A Betlem! (6)

Era una nit tranquil·la i serena amb el cel farcit d’espurnes argentades. Es respirava pau en tots els racons i ni la brisa nocturna gosava fer tremolar les fulles dels pollancres que l’aigua del riu acaronava dolçament. Les ovelles remugaven mandroses en l’estable mentre els gossos s’arraulien entre la palla. L’estel guiava lentament les passes dels reis, pagesos i pastors que embadalits s’apropaven a la cova per veure l’infant diví.

Però tot d’una el pànic s’apoderà dels humils vilatans: aparegué un terrible i perillós monstre pelut que es va abraonar a sobre d’una pobra pagesa i que…

.

(Eing? Un monstre?)

.

NEEEEEENS, TRAIEU IM-ME-DIA-TA-MENT L’ELVIS DEL PESSEBRE QUE ES MENJARÀ LA PALLA DELS BENS I TOMBARÀ TOTES LES FIGUREEEEES!!!

  

I aquesta és la versió “thriller” de la història. Què? Que no fa por? Pinteu a mà un pessebre de figures de guix de 17 cm i després observeu com s’hi passeja un conill porquí entremaliat. Brrrr, ESGARRIFÓS!!! 😉

A Betlem! (5)

Els monarques que menaven camells tornaven extasiats a casa després d’haver entregat els presents. Se sentien meravellats per haver viscut una experiència que ultrapassava tots els seus somnis.

– Heu vists aquella resplandor blanca i càlida que irradiaven tots ells? -deia embadalit en Melcior.

– Us heu adonat que enmig del front s’hi endevinava un tercer ull, símbol de gran saviesa -observava corprès en Gaspar.

– I aquella cosa gran com un vaixell i rodona com un turbant que hi havia darrere del portal què devia ser? -preguntava en Baltasar.

.

Ja em disculpareu aquesta versió tan estrafolària, però de vegades les pluges d’idees tenen aquestes conseqüències. Aquest post el dedico al Mosaic perquè li vaig prometre que n’hi dedicaria un i perquè encara podria ser que els habitants del portal d’aquesta nova versió fossin compatriotes seus 😉

Nadala

Benvolguts, ho reconec: m’he atabalat. Volia felicitar-vos les festes amb una imatge bonica i un desig, però no me n’he sortit. Trobar una imatge bufona és relativament fàcil, però això del desig ja resulta més complicat. He intentat fer una pluja d’idees ben endreçada per trobar-ne un d’escaient amb aquest resultat:

De cara a l’any vinent us desitjo Amor, Benestar, Comprensió, Diners, Esperança, Felicitat, Gresca, Honestitat, Il·lusió, Jovialitat, Kleenex (per eixugar llàgrimes rialleres, eh!), Llibertat, Música, Novetats, Oportunitats, Passió, Qualitat, Revolució, Salut, Temps, Ubiqüitat (sense aquesta qualitat no arribarem a tot, no), Valor, Whisky (del bo, evidentment), Xeflis i Zero inconvenients.

Amb tot, després he pensat que potser us estímaríeu més Aventures, Burrades, Caliu, Disbauxa, Exit, Fogositat, Glamur, Habilitat, Inspiració, Justícia, Kilòmetres (cap a algun lloc interessant), Lleure, Moviment, Natura, Opulència, Poesia, Quimeres, Riures, Somnis, Troballes, Utopies, Viatges, Webs (pensàveu que tornaria a desitjar whisky, oi?), Xauxa i Ziga-zaga ziga-zaga (visca el Barça!).

Com que veig clar que no l’encertaré amb tothom, al final m’he decidit per una opció més oberta. Així doncs, imagineu per un moment que sóc el geni de la llàntia: tanqueu els ulls i trieu el que vulgueu. El nom d’allò que desitgeu el trobareu en el llibret que he deixat al costat de l’arbre. Ara sí que em quedo tranquil·la perquè sé que el desig serà encertat (encara que no sé si assenyat…).

Per tant, comentaristes, no comentaristes, lectors ocasionals i passavolants, MOLTA FELICITAT!

A Betlem! (4)

Van arribar arrossegant els peus, amb la roba esparracada i explicant inconnexament una ensopegada amb uns lladres. Els pares de la criatura no van entendre res de res, però se’n van compadir i els oferiren aixopluc. Van compartir amb els grans monarques sopa d’all, pa negre i formatge, i van dormir plegats vora el caliu del ramat. L’endemà, una mica més refets de l’ensurt, la tríada reial va reiterar la seva voluntat d’obsequiar el nadó. Com que ja no els quedava res per regalar, es van oferir per convertir l’establia en un lloc confortable: en Melcior es va fer càrrec del bestiar, en Gaspar va deixar cada racó lliure de brutícia i teranyines i en Baltasar va ajudar el pare a fer un bressol. Quan es van acomiadar, els pares, entendrits per aquells rostres bruts i fatigats, els van fer notar que cap present no podia haver superat el que acabaven de fer: havien regalat el seu temps, esforç i afecte, i això res de material no ho pot superar.

