Era la peça més inútil i alhora la més valuosa de la meva col·lecció. Encara recordo com si fos ahir el dia que l’avi, pràcticament amb l’últim sospir, em va donar aquella llàntia barroca i absurdament pesada. “Tens un tresor a les mans” em va dir amb veu tremolosa mentre em donava aquell estri de dubtós bon gust.
Cursava tercer de Belles arts i ningú no creia en mi: els professors no entenien les meves escultures i a casa no feien altra cosa que repetir-me que deixés de perdre el temps i que comencés a fer alguna cosa de profit. Em sentia tan decebut que estava a punt d’abandonar, però aquell gest, aquelles paraules plenes de fe, van ser per a mi l’espurna que va encendre la motivació que necessitava.
L’inici de la carrera artística va ser dur, però les penúries d’aquella època em van forjar el caràcter i l’obra. Vaig esculpir peces plenes d’angoixa i de força; el batec de la passió parlava per les meves mans i es reflectia en cada aresta de les figures. De mica en mica em vaig obrir camí en aquest món tan difícil i finalment les meves escultures s’exposaven en les galeries més prestigioses d’arreu del món i tot gràcies a la mostra de suport de l’avi.
Va ser aleshores quan va patir l’accident. M’estava instal·lant en un dels més luxosos àtics de NY i, com sempre, buscava un lloc d’honor per a la llàntia. La vaig deixar a sobre del relleix de la llar de foc, però amb tan mala fortuna que va relliscar i va caure estrepitosament a terra (maleïts dissenys minimalistes!). La vaig recollir amb cura; només s’havia escrostonat una mica. La pintura que havia saltat va deixar al descobert el metall de què estava feta: un inconfusible i meravellós daurat.
Per uns moments no vaig saber què pensar. Les paraules de l’avi van prendre un nou sentit: quan va dir allò del tresor, no es referia al meu talent, sinó al sis quilos d’or massís que em dipositava a les mans. A mi, al nét més somiatruites, al que tothom pronosticava un futur ben negre. No, ell no creia que fos capaç de crear art i per això em donava allò: perquè no passés gana.
De gana, n’havia passat força mentre perseguia el meu somni, però sé que si hagués tingut una vida fàcil la meva obra no hauria estat la mateixa. Qui sap si fins i tot hauria renunciat a emprendre aquesta aventura i a voler-me menjar el món. Tot havia estat possible gràcies a un acte de fe que mai no havia existit; d’un petit error havia nascut un gran encert, tot i que no sabria dir si no el vaig entendre bé o vaig sentir allò que volia escoltar. Mentre creixia el meu desconcert, vaig fer l’única cosa que podia en un moment així: esclatar a riure.
… el meu cotxe no té sostre…
Publicat per Montse 
Montsellado's BloG 
