El diari de (5 de 5)

24 Novembre 2012

El dietari jugava amb mi i jugava brut. Em mostrava un futur prou clar perquè resultés inquietant, però massa imprecís com per poder-lo esquivar. No entenia la utilitat de tot plegat. Que potser aquells fulls burletes m’estaven insinuant que només era un titella en mans del destí, que no era jo qui controlava què hi havia de bo i de dolent en ma vida? O potser era el diari qui capriciosament marcava l’esdevenir? Fins i tot, qui sap si llegir-hi què havia de passar m’impulsava inconscientment a fer-ho possible?

No podia respondre aquell allau d’interrogants pertorbadors, però  sí que tenia ben clara una cosa: me n’havia de desempallegar. Allò no podia seguir així; des que el vaig trobar només vivia per desxifrar aquelles informacions velades que insinuaven què passaria l’endemà però no deien com. Aquell maleït llibre m’havia robat el present i m’estava prenent la il·lusió del futur.

Impossible desar-lo perquè sabia que la temptació de tornar-lo a obrir-lo seria massa forta, ni tampoc no el podia destruir perquè, carregada de raonable superstició, em podia imaginar devorada per les flames mentre els fulls cremaven en la foguera. Per tant, vaig fer l’única cosa raonable: posar-lo dins d’un sobre sense remitent, inventar-me un nom, escriure una adreça a l’atzar i enviar-lo per correu. Mai arribaria enlloc. Mai em tornaria a les mans.

Tanmateix, en arribar davant la bústia rodona i groga em vaig deturar carregada de dubtes. I si m’estava precipitant? Potser li havia de donar una altra oportunitat, potser amb el temps seria capaç d’entendre’n millor les pistes, potser perdia una ocasió excecpcional, potser…

Vaig veure de cua d’ull la Maria que em saludava des de l’altra vorera. -Ei, demà anem a fer un tomb amb la barca. T’hi apuntes? L’irresistible impuls d’obrir novament el dietari per veure què en deia em va acabar de decidir. Els dits es van afluixar i van deixar que el sobre llisqués suaument pel forat de la bústia cap al no-res. Mentre veia com l’engolia, no vaig poder evitar sentir una estranya barreja de tristesa i alliberament.

Per cert, aneu amb compte si mai rebeu un paquet sense remitent i a dins hi ha un antic diari amb coberta de pell i lletres daurades. El subconscient ens juga males passades i, ara que hi penso, no podria jurar si el nom l’he inventat del tot.

Anuncis

El diari de (4 de 5)

23 Novembre 2012

El dia abans de la vaga, com cada matí, vaig obrir el dietari ansiosament. Hi explicava que havia anat a urgències perquè em curessin un trau al cap, que tenia el cos masegat i que havia sortit de l’hospital amb divuit punts i dopada amb un carregament d’analgèsics.

Ja ho tenia: allò era un advertiment! Per fi tot semblava encaixar. El diari, per força, havia de ser l’obra d’un esperit protector que m’avisava dels perills per poder-los evitar. De ben segur que si l’endemà sortia al carrer em veuria implicada en algun merder entre els manifestants i els antiavalots i a mi m’hi enganxarien enmig, per tant vaig decidir quedar-me a casa tot el dia i així evitar prendre mal.

Potser la culpa va ser la mania que tinc de llegir mentre camino, potser va ser que els nens tenen el vici de deixar les joguines escampades per terra o potser la sorpresa en llegir quins serien els esdeveniments del dia següent. El cas és que el dia de la vaga, de bon matí, acabada de llevar, mig adormida i capficada, no vaig veure el patinet: relliscar-hi i rodolar escales avall tot va ser una. No cal dir que, tot i no haver-me trencat cap os, vaig necessitar una dotzena i mitja de punts de sutura i un Nolotil cada sis hores.