A Betlem! (3)

Les tres reines que menaven camells tornaven cap a casa satisfetes de la seva tasca. Havien deixat l’estable ben net i endreçat, el bestiar fermat lluny del nadó, el rebost ple fins dalt de tot, la robeta del nen neta i planxada, habien esperonat el pare perquè fes un bressol amb cara i ulls per a la criatura i s’havien quedat ajudant la mare fins a acabar la quarantena.

La mare de Déu les va acomiadar amb un somriure dolç mentre pensava: Llàstima que ja marxen, han estat com tres mares. Sant Josep les va acomiadar amb un somriure pletòric mentre pensava: Sort que ja marxen, han estat com tres sogres.

A Betlem! (2)

Els monarques havien esgotat les provisions; brandaven lentament sobre els camells, cansats i assedegats, seguint el camí incert de l’estel.

– Companys -va dir en Gaspar-, això és desesperant, aquest desert sembla no tenir fi, però no defalliu perquè he tingut una premonició: aconseguirem el nostre objectiu, adorarem el fill de Déu i la nostra fita serà recordada d’aquí a 2010 anys en el POST NÚMERO CENT d’un bloc.

– Què és un post? -va preguntar en Melcior.

– I què és un bloc? -va inquirir en Baltassar.

– Us preocupa més saber què és un post i un bloc que no pas quan s’acabarà aquest punyeter desert? Nois, sou la repera!

Postal cap al “far east”

Llegeixo els diaris i en tots s’hi destaca una notícia: la cadira buida. Que la cadira quedaria buida ja m’ho esperava. Que els webs serien censurats, ja m’ho imaginava. Que els mitjans estrangers també patirien censura, ja m’ho pensava. Que els dissidents i la familia estarien especialment assetjats ja m’ho temia. Que Pequin pressionaria altres països per boicotejar l’acte ja es deia… que en serien 19, els que cedirien al xantatge, això ja m’ha sorprès (http://www.rioja2.com/n-73062-702-Boicot_Premio_Nobel_2010) i que els representants del meu hagin tingut una actitud covarda també m’ha sobtat (i avergonyit) “La Dirección General de Comunicación Exterior del departamento que dirige Trinidad Jiménez se evita confirmar la presencia del embajador con el argumento de que “se está pendiente” del anuncio que en este sentido hagan otros países de la Unión Europea” .

Segueixo buscant i llegint i trobo el “delicte” pel qual se l’ha empresonat onze anys (liu-xiaobo-7-sentences_cat) i una iniciativa del PEN Català (liu-xiaobo-10-december-action_cat) que em sembla molt maca: enviar una postal a en Liu Xiaobo felicitant-lo pel Premi Nobel. I penso Per què no i prenc nota de l’adreça. No puc enviar una postal com a membre del PEN (de Poets Essayists and Novelists jo res de res), però bé ho puc fer a tall individual. Així doncs, surto de casa, vaig a comprar una postal amb imatges del meu poble i un segell amb prou energia com per enviar-la a l’estranger.

Davant el petit espai on puc escriure el missatge, dubto. Què li puc dir? M’agradaria donar-li les gràcies perquè m’ha retornat la il·lusió de pensar que la ploma és més forta que l’espasa,  potser fer-li saber que la seva absència l’ha fet encara més visible, també transmetre la meva esperança que aquest premi esdevingui per a ell un escut protector… Tant se val, no diria res que ell no sàpiga perfectament, així doncs copio amb la cura d’un nen de primària paraula per paraula el missatge que proposa la iniciativa i l’adreça. Us ho transcric per si també us hi animeu: 

Dear Mr. Liu Xiaobo,
My heartfelt congratulations for the Nobel Peace Prize 2010. I stand in solidarity with you as always to promote the peaceful exercise of basic civil rights in China.
All the very best,

Liu Xiaobo
Jinzhou Prison
Nanshan Road 86
Taihe District, 121013
Jinzhou City, Liaoning Province
R.P. Xina

Mentre la postal llisca per la boca de la bústia no puc evitar pensar si els seus dits l’arribaran a tocar. Potser no. Potser sí.

