Lleugera dispersió

26 Octubre 2011

D’avui no passa. Com deia Picasso, la inspiració existeix, però quan ve t’ha de trobar treballant, així doncs, em poso davant del teclat i fins que no surti alguna cosa amb cara i ulls no m’aixeco de la cadira. Apa, a començar amb la pluja d’idees. Per cert, ara que plou trauré les plantes al balcó que es netejaran les fulles. Podria començar per donar la volta a un conte clàssic, tipus la cigala i la formiga, que això de les bestioles encaixa molt bé amb el meu perfil. Òndia, bestioles! Ara recordo que fa dos dies que els peixos no mengen; potser que facin un mos. Caram, pobres, com s’hi han abraonat; hauré de menjar cues de pansa. És un conte que sempre m’ha fet una mica de ràbia i així aprofito i poso les coses en el seu lloc, o si més no en el lloc que a mi em ve de gust. Ep, he dit panses? Que no se m’oblidi que aquesta tarda he de comprar els ingredients per fer els panellets que si no s’acabaran els pinyons del país i els altres no són tan gustosos. Ho apuntaré a la llista de la nevera.  A més a més, sempre va bé utilitzar una història que més o menys a tothom li sona. I què és això que sona? Ah, l’alarma de la rentadora, que ja ha acabat el programa. Vaig a estendre la roba en un pim-pam que si la deixo gaire estona queda massa arrugada i després costa de planxar. En la versió clàssica la formiga és treballadora, productiva i no pensa en altra cosa que en acaparar llavors per quan vingui el mal temps. Apa, i parlant de mal temps quin vent s’ha girat! Vaig a entrar les plantes un altre cop que si les tomba me les farà malbé (…) Ok, ja estan les plantes aixoplugades i el gran bassal d’aigua que m’han deixat enmig del menjador, fregat. Com a model d’ésser feineret i responsable està bé, però no puc deixar de pensar que d’alguna forma menysprea d’altres valors. Que potser un protagonista que només viu per acumular llavors no ens indica que és un materialista? Així doncs, la moral del conte ens diu que el model que cal seguir és el d’algú que centra la seva existència en el consumisme? Ai, i ara que dic model, acabo de recordar que he promès a la Susanna que aquest matí li passaria un model d’escrit de remissió i no ho he fet. Em connecto un momentet al correu de la feina i li faig arribar la plantilla de la carta que si no agafaré fama de despistada. La tecnologia és fantàstica: pots fer de secretària 24 hores al dia. Per on anava? Ah, sí! En contraposició, la “dolenta de la pel·lícula”: la cigala. El conte diu que és una irresponsable, una bala perduda, una gandula. Ep, que no se m’oblidi dur la gandula al traster que la temporada de platja s’ha ben acabat i aquí fa més nosa que goig. Ara mateix la deixo al costat de la porta per pujar-la-hi aquesta nit. I no podria ser que fos una artista, una cantant, una bohèmia? En quina mena de món viviríem si tothom fos formiga, si la creativitat, l’art i la bellesa generessin menyspreu? I justament això, menyspreu, és el que deuen sentir per mi les muses perquè gairebé és l’hora de fer el sopar i no he aconseguit escriure ni una ratlla amb cara i ulls. O això, o que darrerament em costa una miqueta concentrar-me… no sé… em sento lleugerament dispersa.

Tot seguit us deixo la primera gota de la pluja d’idees… i a sobre aquesta gota no és meva. No hi ha vergonya!

Anuncis

El llegir fa perdre l’escriure

16 Octubre 2011

A ca la Cuereta estem de festa: acaba de fer dos anys!

Podriem dir-li les mateixes coses que a una criatura: guaita que gran s’ha fet, com passa el temps, sembla mentida, si diries que era ahir que feia les primeres passetes i ara ja corre com una llebre… De les dentetes no en parlo perquè quan va néixer ja en tenia (sí, sí, ja sé que gasto un sarcasme da pa sucat amb oli, però el meu “bledisme” no dóna per a més) i de si és maco o no, tampoc no en dic res perquè a la mare de la criatura mai li has de preguntar una cosa així si no en vols comprometre l’objectivitat.

