I aquesta nit…

L’he mirat/escoltat moltes, moltes vegades i sempre m’ha trasbalsat tant…

… que només de pensar que aquesta nit veuré això…

… ja em poso nerviosa.

M’he comprat una pissarreta per penjar-me-la del coll i poder-me comunicar perquè calculo que fins dilluns o dimarts no recuperaré la veu. I és que ja m’hi veig, ja m’hi veig!:

HEY TEACHER, LEAVE US KIDS ALONE!!!

Sobretot no ho facis, eh!

El mes de març de l’any 1986 va ser per a mi un d’aquells en què es produeix una irrepetible confluència astronòmica. En quinze dies em va passar de tot: em van presentar al que uns anys més tard seria el meu marit, va néixer el meu primer nebot (i vaig encetar una faceta de malcriadora sense treva), vaig aprovar el carnet de conduir (com dic jo, als 18 anys i hores) i vaig votar per primera vegada.

Decididament, els astres em van marcar i em sembla que aquest primer “OTAN NO!” en una votació consultiva i no vinculant va ser el primer indici de la meva tendència natural a nedar contracorrent. Què hi farem!, potser són tots els altres els que neden al revés 😉

Curiosament, des d’aquell moment vaig quedar immunitzada i ja mai m’he frustrat perquè la meva tria no sigui la guanyadora, he ignorat les campanyes de “vot útil” (si és la meva opinió, què hi pot haver de més útil que manifestar-la!) i puc dir que tot i les múltiples imperfeccions del sistema democràtic estic convençuda que és la menys dolenta de les possibles opcions.

Per cert, la definició segons el diccionari: DEMOCRÀCIA Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu. Ep, això vol dir que el joc és nostre? Doncs si el joc és nostre, nosaltres en podem reescriure les regles.

Dia mundial de la poesia

No us espanteu. Encara que avui encetem la primavera i ho celebrem amb el dia mundial de la poesia, no tindré pas la gosadia de penjar un poema de la meva collita. Primer perquè no en tinc cap i segon perquè sóc conscient que si ho intentés no aniria més enllà d’embastar un parell de rodolins.

Però no vull que les meves limitacions em deixin sense celebrar un dia bell; així doncs, agafo en préstec una d’en Llach que fa dies que em volta pel cap. La lletra i la música són seves; el sentiment (que n’és d’intuïtiu en Lluís) meu. Molt meu. Amb el permís de l’autor, us el dedico perquè tan sovint em feu sentir gelosa i enlluernada i contenta. Una abraçada virtual!

Si arribeu en la vida
més lluny d’on pugui arribar,
moriré molt gelós
del que m’hàgiu avançat,
que no em sabré resignar
a no ser el millor vianant,
l’atleta més fornit
i el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu vist
i jo no podré mirar:
la fondària dels rius
que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos que no podré estimar,
la immensitat d’un cel
en el qual mai no he volat,
les espurnes d’un foc
que no m’hauran cremat,
les barques que a la mar
no podré amarinar.

No em doneu consol,
no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content
de la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant.

Minicontes de la llàntia (2) Capítol I

Feia més de trenta anys que no entrava a la casa, però l’olor del llorer em va retornar amb una claredat increïble les imatges d’aquella època. Aquells interminables estius a casa de la padrina, dies de riures, corredisses, bicicleta i esgarrinxada al genoll; aquell temps en què les ferides deixaven de fer mal en desaparèixer amorosament cobertes per un petó, una gasa i dues tires d’esparadrap.

Vaig obrir de bat a bat les finestres brutes i enteranyinades. Els rajos del sol de ponent es van escolar per tota la cuina i la van tenyir de color sèpia. Era com mirar una foto antiga, terrosa, gastada. Tot estava tal com ho recordava: a la dreta de la llar de foc, el balancí on es gronxava l’avi; enmig de la cuina, la taula amb les sis cadires de boga; sota de la finestra, la pica de marbre escrostonada.

L’armari del rebost, pintat d’un blau ja descolorit, tenia un vidre trencat. M’hi vaig acostar. El joc de cafè de l’àvia, de porcellana blanca i floretes desdibuixades, encara hi era. En un dels prestatges encara hi quedaven restes de la roba amb farbalans que la tieta hi posava -Fa més polit- deia. Fins i tot hi havia el porró i, al costat, una llàntia de coure coberta per una pàtina de pols i oblit.

La vaig reconèixer de seguida; era la llàntia que la iaia encenia davant de la foto del pare, és a dir, del meu rebesavi. Se la va fer el dia abans de marxar cap a la guerra de cuba. Deia que volia deixar un record. Hom diria que pressentia alguna cosa perquè no en va tornar. Des que es va rebre la carta en què el donaven per desaparegut, la llàntia va cremar davant de la seva imatge dia i nit. La mare deia que era perquè pogués trobar el camí de tornada.

