Memòries africanes

Estirada sobre l’immens llit de fusta d’eben, la Ventafocs feia hores que mirava pensativament el sostre de la cambra. Semblava mentida que se sentís tan il·lusionada el dia que el Príncep Blau li va dir que per celebrar la lluna de mel farien un safari a l’Àfrica i que n’hi hagués hagut prou amb tres setmanes de viatge per esmicolar tots els seus somnis.

Allò no tenia res a veure amb el que havia esperat: s’avorria com una ostra i a sobre no hi eren per fer fotografies, sinó que el Príncep i la seva colla hi eren per matar elefants. Elefants! Tan espectaculars que eren i aquell babau només pensava a matar-los. De ben segur era una qüestió d’enveja: aquells magnífics animals tenien deu vegades més intel·ligència que en Blau i no volia entrar en valoracions més enllà del cervell per no dir-la més grossa.

Tanmateix, la Ventafocs tenia ben clar que no havia patit vexacions durant tota la infantesa i la joventut per acabar fent una vida grisa i trista. Amb la madrastra i les germanastres ja n’havia tingut ben bé prou. Així doncs, quan van picar a la porta de l’habitació va saltar del llit i va anar a obrir la porta d’una revolada. En Hassan l’esperava, somrient, amb les maletes fetes i el Rolls a la porta de l’hotel. Darrere d’ells només va quedar una densa polseguera i amplis reportatges en les més prestigioses revistes del cor.

I no penseu que la predicció de la fada l’errés gaire, no; fet i fet, la va encertar força. La Ventafocs, tal com va dir,  estava predestinada a un príncep… només en va errar el color.

Vet aquí la Candelera

Si fa o no fa, el refrany diu que “Si la Candelera plora, l’hivern és fora i si la Candelera riu, l’hivern és viu”. Diria que sí, que el 2 de febrer va fer solet i vet aquí que avui tenim un dia d’hivern ben viu. Però que ben viu!

Als de les nostres latituds ens fa gràcia de veure un paisatge com aquest en llevar-nos al matí i si a sobre som de l’Àrea Metropolitana no podem evitar un “Oh, que maco!”, expressió emblemàtica dels pixapins barcelonins (rodolí!). Tanmateix, després del “kemacu! inicial no he pogut evitar pensar en la gravació que us deixo tot seguit i que espero que no hagueu escoltat mai (per allò de penjar-me la medalleta de la primícia). I és que les coses, de lluny (ben lluny), tot sovint semblen més boniques de què són quan ens hi apropem. Així doncs, abrigueu-vos que la Seguretat Social no està per a gaires alegries i animeu-vos que ja tenim la primavera a tocar.

Espanyolitzar? No, gràcies.

Als polítics no els entenc. Rectifico: als polítics no els vull entendre. Després de sentir com en Wert s’esgarrifava per l’educació que reben els nens catalans he de confessar que mai he vist en els llibres d’història dels meus fills res que pugui ser sospitós de tenir oloreta nacionalista i en tot cas, si el problema fos aquest, entenc que la solució no passaria per canviar un nacionalisme català per un nacionalisme espanyol, sinó per buscar una fórmula neutra.

En tot cas, si espanyolitzar vol dir acoseguir un “nivelaçu” de coneixements com els que té la mai prou valorada Esperanza Aguirre que va dir sense despentinar-se que “España tiene 3000 años de historia” jo passo.  No vull que els meus fills acabin dient que Pontius Pilatus era un català de Tarragona o que els dibuixos de les coves d’Altamira representaven el toro de Osborne.

