Fòbies

30 Abril 2012

Sabia que era una por malaltissa, infundada, que tot era dins del meu cervell, que no la sustentava cap mena de lògica, però no hi podia fer res: aquella por visceral per la foscor era superior a les meves forces. Qualsevol criatura hauria superat aquesta etapa sense gaires problemes després d’una temporada de reconfortants abraçades maternals i de discrets punts de llum cada cop més tènues; tanmateix, per a mi era una angoixa tan arrelada que no me’n podia desfer.

Tota habitació fosca podia ser la llar dels més esperpèntics monstres, el fons de l’armari podia amagar la porta als inferns i sota el llit podia haver-hi el cau de qui sap què. Eren tals els tremolins de cames que m’agafaven que vaig provar de dur a la butxaca una llanterna, però les ombres tortuoses que dibuixava el petit focus encara resultaven més inquietants. Per tant, un lampista de confiança va ser l’encarregat d’ubicar punts de llum per tota la casa, fins el més minso racó, i esvair tot perill.

Però vet aquí que sóc feliç: ja estic curada! Encara sento una mica de basarda en caminar de matinada pel passadís, en agafar la jaqueta d’entre les penombres de l’armari o en apagar tots els llums per veure la pel·lícula del vespre, però em sento forta, em sento valenta, em sento desafiant. En definitiva, em sento tan contenta que volia escriure aquest post per agrair profundament a tots els que han fet possible aquest canvi d”actitud. Vet aquí el meu petit homenatge:

Senyors del Tribunal Suprem, nefastos gestors de les elèctriques i lamentables polítics de tots els colors: estic molt agraïda perquè gràcies a tots plegats ara ja no tinc por de la foscor ARA ME’N FA MOLTA MÉS EL REBUT DE LA LLUM!

Anuncis

Tot per la ciència!

19 Abril 2012

L’altre dia vaig llegir una notícia (no gaire actual) que em va deixar esmaperduda i garratibada: Josh Le, un estudiante de la Universidad de Alberta (Canadá), acaba de romper un particular récord al utilizar los mismos pantalones vaqueros 15 meses, sin lavarlos, para demostrar que la falta de lavado no tiene consecuencias higiénicas. Què, com se us ha quedat el cos després d’aquesta mostra brutal d’amor a la ciència? El protagonista de la heroïcitat va confessar que a partir del 7è mes l’olor va començar a ser un problema, especialment després d’haver fet un viatge a Califòrnia (ja sabeu, més caloreta, més suor, més… de tot). La notícia no esmentava altres detalls, però puc imaginar que a mesura que passava el temps els pantalons devien guanyar en consistència i l’usuari, en espai vital (transport públic atapeït i ningú a menys de dos metres… calla, calla, potser no és mala idea).

En tot cas, l’esforçat estudiant, després d’usar-los dia rere dia durant 450, finalment va analitzar la roba i va trobar, en les zones més perjudicades, una concentració d’entre 8.500 i 10.000 microbis per centímetre quadrat. Després d’obtindre aquestes valuosíssimes dades, va rentar els pantalons (catxis, no deien amb què) i els va tornar a fer servir, però aquesta vegada “només” durant trenta dies, els va tornar a analitzar i es va trobar amb la sorpresa de veure que havien acumulat una quantitat similar de microbis. La conclusió de l’estudi, supervisat de prop (o no) per la seva professora d’ecologia humana, va ser que els texans només necessiten ser rentats un cop al mes perquè diguem-ne que és el moment en què l’ecosistema pantalonar ha assolit el màxim de població microbiòtica.

I dic jo: no hauria estat més fàcil fer-ho al revés? No sé, per exemple analitzar els pantalons després d’una setmana d’ús, després comparar-ho amb el bestiar que hi ha als quinze dies, pujar a tres setmanetes, arribar al meset, assolir el mes i mig, i quan constates que a partir de determinat punt ja no hi caben més bacteris i coses (la població es deu regular com la de les rates) doncs és el moment de parar l’experiment. No entenc quin sentit tenia exposar-se a l’exclusió social i a la gangrena, però no em feu cas perquè ells són els científics llestos d’un país llunyà i jo sóc la mestressa de casa que només es planteja dues preguntes: 1) amb què fas net  l’engrut de 15 mesos? i 2) de quina marca tan summament resistent eren els texans?

