Bones festes!

Tinc un dubte (II)

Quan era menuda em feia por la foscor. Ho vaig superar. Després m’atemorien les aranyes. També ho tinc controlat. Fa un temps, ves qui m’ho havia de dir, vaig agafar pànic a les preposicions… i aquesta basarda encara em dura.

Per si de cas a algú altre se li arruga el melic cada vegada que rumia si cal (o no) escriure una preposició (o una altra), us transcric un altre trosset del llibre d’en Rudolf Ortega.

La a i el complement indirecte

La persecució de la preposició a davant de complement directe fa que, sovint, paguin justos per pecadors, i s’està estenent la tendència d’ometre aquesta preposició també davant de complement indirecte, cosa no solament incorrecta, sinó aberrant del tot. Podem sentir, per exemple, que José Montilla ha respost Artur Mas recordant-li el seu suport al PP, on el verb principal, respondre, té un ús intransitiu i Artur Mas és el complement indirecte. Tots els verbs que comportin una comunicació amb algú altre (dir, escriure, respondre, expressar, recordar…) demanaran algú que rebi el missatge, que haurà d’anar precedit per la preposició a. Així, direm que José Montilla ha respost a Artur Mas. I en conseqüència, si en fem la substitució pronominal, el que ens caldrà serà la forma li: José Montilla li ha respost.

Tinc un dubte

Potser no és el llibre que hom tindria a la seva tauleta de nit, però he de dir que a mi m’agrada molt. Explica, si fa o no fa, el mateix que els típics (i feixucs) manuals d’aquesta mena, però amb sentit de l’humor i això sempre ajuda molt.

Confio de no transgredir cap mena de llei de protecció de drets d’autor si us faig una petita transcripció del contingut:

Tots contra un!

Hi ha barbarismes que fins i tot fan riure d’inofensius que són, com assunto, per exemple. I n’hi ha d’altres que són extremadament mortífers, devastadors, són com les bombes de fragmentació que van llançar els Estats Units a l’Iraq; un cop llançat el projectil, l’explosiu es disgrega en una miríada de bombes més menudes que esclaten aquí, allà i més enllà.

El verb apretar és tota una bomba de fragmentació. Seria banal poder equiparar apretar amb una única forma correcta i fer pinya per eradicar-lo, ja que aquest verb té la “virtut” d’haver acabat suplint a una enorme multitud de formes, amb sentits diversos, que han estat finalment bandejades pel poderós barbarisme, que ha actuat com un depredador de tot el que se li ha posat al davant. Malauradament, ja no collem cargols ni premem botons; el cinturó no ens estreny i les sabates no ens vénen estretes; no serrem les dents per agafar coratge i els professors no exigeixen més als alumnes; abans arrencàvem a córrer, o apressàvem el pas, o forçàvem la marxa; ara el sol ja no pica com abans, i els polítics han deixat de tenir l’agenda atapeïda.

Curiós, oi? Tant com es fa servir aquesta paraula i resulta que ni tan sols és correcta (ai!).

AFI

M’han explicat un acudit, però si l’escric perd la gràcia perquè no es tracta d’una paraula polisèmica, sinó homòfona… ara que si es fan servir els símbols AFI… provem-ho? Va, sí, aquí el teniu:

– S’obre el [təló]

– Apareix en Millet

– Desapareix el [təló]

 

* Laura, tens tota la raó: jo veig els símbols des del meu ordinador, però si el bloc s’obre  des d’un altre amb una configuració diferent possiblement no es vegi bé. A veure, tradueixo: [te-vocal neutra-ela-o]

 

Il dolce far niente

De vegades el dispositiu nadalenc em fa sentir com el paio verd d’aquí al costat.

No obstant això, avui m’he deixat portar: neu al bloc i musiqueta dedicada a tots aquells a qui, com a mi, els han esguitarrat (ei, paraula del dialecte barceloní!) el no fer res amb el típic “Ja que tens pont, podriem aprofitar per fer dissabte, guarnir l’arbre, posar el pessebre, fer les compres…” Nooooooo!

Per sentir la cançó només cal clicar a sobre del nom de l’arxiu (Cris Juanico…). Triga una mica a carregar-se (si més no al meu juràsic-ordinador), però no hi fa res perquè com que els que tenim pont no tenim res a fer (ai!)