entre les cames. El crit de dolor que va llançar en caure a terra va sufocar el meu de triomf.

Del trau que es va fer al front li rajava abundosament la sang i el braç esquerre, per com penjava, semblava fracturat. Mentre veia, orgullós, com se l’enduien cap a l’hospital, vaig pensar que me n’havia sortit prou bé. Els caps estarien satisfets de la meva primera feina com a àngel de la guarda. M’havia sortit rodó: no m’havien vist, tot havia semblat un accident i havia evitat que pugés al Titànic.

 

GR92 De Roses a Cadaqués

Què fa un corcó d’oficina com jo fent camins de ronda amunt i avall? Com pot ser que algú capaç d’agafar l’ascensor per pujar tres plantes gosi calçar-se unes botes per menjar-se 21 km… i no precisament en pla? La veritat és que mentre em plantejava aquestes preguntes me’n feia una d’altra: Per què no ho he fet abans?

L’endemà de Sant Joan, a les set del matí, amb un cel absolutament serè i amb l’aire perfumat de pins, sal i romaní, varem enfilar el passeig marítim de Roses entre uns quants bondies i força bonjours. El paisatge que acompanya els camins de ronda per on passa aquest tram de GR és tan bonic i tan propici a la fotografia que no havia passat un quart d’hora que la colla, per unanimitat, em va castigar a encapçalar la marxa “Montse, tu davant que t’encantes massa” (que jo m’encanto?, i ara!, no sé pas d’on ho han tret, això 😉 ).

Un resum força radical sobre què és fer aquest tram de GR seria: puja fins un punt amb vistes espectaculars, baixa a cala preciosa, puja fins un punt amb vistes precioses, baixa fins a cala espectacular, puja fins a… bé, no cal allargar-ho més, oi? En tot cas, una passejada pel Parc Natural de Cap de Creus no té preu; us ho recomano fermament.

Si no ho heu fet mai i us ve de gust provar-ho, us aconsello que aneu ben proveïts de plànols perquè en algun moment del trajecte les indicacions no són prou clares. També us recomano que porteu aigua suficient (no menys de 2 litres per persona) perquè en el camí no hi ha fonts. Bé, la veritat és que en les cales hi ha (si més no en aquesta època) quiosquets de begudes que trenquen una mica el sentit bucòlic excursionista de la ruta… tot i que cal reconèixer que és un trencament que s’accepta de bon grat a canvi d’un refresc ben glaçat.

De debò que em va agradar molt. Ho he de repetir, però amb dues premisses: la primera, que abans he de mirar el pronòstic del temps (quina calda!) i la segona, que abans m’he de preparar una mica físicament. No és la Matagalls Montserrat, evidentment, però amb una mica de fons m’hauria estalviat passar l’endemà caminant estil “Chiquito de la Calzada” i un cruiximent important en músculs que ni tan sols sabia que existissin (woooh!).