Relativitat

28 Mai 2013

–         A veure si ens entenem -va dir amb una expressió a mig camí entre l’estupor i la resignació-. Em dius que aquesta és la casa que volíem que fessis?

–         Efectivament.

–         I em vols fer creure que els plànols que ens vas ensenyar pertanyen a aquesta… aquesta… a això?

–         I tant. Només els ajustos clàssics: petites modificacions pels desnivells naturals del terreny, el que vosaltres m’heu fet canviar a darrera hora…

–         I nosaltres hem demanat això?

–         Fil per randa.

–         Volíem la cuina a la planta baixa i ens l’has posada al soterrani.

–         No si hi accedeixes des de l’habitació dels nens; aleshores podràs comprovar que només has de baixar un nivell.

–         I l’estudi, no havíem quedat que aniria a la primera planta?

–         Efectivament, si hi vas des del cantó de ponent del jardí, has de pujar una planta. Ara bé, la teva dona el volia més lluny de la cuina, així doncs si hi vas des del cantó de llevant, aleshores la planta l’has de baixar i tots contents.

–         I com és que he de pujar dues plantes per anar a l’habitació de matrimoni?

–         És relatiu: si t’ho mires des de la cuina en son dues, però des del menjador només una.

–         I això per què?

–         La Marta em va dir que era condició sine qua non que estigués al mateix nivell que l’habitació dels nens.

–         Però si per anar d’una habitació a l’altra hem de pujar i baixar cinc trams d’escala!

–         Bé, d’aquest detall no n’havíem parlat pas.

–         I es pot saber per què si accedeixo al rebost des del jardí de ponent en puc obrir la porta d’esquerra a dreta i si ho faig des del vestíbul ho he de fer de dalt a baix?

–         Aquí et dono tota la raó: les subcontractes, ja se sap, t’ofereixen pressupostos ajustadets, però de vegades els operaris són una mica barroers i…

–         I aquest banc que has posat enmig del passadís? També l’hem demanat?

–         No. Això és cosa meva. Pensa que de vegades costa una mica acostumar-se a aquestes solucions constructives tan originals i innovadores i, creu-me, si més no al principi ho agraireu. I ja veuràs com la teva casa farà furor entre les amistats. Una obra com aquesta no la fa ni en Nouvel. És que ho té tot: ampli, assolellat, funcional i amb el gimnàs integrat. Una filigrana, senyor meu, una filigrana!

.

Aquest relat és la meva primera participació en el blog “Relats conjunts“. El segueixo des de fa un temps i m’ha fet dentetes. Si algú més s’hi anima, ja sap 😀


El guionet (i no és l’argument d’un curtmetratge)

3 Mai 2013

Que llanci la primera pedra qui mai s’hagi quedat amb el bolígraf pengim-penjam entre els dits i maleint que tens una ortografia de nyigui-nyogui que qualsevol nap-buf d’avui en dia pot superar, en rumiar si cal escriure o no un guionet: sí, aquella enutjosa ratlleta que et fa dubtar vint-i-dues vegades al dia quan escrius nombres, enllaces pronoms febles, expresses paraules compostes i evidencia que tens una barrija-barreja de conceptes i un poti-poti d’idees que et porta a un cul-de-sac ortogràfic.

Aleshores, abans de perdre el nord i fins i tot el nord-est, vas a corre-cuita, fent ziga-zaga entre els mobles, per anar al prestatge on fa non-non el diccionari (abans-d’ahir em va passar a mi, no sé qui va ser el poca-solta que va posar una cadira enmig del pas perquè vaig estar leri-leri de caure) i fas la consulta pertinent. No hi ha més opcions per solucionar el dubte: o ataques a mata-degolla les pàgines del DIEC, o fas la gara-gara a algú perquè t’ho expliqui. És llavors quan pots apaivagar el rau-rau de la consciència en aclarir els dubtes, el cap et deixa de fer xup-xup i pots tornar xino-xano a les teves coses.

