El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 4 de 4

VEURE EL CAPÍTOL I / VEURE EL CAPÍTOL II / VEURE EL CAPÍTOL III

Ara podria dir que vaig reprimir els meus instints en veure els atemorits ulls color de mel de la caputxeta. També podria dir que em van venir a la memòria les cantarelles que feia quan travessava el bosc espantant els ocells i que tant em divertien. Potser podria afegir que vaig decidir deixar-la viva perquè aquesta cap de pardals fa que el món sigui una mica més bell. Podria dir moltes coses que els vostres sentiments humans entendrien complaguts i que us farien creure en una tendresa de color rosa pastel, però ja us vaig dir que aquesta visió era patrimoni dels ninotaires ensucrats, no de la natura.

La veritat és que el salt que vaig fer sobre la presa (sí, he dit presa) va exhaurir les migrades forces que encara em quedaven i només em vaig veure amb cor d’agafar d’una revolada la carmanyola amb les mandonguilles i fer-me fonedís entre els arbres. I sí, va ser una escena tan humiliant com sembla; em vaig comportar com un vulgar lladregot, no com el superdepredador que sóc. Va ser l’hivern més dur de ma vida.

A partir d’aquí van venir totes les mentides i exageracions que vulgueu imaginar: que si amb tripijocs havia entabanat la nena, que si havia intentat agredir l’àvia, que si tenia la ràbia, que si el bosc era ple a vessar de llops… Els humans sou molt injustos; quan un gos ataca, ningú no diu que calgui matar-los a tots i no deixar ni un yorkshire viu, però quan el protagonista és un llop organitzeu batudes i arrasseu la comarca per fer una neteja ètnica. Això, amics meus, això de culpar a tots pel pecat d’un de sol no té nom; bé, de fet sí que en té, però què us he de venir a explicar si fins i tot ho feu entre vosaltres.

El cas és que la població es va anar escalfant i si l’un la deia grossa, l’altre encara més i si algú proposava omplir la zona de paranys, un altre deia que calia omplir-la d’estricnina. L’endemà, a trenc d’alba, tots els homes del poble i l’àvia de la caputxeta van sortir amb fusells disposats a no tornar a casa fins a convertir-me en una catifa. Ah, no us ho havia dit? La iaia de la nena no és cap ancianeta desvalguda: de jove va ser campiona diverses vegades de caça menor amb gos i fins no fa gaire encara feia la Matagalls Montserrat. Les dones curtides a la muntanya són així.

Els humans van sortir de casa amb set de sang i venjança… i la van trobar. Era el llop més gran que mai no havien vist i la caputxeta no va dubtar ni un instant a reconèixer-lo com a autor de l’atac. Tenia el llom platejat, les urpes enormes, uns ullals que feien feredat de veure i una curiosa osca en l’orella dreta. Hi va haver una mica de discussió a l’hora de decidir qui se’l podia quedar perquè un llenyataire de la zona i l’àvia van disparar alhora i tots dos deien que era el seu tret el que l’havia abatut. Finalment, atès que l’ensurt se l’havia endut la néta, van decidir que la pell guarniria la xemeneia de can Brugueroles.

Pel que fa a mi, si us ve de gust em podeu acusar d’oportunista però estic segur que haurieu aprofitat l’avinentesa igual que jo. Un cop desaparegut el meu rival vaig tornar amb la canilla i de seguida que em vaig refer vaig defençar -i aconseguir- el meu estatus d’alfa. Tots els de la llopada vam recular cap a una altra zona potser no tan bona, però infinitament més tranquil·la amb l’esperança de no ensopegar mai més amb els humans. Confio, pel bé de tots, que sigui així: els humans ens poseu de mal humor i no responc dels meus companys… ni de mi.

Us deixo una imatge de la meva companya i jo. Oi que té una mirada molt dolça? Dolça com la mel.