A Betlem! (6)

Era una nit tranquil·la i serena amb el cel farcit d’espurnes argentades. Es respirava pau en tots els racons i ni la brisa nocturna gosava fer tremolar les fulles dels pollancres que l’aigua del riu acaronava dolçament. Les ovelles remugaven mandroses en l’estable mentre els gossos s’arraulien entre la palla. L’estel guiava lentament les passes dels reis, pagesos i pastors que embadalits s’apropaven a la cova per veure l’infant diví.

Però tot d’una el pànic s’apoderà dels humils vilatans: aparegué un terrible i perillós monstre pelut que es va abraonar a sobre d’una pobra pagesa i que…

.

(Eing? Un monstre?)

.

NEEEEEENS, TRAIEU IM-ME-DIA-TA-MENT L’ELVIS DEL PESSEBRE QUE ES MENJARÀ LA PALLA DELS BENS I TOMBARÀ TOTES LES FIGUREEEEES!!!

  

I aquesta és la versió “thriller” de la història. Què? Que no fa por? Pinteu a mà un pessebre de figures de guix de 17 cm i després observeu com s’hi passeja un conill porquí entremaliat. Brrrr, ESGARRIFÓS!!! 😉

Anuncis

A Betlem! (5)

Els monarques que menaven camells tornaven extasiats a casa després d’haver entregat els presents. Se sentien meravellats per haver viscut una experiència que ultrapassava tots els seus somnis.

– Heu vists aquella resplandor blanca i càlida que irradiaven tots ells? -deia embadalit en Melcior.

– Us heu adonat que enmig del front s’hi endevinava un tercer ull, símbol de gran saviesa -observava corprès en Gaspar.

– I aquella cosa gran com un vaixell i rodona com un turbant que hi havia darrere del portal què devia ser? -preguntava en Baltasar.

.

Ja em disculpareu aquesta versió tan estrafolària, però de vegades les pluges d’idees tenen aquestes conseqüències. Aquest post el dedico al Mosaic perquè li vaig prometre que n’hi dedicaria un i perquè encara podria ser que els habitants del portal d’aquesta nova versió fossin compatriotes seus 😉

Nadala

Benvolguts, ho reconec: m’he atabalat. Volia felicitar-vos les festes amb una imatge bonica i un desig, però no me n’he sortit. Trobar una imatge bufona és relativament fàcil, però això del desig ja resulta més complicat. He intentat fer una pluja d’idees ben endreçada per trobar-ne un d’escaient amb aquest resultat:

De cara a l’any vinent us desitjo Amor, Benestar, Comprensió, Diners, Esperança, Felicitat, Gresca, Honestitat, Il·lusió, Jovialitat, Kleenex (per eixugar llàgrimes rialleres, eh!), Llibertat, Música, Novetats, Oportunitats, Passió, Qualitat, Revolució, Salut, Temps, Ubiqüitat (sense aquesta qualitat no arribarem a tot, no), Valor, Whisky (del bo, evidentment), Xeflis i Zero inconvenients.

Amb tot, després he pensat que potser us estímaríeu més Aventures, Burrades, Caliu, Disbauxa, Exit, Fogositat, Glamur, Habilitat, Inspiració, Justícia, Kilòmetres (cap a algun lloc interessant), Lleure, Moviment, Natura, Opulència, Poesia, Quimeres, Riures, Somnis, Troballes, Utopies, Viatges, Webs (pensàveu que tornaria a desitjar whisky, oi?), Xauxa i Ziga-zaga ziga-zaga (visca el Barça!).

Com que veig clar que no l’encertaré amb tothom, al final m’he decidit per una opció més oberta. Així doncs, imagineu per un moment que sóc el geni de la llàntia: tanqueu els ulls i trieu el que vulgueu. El nom d’allò que desitgeu el trobareu en el llibret que he deixat al costat de l’arbre. Ara sí que em quedo tranquil·la perquè sé que el desig serà encertat (encara que no sé si assenyat…).

Per tant, comentaristes, no comentaristes, lectors ocasionals i passavolants, MOLTA FELICITAT!

A Betlem! (4)

Van arribar arrossegant els peus, amb la roba esparracada i explicant inconnexament una ensopegada amb uns lladres. Els pares de la criatura no van entendre res de res, però se’n van compadir i els oferiren aixopluc. Van compartir amb els grans monarques sopa d’all, pa negre i formatge, i van dormir plegats vora el caliu del ramat. L’endemà, una mica més refets de l’ensurt, la tríada reial va reiterar la seva voluntat d’obsequiar el nadó. Com que ja no els quedava res per regalar, es van oferir per convertir l’establia en un lloc confortable: en Melcior es va fer càrrec del bestiar, en Gaspar va deixar cada racó lliure de brutícia i teranyines i en Baltasar va ajudar el pare a fer un bressol. Quan es van acomiadar, els pares, entendrits per aquells rostres bruts i fatigats, els van fer notar que cap present no podia haver superat el que acabaven de fer: havien regalat el seu temps, esforç i afecte, i això res de material no ho pot superar.