Ja em perdonareu aquest post tan baliga-balaga, però no és una inspiració sorgida del no-res, sinó que l’altre dia, mentre feia suca-mulla al cafè amb una vareta de KitKat esperant que el cafè deixés de fer xup-xup, vaig veure un rètol en la cafeteria de la feina, enganxat al costat del penja-robes, que era tota una provocació per a una mestretites busca-raons de soca-rel com jo. Amant entusiasta de les errades, va ser con trobar un erol d’esclata-sangs a Vall-de-roures, un prat de cama-secs a Mont-roig, un gira-sol gegant penjat d’un penya-segat, un pit-roig de color malva-rosa, en definitiva, una joia que aquell dimoni cara-xuclat, pèl-roig i barba-serrat que sempre està martellejant-me el cervell com un pica-soques em feia xiu-xiu a l’orella: Explica-ho, dona, explica-ho!

I és que si de guionets n’hi ha qui-sap-lo, d’errades per excés o per defecte encara n’hi ha més i perquè ho veieu, us deixo una imatge del rètol inspirador.

si-us-plau

Una intoxicació del (per cert obsolet) vist-i-plau? Una bronca encoberta DA-QUE-LLES-QUE-SIL-LA-BE-GES-A-VEU-RE-SI-QUE-DA-PROU-CLAR? Ah! Qui sap, qui sap. Apa, adéu-siau!


El meu poble: Gavà a vista d’ocell

3 Mai 2011

Quan era menuda i al col·le em manaven fer una redacció ho passava fatal i si el tema era lliure ja em podia morir. No sabia com començar-la, quan la començava no sabia com acabar-la i, ara que hi penso, no estic gaire segura que em donessin pistes de com sortir-me’n. En tot cas, em va crear un rebuig total a escriure que em va durar fins fa dos anys i mig (déu n’hi do).

Ara que -més o menys- ja he superat la fobia a escriure i amb l’esperança de no crear-vos-en a llegir-me us transcric un petit relat o conte o alguna cosa que vaig presentar l’altre dia en un concurs. El tema a desenvolupar era un microrelat ambientat a Gavà i després de meditar si el que havia escrit es podia considerar o no un text d’aquest tipus (de fet, és una microconversa) el vaig enviar sabent perfectament que no era el text guanyador, però que era el que em venia de gust escriure.

Així doncs, i tot esperant que l’any que ve es torni a convocar i a mi m’agafi més forta d’ambició i/o d’inspiració, us presento el meu poble vist des d’uns ulls molt i molt innocents. Què voleu que us digui: trobo el món tan summament complicat que de tant en tant necessito pensar coses simples. És molt naïf, però espero que us agradi (si més no, més que al jurat hahaha! 😀 )

A VISTA D’OCELL
– Bon dia, oreneta, on vas tan atrafegada? -va preguntar el garrofer a l’ocell.
– És que necessito fang per construir un niu; el faré sota la teulada d’una casa del poble d’aquí al costat.
– I com es diu aquest poble?
– No ho sé, però si t’explico com és potser en podràs endevinar el nom.
– D’acord, m’agrada jugar a les endevinalles; som-hi!
– El poble d’on vinc toca el mar i puja fins a la muntanya; primer comença planer, molt planer, puja una micona allà on viu la gent i després encara més fins a uns cims plens de margallons, pins i ginesta. També hi ha matolls de fulles dures i punxegudes que fan glans; de lluny no ho sembla pas que punxin tant.
– És que de lluny tot sembla més fàcil. I què més hi ha en aquest poble?
– Arreu hi ha molts arbres com tu. També hi ha les runes d’un castell fet amb pedra vermellosa. Una olivera em va explicar que per allí hi varen passar comtes, cavallers i fins i tot un poeta. També diuen que servia per vigilar. De vegades venien pirates.
– Pirates?
– Sí, pirates! Tinc un amic talp que l’altre dia, en fer un forat en un camp de pastanagues, va ensopegar una moneda molt antiga i un amic seu va trobar les restes d’un vaixell soterrat. Em va fer gràcia perquè mentre m’ho deia jo vaig mirar cap al cel i vaig veure-hi línies primes i blanques dibuixades pels avions.
– I quina gràcia té això?
– Doncs que vaig pensar que sota les potes tenia mitjans de transport molt i molt antics i que sobre el cap d’altres molt i molt moderns.
– Sí, té gràcia. I a banda de les pastanagues, què més hi ha?
– La terra és del color de la sorra i com que és molt suau hi planten espàrrecs. Ah, i també hi ha tomàquets, carbasses, cebes, cols, enciams…
– I la gent?
– Oh, estan tots tocats de l’ala. L’altre dia, va anar un munt de gent a la rambla i mentre uns anaven disfressats de mussol, de llangardaix gegant i de tot d’animals terribles que treien foc pels queixals, d’altres s’apallissaven de valent amb bastons. Sort que no tenien gaire punteria i ningú no va prendre mal amb les garrotades.
– Hahaha! Em fas riure, oreneta. El que tu vas veure va ser la gent de festa major fent un correfoc i un ball de bastons. A veure, pensem: mar, plana, muntanya, margallons, garrofers, castell rogenc, espàrrecs i de ben segur que vas veure a la rambla en Brumot, l’Anguila, en Mussolet i la Cuca. Ja ho tinc! Oreneta, tu vens de Gavà!


