Final de festa

1 Agost 2013

Necessitava ingredients per fer un brou d’idees i vosaltres, en l’entrada anterior, me’ls heu donat. Els he endreçat alfabèticament “amor, bandarra, cadira, calma, calor, camí, cava, cim, diners, emmirallar, espanta-sogres, espelmes, esquena, felicitat, fera, llàgrima, llavis, llençol, megalomania, mirada, núvol, pa, passió, pintura, planura, plor, pluja, sexe, somriure, taló, tedi, ullal, vaixell, vela, viatjar, xorc (lladre)” i els he cuinat a foc lent (jo és que sóc lenta de mena). Tot seguit us en serveixo un plat que, com em passa amb tot allò que faig, està elaborat amb més bona fe que traça:

finestraEl primer que va sentir en recuperar la consciència va ser un mal de cap espantós i un estrany gust metàl·lic a la boca. El desordre que l’envoltava era tan exagerat que o bé havia entrat un xorc escorcollant barroerament en busca d’uns diners que no havia trobat enlloc, o bé la festa de l’empresa, que en principi s’augurava tediosa, havia acabat feliçment en una nit  d’amor apassionat. Les ampolles de cava buides, les espelmes a mig cremar, l’espanta-sogres vermell i les sabates de taló d’agulla escampades per terra la van decantar per la segona idea.

Es va embolcallar amb els llençols en busca d’una mica de calor i la suficient calma per recordar, sense èxit, què havia passat la nit anterior. Davant d’un panorama així, hauria d’haver despertat amb un somriure als llavis, però alguna cosa a dins li deia que allò acabaria amb plors i lamentacions. En passejar la mirada per l’habitació, es va adonar, esgarrifada, de la corbata doblegada a sobre de la cadira, d’un verd intens que feia mal als ulls i que inequívocament  pertanyia a l’idiota megalòman del departament de comptabilitat. Va fer una ganyota de desgrat i va pensar que devia haver empassat una quantitat d’alcohol espectacular per dur-la a una nit de sexe amb algú que ni tan sols li queia raonablement bé, i ara, aquell estúpid bocamoll, la faria quedar com una bandarra davant de tots els companys.

Feixugament, va fer unes passes cap al finestral i va recolzar suaument l’ardorós front als vidres freds i xops pels regalims de pluja amb l’esperança de trobar una mica de consol a la monumental ressaca. El cel era farcit de núvols de tempesta que s’arrossegaven lentament pels cims, com mandrosos vaixells de vela grisa i esquinçada, disposats a emprendre un viatge massa llarg. Tot d’una, entre la boira de la planura, a la dreta del camí, va veure el masover cavant un gran forat en el jardí. Aquell home era un tros de pa beneït, però de vegades feia unes coses ben estranyes: haver de fer un clot per enterrar una vaca morta no era una tasca exòtica en una casa de pagès, de tant en tant hi havia baixes, però fer-ho mentre plovia a bots i barrals no tenia cap sentit. Havia de baixar a renyar-lo: ja no tenia edat per fer aquestes bestieses.

En fer un pas enrere, va veure la seva figura emmirallada en els vidres de la finestra i va sentir una onada d’indignació que sense voler li va fer brollar llàgrimes: tenia l’esquena plena d’esgarrapades com si hagués lluitat amb una fera. Però qui pensava que era aquell gamarús per deixar-la tota senyalada? És el que li faltava. Aquelles esgarrinxades no eren de les fàcils de dissimular; de joveneta havia aconseguit amagar alguna xuclada al coll amb bones dosis de pintura i paciència, però no hi havia maquillatge capaç de tapar aquell desastre.

Mentre es lamentava amargament, la porta es va obrir de sobte i va fer un bot per la sorpresa. Era l’àvia que entrava sense gaire protocol, molt atrafegada i força empipada. Anava remugant que déu n’hi do, que quina nit li havia donat, que havia de ser més discreta, que quina feinada se li havia girat a ella i al masover… Quan va ser enmig de l’habitació va clavar els ulls en la noia que, vermella com una cirera, se la mirava petrificada:

– Ets igual que ton pare -va dir- no aguantes gens bé la beguda: dues copetes de ratafia i ja la ballàvem. No li calia ni lluna plena, ni estar en zel, ni patir transformacions, ni bestieses: tot just ho tenia coll avall ja podia córrer tothom. Si més no, ell devorava les preses al bosc i no empastifava la casa de sang i llavors era més fàcil carregar-li la culpa a qualsevol llop vulgar, però això de deixar el paio enmig del menjador no té nom, bonica. I mira com t’ha deixat l’esquena! T’ho he dit un munt de vegades: els has de clavar els ullals amb més empenta que si no s’esvaloten massa. Au, vesteix-te i ajuda’m a colgar-lo al jardí.

I ella es va afanyar a vestir-se amb roba vella per baixar a ajudar la iaia i el masover. Tot i l’esbroncada que li acabava de caure a sobre se sentia reconfortada: si més no, ja recordava com havia acabat la festa.

Anuncis