Tot seguit us deixo un “copiar/enganxar” d’un correu que em van enviar ahir i em va fer molta gràcia (riure’s d’un mateix és saníssim). En tot cas, per si algú no capta la brometa, el voldria tranquil·litzar amb una dada: segons l’infore PISA de l’any 2009 (ho sento, no n’he trobat de més actuals) el nivell de comprensió lectora dels nens catalans és de 498 punts, per sobre tenen els de Madrid i Castella-Lleó amb 503, la mitjana OCDE és de 493, l’Espanyola de 481 i la comunitat més perjudicada és Melilla amb 399. Curiosament, Extremadura ni hi surt. Així doncs, que no pateixi ningú: el bilingüisme no és una xacra que ens transforma els nanos en un grapat de provincians (aquí el gràfic per si el voleu veure)

“Bienquerido Ministro,

Llevo 2 días en el intento de españolarizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas esto, pero siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano.

Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, es un grano demasiado, aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque sino me hará usted salir de pollegue… ¡Bueno, de un corral de pollos!

Sí sí… Usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia; y reconozco que las piernas me hacen higos solo de pensarlo, pero no, no estamos tocados del hongo ni nos hemos bebido el entendimiento Sr. Ministro.

Hace años que aguantamos, que queremos fumar al campo; vamos, tocar al dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel quien nada.

Sabemos que les estamos chafando la guitarra. Ustedes son tanto de la cebolla como nosotros y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite, pero les aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando. Hasta ahora nos lo hemos pasado bien pero, a decir verdad, todo son ochos y nueves y cartas que no ligan.

Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos: preferimos esparcir la niebla.

Bueno, tengo que dejarle que son tres cuartos de quince, es tarde y quiere llover. Me esperan y, si no me voy a corre-cocida, llegaré a misas dichas.

Así que buen viento y barca nueva.

Y recapacite siempre antes de hacer comentarios públicos, no sea que vuelva a meter los pies en el cubo otra vez.

Atentamente,

Un catalán en proceso de españolización.”

I al final…

No ho explica tot, evidentment,  però déu n’hi do:

Fòbies

Sabia que era una por malaltissa, infundada, que tot era dins del meu cervell, que no la sustentava cap mena de lògica, però no hi podia fer res: aquella por visceral per la foscor era superior a les meves forces. Qualsevol criatura hauria superat aquesta etapa sense gaires problemes després d’una temporada de reconfortants abraçades maternals i de discrets punts de llum cada cop més tènues; tanmateix, per a mi era una angoixa tan arrelada que no me’n podia desfer.

Tota habitació fosca podia ser la llar dels més esperpèntics monstres, el fons de l’armari podia amagar la porta als inferns i sota el llit podia haver-hi el cau de qui sap què. Eren tals els tremolins de cames que m’agafaven que vaig provar de dur a la butxaca una llanterna, però les ombres tortuoses que dibuixava el petit focus encara resultaven més inquietants. Per tant, un lampista de confiança va ser l’encarregat d’ubicar punts de llum per tota la casa, fins el més minso racó, i esvair tot perill.

Però vet aquí que sóc feliç: ja estic curada! Encara sento una mica de basarda en caminar de matinada pel passadís, en agafar la jaqueta d’entre les penombres de l’armari o en apagar tots els llums per veure la pel·lícula del vespre, però em sento forta, em sento valenta, em sento desafiant. En definitiva, em sento tan contenta que volia escriure aquest post per agrair profundament a tots els que han fet possible aquest canvi d”actitud. Vet aquí el meu petit homenatge:

Senyors del Tribunal Suprem, nefastos gestors de les elèctriques i lamentables polítics de tots els colors: estic molt agraïda perquè gràcies a tots plegats ara ja no tinc por de la foscor ARA ME’N FA MOLTA MÉS EL REBUT DE LA LLUM!

Tot per la ciència!

L’altre dia vaig llegir una notícia (no gaire actual) que em va deixar esmaperduda i garratibada: Josh Le, un estudiante de la Universidad de Alberta (Canadá), acaba de romper un particular récord al utilizar los mismos pantalones vaqueros 15 meses, sin lavarlos, para demostrar que la falta de lavado no tiene consecuencias higiénicas. Què, com se us ha quedat el cos després d’aquesta mostra brutal d’amor a la ciència? El protagonista de la heroïcitat va confessar que a partir del 7è mes l’olor va començar a ser un problema, especialment després d’haver fet un viatge a Califòrnia (ja sabeu, més caloreta, més suor, més… de tot). La notícia no esmentava altres detalls, però puc imaginar que a mesura que passava el temps els pantalons devien guanyar en consistència i l’usuari, en espai vital (transport públic atapeït i ningú a menys de dos metres… calla, calla, potser no és mala idea).