Vatua la dieta!

22 Abril 2010

Tinc la grip. Fa dos dies que arrossego la meva autocompassió del llit al sofà i del sofà al llit. El quadre clínic és complet: inapetència total, ulls de peix bullit i descens en la cadena evolutiva (d’homo erectus a homo geperudus i d’homo sapiens a homo enze). Decideixo fer una mínima activitat intel·lectual. Obro el diari digital i dono un cop d’ull als titulars. Em crida l’atenció un que parla de la cimera alternativa sobre el canvi climàtic a Bolívia. L’obro. El llegeixo. No entenc res. Sospito que la febre no em deixa pensar amb claredat. En transcric un trosset:

Molts es preguntaven si es tractava només d’una broma, però les desconcertants teories del president bolivià, Evo Morales, sobre els perills dels aliments hormonats ressonen amb estrèpit. «El pollastre que mengem està carregat d’hormones femenines, per això quan els homes mengen aquest pollastre tenen desviacions en el seu ésser com a home», va dir. I no només això: «La calvície, que sembla normal, és una malaltia a Europa. Gairebé tothom és calb, i això és per les coses que mengen, mentre que als pobles indígenes no hi ha calbs, perquè mengem altres coses»

Dieta mediterrània?, no, on vas a parar, és molt millor la dieta indígena. Poca broma. Penseu que si no mengeu correctament de ben segur tindreu una sèrie d’efectes col·laterals: obesitat, hipertensió, diabetis, homosexualitat i calvície. No em feu cas. És la febre. Desvariejo… o potser no sóc jo qui ha perdut l’oremus.


Casal greg(orià)

19 Abril 2010

La ignorància ens fa ser molt agosarats. Jo en sóc una mostra. Per a algú que llegeix les partitures a la velocitat que llegeix textos un nen de P4 (ja sabeu, allò de la “p” amb la “a”, pa; la “m” amb la “e”, me…) no està gens malament el repte: d’aquí a dos mesos he de saber cantar tota una missa  (Deus, creator omnium polique rector, vestiens diem decoro lumine…). Vet aquí que, per poder memoritzar-les tal com feien els avis del casal rock, he hagut d’esborrar les meves musiquetes de l’ mp3 per deixar pas a salms, antífones, càntics i parenostres. És curiós, però tinc la sensació que ara camino pel carrer més a poc a poc.

Us explico de què va tot plegat per si us interessa: el 12 de juny, amb motiu del cinc-cents aniversari del trasllat de la Mare de Déu de Bruguers al Sitjar (de fet 501, però després de cinc segles no vé d’aquí, oi?) se celebra una missa de vespres a l’ermita de Bruguers. Cantarà el cor de cant gregorià de Gavà… i una cantaire escadussera que a hores d’ara encara intenta esbrinar com ha anat tot plegat. No sé si hi ha cap aficionat al cant gregorià (no ens enganyem, no és una música que arrossegui masses), però aquest acte fa bona pinta. Si us ve de gust, hi esteu convidats.

