Les cares (dures?) de Bélmez

28 Març 2012

Acuseu-me d’escèptica, però pel meu gust un fenomen mai no és inexplicable, sinó que simplement encara no s’ha pogut (o volgut) explicar. I ja està. Bé… per ser justos, he de reconèixer que sí hi ha un fenomen paranormal que em fa ballar el cap i em té garratibada i esmaperduda: la desaparició misteriosa i inexplicable de la nòmina mes rere mes. Esgarrifós. Molt esgarrifós.

Tanmateix, sempre hi ha gent a la qual les explicacions senzilles no els satisfà i necessiten veure transcendència per tot arreu i misteris i coses. Ho puc entendre; es pot tractar d’algú molt espiritual, o creient… o il·lús que es pot convertir en la víctima ideal dels barruts. Però com que ser una mica ximplet és gratuït, també puc entendre -però no aprovar- determinats numerets de fira:

Passi que l’any 1971, aprofitant que en aquells temps les marededéus ploraven i els santcristos sagnaven, algú trobés la fórmula per sortir al NoDo i fer uns calerons tot dient que al terra de la cuina, mentre fregia pebrots, hi van sorgir rostres del no-res. Total, allò de la “picaresca” ja estava inventat des d’abans no s’escrivís El Lazarillo de Tormes i en la pell de brau la tradició és la tradició.

Passi -una mica menys- que s’emboliqués la troca de mala manera i fins i tot l’alcaldessa de l’època digués, sense que li caigués la cara de vergonya, que aquell fenomen era autèntic. Total, encara que les cares no ho fossin, els turistes i curiosos sí que eren de debò i en un poblet tan petit qualsevol ingrés extra és benvingut i la pela és la pela.

Passi -força menys- que investigadors de fenòmens paranormals hagin ignorat que d’altres investigadors més normals hagin certificat que hi ha imatges en què s’aprecia el traç dels pèls del pinzell, que una taca així es pot fer amb sutge i vinagre, que un dibuix fet amb nitrat de plata es fa visible al cap d’un temps, que en les anàlisis s’han apreciat pigments i que fins i tot una de les cares no és altra cosa que l’empremta d’una sola de sabata del 39. Total, comparant-ho amb les bajanades que surten en la premsa groga i en programes televisius, això és peccata minuta.

Però el que em va provocar una vergonya aliena excepcional, va ser llegir el juny passat que gràcies a una aportació dels fons europeus FEDER (Fondo Europeo de Desarrollo Regional) es construiria un “Centro de interpretación de las caras de Bélmez” pressupostat inicialment en 858.000 €. No, sisplau, Europa no. La roba bruta i les ridiculeses es renten dins de casa, però no es pot anar per la vida dient que t’has gastat una pasta per erigir el museu del frau i de la credulitat. I per si en voleu dues tasses, més museus que això és cultura: uns altres 365.000 €, també del fons europeu, s’han destinat per fer el “Centro de interpretación de la santeria”, una mena de museu dedicat a un curandero que guaria els malalts donant-los boletes de paper de fumar com si fossin pastilles.

I encara que pugui semblar una broma no ho és. He consultat el web de l’Ajuntament i estan la mar de contents perquè les obres van a bon ritme: el desembre passat van acabar d’enderrocar un antic col·legi (quina ironia) i en pocs mesos tenen pensat acabar les obres. Ben aviat podrem anar a Jaén i visitar museus. Em sembla que jo em compraré un imant de nevera amb la cara de “la pava” i un paquet de paperets de fumar, així quan torni cap a casa puc fer una paradeta a Rasquera i fer unes compres… potser aleshores ho veuré tot més clar.


Oh, la primavera!

20 Març 2012

Que sí, que sí: que hi ha més al·lèrgies, que provoca astènia, que ens recorda que fem tard per a “l’operació bikini”, que l’augment d’insolació afavoreix les migranyes… però cal reconèixer que la primavera -en la nostra latitud- té una potència que no deixa indiferent. Fins i tot, hi ha qui -en veu baixa perquè no la prenguin per ximpleta- se n’ha anat a la feina cantussejant aquests versos que en la veu de la Maria del Mar Bonet adquireixen notes d’aigua clara (en la meva, no ens enganyem, no tant).

Febrer m’ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s’obrin pels dits
i, en el cor, m’hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

Què exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantarles llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l’intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent em portarà,
a dins el cor d’una terra antiga,
o creixeré al fons de la mar.

Febrer m’ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s’obrin pels dits
i, en el cor, m’hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

I per celebrar que avui hem encetat la primavera, us enllaço uns minuts de color i d’acrobàcies aèries i de bellesa allà on no la veiem; després de veure-ho, no em podreu negar que un ratpenat pot ser un animal bellíssim i que un insecte pot lluir com la gemma més preciosa.


