Fe de rates (01)

Potser que comenci per fer la definició/justificació del títol d’aquesta entrada, oi?

Fe d’errates: llista de les errates d’un llibre.

Fe de rates: llista en què penso donar fe dels barbarismes, “macarronismes”, relliscades i altres històries que se m’escapen com astutes rates i que pul·lulen impunement per aquest bloc.

La dotzena llarga de consultes que faig en el diccionari per cada paràgraf que escric testimonia que ho intento; les errades que perpetro, que sovint no ho aconsegueixo. Així doncs, per tal d’intentar no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra i per redimir els meus pecats, he pensat elaborar aquest particular diccionari de pífies escrit en rigorós desordre. L’enceto amb aquestes dues entrades:

000 – Carinyo. Ep, no, no, no!, aquest mot està “fora de concurs”! Ho sento, però aquest barbarisme me’l quedo. Si explico alguna anècdota dels nens i deixo anar un “amoret” perdré credibilitat. Jo no parlo tan bé. Prometo encotillar-lo enmig de cometes, escriure’l amb lletra cursiva i fins i tot acabat en u perquè quedi ben estrany, però aquest, l’apadrino.

001 – Rodet. Ai, que les parets es pinten amb un CORRÓ i no pas amb un “rodet” i la massa de la pizza s’estira amb un CORRÓ i aquella màquina tan gran que aplana les carreteres és un CORRÓ. Amb tot, les màquines de retratar analògiques fan servir rodets, aquella peça de les canyes de pescar és el rodet i hi ha un aparell de cuina que roda i que talla que també se’n diu de rodet. Per a més detalls -n’hi ha més-, el DIEC2 i el Termcat… jo no explico més perquè amb tants rodets ja em roda el cap i com més escric més l’erro.

PS. Que m’ajudarieu a detectar rates i ratolins? Només cal que m’engegueu un “vols dir?” per activar les alarmes i la resta ja ho esbrinaré soleta. Vaaaa, si us plaaaaauu!

Per la llengua!

(Potser, com sempre, arribo tard… però que no sigui dit que no ho intento)

HEU VIST AIXÒ?  ÉS BONÍSSIM!  🙂

I AQUÍ EN TENIU ALGUNS MÉS:

http://www.youtube.com/PlataformaxLlengua

Amb una vegada no n’hi ha prou

Qui sap si ho faig per esquitllar-me una estoneta de la feina; quan marxo per fer això ningú no em fa mala cara i fins i tot el meu cap em somriu complagut.

Potser és perquè em sé covarda i em vull demostrar a mi mateixa que sóc capaç de superar els petits canguelis… dels grans, millor no en parlem.

No descartem que ho faci per aconseguir que algú m’ofereixi un suc i unes galetes i em digui maternalment que m’ho acabi tot i que no marxi sense alguna cosa pel camí.

Tal vegada ho faig pel regalet. Una vegada va ser un davantal vermell amb el lema escrit quatre dits per sota del melic i la meva companya i jo, al bell mig de l’autocar, vam esclafir unes rialles dignes d’un comiat de soltera.

Vés a saber si ho faig perquè les campanyes que se n’han fet m’han fet adonar de la necessitat i les trucades al mòbil, de la urgència: “Dimecres durem la unitat mòbil al teu poble. Que podràs venir?”.

El cas és que ja fa un grapat d’anys, arran d’una marató de donació, m’hi vaig engrescar i a partir d’aquell dia no he deixat de fer-ho. És un petit gest que em fa sentir bé. Així doncs, demà toca començar el dia amb un bon esmorzar i una sangria… ai, vull dir una sagnada. Si us hi animeu, ja sabeu:

Avui juguem a les cuinetes

Divendres, el cel es va tenyir de gris i l’entrada del col·legi, d’arc de Sant Martí. M’agrada el remolí de paraigües de coloraines, les corredisses de la gent, l’habilitat dels nens per no deixar una bassa sense trepitjar, els crits de les mares “vigila amb el paraigüa que encara deixaràs a algú borni!”, l’olor de la terra molla… M’agrada potser perquè en el nostre clima no abunden els dies plujosos. Reconec que si això passés gaire sovint  diria que m’estic florint i que necessito un raig de sol com l’aire que respiro, però de tant en tant em ve de gust una tormenta.