El diari de (3 de 5)

22 Novembre 2012

Em vaig quedar bocabadada. No entenia com s’ho podia haver fet en Ramon per arrencar els fulls del dia anterior i escriure la nova predicció ni tampoc com podia haver calculat que prendria mal. Però no. No podia ser. Mon cosí podia ser un ximplet, però mai de la vida sabotejaria una cadira perquè en caigués. Per força hi havia d’haver una altra explicació. Havia de ser una altra cosa.

A partir d’aquell dia vaig viure enganxada al dietari. No el deixava ni de dia ni de nit per assegurar-me que ningú no el pogués manipular. Si algú em preguntava què era o me’l demanava per donar-li un cop d’ull contestava de mala manera i em mostrava irritada i nerviosa. No podia permetre que algú el llegís.

Tot sovint l’obria per descobrir-hi canvis, per veure-hi empremtes, per endevinar-ne la trampa, per comptar-ne els fulls; però sempre hi havia les mateixes 60 planes i cada matí, indefectiblement, amb la meva cal·ligrafia i una tinta esvaïda hi havia escrit l’esdevenir de dia següent.  Si allò era obra dels deus o dels dimonis, no ho aconseguia esbrinar. L’únic que sabia del cert és que sempre, sempre, l’encertava. I això m’obsessionava.


El diari de (2 de 5)

21 Novembre 2012

L’endemà va nevar, en Miquel va esmicolar un vidre de l’hivernacle i la tieta va arribar carregada de regals. Tanmateix, no em vaig deixar ensarronar; allò havia de ser obra d’en Ramon que sempre estava barrinant històries per empipar-me. Ben mirat, el pronòstic no era tan difícil: per la ràdio havien anunciat el canvi de temps, la tieta bé devia haver avisat a algú perquè l’anés a buscar a l’estació i no hi havia res de tan fàcil com conxorxar-se amb el nano per ordir una broma. Pel que fa a la lletra, no era gaire complicada de copiar i, de fet, la idea de buscar els àlbums antics va ser d’en Ramon. Així doncs, vaig decidir fer veure que no havia vist el dietari: el desaria i no en diria res a ningú. No em venia de gust servir de diversió a aquell ganàpia.

L’altell de l’armari encastat de la meva habitació em va semblar un bon amagatall. Hi vaig apropar una cadira vella i corcada per pujar-m’hi i guardar-hi el dietari. Llàstima que no em vaig fixar prou en com n’era de vella i corcada perquè va cedir estrepitosament de seguida que hi vaig apuntalar un peu. La broma em va costar una esgarrinxada d’un pam i una fota reblincada de turmell que va necessitar un embenatge fins el genoll i una setmana de repòs. Ara bé, el pitjor no va ser això. El que em va trasbalsar més va ser veure el diari que, en caure a terra, va quedar obert per la primera pàgina. Amb lletra entenedora, menuda, lleugerament inclinada cap a la dreta i els punts de les is ben cargoladets, s’hi llegia l’anotació d’un sol dia, el de demà, i explicava com n’era avorrit passar el dia asseguda al sofà fent repòs amb una cama embenada.


El diari de (1 de 5)

20 Novembre 2012

El vaig trobar per pura casualitat -o, si més no, això pensava- el dia que vaig pujar a les golfes per buscar una antiga col·lecció de cromos. Era en el fons d’un bagul empolsinat i tacat de rovell. No m’hi hauria fixat si no fos pel suau centelleig de les lletres daurades: El meu diari. L’ànima tafanera em va fer un bot d’alegria: que potser havia trobat les confidències d’algun avantpassat? Vaig seure a terra i amb certa precipitació vaig desembolicar aquell llibre de fulles groguenques. El que hi vaig veure em va deixar sense alè.