En tot cas, l’esforçat estudiant, després d’usar-los dia rere dia durant 450, finalment va analitzar la roba i va trobar, en les zones més perjudicades, una concentració d’entre 8.500 i 10.000 microbis per centímetre quadrat. Després d’obtindre aquestes valuosíssimes dades, va rentar els pantalons (catxis, no deien amb què) i els va tornar a fer servir, però aquesta vegada “només” durant trenta dies, els va tornar a analitzar i es va trobar amb la sorpresa de veure que havien acumulat una quantitat similar de microbis. La conclusió de l’estudi, supervisat de prop (o no) per la seva professora d’ecologia humana, va ser que els texans només necessiten ser rentats un cop al mes perquè diguem-ne que és el moment en què l’ecosistema pantalonar ha assolit el màxim de població microbiòtica.

I dic jo: no hauria estat més fàcil fer-ho al revés? No sé, per exemple analitzar els pantalons després d’una setmana d’ús, després comparar-ho amb el bestiar que hi ha als quinze dies, pujar a tres setmanetes, arribar al meset, assolir el mes i mig, i quan constates que a partir de determinat punt ja no hi caben més bacteris i coses (la població es deu regular com la de les rates) doncs és el moment de parar l’experiment. No entenc quin sentit tenia exposar-se a l’exclusió social i a la gangrena, però no em feu cas perquè ells són els científics llestos d’un país llunyà i jo sóc la mestressa de casa que només es planteja dues preguntes: 1) amb què fas net  l’engrut de 15 mesos? i 2) de quina marca tan summament resistent eren els texans?

PS. No patiu: durant l’elaboració d’aquest post cap animal no ha pres mal. El gatet es va instal·lar còmodament a la butxaca dels pantalons quan ja havien estat rentats enèrgicament. Molt enèrgicament.

Simiocràcia

Ja tenia triat el meu llibre de Sant Jordi des del mateix moment que el vaig veure anunciat (bé, aquest i un parell més, que un dia és un dia), però, per reblar el clau, acabo de trobar aquest vídeo que el genial Aleix Saló va penjar fa dos dies (no entenc com és que he trigat tant a trobar-lo) i no puc estar-me de compartir-lo amb tots vosaltres.

No us esteu de res: si en veure’l us agafen ganes de riure, rieu que és molt sa; si us agafen ganes de plorar, ploreu que és molt raonable; si us agafen ganes d’assessinar algú… no ho feu, perquè els responsables no us els trobareu en el tren ni passejant pel carrer sense escorta. Ens queden molt lluny. Per cert, la darrera frase -que no havia escoltat mai- és genial: Nunca atribuyas a la maldad lo que puede ser explicado por la estupidez. Amén (i que Déu ens agafi confessats).

Coses del correu

Suposo que no invento la sopa d’all si dic que tinc diverses adreces electròniques. En tinc una que és “la bona” en què hi va a parar tot allò que m’interessa i una altra que és “la dolenta” que és la que escric quan sospito que serà la porta per la qual entrarà una allau de propaganda. Encara en tinc una altra que és la primera que vaig crear i que en podria dir “la innocent” perquè pertany a l’època en què no sabia que allò es podria omplir de porqueria i, efectivament, se me’n va acabar omplint.

El cas és que ahir estava esperant un correu d’algú i com que no m’arribava (ho reconec: sóc tan impacient que el botó F5 té la pintura desgastada) i es tracta d’un dels meus primers contactes, vaig pensar si no me l’hauria enviat a l’adreça antiga i hi vaig accedir. Realment, feia temps que no l’obria; hi havia felicitacions nadalenques de l’any 2009, però el correu que buscava, no. Tanmateix, ja que hi era vaig pensar de fer-hi una escombradeta.

