La dotzena llarga de consultes que faig en el diccionari per cada paràgraf que escric testimonia que ho intento; les errades que perpetro, que sovint no ho aconsegueixo. Així doncs, per tal d’intentar no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra i per redimir els meus pecats, he pensat elaborar aquest particular diccionari de pífies escrit en rigorós desordre. Els barbarismes són de color vermell, les paraules que de vegades (si més no, jo) s’utilitzen incorrectament són les blaves:
00 – Carinyo. Ep, no, no, no!, aquest mot està “fora de concurs”! Ho sento, però aquest barbarisme me’l quedo. Si explico alguna anècdota dels nens i deixo anar un “amoret” perdré credibilitat. Jo no parlo tan bé. Prometo encotillar-lo enmig de cometes, escriure’l amb lletra cursiva i fins i tot acabat en u perquè quedi ben estrany, però aquest, l’apadrino.
01 – Rodet. Ai, que les parets es pinten amb un CORRÓ i no pas amb un “rodet” i la massa de la pizza s’estira amb un CORRÓ i aquella màquina tan gran que aplana les carreteres és un CORRÓ. Amb tot, les màquines de retratar analògiques fan servir rodets, aquella peça de les canyes de pescar és el rodet i hi ha un aparell de cuina que roda i que talla que també se’n diu de rodet. Per a més detalls -n’hi ha més-, el DIEC2 i el Termcat… jo no explico més perquè amb tants rodets ja em roda el cap i com més escric més l’erro.
Montsellado's BloG 
No n’hi ha pas per tant, eh. Rodet és una paraula molt freqüent, i carinyo també se sol dir molt en llenguatge familiar i col·loquial. N’hi ha de molt pitjors, no pateixis pas!
D’acord, podem pactar que els meus pecats d’ara són venials (no entraré a explicar com he arribat a conjugar alguns verbs). En tot cas m’agrada saber la forma correcta de dir les coses i si no ho anoto per reforçar la retentiva sé perfectament que la meva memòria de peix ho oblidarà ràpidament. A més a més, si algú ho veu i gràcies a això també ho diu bé la satisfacció ja és absoluta.
Gràcies pel comentari i benvingut!
Naturalment saber la forma correcta sempre és el millor, encara que no ho diguis. Això de la memòria de peix… Jo quan agafo el costum de dir les coses bé ja em surten soles, no cal ni que m’ho pensi. Tot és acostumar-s’hi!
Sí que és cert que si aconsegueixes que algú ho digui bé gràcies a tu és molt satisfactori, tens raó.
Gràcies a tu!