VEURE EL CAPÍTOL I / VEURE EL CAPÍTOL II / VEURE EL CAPÍTOL III
Ara podria dir que vaig reprimir els meus instints en veure els atemorits ulls color de mel de la caputxeta. També podria dir que em van venir a la memòria les cantarelles que feia quan travessava el bosc espantant els ocells i que tant em divertien. Potser podria afegir que vaig decidir deixar-la viva perquè aquesta cap de pardals fa que el món sigui una mica més bell. Podria dir moltes coses que els vostres sentiments humans entendrien complaguts i que us farien creure en una tendresa de color rosa pastel, però ja us vaig dir que aquesta visió era patrimoni dels ninotaires ensucrats, no de la natura.
La veritat és que el salt que vaig fer sobre la presa (sí, he dit presa) va exhaurir les migrades forces que encara em quedaven i només em vaig veure amb cor d’agafar d’una revolada la carmanyola amb les mandonguilles i fer-me fonedís entre els arbres. I sí, va ser una escena tan humiliant com sembla; em vaig comportar com un vulgar lladregot, no com el superdepredador que sóc. Va ser l’hivern més dur de ma vida.
A partir d’aquí van venir totes les mentides i exageracions que vulgueu imaginar: que si amb tripijocs havia entabanat la nena, que si havia intentat agredir l’àvia, que si tenia la ràbia, que si el bosc era ple a vessar de llops… Els humans sou molt injustos; quan un gos ataca, ningú no diu que calgui matar-los a tots i no deixar ni un yorkshire viu, però quan el protagonista és un llop organitzeu batudes i arrasseu la comarca per fer una neteja ètnica. Això, amics meus, això de culpar a tots pel pecat d’un de sol no té nom; bé, de fet sí que en té, però què us he de venir a explicar si fins i tot ho feu entre vosaltres.
El cas és que la població es va anar escalfant i si l’un la deia grossa, l’altre encara més i si algú proposava omplir la zona de paranys, un altre deia que calia omplir-la d’estricnina. L’endemà, a trenc d’alba, tots els homes del poble i l’àvia de la caputxeta van sortir amb fusells disposats a no tornar a casa fins a convertir-me en una catifa. Ah, no us ho havia dit? La iaia de la nena no és cap ancianeta desvalguda: de jove va ser campiona diverses vegades de caça menor amb gos i fins no fa gaire encara feia la Matagalls Montserrat. Les dones curtides a la muntanya són així.
Els humans van sortir de casa amb set de sang i venjança… i la van trobar. Era el llop més gran que mai no havien vist i la caputxeta no va dubtar ni un instant a reconèixer-lo com a autor de l’atac. Tenia el llom platejat, les urpes enormes, uns ullals que feien feredat de veure i una curiosa osca en l’orella dreta. Hi va haver una mica de discussió a l’hora de decidir qui se’l podia quedar perquè un llenyataire de la zona i l’àvia van disparar alhora i tots dos deien que era el seu tret el que l’havia abatut. Finalment, atès que l’ensurt se l’havia endut la néta, van decidir que la pell guarniria la xemeneia de can Brugueroles.
Pel que fa a mi, si us ve de gust em podeu acusar d’oportunista però estic segur que haurieu aprofitat l’avinentesa igual que jo. Un cop desaparegut el meu rival vaig tornar amb la canilla i de seguida que em vaig refer vaig defençar -i aconseguir- el meu estatus d’alfa. Tots els de la llopada vam recular cap a una altra zona potser no tan bona, però infinitament més tranquil·la amb l’esperança de no ensopegar mai més amb els humans. Confio, pel bé de tots, que sigui així: els humans ens poseu de mal humor i no responc dels meus companys… ni de mi.
Us deixo una imatge de la meva companya i jo. Oi que té una mirada molt dolça? Dolça com la mel.
[…] VEURE EL CAPÍTOL II / VEURE EL CAPÍTOL III / VEURE EL CAPÍTOL IV […]
[…] El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 4 de 4 « Montsellado's BloC escrigué: 23 novembre 2010 a les 12:28 am […]
[…] VEURE EL CAPÍTOL IV […]
Uf!!, el final no ha estat tan dramàtic com suposava, per aquí me’n he adonat de que la història és de ciència ficció, a la realitat crec que no hauria quedat ni un llop viu, som així de criminals…
Ai com se’m veu el llautó! És que no puc reprimir la tendència a buscar el “happy end”; no hi puc fer més. És cert que posats en un cas real s’haurien acarnissat amb els llops i no haurien parat fins a exterminar-los a tots. En tot cas, podem imaginar que la llopada va fugir “potes ajudeu-me” en sentir el primer tret i van anar a petar tan lluny que els homes no en van trobar ni els bigotis (si no és així, de ben segur que se’ls carreguen a tots :-()
He, he, ara em toca comentar i no sé què dir! Em passa sovint… Tirem de tòpics: que molt original, que molt divertit (la iaia fent la Matagalls-Montserrat i la secretària que es nega a treballar són les millors!) que molt interessant!
Ara, que ja t’ho dic: no et falta un bull!!
El conte aquell del concurs de Sant Jordi de la caputxeta era teu??
Gràcies pels afalacs… i per la paciència! 😀
No, el meu conte era El tresor de l’Arnau, però aquest que dius i el de L’estoig de les ulleres van ser els que més em van agradar.
https://montsellado.wordpress.com/2010/05/14/el-tresor-de-larnau/
Em sap greu pel llop. Ja posats m’hagués agradat més que el llop no fos tan “maricomplejines” i s’hagués endut la Caputxeta cap al seu cau.
Si més no, salvaria el poble de la bleda dels saltironets!!!
T’ho dic de conya. Saps que m’ha agradat molt el conte.
Així i tot, si fas un altre conte de la Caputxeta, pots plantejar-te donar-hi un altre visió, amb una Caputxeta més canyera, en pla sensual i dominatrix, què es carregués ella al llop i que enlloc de mandonguilles portés la collita de maria. És una altra versió!
Caram, tu sí que saps donar-li la volta a una història com si fos un mitjó!
Amb tot, no cal que ens hi posem; he llegit que la directora de Crepúsculo ha preparat la seva pròpia “versió apòcrifa” d’aquest conte i sospito que haurà triat una protagonista més crescudeta que la meva. També sospito que es carregarà tot l’esforç que he fet per justificar en quatre capítols que el concepte bé/mal no és aplicable quan es tracta de cadenes tròfiques i ja per acabar, tenint en compte el tarannà de les pel·lícules precedents, sospito que quedarà considerablement lluny de les teves expectatives.
Me n’alegro que per fi s’hagi pogut fer pública la versió real del conte. 😉 Oferir el punt de vista del llop per una vegada a la vida em sembla la mar de just… Enhorabona per aquest conte tan diver; m’ha agradat molt!
És que quan em surt la vena d’advocada del diable… (hahaha).
Gràcies, Marta, espero que t’hagis divertit tant llegint-lo com jo escrivint-lo.
Has donat la volta al contingut patriarcal originari del conte, molt bé!
Sempre resulta agradable intentar estripar un prejudici. Celebro que t’hagi agradat 🙂
Montse,
No sé si cal afegir algun comentari més, però és molt bo. Ha agradat a la majoria del grup, tot i que algunes s’han perdut el detall de la confusió. Això m’ha passat per demanar-los d’anar al gra.
M’han entrat ganes de microcontejar-lo 😉
Ai, que n’és de complicat de fer, un resum! Has d’aconseguir que els arbres et deixin veure el bosc, però no et pots deixar aquesta branqueta que lliga tota la muntanya perquè el detall de l’osca en l’orella que… òndia, em sembla que m’he perdut… n’hauré de fer un esquema (hahaha!)
Això vol dir que no supero la prova. Com que el vaig anar llegint per lliuraments… no hi vaig caure que seria tan decisiu aquest detall.
Continuo pensant que no cal en un resum ni en un microconte. Ai, no ho sé!!
Oh, en el conte potser sí que és important per lligar la història: identifica el “fiambre” i per tant justifica de quina manera el protagonista aconsegueix via lliure. En un resum jo tampoc crec que sigui necessari; cal esmentar que el maten per error, però no cal explicar per què saps que s’han equivocat. En un microconte… òndia, com m’agradaria saber fer microcontes…
violet
El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 4 de 4 | Montsellado's BloG
reiko
El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 4 de 4 | Montsellado's BloG