Perdoneu, però m’he encallat aquí. Tampoc no sabria dir si el problema és la manca d’idees o l’excés: se m’ha acudit un desenllaç esotèric, un de màgic, un d’absurd… i si segueixo pensant se m’acudiran més bestieses, hi podeu pujar de peus. Demostraria tenir massa barra si us pregunto per on us agradaria que seguís la història?

Minicontes de la llàntia (1)

Era un matí d’hivern agradablement assolellat. Malgrat ser dia feiner jo era a casa convalescent i vaig pensar d’aprofitar aquesta circumstància per baixar a la platja i fer una passejada. M’aniria bé. M’agrada la platja a l’hivern, potser pel que no hi trobo: gent.

Em vaig descalçar per poder-me mullar els peus en la línia de rompent; l’aigua estava tranquil·la, però francament gelada. No hi feia res; aquella sensació gairebé dolorosa que m’encarcarava els turmells m’ajudava a recordar que encara era viva. Vaig començar a caminar amb els ulls mig aclucats, el sol de cara i el mar ple de lluentons.

Tot d’una, vaig ensopegar amb una cosa metàl·lica que sobresortia lleugerament de la sorra. Em vaig ajupir encuriosida; era una llàntia molt bonica, com la dels contes de l’Al·ladí. Vaig mirar a dreta i esquerra i en veure que no hi havia ningú més no vaig poder evitar la pallassada de fregar-la amb la màniga perquè en sortís el geni que havia de complir tots els meus desitjos.

El somriure que se’m dibuixava a la cara, fruit de la criaturada que estava fent, se’m va glaçar quan aquella andròmina va començar a vibrar i a treure fum de color verd, del mateix to que em va quedar la cara quan vaig veure aparèixer un geni de tres metres d’alçada, carregat d’anells, amb armilla de seda i babutxes recargolades. Mestressa de la llàntia -em va dir- sóc aquí per concedir-te un desig; digues què vols i et serà donat.

Davant d’aquella aterridora imatge (i també aterradora, perquè de l’ensurt vaig caure de cul), no vaig gosar discutir si els desitjos n’eren tres o un. No era el cas. Així doncs, em vaig concentrar a cavil·lar quin podia ser el meu premi. No negaré que el primer que em va venir al cap van ser els calerons, però vaig pensar que el materialisme és una trampa. Després vaig pensar en la salut, però em va semblar un malbaratament perquè ja estava gairebé curada. Finalment, tradicional que sóc, vaig pensar en l’amor, però viure de l’aire del cel no m’acabava de fer el pes.

Mentre rumiava i rumiava davant d’aquell geni malcarat que s’estava impacientant per minuts, de la meva boca només sortia un “no sé… ai… és que no sé… és que… no sé… de debò, no sé…” i vet aquí que de sobte el paio de les babutxes va dir: desig concedit! I van desaparèixer ell, el fum i la llàntia.

Val a dir que a partir d’aquell dia vaig ser la persona més feliç del planeta. Canvi climàtic, guerres, euribor, atur, violència, nord, sud, desequilibris, injustícies… no, no res, jo no sé, NO SÉ. I com que només em va concedir un desig crec que venia amb un bonus track: ni m’importa.

–

Té gràcia, perquè mentre li donava voltes a si la felicitat va lligada a la ignorància i si es pot aplicar la propietat commutativa en aquests dos conceptes, he ensopegat una entrevista en La Vanguardia (sense accent obert, encara) d’algú que ho té més clar que jo: una entrevista a l’humorista Angel Romero Godoy en què cita el filòsof Schopenhauer: “només els estúpids són totalment feliços”. Valoreu-ho valtros mateixos (és que jo… no ho sé 😉 )

Ni una més!

I de què serveixen les paraules si ningú no m’entén! -va cridar tan fort com va poder. Es va jurar que aquests serien els seus darrers mots; mai més no parlaria, n’estava tip. Els amics, la família, els companys de feina, ningú no va entendre el seu mutisme sobtat. El van fer anar a un metge i fins i tot a un bruixot, però ell seguia ferm en el silenci: no estava malalt, estava decebut. De mica en mica, però, tothom s’hi va acostumar i el van deixar tranquil. Ell, mentrestant, com que ja no parlava va començar a fer una cosa que poca gent feia: escoltar les paraules dels altres. Fins i tot va fer una cosa impensable: escoltar-ne els silencis.

Va arribar el dia, però, en què es va reconciliar amb els mots. Mai més no va tornar a parlar, perquè ell era un home d’honor, però va començar a escriure. De la seva ploma, lentament, van començar a sorgir els crits muts de les boques silenciades, les frases ofegades per la tristesa, les idees assessinades per la por. Hi va haver qui afirmà que era un il·lús, hi va haver qui replicà que era un pesat, hi va haver qui l’anomenà poeta.