Eleccion(e)s

28 Novembre 2010

El titular era una persona cívica, responsable o temerosa de la multa, no ho sé, però el cas és que s’hi ha presentat i jo he pogut marxar cap a casa. Ara hauria d’estar contenta i pensar en com aprofitar el matí: ja que estic desvetllada podria fer un parell de rentadores, endreçar l’armari o abraonar-me a sobre de la novel·la que vaig encetar ahir. No. En lloc d’això sento un nus a la gola i corro a buscar una espatlla en què plorar. Digueu-me torracollons si voleu -és un càrrec “honorífic” que sovint he merescut amb escreix-, però em sento tocada en la línia de flotació. No entenc que em donin aquest paperet justament en les eleccion(e)s en què decidirem la composició del Parlament(o) i en sortirà el President(e) de… de què? De la Jeneralidad?


El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 4 de 4

23 Novembre 2010

VEURE EL CAPÍTOL I / VEURE EL CAPÍTOL II / VEURE EL CAPÍTOL III

Ara podria dir que vaig reprimir els meus instints en veure els atemorits ulls color de mel de la caputxeta. També podria dir que em van venir a la memòria les cantarelles que feia quan travessava el bosc espantant els ocells i que tant em divertien. Potser podria afegir que vaig decidir deixar-la viva perquè aquesta cap de pardals fa que el món sigui una mica més bell. Podria dir moltes coses que els vostres sentiments humans entendrien complaguts i que us farien creure en una tendresa de color rosa pastel, però ja us vaig dir que aquesta visió era patrimoni dels ninotaires ensucrats, no de la natura.

La veritat és que el salt que vaig fer sobre la presa (sí, he dit presa) va exhaurir les migrades forces que encara em quedaven i només em vaig veure amb cor d’agafar d’una revolada la carmanyola amb les mandonguilles i fer-me fonedís entre els arbres. I sí, va ser una escena tan humiliant com sembla; em vaig comportar com un vulgar lladregot, no com el superdepredador que sóc. Va ser l’hivern més dur de ma vida.

A partir d’aquí van venir totes les mentides i exageracions que vulgueu imaginar: que si amb tripijocs havia entabanat la nena, que si havia intentat agredir l’àvia, que si tenia la ràbia, que si el bosc era ple a vessar de llops… Els humans sou molt injustos; quan un gos ataca, ningú no diu que calgui matar-los a tots i no deixar ni un yorkshire viu, però quan el protagonista és un llop organitzeu batudes i arrasseu la comarca per fer una neteja ètnica. Això, amics meus, això de culpar a tots pel pecat d’un de sol no té nom; bé, de fet sí que en té, però què us he de venir a explicar si fins i tot ho feu entre vosaltres.

El cas és que la població es va anar escalfant i si l’un la deia grossa, l’altre encara més i si algú proposava omplir la zona de paranys, un altre deia que calia omplir-la d’estricnina. L’endemà, a trenc d’alba, tots els homes del poble i l’àvia de la caputxeta van sortir amb fusells disposats a no tornar a casa fins a convertir-me en una catifa. Ah, no us ho havia dit? La iaia de la nena no és cap ancianeta desvalguda: de jove va ser campiona diverses vegades de caça menor amb gos i fins no fa gaire encara feia la Matagalls Montserrat. Les dones curtides a la muntanya són així.

Els humans van sortir de casa amb set de sang i venjança… i la van trobar. Era el llop més gran que mai no havien vist i la caputxeta no va dubtar ni un instant a reconèixer-lo com a autor de l’atac. Tenia el llom platejat, les urpes enormes, uns ullals que feien feredat de veure i una curiosa osca en l’orella dreta. Hi va haver una mica de discussió a l’hora de decidir qui se’l podia quedar perquè un llenyataire de la zona i l’àvia van disparar alhora i tots dos deien que era el seu tret el que l’havia abatut. Finalment, atès que l’ensurt se l’havia endut la néta, van decidir que la pell guarniria la xemeneia de can Brugueroles.

Pel que fa a mi, si us ve de gust em podeu acusar d’oportunista però estic segur que haurieu aprofitat l’avinentesa igual que jo. Un cop desaparegut el meu rival vaig tornar amb la canilla i de seguida que em vaig refer vaig defençar -i aconseguir- el meu estatus d’alfa. Tots els de la llopada vam recular cap a una altra zona potser no tan bona, però infinitament més tranquil·la amb l’esperança de no ensopegar mai més amb els humans. Confio, pel bé de tots, que sigui així: els humans ens poseu de mal humor i no responc dels meus companys… ni de mi.

Us deixo una imatge de la meva companya i jo. Oi que té una mirada molt dolça? Dolça com la mel.