A Betlem! (1)

Els monarques que menaven camells se sentien orgullosos d’haver arribat al seu destí seguint únicament les indicacions de l’estel. No els va caler preguntar el camí a ningú perquè els seus designis estaven escrits pels profetes.

Quan marxaren després d’haver entregat els presents, en Melcior va comentar als seus companys que de fet no esperava trobar l’enviat envoltat de germans, en Baltasar va confessar que, si més no, pensava que hauria estat el primogènit i en Gaspar va dir que el que l’havia sorprès més era que el Messies fos nena.

La cuina casolana

L’any passat vam tenir un convidat de luxe: en David. Volia fer un nadal “a la catalana” i ens va acompanyar durant totes les celebracions com un més de la família. Nosaltres, que som molt respectuosos amb totes les tradicions, hem incorporat a les nostres (grans dinars) les foranes (grans sopars) i en David va xalar de valent. Us faig cinc cèntims de les celebracions que de forma casolana i senzilla vam compartir:

Dia 24, dos quarts de deu del vespre:  Ep, és el primer àpat i el que s’espera amb més embranzida. La taula ha d’estar molt ben parada guarnida amb un centre amb un ciri encès i la canalla prou lluny de l’espelma perquè no cali foc a tota la casa. Uns aperitius per anar fent boca (dàtils amb bacon farcits d’ametlla, torradetes amb formatge de cabra i melmelada de tomàquet, torradetes amb ou de guatlla ferrat i xoriço… res, quatre detallets), de primer un còctel de gambes amb molta maionesa (un dia és un dia), de segon cuixa de be al forn, al darrere un tall de gelat (sempre va bé per pair) i un assortiment generós de torrons, mantegades i fruits secs. En David va demanar si teniem fruita i li vam portar una safata ben plena de peres, prunes, i no sé què més de fruita gebrada.

Dia 25, les dues tocades: Ep, és el dia de nadal i la tradició és la tradició. Taula ben parada, centre amb espelma, canalla lluny de la flama, quatre cosetes per picar (repetim les torradetes amb formatge de cabra i melmelada perquè estan que…), escudella de nadal amb galets gegantins i carn d’olla en consonància (res, les quatre cosetes de sempre: pilota, botifarra blanca, botifarra negre, gallina, peu de porc, cigrons, col, patata…) i pollastre amb prunes (uns pota blava espectaculars) de segon. El dia de Nadal es fa imprescindible la tradició de fer el tastet de tots els torrons. No res, un bocinet de cada: alcant, xixona, crema cremada, xocolata amb arròs inflat, fruites amb massapà i les noves varietats: xocolata amb pinya, xocolata amb cafè, xocolata amb conyac, xocolata negra amb xocolata blanca… Com que a quarts de vuit encara estavem entaulats vam prometre a en David que el sopar el fariem lleugeret.

Dia 26, un quart de tres: Jo crec que el nostre convidat no tenia gaire gana per culpa d’haver fet l’esmorzar de rescalfat massa tard, però la tradició és la tradició i per Sant Esteve toquen canalons. Com que aquell dia fem plat únic (només l’acompanyem d’una amanideta una mica bufona, amb pinyons torrats, formatge curat, un grapadet de nous -per al colesterol-, olivetes, tiretes de salmó fumat, tomàquet i enciam tot regadet generosament amb oli d’arbequina) li vam dir que la racció mínima són sis canelons; ja que no hi ha altra cosa el plat s’ha de veure plenet. Després el vam animar a repetir algun altre canaló -sense compliments, David, sense compliments!- i encara que s’hi va negar n’hi vam posar uns altres quatre -es veia de lluny que deia que no per timidesa-. De postres, gelat de torró de xixona casolà; és una mica dens, però la copa amb tres boles i lacasitos de coloraines sempre fa molt de goig.

Dia 31, tres quarts d’onze: Home, el darrer àpat de l’any ha de ser sonat. El marisc i les salsetes exquisides han de ser a taula tant sí com sí. Amb tot, per donar un toc festiu alhora que informal, sempre fem unes quantes safates de canapés variats, vaul ou vent amb salsa de formatge blau i aquelles cosetes de pasta fullada farcides de sobrassada, ah, i també un bon assorit d’ibèrics per anar fent boca. Com que les postres ja començaven a ser repetitives ho vam arrodonir amb una nova varietat de bombons, unes mantegades casolanes i un pastís en forma de rellotge.  En honor al David vam buscar el raïm amb els grans més grossos del mercat; el pobre es va ennuegar a la cinquena campanada (falta de pràctica, es veu que a casa seva fan no sé què de llenties).