A Betlem! (3)

Les tres reines que menaven camells tornaven cap a casa satisfetes de la seva tasca. Havien deixat l’estable ben net i endreçat, el bestiar fermat lluny del nadó, el rebost ple fins dalt de tot, la robeta del nen neta i planxada, habien esperonat el pare perquè fes un bressol amb cara i ulls per a la criatura i s’havien quedat ajudant la mare fins a acabar la quarantena.

La mare de Déu les va acomiadar amb un somriure dolç mentre pensava: Llàstima que ja marxen, han estat com tres mares. Sant Josep les va acomiadar amb un somriure pletòric mentre pensava: Sort que ja marxen, han estat com tres sogres.

A Betlem! (2)

Els monarques havien esgotat les provisions; brandaven lentament sobre els camells, cansats i assedegats, seguint el camí incert de l’estel.

– Companys -va dir en Gaspar-, això és desesperant, aquest desert sembla no tenir fi, però no defalliu perquè he tingut una premonició: aconseguirem el nostre objectiu, adorarem el fill de Déu i la nostra fita serà recordada d’aquí a 2010 anys en el POST NÚMERO CENT d’un bloc.

– Què és un post? -va preguntar en Melcior.

– I què és un bloc? -va inquirir en Baltassar.

– Us preocupa més saber què és un post i un bloc que no pas quan s’acabarà aquest punyeter desert? Nois, sou la repera!

Postal cap al “far east”

Llegeixo els diaris i en tots s’hi destaca una notícia: la cadira buida. Que la cadira quedaria buida ja m’ho esperava. Que els webs serien censurats, ja m’ho imaginava. Que els mitjans estrangers també patirien censura, ja m’ho pensava. Que els dissidents i la familia estarien especialment assetjats ja m’ho temia. Que Pequin pressionaria altres països per boicotejar l’acte ja es deia… que en serien 19, els que cedirien al xantatge, això ja m’ha sorprès (http://www.rioja2.com/n-73062-702-Boicot_Premio_Nobel_2010) i que els representants del meu hagin tingut una actitud covarda també m’ha sobtat (i avergonyit) “La Dirección General de Comunicación Exterior del departamento que dirige Trinidad Jiménez se evita confirmar la presencia del embajador con el argumento de que “se está pendiente” del anuncio que en este sentido hagan otros países de la Unión Europea” .

Segueixo buscant i llegint i trobo el “delicte” pel qual se l’ha empresonat onze anys (liu-xiaobo-7-sentences_cat) i una iniciativa del PEN Català (liu-xiaobo-10-december-action_cat) que em sembla molt maca: enviar una postal a en Liu Xiaobo felicitant-lo pel Premi Nobel. I penso Per què no i prenc nota de l’adreça. No puc enviar una postal com a membre del PEN (de Poets Essayists and Novelists jo res de res), però bé ho puc fer a tall individual. Així doncs, surto de casa, vaig a comprar una postal amb imatges del meu poble i un segell amb prou energia com per enviar-la a l’estranger.

Davant el petit espai on puc escriure el missatge, dubto. Què li puc dir? M’agradaria donar-li les gràcies perquè m’ha retornat la il·lusió de pensar que la ploma és més forta que l’espasa,  potser fer-li saber que la seva absència l’ha fet encara més visible, també transmetre la meva esperança que aquest premi esdevingui per a ell un escut protector… Tant se val, no diria res que ell no sàpiga perfectament, així doncs copio amb la cura d’un nen de primària paraula per paraula el missatge que proposa la iniciativa i l’adreça. Us ho transcric per si també us hi animeu: 

Dear Mr. Liu Xiaobo,
My heartfelt congratulations for the Nobel Peace Prize 2010. I stand in solidarity with you as always to promote the peaceful exercise of basic civil rights in China.
All the very best,

Liu Xiaobo
Jinzhou Prison
Nanshan Road 86
Taihe District, 121013
Jinzhou City, Liaoning Province
R.P. Xina

Mentre la postal llisca per la boca de la bústia no puc evitar pensar si els seus dits l’arribaran a tocar. Potser no. Potser sí.