PS. No patiu: durant l’elaboració d’aquest post cap animal no ha pres mal. El gatet es va instal·lar còmodament a la butxaca dels pantalons quan ja havien estat rentats enèrgicament. Molt enèrgicament.


Simiocràcia

10 Abril 2012

Ja tenia triat el meu llibre de Sant Jordi des del mateix moment que el vaig veure anunciat (bé, aquest i un parell més, que un dia és un dia), però, per reblar el clau, acabo de trobar aquest vídeo que el genial Aleix Saló va penjar fa dos dies (no entenc com és que he trigat tant a trobar-lo) i no puc estar-me de compartir-lo amb tots vosaltres.

No us esteu de res: si en veure’l us agafen ganes de riure, rieu que és molt sa; si us agafen ganes de plorar, ploreu que és molt raonable; si us agafen ganes d’assessinar algú… no ho feu, perquè els responsables no us els trobareu en el tren ni passejant pel carrer sense escorta. Ens queden molt lluny. Per cert, la darrera frase -que no havia escoltat mai- és genial: Nunca atribuyas a la maldad lo que puede ser explicado por la estupidez. Amén (i que Déu ens agafi confessats).


I tu per què t’hi vas embolicar?

5 Abril 2012

Noia, m’has inspirat. La discussió de l’altre dia per decidir qui ostentava l’honor d’haver-te espitjat cap a la blogosfera m’ha fet rumiar aquest post i per tant “rotllo tureru” te’l dedico: Maria, va per tu, i olé!

Segons la primera llei de Newton (ja sabeu, allò de la inèrcia i tal) algú sense bloc hauria continuat eternament sense fer-ne un, tret que hi hagués algun detonant que l’impulsés a crear-lo. Un cop ja n’has fet el tastet, veus què hi ha de positiu (si no, no seguiríem aquí, oi?), però què ens va fer donar aquell primer pas, aquell preguntar “WordPress s’escriu tot junt, oi?” o “Com has dit? Blogesquè?”.

Us explico molt breument com vaig aterrar aquí: per equivocació (apa, ja ho he dit). La veritat és que si hagués estat atenta, hauria entès les senzilles instruccions del professor, però em vaig aturar a pensar què implicava la frase “Heu de crear un bloc” mentre em saltava l’explicació de “Per a què ha de servir aquest bloc” i vaig mig entendre el final del discurs “On heu de penjar la vostra presentació”. Cras error.

Així doncs, en arribar a casa em vaig posar a fer els deures: entrar al wordpress, potinejar una mica per veure’n les prestacions, buscar l’estètica  que em fes el pes, redactar la meva presentació i 1)penjar-la com a primer post i 2)penjar-ne l’enllaç al bloc de l’aula.

Quan vaig veure el primer company que va 1)escriure la seva presentació al bloc de l’aula i 2)penjar-hi l’enllaç d’un bloc personal però buit vaig pensar que la gent és molt despistada. Quan ho va fer el segon vaig pensar que ningú no escoltava a classe. Però quan va arribar el tercer, vaig començar a sospitar que allà passava alguna cosa rara.

I com que el mal ja estava fet i havia començat a escriure en un lloc que només havia de servir per penjar-hi exercicis, i ningú no em va frenar, vaig seguir amb la inèrcia newtoniana. De mica en mica, ara per exposar una qüestió de llengua, ara per explicar una anècdota, ara per inventar un conte, em vaig anar aficionant a penjar entrades i amb aquesta ja en són 169; no és una gran fita, però si tenim en compte que no hi havia d’escriure res, no està malament, oi? 😉

I vosaltres: vau tenir un inici tan rocambolesc i poc premeditat o sou gent assenyada que enceta projectes amb coneixement de causa?