En un regne llunyà hi havia una princesa jove i bonica. Li agradava passar-se tot el dia passejant pels prats i boscos que envoltaven el castell, cantant i ballant i fent giragonses pels caminets. Un dia, mentre passava a prop de l’estany, va veure una granoteta verda i menuda que la mirava amb els ullets humits des de dalt d’una pedra. La princesa s’entendrí en veure-la tan sola, l’agafà i se l’endugué cap al castell. En arribar la nit la va ficar al seu llit, la va acotxar amb un mocador de seda i li va fer un petó de bona nit. I vet aquí que en aquell moment es va desfer un malefici llançat temps enrere per una bruixa malvada i la granoteta es va convertir de nou en un formós jove.
I aquest és el conte. Aquest és el conte que va explicar la princesa a son pare quan la va trobar al llit amb el fill del jardiner. Sí, ja sé que aquest acudit no és meu, però és que estava capficada amb els contes infantils i tot pensant en aquest només se m’acut com a explicació raonable aquesta versió o que la granota fos d’aquelles que tenen la pell impregnada de verins al·lucinògens.
El món dels contes em sembla fascinant, però no puc evitar malfiar-me’n. És per això que he afegit un número al títol, per si de cas aquest tema es converteix en una petita nissaga. Ah, per cert: Benaurats els qui els agraden els contes perquè ben aviat s’afartaran de sentir-ne: s’apropen les eleccions!!! 😦