Ahir tornavem a tenir el mateix panorama, però com que era dissabte ens vam podem estalviar sortir de casa. Les opcions d’oci són grans, però els nens només en veuen quatre: tele, wii, ordinador i nintendo. Vaig pensar que havia de rumirar alguna cosa si no volia deixar la propera nòmina a ca l’oftalmòleg i vaig proposar (exigir) fer una coca. Una trucada d’X autoconvidant-se a venir a casa va engegar en orris els meus plans. Puc lluitar contra una consola, però davant d’un amic que ve a jugar ho tinc tot perdut. Així doncs, em vaig haver de refugiar covardament a la cuina per fugir dels “tooomaaaaa” que exclamaven entusiàsticament els tres perifèrics de l’habitació del costat -sospito que la propera generació ja naixerà amb un port USB incorporat-.

Mai havia fet coca de vidre, així que en vaig buscar una recepta i em vaig posar a experimentar. Gaire vidriosa no puc dir que em sortís, però ningú no va protestar pel resultat. Us deixo l’enllaç del bloc on vaig trobar la recepta. Només puntualitzar que no li vaig posar els 15 grams de sal (ha de ser un error de picatge, això és molta sal!) i que li vaig afegir una mica més de llet perquè sinó no hi havia qui pogués pastar allò. També us deixo una foto del resultat d’aquest experiment… la foto de com va quedar la cuina no la poso perquè no voldria desanimar a ningú a fer aquestes coses.

http://delicies.blogspot.com/2008/02/coca-de-vidre.html

Divina

Fa dies que busco el moment de pintar el piset i no hi ha manera: no el trobo (el moment). Només de pensar en tot el que representa, miraculosament deixo de veure les parets brutes.

Què us he d’explicar, oi? No crec que canviï gaire el meu sistema que el de la resta de la humanitat: tria el color, compra la pintura, carreteja els bidons cap a casa, disfressa’t de captaire, buida mobles –ja t’ho deia jo, que guardes massa coses-, belluga mobles, pren un ibuprofè, torna a la botiga a comprar dos corrons-ja t’ho deia jo, que els de l’altra vegada s’haurien assecat-, vés al traster a buscar l’escala, vés a casa de la veïna a demanar-li que et torni l’escala, dóna la primera capa, posa’t l’estoreta en els ronyons vint minutets, atén les observacions del teu company de bricomania –ja t’ho deia jo, que aquest color era massa fosc-, torna a la botiga a comprar pintura blanca, carreteja el bidó cap a casa, dóna dues capes més a la paret –ja t’ho deia jo, que costaria de tapar aquest color tan llampant-, pren dos ibuprofens, treu les tres capes d’esquitxos dels cabells, treu les tres capes d’esquitxos de la pell, treu les tres capes d’esquitxos del terra –ja t’ho deia jo, que l’havies de deixar ben xop-, pren quatre valerianes, posa els mobles en el seu lloc, posa les coses dins dels mobles, jura a la resta de la família que si veus a algú tocar les parets hi haurà represàlies i fins i tot mutilacions… el sistema de tothom, oi?

Ara bé, ahir em vaig animar moltíssim en veure la foto que us deixo a continuació. Si la primera dama del país més poderós del planeta (?!?) s’hi veu amb cor, per què no ho ha de fer també l’única dama de la república independent de ca meva? A més a més crec que m’ha donat la clau per temperar les protestes del company. Si aparec en escena disfressada de “Pepe Gotera y Otilio”, de ben segur creurà que és al davant d’un treballador competent i al qual cal exigir resultats i rendibilitat. Però si aparec vestida de princesa, tinc alguna possibilitat que em tracti com a tal i em digui que no m’esforci i que m’assegui a descansar, no fos cas que em trenqui una ungla de les meves delicades mans.

Estic del tot convençuda. Aniré com ella: pentinat de perruqueria, maquillatge complet alhora que natural, joies discretes, camiseta blanca immaculada (allò que es veu, són lluentons?), ungles de porcellana (les meves naturals sempre van arranades) i cara de Oh, my god! em sembla que m’he sortit de la ratlla! Molt autèntica. Ah, i no sigueu malpensats. El fet que pinti de color ocre i els esquitxos del braç siguin de color blanc, no és atrezzo. Desconfiats, més que desconfiats!

  

Ni tirant pel dret

Algunes vegades he llegit un llibre i després n’he vist la pel·lícula; cras error que sovint acaba en un “em va agradar més la novel·la”. Tinc una excepció, però: El nom de la rosa. Això em passa per dos motius: el primer, perquè el llibre em va resultar molt dens (jo era jove…), i el segon, perquè (oh! gran encert) fra Guillem era en Sean Connery i veure’l amb sotana no té preu. No he vist mai cap home a qui les faldilles el facin tan mascle.