La lletra era entenedora, menuda, lleugerament inclinada cap a la dreta i el punt a sobre de cada i descrivia un curiós cargolet. Escrit amb tinta descolorida s’hi llegien amb profusió de detalls els esdeveniments del dia: havia caigut la primera nevada de l’hivern, en Miquel havia trencat un vidre d’un xut mal calculat i la tieta Marta havia arribat a la casa pairal, per sorpresa, per celebrar les festes nadalenques amb tota la família. Després d’aquelles notes no hi havia escrit res més. Era el diari d’un sol dia, concretament el de la data de demà i estava escrit amb una cal·ligrafia inconfusible: la meva.

PS: Des del mes de maig que no se m’acudia cap conte (al setembre en vaig penjar un, però fins a cert punt era manllevat), així doncs, espero que em perdoneu que el publiqui de mica en mica; vaig tan escassa d’imaginació que he d’estirar els recursos. Això sí: demà mateix hi haurà la segona part.


Marxa del Garraf 2012 (G21)

13 Novembre 2012

A les 6 del matí, des del llit, vaig sentir el coet que anunciava el començament de la G45. Dues hores més i encendrien el “nostre”, el de la G21, i les ganes que en tenia ja no em van deixar dormir més.

Cada any -i amb aquest ja en són 18- la Unió Muntanyenca Eramprunyà organitza la marxa del Garraf amb dues modalitats: una de 45 quilòmetres pels més valents i una altra de 21 pels que també són valents (ho dic perquè hi ha qui la fa corrent i ja us avanço que no és un traçat senzill). Enguany ens hi hem apuntat els quatre de casa, però amb expectatives diferents: dos amb ganes d’aconseguir fer un bon temps i dos amb l’esperança d’acabar-la. I ens n’hem sortit.

Aquest és el plànol perquè us feu càrrec del recorregut i del perfil del desnivell:

Em confesso sedentària profunda. De fet, tret que algun dia navegar per internet es consideri esport nàutic no tinc res a pelar, però això no implica que no em deixi engrescar a fer aquestes coses. L’ambient que es crea és molt maco, l’organització és impecable, el recorregut paga molt la pena i, encara que l’endemà senti cruiximent en músculs que ni sabia que existissin, la de 21 km és una fita assolible fins i tot per als més addictes als ascensors.

El traçat inicial té una cosa bona: el camí és molt ample, per tant, sense que es produeixin embussos, en qüestió de dos quilòmetres el grup ja s’ha dividit de forma natural entre els capdavanters que fan la cursa del Garraf, els del mig que fan la marxa del Garraf i els de cua que fem “la passejada del Garraf”. Amb tot, he de dir que d’entre els qui no ens atabalem hi ha gent en prou bona forma perquè mentre fèiem una de les pujades més dures i jo concentrava tot l’esforç en el fet de respirar i arribar al cim (per recuperar l’alè i les ganes de viure) sentia al darrere dues mestresses xerrant com si no res sobre quin era el millor dia de la setmana per fer la bugada ara que hi ha tanta humitat. Quines cracks!

En arribar al primer avituallament, a 10 Km de la sortida, i després de prendre el cacaolat amb dònut més reconfortant de ma vida, ja es pot dir que el més dur s’ha acabat. Des d’allà, pujar fins a la Morella és un pim-pam i la vista que ofereix  fa oblidar el cansament a qui en té. En aquell punt et veus envoltat per un tapís de carrasques i margallons espurnejat per roques calcàries quasi blanques esculpides de formes impossibles per l’aigua i el temps. És una atalaia perfecta per avistar des del castell de l’Eramprunyà fins al Tibidabo i, els dies clars, les muntanyes de Montserrat, mentre que per l’altra banda s’obre el mar retallat entre els turons. Tanmateix, els núvols que es dibuixaven mar endins mostraven un vel inconfusible que aconsellava deixar de delectar-nos de la contemplació i afanyar-nos abans no ens enxampés la pluja.