No vaig obrir cap dels correus no fos cas que el portàtil agafés alguna malaltia molt greu, però em va fascinar veure’n l’assumpte. No us podeu imaginar la quantitat d’oportunitats meravelloses que he perdut per culpa d’haver deixat abandonada aquesta adreça. Quantes ocasions per haver jugat de franc en casinos i haver viatjat de gorra i haver guanyat concursos en què no recordo haver-me inscrit. Espectacular.

Potser el regal que s’enduia la palma era haver guanyat un cotxe, i no us penseu pas que qualsevol tartana, no: un BMW! Tot plegat molt prometedor: Enhorabuena, BMW para ti, Elegido para llevarte un BMW, Aviso exclusivo: un BMW para usted, Enhorabuena, has sido elegido (aquest no especificava per què havia estat triada). Ai, i jo amb el cotxe apedaçat!

Després hi havia d’altres missatges més inquietants: Conoce solteros como tú perdó?, No hay que pagar para encontrar el amor ah, bé, sort que avisen, Conviértete en trader perfecto con el más avanzado paquete / Enhorabuena por tu viaje potser estava massa suggestionada, però aquests sí que no vaig tenir valor per obrir-los.

I per acabar, el gran embalum de missatges de la meva mai prou valorada caixa d’estalvis: Montserrat, ja tens la teva panera? mecàsum, massa tard: era de desembre de 2010 i ara el pernil ja es deu haver florit, Montserrat, tens un préstec preparat de 12.000 euros i sense haver-lo demanat; si és que són d’un detallista…, Montserrat, tenim el pis que busques no ho dubto, però a veure si el tenen al preu que m’agradaria, i per acabar Montserrat, no ets un client qualsevol no em digueu que una cosa així no toca la fibra sensible: ja ho sabeu tots vosaltres sou clients qualsevol, però jo no, jo sóc especial i quan entro per la porta el director deixa immediatament el que està fent i ve a fer-me una abraçada i dos petons.

No m’he inventat res de res: tot el que us dic és absolutament real, però no ho puc demostrar perquè -ai que insensible- ho he esborrat de la safata d’entrada i he buidat la paperera. Per cert, acabo de prémer l’F5 de nou i la meva amiga encara no m’ha enviat l’enllaç. Ja veig que hauré de fer una cosa ben arcaica: anar-la a veure.

Necessitats vitals: riure

Més d’una vegada m’he preguntat el perquè de determinades necessitats. N’hi ha de fàcils d’entendre com ara menjar, beure o dormir, i n’hi ha d’altres incomprensibles per a mi com ara presumir a tothora del que es té i del que es diu que es té (no cal dir més: tots coneixem fantasmes, oi?). Ara bé, què me’n dieu de la necessitat de riure? Podríeu pensar que sóc una ximpleta i no us ho podria recriminar, però és així com ho sento: una necessitat. Per tant he pensat de donar un cop d’ull a la Viquipèdia i fer dues consultes molt breus a veure si esbrino el què:

• La primera, què és el riure:

El riure és la manifestació externa humana d’un estat d’ànim d’alegria. Com és un acte que allibera endorfina, es creu que és beneficiós per a la salut riure, tenir humor. Sigmund Freud pensava que alliberava energia psíquica i que per tant tenia una funció en l’homeostasi o equilibri mental de la persona.

El riure sembla tenir una funció social de cohesió, ja que es riu més en companyia que estant sol (per això els riures dels programes televisius tenen com a missió provocar el riure dels espectadors per contagi).

• La segona, com s’organitza una piràmide de Maslow per calcular a quina alçada cauria una bona rialla:

Crec que no me n’he sortit perquè n’hi veig en tots els nivells: des del més baix per la homeostasi psíquica (potser el Sr. Maslow es referia a qüestions més “físiques”, però a mi ja em quadra bé així), fins al més alt per l’espontaneïtat i qui sap si per la resolució de problemes (amb un acudit, la tensió es pot desfer com un terròs de sucre en el cafè).

