Relativitat

28 Mai 2013

–         A veure si ens entenem -va dir amb una expressió a mig camí entre l’estupor i la resignació-. Em dius que aquesta és la casa que volíem que fessis?

–         Efectivament.

–         I em vols fer creure que els plànols que ens vas ensenyar pertanyen a aquesta… aquesta… a això?

–         I tant. Només els ajustos clàssics: petites modificacions pels desnivells naturals del terreny, el que vosaltres m’heu fet canviar a darrera hora…

–         I nosaltres hem demanat això?

–         Fil per randa.

–         Volíem la cuina a la planta baixa i ens l’has posada al soterrani.

–         No si hi accedeixes des de l’habitació dels nens; aleshores podràs comprovar que només has de baixar un nivell.

–         I l’estudi, no havíem quedat que aniria a la primera planta?

–         Efectivament, si hi vas des del cantó de ponent del jardí, has de pujar una planta. Ara bé, la teva dona el volia més lluny de la cuina, així doncs si hi vas des del cantó de llevant, aleshores la planta l’has de baixar i tots contents.

–         I com és que he de pujar dues plantes per anar a l’habitació de matrimoni?

–         És relatiu: si t’ho mires des de la cuina en son dues, però des del menjador només una.

–         I això per què?

–         La Marta em va dir que era condició sine qua non que estigués al mateix nivell que l’habitació dels nens.

–         Però si per anar d’una habitació a l’altra hem de pujar i baixar cinc trams d’escala!

–         Bé, d’aquest detall no n’havíem parlat pas.

–         I es pot saber per què si accedeixo al rebost des del jardí de ponent en puc obrir la porta d’esquerra a dreta i si ho faig des del vestíbul ho he de fer de dalt a baix?

–         Aquí et dono tota la raó: les subcontractes, ja se sap, t’ofereixen pressupostos ajustadets, però de vegades els operaris són una mica barroers i…

–         I aquest banc que has posat enmig del passadís? També l’hem demanat?

–         No. Això és cosa meva. Pensa que de vegades costa una mica acostumar-se a aquestes solucions constructives tan originals i innovadores i, creu-me, si més no al principi ho agraireu. I ja veuràs com la teva casa farà furor entre les amistats. Una obra com aquesta no la fa ni en Nouvel. És que ho té tot: ampli, assolellat, funcional i amb el gimnàs integrat. Una filigrana, senyor meu, una filigrana!

.

Aquest relat és la meva primera participació en el blog “Relats conjunts“. El segueixo des de fa un temps i m’ha fet dentetes. Si algú més s’hi anima, ja sap 😀

Anuncis

Ai, els titulars!

13 Mai 2013

Val a dir que intentar saber en quin món ens belluguem és una tasca farragosa perquè (en un món ideal) hauríem de contrastar diverses fonts per evitar una visió esbiaixada i mai de la vida limitar-nos al missatge de les lletres grosses i cridaneres dels titulars perquè ens pot dur a unes conclusions ben estranyes.

Per exemple: un noi de València a qui van operar el genoll i li van posar una pròtesi externa per a immobilitzar-li l’articulació, però que en no poder pagar-la, la hi van treure i la van reemplaçar per un guix. En uns mitjans subratllaven el fet que un treballador d’ortopèdia privada campés per un hospital públic, en d’altres comentaven el final feliç en rebre’n una de segona mà cedida per un veí, en d’altres en qüestionaven el surrealisme del procediment de tot plegat… però si fa o no fa tots deien el mateix fins que vaig arribar al titular “chachi”, gentilesa del Diario la República, d’Uruguai (agafeu-vos a la cadira): Le sacan rodilla por no poder pagar. AAAARRRGGGGHHH, no em direu que no us ve al cap aquesta imatge

(Sí, aquest és el cas d’un transplantat de cor sense targeta sanitària)

Tanmateix, deixeu-me fer d’advocada del diable i dir que reconec que alguna vegada (només alguna, eh!) amb el titular n’hi ha ben bé prou. Un exemple absolutament a l’atzar d’una notícia de l’altre dia al VilaWeb: Carlos Fabra: El New York Times me la porta fluixa. Confesso que ho vaig llegir per saber què deia el New York Times, perquè fa temps que tots intuïm que en aquest senyor tant se li enfot el mort com el qui el vetlla.

Per cert, aprofito per fer una crida que amb internet mai se sap. Senyor Fabra, de mare a pare: no sigui malparlat, home, que les criatures prenen exemple de les coses que veuen a casa i després l’Andreita ja sabem tots què va dient pel món (i no, en aquest cas entengui que no cola allò de dir: “Ui, això ho deu haver après al col·legi”).


El guionet (i no és l’argument d’un curtmetratge)

3 Mai 2013

Que llanci la primera pedra qui mai s’hagi quedat amb el bolígraf pengim-penjam entre els dits i maleint que tens una ortografia de nyigui-nyogui que qualsevol nap-buf d’avui en dia pot superar, en rumiar si cal escriure o no un guionet: sí, aquella enutjosa ratlleta que et fa dubtar vint-i-dues vegades al dia quan escrius nombres, enllaces pronoms febles, expresses paraules compostes i evidencia que tens una barrija-barreja de conceptes i un poti-poti d’idees que et porta a un cul-de-sac ortogràfic.

Aleshores, abans de perdre el nord i fins i tot el nord-est, vas a corre-cuita, fent ziga-zaga entre els mobles, per anar al prestatge on fa non-non el diccionari (abans-d’ahir em va passar a mi, no sé qui va ser el poca-solta que va posar una cadira enmig del pas perquè vaig estar leri-leri de caure) i fas la consulta pertinent. No hi ha més opcions per solucionar el dubte: o ataques a mata-degolla les pàgines del DIEC, o fas la gara-gara a algú perquè t’ho expliqui. És llavors quan pots apaivagar el rau-rau de la consciència en aclarir els dubtes, el cap et deixa de fer xup-xup i pots tornar xino-xano a les teves coses.

Ja em perdonareu aquest post tan baliga-balaga, però no és una inspiració sorgida del no-res, sinó que l’altre dia, mentre feia suca-mulla al cafè amb una vareta de KitKat esperant que el cafè deixés de fer xup-xup, vaig veure un rètol en la cafeteria de la feina, enganxat al costat del penja-robes, que era tota una provocació per a una mestretites busca-raons de soca-rel com jo. Amant entusiasta de les errades, va ser con trobar un erol d’esclata-sangs a Vall-de-roures, un prat de cama-secs a Mont-roig, un gira-sol gegant penjat d’un penya-segat, un pit-roig de color malva-rosa, en definitiva, una joia que aquell dimoni cara-xuclat, pèl-roig i barba-serrat que sempre està martellejant-me el cervell com un pica-soques em feia xiu-xiu a l’orella: Explica-ho, dona, explica-ho!

I és que si de guionets n’hi ha qui-sap-lo, d’errades per excés o per defecte encara n’hi ha més i perquè ho veieu, us deixo una imatge del rètol inspirador.

si-us-plau

Una intoxicació del (per cert obsolet) vist-i-plau? Una bronca encoberta DA-QUE-LLES-QUE-SIL-LA-BE-GES-A-VEU-RE-SI-QUE-DA-PROU-CLAR? Ah! Qui sap, qui sap. Apa, adéu-siau!