Admiro aquells qui són capaços de vendre una nevera a un esquimal: la natura els ha dotat d’unes aptituds que per a mi són desconegudes. De fet, en tinc tan poca traça que allò que en diríem “ni regalat” en el meu cas és literal. I ho puc demostrar. Us transcric (amb alguna llicència d’autora) un trosset de conversa a la cafeteria de la feina relacionada amb un producte que tradicionalment es regala: el quefir.
– Per cert, tinc quefir amb escreix. Vols que te’n porti una mica? – Que tens què? – Quefir. No n’has sentit a parlar mai? – No – És una mena de iogurt, però amb millors propietats: regenera la flora intestinal, és desintoxicant i estimula les defenses naturals del cos. Al caucas se’n consumeix des de fa milers d’anys i viuen més que Matusalem. – I com funciona, això? – A la vista és com un trosset de coliflor toveta que es posa en un got amb llet. Ho deixes un o dos dies, coles la llet i te la prens. Si ho has deixat poc temps és laxant i si ho deixes més és astringent. – I té bon gust? – S’assembla força al iogurt, però més líquid i amb un gust força més… com dir-ho… agre. Això mateix: agre. – I per què? – Perquè els llevats i els bacteris del quefir fan fermentar la llet. Tu els deixes fer la feina i apa, bacteris coll avall! Quan et prens la llet, ja està mig païda. – Llevats? Bacteris? – Sí, dona, i creix sense parar; per això te n’ofereixo, perquè en la darrera setmana se m’ha fet el doble. El quefir és un producte viu. – Viu? – I tant. A banda dels fongs, està format per una comunitat de set bacteris diferents. A casa, afectuosament, del quefir en diem “el bitxo”. – El bitxo? – Imagina, tota aquella colònia de microorganismes fermentant la llet; fa soroll i tot! – Eh? – No, dona! És broma que no en fa pas de soroll. – Ah! – I digues, quan vols que te’n porti? – Eh… ets molt amable… però… bé… jo… ui, que tard se m’ha fet! Demà ens veiem, eh! Apa, adéu!
El que deia: ni regalat. I aquesta és la versió suau perquè en tinc d’altres que acaben amb un “Apa, Montse, que a tu t’agrada cada cosa!” o les més extremes que acaben amb un sonor “Eeeecss!”.
Vet aquí el motiu de la meva admiració: si a mi no m’accepten una cosa bona, sana i de franc, no entenc com s’ho fan els altres. Quin poder de convenciment ostenten els venedors de pisos sobrevalorats, els polítics que, tot i riure’s dels votants, surten reelegits o els venedors de fum (ai, em sembla que m’he repetit). Començo a pensar que un excés de sinceritat no és bo per a segons el què.
Ah, us deixo una foto del “bitxo”. No el trobeu bufó?
Publicat per Montse 
Montsellado's BloG 