El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 3 de 4

20 Novembre 2010

VEURE EL CAPÍTOL I   /   VEURE EL CAPÍTOL II

Que quedi clar: ni sóc un assassí psicòpata ni sóc vegetarià. Que quedi clar també que si tinc gana i detecto una presa no miro prim. Ara bé, que quedi clar que encara que vosaltres no treballeu en cap escorxador això no us fa ser menys carnívors… o potser penseu que les llonzes creixen en els arbres? I per acabar les meves reivindicacions, que quedi clar que nosaltres, els llops, envers els quals les persones sentiu rebuig i fascinació alhora, som menys culpables de morts humanes (més de 30 anys de la darrera) que els nostres cosins els gossos.

Però centrem-nos en l’incident. Recordo aquell matí perfectament. Feia dos dies que no menjava res i les potes em tremolaven de gana. El darrer àpat havia estat un conill despistat, i dic despistat perquè si hagués estat atent m’hauria sentit arribar per culpa de la remor que feien els meus famolencs budells. Estava ajagut vora la soca d’un roure, pensant en la meva estimada lloba, quan tot d’una un estol d’ocells va arrencar el vol esporuguit. Vaig adreçar les orelles. Era la caputxeta que venia cantant i desafinant pel camí.

Segons el conte se suposa que m’hi vaig acostar per fer petar la xerrada i ensarronar-la, i ella innocentment em va donar taba i em va dir que l’àvia vivia a la masia de can Bruguerola i vam fer una juguesca per veure qui hi arribava abans… Algú s’ha begut l’enteniment, oi? En realitat no calia que m’expliqués res: sabia perfectament d’on venia i on anava, de quin poble era i en quina masia vivia la iaia. Els llops vivim entre les ombres del bosc. Els llops som una ombra en el bosc. Tot ho veiem. Tot ho sabem.

No tenia cap intenció d’atacar-la. L’olor dels humans em produeix rebuig i sé que cada vegada que tenim una topada hi ha conseqüències desastroses, especialment per als meus. Però aquell dia tenia una gana que em va fer perdre tota la prudència i, per acabar d’adobar-ho, del cistell sortia una flairona de mandonguilles amb tomàquet que cada vegada que hi penso em ve salivera. Així doncs, em vaig avançar una mica i vaig parar l’emboscada en un revolt del camí.

Tot va anar molt ràpid. De seguida que la vaig veure entre els arbres saltironant i cantant amb aquella capa vermella, vermella com la sang, em vaig preparar i aprofitant l’esglai que va tenir en veure’m li vaig saltar al damunt. Va callar en sec. No va cridar. No es va vellugar. Fins i tot va deixar de respirar. El bosc sencer va restar en suspens, silenciós, congelat, expectant. Només dues figures immòbils sobre la neu i la bafarada del meu alé gelant-se en el seu rostre.

I dos minuts. Mecàsum el rellotge, mecàsum les secretàries sindicades i mecàsum l’olla. Però no hi ha res a fer: paciència. Fins dimarts.

VEURE EL CAPÍTOL IV


El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 2 de 4

17 Novembre 2010

VEURE EL CAPÍTOL I

Però anem per feina, que jo venia a explicar la meva topada amb la caputxeta.

Permeteu-me, doncs, que ara que ja us he fet cinc cèntims dels llops com a espècie, em presenti com a individu. Podriem dir que sóc un dissident dins de la llopada; era hivern quan es va produir el pressumpte atac i per tant jo hauria d’haver estat amb la resta de companys. És una qüestió d’economia d’esforços: les baixes temperatures dificulten la caça i el grup ens fa ser més eficaços. De l’intent que vaig fer per unir-me a la colla només us en puc donar un consell: si mai intenteu lligar-vos la lloba de l’amo, mesureu bé les forces i no us hi arrisqueu si no en teniu garantit l’èxit. D’aquell desembre gebrat em queden dos records indelebles: les mirades inequívoques que ella em dedicava amb aquells bellíssims ulls del color de la mel… i la cicatriu a l’anca esquerra que em fa fotre el llop alfa. Jo li vaig escapçar l’orella dreta, però ell era més expert i al final vaig haver de fugir “potes ajudeu-me”.

Així doncs, ja em teniu al bell mig del bosc, tot sol i passant més fam que un mestre d’escola. Els grans mamífers són molt complicats per a un individu solitari, per tant em vaig haver de conformar a caçar conills, i petits rosegadors. La meva zona, temps enrere, havia estat pròspera. Hi ha un rierol, praderies d’herba fresca i boscúries atapeïdes d’alzines; és a dir un paradís per als porcs senglars (és indescriptible com en són de gustosos quan s’atipen d’aglans). De fet, és un entorn tan paradisíac que van venir els humans, hi van fer una urbanització de luxe i em van espantar la caça. El més graciós és que després diuen que sóc jo qui envaeixo el seu hàbitat. Quines penques!