Per demostrar la meva teoria (qualsevol diria que estic redactant un estudi científic 🙂 ), tot seguit us deixo un petit mostreig de situacions en què riure pot resultar molt i molt terapèutic…o molt i molt necessari.

El primer vídeo no sé si us agradarà perquè els nanos me l’han fet veure tantes vegades per a mi ha perdut força encant, però el deixo com a possible exemple de reacció jocosa quan et trobes amb una planxa: imagineu-vos haver pagat l’entrada del cinema per veure això!

El segon vídeo, tot un clàssic, podria ser exemple de la necessitat de riure’s d’un mateix, cosa que em sembla saníssima, quan sense voler has ficat la pota. Mira que dir que els bombers estan ben dotats (oh yeah! 😉 )

Un altre exemple d’aquest ús terapèutic alliberador, es produeix quan ja no pots més amb la teva ànima. Us enllaço un altre “clàssic” generat en el Parlament andalús. Tot i que els polítics no gaudeixen de les meves simpaties, puc entendre i em solidaritzo amb el seu l’estat de demència passatgera perquè duien 8 hores reunits i jo quan en porto dues ja no sé ni com em dic:

I per acabar, una que malauradament em toca de ple, tot i que ara mateix no sabria com qualificar-la… vejam… quan algú decideix unilateralment passar-se per l’arc de triomf un conveni i per justificar-ho esmenta una llei que encara no està desenvolupada -i per tant no es pot aplicar- i que tot i la flagrant il·legalitat diu que no percebràs una de les pagues, cosa que es tradueix en un detriment del 6,5% del teu sou estisorat prèviament per les administracions central, autonòmica i local com si la teva nòmina fos la culpable de totes les desgràcies d’aquest país i retallar-la fos la pedra filosofal que arregli la crisi del món mundial, vosaltres com qualificaríeu la reacció humorística dels afectats: teràpia de grup, cohesió social, homeostesi psicològica, la constatació que ja n’estem fins dalt de tot?

Blog dels empleats públics de l’Ajuntament de Gavà

L’economia de les vaques

La Rosaura sempre m’envia uns correus genials, d’aquells que corres a reenviar perquè quan una cosa et fa gràcia sempre vols que els altres també riguin. Si ajuntem aquesta vocació de pregonera amb la sequera (o mandra) que darrerament no em deixa publicar gaires entrades, tenim com a resultat un plagi sense vergonya ni miraments per la propietat intel·lectual. Tot seguit us lliuro un descarat “copiar/enganxar” d’un dels darrers. Espero que rigueu una mica… encara que sigui a costa d’un humor un pèl càustic 😉

L’economia de les vaques:

 

Economia Basca:

Tu tens 2 vaques. Les munys.

Et beus la llet que necessites i envies la que et sobra a Madrid.

 

Economia Catalana:

Tu tens 2 vaques. Les munys.

Envies tota la llet a Madrid i et tornen la que volen.

 

Economia Valenciana:

Tu tens 2 vaques. Et vens les vaques, requalifiques el prat on pasturaven i fas un bloc d’apartaments. Creus que amb els diners podràs comprar tota la llet que vulguis, però com que els apartaments no es venen ni per casualitat t’acaben portant la llet des de Madrid.

 

Economia Extremenya:

Tu tens 2 vaques… i creus que si no fos pels catalans en podries tenir 3.

 

Economia Andalusa:

Tu tens 2 toros. Com els toros no es poden munyir t’esperes al bar fins que t’enviïn la llet des de Madrid.

 

Economia Gallega:

Tu tens 2 vaques, una és la teva dona i l’altre està subvencionada per Brussel·les.

 

Economia Madrilenya:

Per què vols tenir cap vaca, si a Madrid arriba la millor llet d’Espanya?