A, erra, cu, u, e, o, ela, e, ge!

De vegades miro enrere i em maleeixo els ossos per no haver aprofitat millor la meva època d’estudiant. Penseu que, per exemple, de les classes de Filosofia només em va arrelar una sola idea (una!), però que, això sí, m’ha acompanyat sempre. No recordo el nom del professor, recordo vagament el seu rostre, les paraules exactes s’han esvaït en el temps, però el concepte va quedar. Ens deia que de veritat no n’existia una de sola, sinó que la componien les diverses perspectives, com les rajoles d’un trencadís, i ens animava a qüestionar-ho tot i a desconfiar de les “veritats absolutes”. Agraeixo el seu esforç per mirar d’obrir-nos la ment i vacunar-nos contra el fanatisme.

I vet aquí que un grapat d’anys més tard, mentre navegava per la xarxa saltant d’enllaç en enllaç, vaig ensopegar el blog d’algú que deia que era un arqueòleg amb glamour. Ara no sabria dir quin post en vaig llegir, però sí que em va trasbalsar (era una entrada molt bèstia) i de seguida vaig veure que estàvem en les antípodes.

M’explico: si m’hagués de descriure a mi mateixa diria que entre d’altres coses, sóc una persona tranquil·la, reflexiva, dona, hetero, mare de família, monògama des dels 18 anys, educada en un entorn molt conservador, tímida, covarda en la baralla (tot i que feliç en la civilitzada discussió), contenta quan passo desapercebuda, incòmoda quan sóc el centre d’atenció, la política em supera, m’agraden les criatures, alguna vegada he votat CiU… Preneu tot això, canvieu “tranquil·la” per “apassionat” i aneu capgirant tota la descripció; no sé si aquesta podria ser una aproximació de l’Arqueòleg, però en tot cas és una pinzellada de la imatge que en tinc.

Així doncs, què podia fer un cop localitzada la meva antítesi? Només podia fer una cosa assenyada: seguir-lo. Seguir-lo al blog, seguir-lo al twitter i escoltar el que hi diu. És un perfecte contrapunt que posa en crisi el que penso (no totes les crisis són dolentes, eh!) I el més curiós és que tot i que encara de vegades encara m’escandalitza (és que quan s’hi posa, s’hi posa), més sovint del que hauria imaginat, estic d’acord amb el que diu i cada cop una mica més (un dels dos està canviant?). Qui sap, potser el meu pas pel Batxillerat no va ser del tot inútil.

Bé, i tot això a què ve? Doncs que l’altre dia obro el correu i em trobo aquesta notificació:

Ja és mala sort, però es veu que potinejant amb un aparell de pantalla tàctil massa petit per la meva vista i escasses habilitats vaig tocar el que no havia de tocar. Encara sort de l’avís si no podrien haver passat quinze dies fins que pensés “que estrany, l’Arqueòleg fa dies que no piula res” (he oblidat afegir en la descripció que sóc un pèl despistada). Ho vaig arreglar i tan contents, però no vaig poder evitar pensar-hi: quin to era el del comentari? Sorprès? Decebut? Empipat? (aquí vaig arrufar les celles). En tot cas no l’havia deixat -a ell, al crack!- de la més trista de les maneres: indiferent (aquí vaig somriure d’orella a orella). Podeu dir-me ximpleta, però em va fer gràcia i momentàniament vaig pensar que hauria de canviar la discreta cuereta del meu avatar per un paó ben ufanós i estarrufat. Per una vegada a la vida, gràcies Murphi! 😀

Una d’enyors i “desenyors”

Abans-d’ahir vaig celebrar un sant de molt renom en aquestes dates: Sant Tornem-hi. Deixo enrere unes setmanes de desconnexió més radical de què hauria volgut i torno a la normalitat. He de reconèixer que no és un retorn traumàtic encara que no sabria dir si perquè les vacances de poble (al far, far south) són agradables tot i que sense llençar coets, o perquè la rutina del meu dia a dia em resulta fins i tot confortable.

En tot cas, confesso que enyoraré algunes coses:

Enyoraré poder foragitar el rellotge del canell, però no enyoraré ni saber en quin dia visc.

Enyoraré aquell cel nocturn tan net que les estrelles sembla que et caiguin a sobre, però no el cel diürn tan brillant que no et deixa ni obrir els ulls.

Enyoraré el vol de les orenetes, els abellerols, els bernats pescaires i els tudons, però mai de la vida el de les mosques, les vespes, els bernats pudents i els saltamartins.

Enyoraré el cant de les òlibes, les caderneres, les tórtores i els verdums, però en absolut el de les cigales (noteu que no relaciono més bitxos: elles soletes són IN-SU-POR-TA-BLES!!!)

Enyoraré la benvinguda joiosa dels meus gossos en veure’m cada matí, però no que insisteixin a fer guàrdies intensives cada nit (de debò, Brat i Lia, no és imprescindible que ens aviseu totes i cada una de les vegades que sentiu una guineu, un senglar, un gos, un… el que sigui… no cal, bufons, no cal).

Enyoraré l’estenedor ple de tovalloles de platja onejant com victoriosos estendards, però no que la rentadora no sigui una de súpermoderna amb súpercapacitat i súperveloç com la meva.

Enyoraré trobar sempre el moment de fer un gelat en bona companyia i de fer petar la xerrada sense presses, però no l’encongiment sistemàtic de la roba (Deumeusenyor, però quantes calories té cada granissat? Quantes?!?)

Enyoraré la xerradissa d’entaular-nos catorze a cada àpat, però no com n’és de difícil trobar una estoneta de solitud.

I tot i els peròs, enyoraré  aquestes tranquil·les vacances de poble que sento estranyament similars a un riu: sempre el mateix, però mai igual.

I vosaltres? També esteu una mica enyorats?