Dia 1, tres quarts de tres: Home, el primer àpat de l’any ha de ser sonat. Una sarsuela ben consistent no ens la pot treure ningú. L’acompanyem amb grans quantitats de pa d’aquell que s’acaba de fornejar a casa (bé han de descansar els de la fleca) i com que està acabadet de fer entra que ni te n’adones. La taula folrada de canapés i cosetes per picar no cal ni explicar-la, i és que ho tenim tant per la mà que els fem sense ni adonar-nos-en. De segon, fricandó. Sort que de pa n’hi havia un gavadal que si fem curt hauria estat un pecat deixar la salsa al plat (la iaia hi té la mà trencada) i com que els torrons ja començaven a cansar, vam optar per unes lioneses i tortell de nata.

Dia 6, deu del matí: Mentre la canalla obria els regals i nosaltres estavem entaulats esmorzant xocolata amb xurros va trucar en David per excusar-se del dinar del dia de reis. Es veu que no es trobava gaire bé; li havien fet una analítica i van veure que tenia un pèl de colesterol, de triglicèrics i d’àcid úric (ah, i la glucosa una micona alta). Pel que deia, el metge li va fotre una bona escridassada per no sé què de tenir el fetge com una oca. Llàstima, es va perdre aquest àpat que fa tan de goig amb les postres de tortell de massapà amb el rei i la fava. Amb tot, l’explicació és ben senzilla: aquest xicot viatja molt i ves a saber què menja per aquests móns de déu. I és que com la cuina de casa no hi ha res.

Metòdic, perfeccionista i polit

Qui deia que els cavallers s’havien extingit? En queda un, en puc donar fe. Des que la Marta ens va presentar a la cafeteria de la facultat que no puc deixar de pensar en ell. És tan polit, metòdic i perfeccionista que fins i tot juraria que els rínxols que li cauen pel front tenen un desordre estudiat i calculat. Al principi pensava que anava darrere de la meva amiga, però tot d’una s’ha fet fonedissa. Millor, m’ha deixat el terreny lliure; a més a més no fa per a ell, amb aquella mania que té de fer-se tatuatges de fades per tot el cos. 

Ja fa dos mesos que sortim: uns quants cinemes, alguna passejada i una visita al museu. La millor escultura la duia jo al costat… ja m’enteneu; feia tant de goig caminant amb la gavardina perfectament doblegada al braç esquerre mentre comentava minuciosament les obres! Quan em va trucar per convidar-me a sopar a casa seva no vaig ni caure en la coqueteria de fer-me pregar una mica i vaig acceptar de seguida. És tan encantador i educat que no li puc dir que no. Fixeu-vos, per exemple, que quan ens vam acomiadar el darrer dia em va agafar la mà i me la va besar: Ets deliciosa -em va dir. Aquesta expressió en boca d’algú altre m’hauria fet petar de riure immediatament, però dit per ell no sona gens cursi. Sona meravellosament torbador.

Com que viu als afores, per estalviar-me un munt de transbords ha enviat un amic seu taxista a buscar-me a l’apartament. No se li escapa ni un detall. La casa és una preciositat: espaiosa, minimalista, decoració de marbre i fustes nobles, un delicat equilibri entre sobrietat i confort. Quan he arribat ja tenia la llar de foc encesa i la taula parada i guarnida amb un canalobre d’espelmes negres. De la cuina sortia una aroma molt refinada -Has cuinat tu? Ets una capsa de sorpreses-, ell ha somrigut i m’ha ajudat a treure’m l’abric. Ja ho tinc tot gairebé enllestit -m’ha dit- només falta la beguda. Pots anar a la cuina i portar una ampolla, si us plau? Agafa’n qualsevol de la nevera per a vins; és al costat del congelador.

La cuina és espectacular. De ben segur que hi ha restaurants que no la tenen tan ben equipada. El terra és tot recobert amb un hule gruixut -Que estàs fent obres? M’acosto als refrigeradors; hi ha tres portes metal·litzades iguals: nevera, congelador i celler. En trio una a l’atzar. És el congelador. Fa goig de veure l’ordre amb què estan posats tots els paquets de carn perfectament embolicats amb plàstic transparent i ben arrenglerats. El gebre de la superfície desdibuixa una figura blavosa en un dels trossos. Em pregunto si deu ser la marca del bestiar. M’encurioseix. Hi passo el polze per sobre per desfer el glaç. És una delicada figura amb ales de papallona. Una esgarrifança en recorre l’espinada quan li sento la veu darrere meu. Els ulls li brillen intensament mentre se m’acosta brandant un ganivet llarg i prim: Obres? No, no n’estic fent, però ja saps que sóc molt polit, jo.