Qui ho hauria dit quan fa dos anys i mig algú em va dir “tinc un bloc” i vaig haver de contestar “Que tens un què?” Confessió: fins aleshores només sabia què era un bloc gràcies a que en la telenovel·la “Yo soy Bea” la protagonista en tenia un. Què voleu, les sobretaules d’estiu provoquen aquestes estranyes mutacions en els éssers més o menys racionals. I qui ho hauria dit quan fa dos anys el profe ens va instar a crear-ne un i vaig haver de contestar “Que jo he de fer un què?”

D’aleshores ençà, s’ha convertit en la meva joguina, una càmera des d’on fer fotos i des d’on mirar-les. M’agrada imaginar-m’ho així: objectius de càmeres apuntant a objectes que mai no hagués pensat mirar, fent zoom en detalls que se m’haurien passat per alt, obrint l’angle del pensament, mirant a través d’altres ulls. Fins i tot, de vegades les càmeres giren i apunten cap al fotògraf per mostrar-nos com ens assemblem tot i les diferències.

I tot i que el ritme d’entrades ha patit una considerable desacceleració (deu ser allò que diu el refrany del títol), he de reconèixer que em diverteixo tant penjant posts a casa meva com visitant i comentant a casa dels altres. Per tant, tot i que l’aniversari és de l’ocellet, el desig l’envio cap a tots vosaltres: Comentaristes, lectors i passavolants, MOLTES FELICITATS!!! 😀


Cuina per a negats: brownie de xocolata

1 Octubre 2011

Si mai goses provar receptes noves, si cada vegada que guises la teva família ha de trucar al 112, si tens la mateixa traça per planxar un ou que per fregir una corbata, si creus que no pots cuinar al bany maria perquè només tens plat de dutxa, si alguna vegada has fet arròs negre sense fer servir la tinta del calamar, si cada vegada que t’ofereixes a fer el dinar tothom t’espetega un “noooo, no et molestiiiisss!”, si, en definitiva, ets un negat en la cuina, aquesta és la teva recepta.

Ingredients: 5 ous, 200 g de sucre, 150 g de farina de rebosteria, 75 ml de nata líquida, 200 g de mantega, 200 g de xocolata i 12 g de llevat.

Preparació: D’entrada, cal fondre la xocolata amb la mantega i la nata (minut o minut i mig de microones és suficient) i reservar-ho en un recipient. En un altre, batrem els ous amb el sucre, després hi afegirem la farina remenada amb el llevat i per acabar la barreja de la xocolata fosa. Tot això ho ficarem en un motlle apte per al microones i ho courem quatre minuts més uns altres quatre minuts a màxima potència. Ho deixarem refredar en el micro. I ja està.

A partir d’aquí la imaginació és el límit: es pot menjar sense més afegits, es pot guarnir amb sucre glacé, es pot farcir amb melmelada, es pot decorar amb lacasitos, es pot afegir un grapadet de fruits secs a la massa abans de ficar-ho a coure, es pot banyar amb Cointreau, es pot farcir amb nata… valtros mateixos.

Nota per als usuaris habituals del 112: recordeu que dins del micro res de res d’elements metàl·lics, eh!

Nota  per als amants de les matemàtiques i la lògica: no em pregunteu per què 4 minuts més 4 minuts no és el mateix que 8 minuts. Misteris de la cuina; accepteu-ho com un dogma de fe (*) perquè us ho transmeto de la mateixa manera que m’ho han explicat a mi. Jo encara intento refer-me del dia en què algú em va intentar explicar per què la línia recta no és sempre el camí més curt entre dos punts.

(*) No dubteu ni per un moment que el proper dia li engego els vuit minuts seguits; necessito saber què passa, però tranquils que tindré el telèfon a prop 😉