Un cop assolit el cim de la Morella, el recorregut de les dues marxes es troba de nou. Així doncs, mentre els prudents passejants baixen pels corriols intentant no prendre mal, se senten per darrere com venen els marxants de la 45 saltant de pedra en pedra com si fossin les boles d’un ping ball (no són d’eixe món!). La prudència i l’empatia fa que en els traçats més estrets es cedeixi el pas als que venen corrent perquè imagino que et tallin el rotllo mentre baixes com una bala ha de ser una mica empipador (m’ho imagino… no ho he experimentat mai).

Total, que entre els “guaita quin goig fan les cireres de pastor”, els “fixa’t quina olor de farigola” i els “mira, si ja estem prop del castell”, arribes de nou al punt de sortida; alguns amb una mitjana de 10,4 Km/h (ja he dit que no eren d’eixe món) i d’altres una micona més a poc a poc… posem que a 3,2 Km/h (també he dit alguna cosa sobre el meu sedentarisme, oi?). Ep, però estem molt engrescats: l’any que ve ja poden comptar novament amb tots quatre i amb les ganes de superar-nos. Si més no, la propera vegada no sortiré de “passejanta” i esmicolaré la marca d’enguany. Total, trigar menys de sis hores i mitja no m’hauria de costar gaire, oi? 😉


Ensinistrament

6 Novembre 2012

L’Elvis, la petita i peluda mascota dels nens, ha hagut de canviar de residència per culpa de la davallada de la temperatura. El balcó és un lloc massa inhòspit  en aquesta època de l’any, per tant hem decidit de refugiar-lo en la galeria. Veure’s envoltat de sabates i roba bruta no és tan bucòlic com estar-ho de geranis i ficus, però és molt més confortable i -oh, meravella!- és al costat de la cuina.

Els animalons que se saben molt avall en la cadena tròfica són de naturalesa summament tímida, més que res per coherència amb les probabilitats que tenen de convertir-se en l’esmorzar d’altri. És per això que em vaig proposar de fer alguna cosa per minvar el pànic que sentia el pobre conill porquí en veure’s en un ambient estrany, i no conec un camí més directe per guanyar la confiança que l’estómac. Així doncs, perquè se senti de gust en el nou entorn, cada anada i vinguda davant la poruga bestiola va acompanyada d’alguna llaminadura. Si surto a posar una rentadora, li dono un trosset de pebrot; si vaig a estendre la roba, li ofereixo un bocí de poma; si trec a airejar les espardenyes, li regalo unes fulles de canonges; si recullo la bossa de les escombraries, el premio amb un rosegó de pa.

Podria dir que a hores d’ara ja el tinc absolutament domesticat i el faig menjar del palmell com si no res, però tinc un dubte raonable pel que fa a qui ha ensinistrat a qui: resulta que cada vegada que obro la porta de la galeria, es llença frisós cap als barrots de la gàbia i els rosega amb entusiasme per demanar la seva llaminadura i si l’he oblidada -ai, pobrissó!- reculo immediatament per buscar alguna cosa del seu grat.

Em fa dubtar. La veritat és que no sé qui fa el paper de gos de Paulov i no sabria dir si a ell li venen saliveres en sentir la porta o jo vaig a la nevera en veure’l gastronòmicament excitat. De la mateixa manera que sempre he dubtat de si el gossos que es planten davant de la porta amb la corretja entre les dents estan ben ensenyats o si són els amos els qui corren davant la carona de “vinga, home, afanya’t que m’ho faig a sobre!”. I què me’n dieu dels gats? Qui pot disputar el millor racó del sofà a algú que ronca amb una satisfacció tan profunda?

Tot pot ser que els murris peludets amb ulls innocents tinguin una percepció extrasensorial per tenir ben calat el personal i intueixin qui té el perfil de bleda incapaç de distingir si té una mascota o la mascota el té a ell. No ho sé. En el meu cas ho deixaré en empat. Tanmateix no em sento estranya: sé que els qui ens deixem seduir per una mirada tendra som un petit exèrcit. O no?