
L’any passat vam tenir un convidat de luxe: en David. Volia fer un nadal “a la catalana” i ens va acompanyar durant totes les celebracions com un més de la família. Nosaltres, que som molt respectuosos amb totes les tradicions, hem incorporat a les nostres (grans dinars) les foranes (grans sopars) i en David va xalar de valent. Us faig cinc cèntims de les celebracions que de forma casolana i senzilla vam compartir:
Dia 24, dos quarts de deu del vespre: Ep, és el primer àpat i el que s’espera amb més embranzida. La taula ha d’estar molt ben parada guarnida amb un centre amb un ciri encès i la canalla prou lluny de l’espelma perquè no cali foc a tota la casa. Uns aperitius per anar fent boca (dàtils amb bacon farcits d’ametlla, torradetes amb formatge de cabra i melmelada de tomàquet, torradetes amb ou de guatlla ferrat i xoriço… res, quatre detallets), de primer un còctel de gambes amb molta maionesa (un dia és un dia), de segon cuixa de be al forn, al darrere un tall de gelat (sempre va bé per pair) i un assortiment generós de torrons, mantegades i fruits secs. En David va demanar si teniem fruita i li vam portar una safata ben plena de peres, prunes, i no sé què més de fruita gebrada.
Dia 25, les dues tocades: Ep, és el dia de nadal i la tradició és la tradició. Taula ben parada, centre amb espelma, canalla lluny de la flama, quatre cosetes per picar (repetim les torradetes amb formatge de cabra i melmelada perquè estan que…), escudella de nadal amb galets gegantins i carn d’olla en consonància (res, les quatre cosetes de sempre: pilota, botifarra blanca, botifarra negre, gallina, peu de porc, cigrons, col, patata…) i pollastre amb prunes (uns pota blava espectaculars) de segon. El dia de Nadal es fa imprescindible la tradició de fer el tastet de tots els torrons. No res, un bocinet de cada: alcant, xixona, crema cremada, xocolata amb arròs inflat, fruites amb massapà i les noves varietats: xocolata amb pinya, xocolata amb cafè, xocolata amb conyac, xocolata negra amb xocolata blanca… Com que a quarts de vuit encara estavem entaulats vam prometre a en David que el sopar el fariem lleugeret.
Dia 26, un quart de tres: Jo crec que el nostre convidat no tenia gaire gana per culpa d’haver fet l’esmorzar de rescalfat massa tard, però la tradició és la tradició i per Sant Esteve toquen canalons. Com que aquell dia fem plat únic (només l’acompanyem d’una amanideta una mica bufona, amb pinyons torrats, formatge curat, un grapadet de nous -per al colesterol-, olivetes, tiretes de salmó fumat, tomàquet i enciam tot regadet generosament amb oli d’arbequina) li vam dir que la racció mínima són sis canelons; ja que no hi ha altra cosa el plat s’ha de veure plenet. Després el vam animar a repetir algun altre canaló -sense compliments, David, sense compliments!- i encara que s’hi va negar n’hi vam posar uns altres quatre -es veia de lluny que deia que no per timidesa-. De postres, gelat de torró de xixona casolà; és una mica dens, però la copa amb tres boles i lacasitos de coloraines sempre fa molt de goig.
Dia 31, tres quarts d’onze: Home, el darrer àpat de l’any ha de ser sonat. El marisc i les salsetes exquisides han de ser a taula tant sí com sí. Amb tot, per donar un toc festiu alhora que informal, sempre fem unes quantes safates de canapés variats, vaul ou vent amb salsa de formatge blau i aquelles cosetes de pasta fullada farcides de sobrassada, ah, i també un bon assorit d’ibèrics per anar fent boca. Com que les postres ja començaven a ser repetitives ho vam arrodonir amb una nova varietat de bombons, unes mantegades casolanes i un pastís en forma de rellotge. En honor al David vam buscar el raïm amb els grans més grossos del mercat; el pobre es va ennuegar a la cinquena campanada (falta de pràctica, es veu que a casa seva fan no sé què de llenties).
Dia 1, tres quarts de tres: Home, el primer àpat de l’any ha de ser sonat. Una sarsuela ben consistent no ens la pot treure ningú. L’acompanyem amb grans quantitats de pa d’aquell que s’acaba de fornejar a casa (bé han de descansar els de la fleca) i com que està acabadet de fer entra que ni te n’adones. La taula folrada de canapés i cosetes per picar no cal ni explicar-la, i és que ho tenim tant per la mà que els fem sense ni adonar-nos-en. De segon, fricandó. Sort que de pa n’hi havia un gavadal que si fem curt hauria estat un pecat deixar la salsa al plat (la iaia hi té la mà trencada) i com que els torrons ja començaven a cansar, vam optar per unes lioneses i tortell de nata.
Dia 6, deu del matí: Mentre la canalla obria els regals i nosaltres estavem entaulats esmorzant xocolata amb xurros va trucar en David per excusar-se del dinar del dia de reis. Es veu que no es trobava gaire bé; li havien fet una analítica i van veure que tenia un pèl de colesterol, de triglicèrics i d’àcid úric (ah, i la glucosa una micona alta). Pel que deia, el metge li va fotre una bona escridassada per no sé què de tenir el fetge com una oca. Llàstima, es va perdre aquest àpat que fa tan de goig amb les postres de tortell de massapà amb el rei i la fava. Amb tot, l’explicació és ben senzilla: aquest xicot viatja molt i ves a saber què menja per aquests móns de déu. I és que com la cuina de casa no hi ha res.
