La gramàtica de la crisi

No guanyo per ensurts. Tinc la sensació de viure en un constant estat de presa de pèl:

– Diuen que el Govern ha aplicat l’article 26 (*) i tot d’una els convenis són paper moll, que es pagaran les pagues que ells decideixin, que els subsidis subsidiaran el que considerin oportú i que les jubilacions seran encara menys jubiloses (bé, joioses). I jo, incrèdula: És broma, oi? No, en absolut.

– Diuen que, com a bons Jans,  estem fent tots els deures que ens imposa Europa, que ens hem estret el cinturó més enllà d’on hi havia l’últim forat i que amb tot la prima de risc ja és en un estratosfèric 610. I jo, astorada: És broma, oi?. No, gens ni mica.

– Diuen que l’equip espanyol durà a les olimpíades uns xandalls que no gosaria posar-se ni el més estrident macarra barriobajero (bé, macarró de barriada) i que tot i tenir a casa dissenyadors de renom i joves promeses que matarien per una oportunitat, l’equipació s’ha encarregat a una empresa russa. I jo, al·lucinada: És broma, oi? No, què més voldrien els atletes.

I vet aquí que vacunada com em tenen contra tota notícia surrealista i ja disposada a creure’n qualsevol que circuli per la xarxa, topo amb una amb un titular que em fa saltar el cor fins a la boca: La cesta de la compra se encarecerá un 90% en septiembre. Amb l’últim alé i a punt de patir un atac de feridura busco altres versions del tema i constato que El 90% de la cesta de la compra se encarecerá en septiembre.

Així doncs, em veig obligada a fer una crida:

Senyors periodistes i becaris diversos: tingueu pietat de nosaltres perquè vivim constantment amb l’ai al cor i de tant sentir barrabassades s’ha desmuntat la nostra tendència natural a posar en dubte les animalades. Sigueu curosos amb la gramàtica perquè ja veieu que això de canviar els complements d’ordre pot canviar “lleugerament” el sentit de les frases. I si no em creieu a mi, creieu a un dels pocs Nobels que tenim: com va dir fa temps en Camilo José Cela, “No es lo mismo estar jodido que estar jodiendo”, i nosaltres, creieu-me, de fotuts ja n’estem ben bé prou.

(*) Per cert, si algú no sap el redactat de l’article 26 aquí us deixo un enllaç en què trobareu la cançó de La Trinca que l’explica. Ho clava HO-CLA-VA!

Inspira… espira… inspira… espira… inspira… Respira ara que encara és de franc

En qüestió de poc temps ens han colat un grapat de mesures amb les quals poc o molt a tots ens ha tocat el rebre: ens han apujat l’IBI, ens han apujat l’IVA, ens han apujat l’electricitat, ens han sumat un euro al copagament sanitari, ens han abaixat la prestació per l’atur, ens han congelat les pensions, ens han tret la subvenció per comprar el netbook dels nanos de l’ESO…

Jo, com a funcionària, tinc alguns afegits extra: m’han negat la regularització de l’IPC, m’han incrementat dos punts la retenció de l’IRPF, m’han abaixat la nòmina, m’han fotut la paga de Nadal, m’han congelat el sou fins que les gallines pixin…

Ves per on, sembla que la solució dels problemes del país passa per fotre mà a la butxaca dels treballadors de l’estat. Es diria que els professors, jutges, bombers, metges, policies, advocats, infermers, arquitectes, conserges, assistents socials, veterinaris, enginyers i, com no, els putos administratius de finestreta en som els responsables. Que potser hem especulat amb els terrenys, hem gastat el diner públic en infraestructures absurdes, ens hem embutxacat sous d’escàndol o hem fet alguna cosa per abocar al país a un rescat que no acabaran de pagar els nostres fills? Hem fet res d’especial per merèixer ser el boc expiatori?

Personalment, sobreviuré; puc prescindir d’un munt de coses:

No necessito sortir a sopar: sóc bona cuinera i m’agrada experimentar receptes noves a casa.

No necessito comprar un cotxe nou: el d’ara només té 15 anys i en pot aguantar uns quants més.

No necessito anar al gimnàs: puc anar a fer un volt per la muntanya.

No necessito roba nova: l’abric que vaig estrenar fa un grapat d’anys encara escalfa.

