Tancar parèntesi. Punt i a part

30 Agost 2011

Ja s’han acabat les vacances, si més no les meves. El rellotge ha tornat a guarnir el canell per marcar la seva particular dictadura, el despertador de sobretaula ha vingut a substituir els ocells més matiners, els peus s’han vist privats de la llibertat de les sandàlies, una capa discreta de maquillatge ha aparegut a sobre del rostre (cal donar bona imatge) i una altra de més gruixuda ha maquillat el cor (cal ser professional).

El que més em sorprèn de la tornada a la rutina és que d’un dia per altre hi ha coses que deixen de tenir sentit i ja no em sembla bona idea dur calçat guarnit amb cargols de mar, ni polseres de cuiro trenat, ni els granissats tenen el mateix gust, ni les cançons la gràcia de la setmana passada. Fins i tot desitjaria que una bona tempesta arrambés amb la calor i deixés el terra sembrat de bassals. S’ha acabat l’estiu?, doncs s’ha acabat!

Per tant, guardo les sandàlies, deso les polseres, prenc un iogurt (desnatat… no cal dir res més, oi?), i escolto per darrera vegada la cançó que més han punxat en la ràdio local. Ah!, i per contrarestar els possibles atacs de nostàlgia, una petita llumeta en l’horitzó: aviat encetarem la temporada de bolets i enguany ha plogut força! 😉

Anuncis

Blanc? Negre? Potser Gris?

21 Agost 2011

Haver-me de posicionar sempre m’ha representat un gran maldecap; les coses són tan plenes de matisos que gairebé m’és impossible, parlem del que parlem, decantar-me per una opció.  I és que ja comencen a atabalar en la més tendra infantesa: “A qui estimes més, al papa o a la mama?” Però a quina mena de psicòpata se li va ocórrer per primera vegada preguntar una cosa així a una criatura que amb prou feines parla? Amb tot, et prepara per al futur, perquè a partir d’aquell moment tot són preguntes i tries:ciències o lletres?, mar o muntanya?, dolç o salat?, carn o peix?, nen o nena?, creient o ateu?, faldilla o pantalon?, dretes o esquerres?, poble o ciutat?, vi blanc o vi negre?

Mai aconsegueixo definir-me al 100% i tot va acompanyat de “però això no treu que també m’agradi…”, “depèn…”, “segons el moment…”, “també té la seva gràcia…”, “tot i que…”. No res, si intentés autoclassificar-me aconseguiria la categoria de cosa estranya que no encaixa en res, una mena d’ornitorinc mental.

I per una vegada que pensava que tenia un gust definit i sense matisos, se’m planta al davant una lliura de pèl i ossos empipadora i descarada que em fa entrebancar a tothora, que molesta els ocells, que provoca els gossos, que gastarà sis de les set vides abans de finir l’agost, que s’embolica amb els farbalans de la roba, que em llepa els dits amb una diminuta llengua d’estrassa, que s’ajeu a la falda sense demanar permís i que (oh gosadia desmesurada!) no em deixa gaudir tranquil·la de les meves lectures d’estiu.

I vet aquí que ara, sense saber com i per què, abandono la dolçor dels llençols una mica més d’hora per escalfar una espurna de llet, renego si en el súper no trobo el paté junior que li agrada, he passat de buscar qui l’adopti a semblar-me que tots els candidats són poc competents i he d’afegir una nova desdefinició a la llarga processió d’indefinicions: Però què fas amb un gat, que no eres de gossos? I san tornem-hi: “Depèn… però això no treu que també m’agradi… té la seva gràcia…”


Un paper diví

6 Agost 2011

Sense paraules. M’he quedat sense paraules en llegir aquesta notícia d’El Periódico: ” Paper higiènic amb els colors vaticans per a la visita del Papa”. Pel que sembla, de cara a la propera visita papal a Madrid, han afegit als productes de marxandatge habituals com poden ser gorres, samarretes, motxilles, ventalls, imants de cuina i cosetes per l’estil, un pack de dos rotllos de paper higiènic amb els colors de la bandera vaticana, és a dir un de blanc i un de groc. La idea (us ho explico perquè sé perfectament que sou una colla de malpensats) és llançar-los quan passi el seguici com si fossin serpentines gegants, una cosa semblant als comiats dels grans transatlàntics. Tanmateix, si algú li vol donar un ús diguem-ne més tradicional, també ho pot fer perquè es tracta d’un producte de qualitat: dermatològicament comprovat, 3 capes i aroma.

El primer que he fet és pensar la data, però encara falten 144 dies pels Sants Innocents. Després he buscat la notícia en altres llocs per si es tractava d’un error d’impremta, però no és cap equivocació: el producte existeix. I jo que pensava que l’evolució d’aquest producte ja havia tocat sostre: del paper de la marca El Elefante al tovet i del tovet a les tovalloletes humides. Doncs no, ja veieu que no estava tot inventat i encara ens quedava un nou estadi per conquerir. El que no m’ha quedat gaire clar és el tema de l’aroma; no n’he trobat informació. Qui sap si té perfum d’encens (trobo que seria d’allò més escaient) o potser aquella sentida de cera cremada de les capelletes.

En tot cas, després de rumiar-ho una estona m’ha semblat ben adequat. M’agrada pensar que aquell personatge nascut a Natzaret era transgressor, tenia clar què pertany al món material i què a l’espiritual, defugia del poder terrenal, estimava apassionadament i va morir executat per anarquista. Em sembla una metàfora bellíssima que ell fos rebut a Jerusalem amb fulles de palmera i que ara el seu “representant” ho sigui amb rotllos de paper higiènic. Pel meu gust ho han clavat. Amén.