No sóc una menjacapellans, però tampoc una fidel devota. Confesso, però que hi ha coses que em commouen: algunes esglésies (no totes), el soroll de les campanes (Montserrat a les 12 en punt -uau!-), l’olor i el caliu dels ciris encesos (si us plau, que ningú em recordi l’etimologia d’espelma… intento oblidar-la i tenir present que avui en dia es fan de parafina, eh, de pa-ra-fi-na!) i, qui ho havia de dir, la música sacra. Aquesta vegada no us deixo en el box cap salm representatiu del post; ben al contrari hi penjo una cançó de les que duia a l’mp3 i que temporalment he aparcat. De totes formes, ara em ve al cap la pel·lícula Sister act. Encara hauré de proposar al director un petit canvi en el programa…


M’estressa fer de mestressa

15 Abril 2010

Abans de començar, perdoneu el joc de paraules tan poca-solta del títol, però és que em sento així. Sembla una bestiesa, i no nego que probablement ho sigui, però anar a comprar tot sovint em posa nerviosa. No em neguiteja fer cua per passar per caixa ni tampoc els malabarismes que cal fer per dur tot el material cap a casa (sóc una màquina jugant al tetris i aquesta habilitat es nota a l’hora d’optimitzar cada minúscul racó del carro). Allò que de fet em posa malalta és haver de triar. Imagino que les estratègies de mercat deuen aconsellar diversificar al màxim els productes per trobar el seu grup de consumidors, però a mi aquesta allau em supera.

Per exemple: vull llet. Els prestatges són immensos i la tria és penosa. Quin tipus agafo? Homogeneitzada, pasteuritzada, sencera, semi, desnatada, amb calci, amb vitamines A D i E, amb omega 3, amb àcid fòlic, amb gelea reial, amb fibra, amb cereals, (però què mengen les vaques?), de soja, d’ametlles, de cabra… 

Un altre exemple: vull xampú. La tria hauria de ser fàcil, oi? Doncs no. Cal decidir si vols que el cabell et quedi voluminós, suau, brillant, sense caspa, sense greix, amb les puntes sanes, amb les arrels fortes, els rínxols ben marcats, vitaminats o amb el reflex que fa el sol de la tardor a dos quarts de vuit del vespre. I tu penses: i no en podria trobar un que ho tingui tot alhora?

I, per acabar, allò que més em va sorprendre (una mena de “Brutus, fill meu, tu també?”): vull sal, sí sal, aquella cosa blanca i simple que es posa al menjar perquè no quedi insípid. Però qui vol conformar-se a salar els aliments quan pots tenir al teu abast tota la taula periòdica dels elements?


Ho tens al pap… però no al sac

9 Abril 2010

Us heu sentit mai així? Aquella sensació que tens alguna cosa ben clara dintre teu, però ets maldestre i barroer i quan intentes expressar-ho… cagada pastoreta.

A mi em passa contínuament. Temps enrere, quan estudiava francès a l’escola, llegia algun text i dins del meu cervell les paraules sonaven com si les pronunciés el propi Jacques Brell; ara bé, de seguida que els mots maldaven per fer-se camí entre les cordes vocals no conseguien fer altra cosa que un reguitzell de sons estranys que sortien de les profunditats de la gola. Totes les vegades que he intentat flirtejar amb la pintura he visualitzat una imatge bella i he dibuixat un bunyol que només mereixeria un “progressa adequadament” (sempre que l’autor tingués menys de 10 anys). Ja no parlem de la música, aquelles melodies que quan intento cantar deixen de merèixer el nom de música; tanmateix, si algú em sent, puc excusar-me i dir que l’escalfador d’aigua no funciona prou bé i que les dutxes d’aigua freda em fan fer uns galls terribles.

Hi ha un desajust exasperant entre el que hi ha a dins i el que surt a fora. Però l’únic talent que enyoro de debó és el de la paraula: dir el mot precís en el moment exacte, assertiu, oportú, valent. Seria meravellós no haver de tenir mai la sensació d’haver ficat els peus a la galleda. Mai dir, o escriure, una paraula desencertada (i fins i tot desafortunada) de la qual te’n penedeixis més tard perquè no era allò que realment volies expressar. Si mai trobo la llàntia de l’Al·ladí tinc ben clar què li demanaré (i no serà la grossa de Nadal, malpensats!… bé, tret que el geni em concedís més d’un desig, i és clar).