D’altres vegades el procés ha estat l’invers: primer he vist la pel·lícula i després n’he llegit el llibre. Val a dir que això no em passa gaire sovint perquè com que “ja sé de què va” em fa una mandra extraordinària llegir-lo. Amb tot, això ho vaig fer amb El color púrpura, potser perquè la mida del llibre no intimidava. Va pagar la pena; són tan diferents que no vaig trobar que es fessin ombra mútuament.

Però vet aquí que el que he fet ara no ho havia fet mai: anar a buscar la filmació quan porto un terç de la lectura. Què voleu que us digui: la carn és feble, la novel·la inacabable, fa calor, tinc un munt de llibres fent cua… jo què sé. He pecat. Quan em vaig adonar que exauriria les renovacions de préstec de la biblioteca abans no l’acabés em va agafar un gran neguit i vaig voler tirar pel dret.

Per si algú vol saber la drecera de la qual parlo, us en deixo l’enllaç: http://www.divxonline.info/ i si algú vol saber com evitar (i de franc!) el tall després de 72 minuts de visualització només cal que m’ho pregunti (he tornat a donar la recepta de la “sopa d’all”?).

Tanmateix, no m’ha servit per a res. Pretendre condensar Los miserables en dues hores comporta una mutilació tan gran que encara sento més la necessitat del paper i malgrat que de tant en tant se m’escapi un Al gra, Víctor, al gra! controlaré la impaciència i assaboriré amb calma aquest viatge en el temps. Ben mirat, un vi ranci no es pot veure d’un glop, oi?

Per cert, algú s’imagina un Víctor Hugo contemporani intentant utilitzar el Twitter? 😉

Bon any nou!

D’acord, potser en faig un gra massa i en aquestes dates no toca expressar tal desig, però és que estic tan convençuda que és al setembre i no pas al gener quan es tanca un cicle i en comença un altre de nou que vull mirar de demostrar-vos-ho:

1. Tota l’oferta d’enciclopèdies per fascicles, de col·leccions, d’aprendre qualsevol cosa pas a pas (el que volgueu, eh: fer puntes de coixí o alemany avançat, tot és posar-s’hi), de construir el que sigui de mica en mica (el de l’esquelet em tempta, però tenim 206 ossos i comprar costella per costella…) o del que sigui, comença al setembre.
2. La mítica “costa” de gener és un pendent de pa sucat amb oli si la comparem amb el que costa tornar al col·le. Dilluns vaig volatilitzar més de la meitat del sou en llibres i encara no he acabat: les motxilles estan destrossades i en calen de noves, sé positivament que el primer dia de classe sortiran amb una llista de material extra, les criatures han crescut prodigiosament i la roba s’ha quedat petita… ara em penedeixo dels meus “va, home, acaba-t’ho que només et queden tres cullerades”.
3. Allò dels típis propòsits d’any nou que històricament són anar al gimnàs, fer dieta i aprendre anglès, són falsos per tres motius: 1) si bé és cert que al gener hi ha més matrícules de gimnàs que en cap altre moment de l’any, ningú no ha dit que després s’hi vagi; 2) l’inici de les dietes mai no coincideix amb els mesos, sempre comencen un dilluns, i 3) és impossible començar a aprendre l’anglès al gener perquè els fascicles surten al setembre.
4. Les vacances d’estiu són prou llargues com per poder fer un “reset” important i fer-nos el propòsit (il·lusió?) de plantejar un “d’ara endavant”: a partir d’ara farem un nou plantejament de vida, ens prendrem les coses amb tranquil·litat, la vida està per viure-la, no ens deixarem aclaparar per les presses, ens organitzarem prou bé com per poder dormir un mínim de set hores diàries, el control de la nostra vida el tindrem nosaltres i no el rellotge… (no sé, no sé).

En definitiva, any, curs, cicle vital o el que sigui, us desitjo que sigui positiu, profitós, enriquidor (si més no per a l’esperit, perquè la butxaca…), ple de noves experiències, de noves coneixences  i, per què no, ple de bons propòsits. Vet aquí que enguany (engucurs?) penso tirar endavant un dels més típics. Ho faig sense gaires pretensions. De fet em conformo a aprendre’n prou com per saber què canto quan canto. I és que ja m’hi veig, ja m’hi veig! Comença el compte enrere: fai, fort, fri, txu, uan, zeruuuu!