El diari de (5 de 5)

El dietari jugava amb mi i jugava brut. Em mostrava un futur prou clar perquè resultés inquietant, però massa imprecís com per poder-lo esquivar. No entenia la utilitat de tot plegat. Que potser aquells fulls burletes m’estaven insinuant que només era un titella en mans del destí, que no era jo qui controlava què hi havia de bo i de dolent en ma vida? O potser era el diari qui capriciosament marcava l’esdevenir? Fins i tot, qui sap si llegir-hi què havia de passar m’impulsava inconscientment a fer-ho possible?

No podia respondre aquell allau d’interrogants pertorbadors, però  sí que tenia ben clara una cosa: me n’havia de desempallegar. Allò no podia seguir així; des que el vaig trobar només vivia per desxifrar aquelles informacions velades que insinuaven què passaria l’endemà però no deien com. Aquell maleït llibre m’havia robat el present i m’estava prenent la il·lusió del futur.

Impossible desar-lo perquè sabia que la temptació de tornar-lo a obrir-lo seria massa forta, ni tampoc no el podia destruir perquè, carregada de raonable superstició, em podia imaginar devorada per les flames mentre els fulls cremaven en la foguera. Per tant, vaig fer l’única cosa raonable: posar-lo dins d’un sobre sense remitent, inventar-me un nom, escriure una adreça a l’atzar i enviar-lo per correu. Mai arribaria enlloc. Mai em tornaria a les mans.

Tanmateix, en arribar davant la bústia rodona i groga em vaig deturar carregada de dubtes. I si m’estava precipitant? Potser li havia de donar una altra oportunitat, potser amb el temps seria capaç d’entendre’n millor les pistes, potser perdia una ocasió excecpcional, potser…

Vaig veure de cua d’ull la Maria que em saludava des de l’altra vorera. -Ei, demà anem a fer un tomb amb la barca. T’hi apuntes? L’irresistible impuls d’obrir novament el dietari per veure què en deia em va acabar de decidir. Els dits es van afluixar i van deixar que el sobre llisqués suaument pel forat de la bústia cap al no-res. Mentre veia com l’engolia, no vaig poder evitar sentir una estranya barreja de tristesa i alliberament.

Per cert, aneu amb compte si mai rebeu un paquet sense remitent i a dins hi ha un antic diari amb coberta de pell i lletres daurades. El subconscient ens juga males passades i, ara que hi penso, no podria jurar si el nom l’he inventat del tot.

Anuncis

18 Responses to El diari de (5 de 5)

  1. Pau Samo ha dit:

    Ara si que l’has feta grossa. Ja entenc que la tafaneria et pot però ara haurem de pregar per a que no faci cap a mans d’un altre xafarder i el guardi al calaix per sempre més. El que és segur és que si el rebo jo te’ torno.

    5 dies fantàstics!!

    • Montse ha dit:

      Gràcies! Això ha estat un “pasapalabra” amb tots els ets i uts. La veritat que al final m’ha sortit el “jo” més profund: l’única manera que tinc de vèncer les temptacions és engegar-les ben lluny. La meva força de voluntat no és a prova de bombes, no.

  2. Jajaja una bona solució! Si senyor! I espero no trobar-me’l!!! Merci per la lectura i molta sort per les opos (deuen estar al caure).

    • Montse ha dit:

      Espero que no perquè em temo que seria un regal enverinat: les coses que ens condicionen no donen bones vibracions.

      I parlant de coses condicionades… les opos s’han trobat enmig d’una negociació i em sembla que estan una mica segrestades. Ja veurem com acaba tot plegat.

  3. XeXu ha dit:

    Pobre del que rebi el dietari ara… ens quedem sense saber què va passar a la excursió en barca. Què hi devia posar? Una bona història, per pensar-hi una estona.

    • Montse ha dit:

      Ei, potser en obrir el dietari hauria descobert el famós full en blanc i aleshores hauria pensat que s’ofegaria si sortia en barca i s’hauria quedat a terra i l’hauria atropellat un atobús i… 😀 Millor que la vida ens sorprengui, oi?

  4. Pons ha dit:

    Doncs jo segueixo volent el diari! No m’agraden les sorpreses! Espero que em toqui a mi!

  5. Crític de cine ha dit:

    M’agrada la indecisió final!!! M’agrada aquest final!!!
    Gràcies per mantenir-me atent aquests cinc dies. Espero que aquests dies t’hagin inspirat per continuar escrivint relats com tu saps. I si són en minicapítols com en aquest cas, millor.

    • Montse ha dit:

      Moltes gràcies: la nostra protagonista va triar la llibertat de no viure condicionada i és curiós com de vegades triar la llibertat ens costa tant.

      Em diverteix molt inventar històries, però tinc la pega que sóc extremadament lenta per escriure. El problema no és tant l’ortografia o la gramàtica, sinó buscar que les paraules expressin el que hi ha en abstracte barrinant dins del cap. Em sembla que si en Tolkien hagués dut el meu ritme, a hores d’ara en Bilbo encara no hauria sortit de la Comarca 😀

  6. tirantlobloc ha dit:

    Vaja!!! Jo no el vull, eh!?

  7. Reflexionem-hi ha dit:

    6/6: Dos anys després i sota el sistema de protecció de testimonis, amb un nom fals i en una casa nova, rebo un sobre que em sona…

  8. Tomàs ha dit:

    Bé, jo me’l demano per una setmaneta, després ja el tornaré a posar a la bústia de correus.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: