Ombra aquí, ombra allà

21 Abril 2011

Dilluns (I’ts just another manic monday), mentre rumiava si per semblar estar desperta (a banda d’estar-ho) no em caldria algun toc de brotxa, vaig recordar un correu que em van enviar fa temps. Era tot un seguit d’imatges de l’abans i el després d’haver ficat (una micoooona de) maquillatge i un toc de pinta com cal. Creieu-me: ni la Mare de Déu de Lourdes té res a rascar al costat d’un bon estilista.

Així doncs, l’he buscat (ha sobreviscut miraculosament al darrer atac de “tinc la quota a petar/he de fer neteja”) i us en deixo una mostreta per fer-me entendre. Ja ho veureu, no res, quatre pinzellades de color i un pentinat amb gràcia i vet aquí que una cara sense gaire suc ni bruc esdevé angelical:

El problema ve quan es produeix l’efecte invers; és a dir quan rostres que habitualment tenen una pàtina de perfecció els veiem al natural:

Després d’aquesta col·lecció, no cal que ho digui, però:

Aneu amb compte i abans de pensar que esteu veient una deessa de l’Olimp intenteu esbrinar com és “con la cara lavá y resién peiná”; mai se sap què hi pot haver a sota del “titanlux”.

Tanmateix, ja ho veieu: si estiguéssim disposades a contractar un professional meravellós i a sacrificar dues hores diàries de la nostra atrafegada vida, sortiriem cada matí al carrer DI-VI-NES.

I per si no tinc prou credibilitat -no us en culpo-i no us ho acabeu de creure, us deixo un enllaç perquè pugueu veure el procés en viu a tota màquina i amb l’agreujant del programa més pinotxo de la història: el Photoshop

És clar que tot camí té dues direccions… us deixo un segon vídeo gravat amb el mateix ritme i contingut; si els aconseguiu veure sincronitzats encara és més divertit.

Ja veieu que de “mones” n’hi ha dins i fora de les pastisseries 😀 Bona Pasqua!


Un diumenge de colors

11 Abril 2011

Vaig encetar el dia després d’haver passat mitja nit en BLANC

… però al cap i a la fi no va ser res i el dia es va llevar pletòric i BLAU.

Un dia perfecte per acompanyar el riu GROC. (Subratllo el tema de l’acompanyament: en actes d’aquest tipus, la meva funció es limita a fer d’escombra, de cheerleader i de fotògrafa).

Una mica més tard, al groc s’hi van afegir quatre línies VERMELLES

… perquè finalment una pregunta que hi havia en l’aire s’havia posat en NEGRE sobre BLANC. Us estalvio l’explicació dels meus sentiments al respecte, però si algú els vol saber us remeto a l’article d’ahir de Ramon Folch: el subscric lletra per lletra.

I com que ahir la Casa de València feia la cremà, la nit va mostrar TOTS ELS COLORS.

En definitiva, un dia amb un pantone que no voldria oblidar.


Minicontes de la llàntia (2) Capítol III

7 Abril 2011

Entre les estelles de fusta i la sabata, brillava tènuement una caixeta platejada. Tenia tot el voltant gravat amb dibuixos de flors i enmig de la tapa, un cor. Vaig seure a terra, amb la llàntia al costat, i la vaig obrir encuriosida. Les mans em tremolaven una mica per l’emoció de la troballa: era plena de cartes esgrogueïdes relligades amb cura amb una cinta de seda vermella.

Una estranya sensació de reverència em va colpir en desplegar el primer full. El anys havien convertit el paper en un material molt fràgil i la tinta de les vores s’havia esvaït una mica. Tenia una cal·ligrafia polida, allargassada. La tinta havia adquirit un to grisós i alguns paràgrafs eren difícils d’entendre, però amb tot puc afirmar que eren les cartes d’amor més belles que mai no he llegit.

En cada paraula es respirava nostàlgia; parlava de la tristesa dels llavis orfes de petons, de les mans que enyoraven la pell suau i càlida, la tendresa de les carícies juganeres. Parlava de la mort i de com la veia passar cada dia més a prop, del dolor de saber que mai més la tindria en els seus braços. Jurava que vendria l’ànima per una darrera nit al seu costat.

De sobte, un fort vertigen, com un remolí que naixia del bell mig del cap, em va xuclar. Sense entendre res de res i força marejada em vaig trobar enmig d’una platja. M’envoltava la nit més negra que recordo. Tot havia desaparegut: el llit, l’armari… només tenia en una mà la carta i en l’altra, la llàntia. Vaig fer unes passes, feixugues per la finor de la sorra, cap a unes palmeres; semblava que s’hi sentia parlar. Mentre m’hi acostava, a les palpentes, parava l’orella: una veu era de noia, l’altra de noi. Tenien aquell timbre especial de les veus que traspuen felicitat. Potser ells em podrien ajudar a tornar a casa, però quan ja els tenia tan a prop que distingia uns cabells rossos i molt brillants, de nou el vertigen em va fiblar les temples i vaig perdre el món de vista.

Em vaig despertar ben adolorida. Suposo que havia conduit massa hores per arribar a la casa i la fatiga em va vèncer. Vaig recollir amb cura totes les cartes i les vaig tornar a ficar a dins de la caixeta. La llàntia ja feia estona que s’havia esgotat, però la tímida llum del dia ja em permetia veure-hi prou per no entrebancar-me. Vaig baixar les escales amb la intenció de no parar fins a trobar algun lloc on em poguessin donar un parell de cafès ben carregadets i una aspirina. No podia entendre com podia ser que hagués dormit tota la nit asseguda a terra. De fet, el que més em costava d’entendre és com podia ser que tingués les sabates plenes de sorra. Una sorra tan fina.


Minicontes de la llàntia (2) Capítol II

4 Abril 2011

El sol ja era gairebé a la posta i tot indicava que hauria d’esperar a l’endemà per acabar de recórrer la casa. Em vaig preguntar si encara devia funcionar aquella andròmina. La vaig agafar -amb poca fe- i vaig notar que encara tenia líquid. En encendre-la, va escampar una olor lleugerament rància, però cal reconèixer que il·luminava prou bé. Animada per aquest petit èxit vaig pujar les escales de fusta. Els graons rondinaven mandrosos a cada pas que hi feia.

L’habitació gran tenia la porta entreoberta. La vaig empènyer amb força perquè les frontisses eren força rovellades i vaig quedar plena de serradures; era ben corcada. Si no fos per l’olor de resclosit, hauria dit que no havia passat el temps perquè cada moble era en el mateix lloc on el recordava: el llit de capçal de fusta negra, les tauletes de nit amb el sobre de marbre rosat,  l’armari de tres portes que em feia tanta por quan era menuda. Fins i tot a sobre de la imponent calaixera encara hi havia la fotografia del rebesavi.

M’hi vaig atansar per veure millor aquella imatge que sempre m’havia captivat. Era de cos sencer i es notava que s’havia mudat força per anar a cal retratista: duia pantalons de pinces, l’americana descordada i una armilla de la qual penjava discretament la cadeneta d’un rellotge; els cabells rossos estaven perfectament pentinats amb molta brillantina; tenia la mà esquerra a la butxaca i la mà dreta recolzada en el respatller d’una cadira molt barroca. Es coneix que era el posat de moda.

Em vaig adonar que mai no l’havia mirat de tant a prop; els records que en tenia eren de l’època en què els meus ulls tot just arribaven a l’altura del calaix de dalt. Va ser llavors quan em vaig adonar de la dedicatòria francament estranya que s’hi llegia: “Guarda’m sempre en el teu cor, tres passes davant meu”. Que n’era de sibil·lí el rebesavi! En voler tocar-lo em vaig adonar que una aranya de cul gros i potes curtes -aquelles que em fan tant de fàstic- havia fet el niu allí mateix i l’ensurt em va fer donar un bot cap a enrere tan brusc que vaig trencar una fusta podrida del terra. Llavors, en atansar el llum per veure la trencadissa va ser quan ho vaig entendre.

Dimecres l’acabo, ho prometo! També prometo que és la darrera vegada que publico un trosset de conte sense saber com acabarà. Oh, quin patiment! (per cert, Maria, si m’has tornat a llegir el pensament, tu fes mutis, eh, sobretot mutis! 😉 )