Ni te cases ni te embarques

13 Març 2012

Ja heu tocat fusta? Ja heu creuat els dits? Ja us heu penjat del coll una pota de conill? Ja heu fet la collita de trèvols de quatre fulles? Ja us heu adonat del dia que és avui? Ai, ànimes càndides, aneu amb compte que la vostra ignorància encara farà que tingueu mal astruc!


Us dono quatre consells perquè no prengueu mal:

1. Si tombeu el saler, que no se us acudeixi pas recollir la sal i punt. No, eh! El que heu de fer és agafar-ne un pessic amb la mà dreta i llençar-la sobre l’espatlla esquerra, perquè tothom sap que així estaborneixes el diable (o el pobre cambrer que venia a recollir-la).

2. Si veieu una escala oberta mai de la vida hi passeu per sota, perquè paret-terra-escala dibuixen un triangle que és el símbol sagrat de la santíssima trinitat i traspassar-lo és un sacrilegi. Si us n’heu adonat massa tard i ja hi sou, heu de creuar els dits i escopir tres vegades un cop l’hagueu traspassada; amb això aconseguireu conjurar el mal (i de retruc, una multa per comportament incívic).

3. Si algú esternuda, ràpidament digueu “Jesús!”, no sigui cas que se li escapi l’ànima per la boca. Estem a punt d’encetar l’època de floració primaveral i després de 110 dies de sequera ja em veig a venir que això esdevindrà una autèntica epidèmia i si no anem amb compte a tots se’ns escaparà l’ànima (entre això, el panorama que ens envolta i l’astènia primaveral, tenim assegurada una cosa: estarem tots ben “desanimats”).

4. No trenqueu cap mirall i si es trenca no us hi mireu pas: són 7 anys de mala sort. Quan ens reflectim en un mirall, la nostra ànima hi queda enganxada i penseu quin desgavell més terrible pot representar quedar en mil bocins (i quin altre desgavell si el mirall era dels cars i no teniu una assegurança de la llar que ho cobreixi).

No segueixo perquè aquest post arriba una mica tard i en les hores que queden de dia espero que no feu gaires imprudències. I és que un dimarts 13 té una confluència que cal tenir en compte: la ciutat de Constantinoble es va perdre un dimarts (oh, maleït dimarts!) i 13 era el nombre de persones del Sant Sopar i ja sabeu com va acabar. Amb una combinació així el més prudent hauria estat quedar-se a casa sense fer res. Tanmateix jo no hi crec en res de tot això… veureu, és que vaig sentir una vegada que ser supersticiós portava mala sort (quines penques!).


Eurovegas o la dança de Salomé

1 Març 2012

Ja està, senyor Adelson, ja hem begut oli: apareixes enmig d’una crisi aclaparadora, remenant els generosos malucs tot fent dringadissa de calerons, i ens fas perdre el món de vista. Els teus càntics de sirena són tan potents que no ens deixes sentir la veueta del sentit comú, però la veritat és que, si ho penso bé, qui s’escolta el seny quan l’esperona el banc? Qui es plany de les llacunes de la Murtra o del Remolar quan fa cua a l’oficina de treball? Qui es para a pensar si una dotzena d’hotels alts com els de Benidorn són un nyap impresentable quan entreveu llum al final d’un túnel que ja dura massa?

A més a més, Sheldon,  no puc evitar pensar que en el fons ets un murri: mira que hi ha ciutats per triar i remenar i justament has hagut de festejar Barcelona i Madrid. Que potser vols aprofitar la gelosia per aconseguir una rendició incondicional? Potser ets un romàntic d’opereta tronada i ja ens veus dient allò de “Has de ser meu o de ningú!”, o potser ets un aficionat al futbol que vol explotar la rivalitat dels derbis i saps que farem el que calgui perquè el gol no el marqui l’altre, o qui sap si apliques la típica i infal·lible tècnica del “¡Aaaaaay, que me lo quintan de las maaaaanoooossss!”. Qui ho sap. En tot cas, ets molt astut, n’estic segura; tu no jugues net, un jugador professional no ho fa, un empresari que guanya més diners dels que qualsevol cervell pot assimilar no ho fa, i al final ja veig que ens faràs mossegar un ham que hi deixarem les dents.

Però ja està fet, Salomé, i no espero cap final feliç perquè passi el que passi sé que m’hauré de plànyer.  Si ens tries a nosaltres, veuré créixer un petit regne de taifa amb les seves lleis i els seus reis, patiré pel medi ambient, veuré desaparèixer la solitud de les passejades vora el mar a l’hivern, em sentiré envaïda, no em sentiré a casa. Si els tries a ells, sentiré que un glop d’oxigen -tot i que enverinat- haurà desaparegut per als meus veïns. Ara ja has ballat davant nostre, ens has ensenyat els encants, ens has marejat amb xifres, ens has fet somniar, has aconseguit la nostra rendició incondicional. Tu sí que en saps, d’aprofitar la desesperació: ara ja ens pots demanar el cap del Baptista.