No necessito reformar la cuina: està passada de moda, però és funcional.

No necessito anar al cinema: la tele sintonitza una quantitat de canals que no te’ls acabes.

No necessito canviar el sofà: amb un drapet per sobre quedarà ben bufó.

No necessito una Nespresso: la meva cafetera italiana de tota la vida fa cafè sense espumeta, però fa cafè.

No necessito iogurts Danone: els de marca blanca també alimenten.

No necessito un altre perfum: és una despesa superficial i quan s’acabi el que tinc, s’ha acabat.

No necessito menjar marisc: el peix blau és saníssim i té omega 3.

No necessito comprar un llibre: quan vulgui llegir una novel·la la puc anar a buscar a la biblioteca.

No necessito comprar aigua: la de l’aixeta també sadolla la set.

Ara bé, no puc deixar de pensar que hi ha alguna cosa que grinyola. Vols dir, Mariano, que la solució a la crisi passa per fer-nos més pobres? No podria ser que aquest atac d’austeritat tingués un petit efecte dòmino? Què li passarà a l’hostaler si la gent cada cop surt menys de casa? Què farà el fabricant si prescindim de comprar cotxes? Sobreviuran les editorials si no comprem llibres o el paleta si no canviem ni una rajola? Com s’ho farà el botiguer quan no tinguem esma ni de comprar una flor? I digues, Mariano, quin futur ens espera a tots plegats si, navegant entre la prudència i la por, limitem el consum fins allò que sigui estrictament imprescindible?

Cabòries “made in opos” (capítol 1 de …)

Comença el joc i trio una obertura clàssica: cavall g1 a f3… Ai, no! Començo el temari i trio un ordre clàssic: tema 1 la Constitució. Poca broma, eh, és la joia de la corona de tot examen a qualsevol escalafó de la funció pública: si algú vol opositar, ja se la pot injectar en vena perquè aquest tema cau. A més a més s’ho val perquè penseu que és una llei taaaan ben feta que en 34 anys només li ha calgut un parell de retocs: un per adaptar-nos al tractat de Maastricht afegint el sufragi passiu dels estrangers (sempre que hi hagi reciprocitat, i és clar) i un altre per “garantizar el principio de estabilidad presupuestaria vinculando a todas las Administraciones Públicas en su consecución, reforzar el compromiso de España con la Unión Europea y, al mismo tiempo, garantizar la sostenibilidad económica y social de nuestro país”. De fet, han estat dues reformes tan intranscendents que no han necessitat el referèndum del poble. En el primer cas, n’hi va haver prou amb l’aprovació per part de les Corts Generals i en el segon, amb el vistiplau de l’Àngela.

Però m’he promès no fer-me mala sang i estudiar aquest tema amb la mateixa visió que tindria si llegís un text sagrat com la Bíblia o l’Alcorà, és a dir, un text ple de bones intencions que només la interpretació arbitrària dels homes pot espatllar.

En realitat és maco de llegir i fa referència i insisteix tantes vegades en com en som d’iguals tots els espanyols (el rei és espanyol?) i com n’estem de subjectes els ciutadans a l’ordenament jurídic (els bankers són ciutadans?) i com n’és d’igual el sufragi (si no fos perquè ens remet a una llei electoral que rebutja els partits que no han arribat al 3% dels vots, que fa que s’obtinguin majories absolutes sense la majoria dels vots emesos i que fa que el vot d’un segovià valgui tant com el de tres barcelonins). Sort que aquesta part de l’examen és tipus test i no em permetran matisar opinions.

Per cert, no us espanteu per la imatge que he triat: és bona. Quan es va publicar la primera Constitució, l’any 1978, l’escut vigent era el que tenia l’àguila de sant Joan i no va ser fins l’any 1981 que es va aprovar el que hi ha ara (sense aligot). La veritat és que quan he buscat una imatge per al post i m’he trobat això jo sí m’he esverat (francament, el primer pensament ha estat que es tractava d’un muntatge), però aleshores he buscat més informació, i el significat de cada part de l’escut, i que la procedència era del segle XV… i aquesta curiositat és la meva perdició perquè a hores d’ara ja hauria d’haver arribat a la disposició final i jo aquí pensant en símbols d’altres temps i en com n’és d’insignificant el meu vot. No tinc remei 😦