La caputxeta, feia temps que la coneixia. La primera vegada que la vaig veure era un matí fresc del mes de març. Quan la vaig veure guarnida amb aquella capa de llana vermella cridanera que gairebé li arribava als talons vaig pensar que era una “fashion victim”, però quan va arribar el mes d’agost i vaig veure que encara la duia ho vaig tenir clar: estava sonada. No era mala noia; potser una mica cavallot, però amb bon cor. Ara bé, no us cregueu la imatge dels contes amb allò dels ocellets acostant-se-li a les mans i refilant: quan caminava pel bosc cantava a tot drap i organitzava un aldarull que se sentia d’un Pallars a l’altre.

Perdoneu-me de nou, però us he de tornar a deixar. Aquesta ximpleta de secretària es pensa que sóc la Sherezade amb això d’anar explicant bocinets de conte i no acabar-lo mai. Encara es guanyarà una queixelada… o l’atur (si segueix amb el rotllo dels dos minuts de lectura, no passaré el seu telèfon a ningú). Ens veiem d’aquí a un parell de dies.

VEURE EL CAPÍTOL III / VEURE EL CAPÍTOL IV


El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 1 de 4

14 Novembre 2010

Hola a tothom. Sóc el llop del conte de la caputxeta i vull aprofitar aquesta plataforma per defensar-me de tot el reguitzell de fal·làcies que s’han vessat sobre mi. De la mateixa manera que la història l’escriuen els vencedors, els contes els escriuen els que assoleixen el “final feliç” i a la resta que ens bombin, oi? Doncs no, s’ha acabat el bròquil! Vull restaurar el meu bon nom.

Abans de començar a explicar-vos com va anar l’afer amb aquella eixelebrada i la seva àvia, permeteu-me que us expliqui els costums gastronòmics del de la nostra espècie perquè vull que quedi clar que no som predadors indiscriminats; aquesta és una característica humana, no pas animal. No som nosaltres els que arrassem els boscos, extingim espècies i matem per plaer. No se sap de cap canilla ni llop solitari que hagi calat foc al bosc, n’hagi talat els arbres i hagi requalificat terrenys per fer-hi un camp de golf.

Ben al contrari, destaquem per la nostra contribució a l’equilibri de l’ecosistema. Si no fos pel control que fem de la població d’herbívors, proliferarien de mala manera i arrassarien la coberta vegetal de manera que acabarien morint de gana. Penseu també que a l’hora d’alimentar-nos no ho fem dels exemplars sans i vigorosos, sinó dels més febles i decadents. Imagineu, per exemple, el desgavell que representaria per a la població de conills si en plena temporada de mixomatosi no hi hagués ningú que n’aclarís la població tot cruspint-se els malalts: s’encomanarien tots i no quedaria ni l’apuntador. Potser en un primer moment és difícil d’entendre, però qui més pateix les conseqüències de l’absència de predadors carnívors són precisament els herbívors.

També vull que quedi ben clar que els llops no som la reencarnació de cap dimoni maligne. Discernir el bé i el mal és un invent humà: els llops no som dolents, simplement tenim gana. Sé, però, que això us ha de costar força d’entendre perquè teniu una visió del món penosament antropocèntrica. Ja és ben curiós que us resulti més fàcil d’entendre la natura com una mena de “Petit Trianon” o que us cregueu les històries adulterades i ridículament ensucrades de Disney. I un be negre. Un altre dia us explicaré com va anar en realitat l’afer entre en Bambi i son pare.

Ara, però, us he de deixar. La bleda de la meva secretària diu que es nega a fer entrades que superin els dos minuts de lectura i que d’aquí a un parell o tres de dies continuarem la història. No em ve de gust deixar-ho aquí, però no goso contradir-la perquè està sindicada i arran d’una retallada del 5% del sou a més a més està molt susceptible. Així doncs, he de cedir; necessito dels seus serveis perquè les meves urpes no són garie escaients per teclejar un portàtil. Com ens hem de veure, els de la patronal!

VEURE EL CAPÍTOL II  /  VEURE EL CAPÍTOL III / VEURE EL CAPÍTOL IV


Així no té gràcia

9 Novembre 2010

Qui ho ha provat m’ha dit que és d’allò més avorrit, però a mi no em feia res perquè la meva curiositat em porta a trobar estímuls allà on ningú més en veu (algun dia hauré de meditar si aquest tret és una qualitat positiva o no). Encara que només fos per afegir una nova experiència i tenir accés a les bambolines d’aquest escenari a mi ja m’estava bé. Però, ves per on, ara m’han nomenat i no li trobo la gràcia: primer suplent de la presidència.

No, així no m’agrada. Si et toca, et toca, però els “migcàrrecs” no tenen per on agafar-se. Ja veig que això de ser primer suplent d’una mesa electoral em provocarà fer tot un reguitzell de “persidecasos” sense solta ni volta: per-si-de-cas he de fer res m’hauré de llegir atentament el manual d’instruccions que acompanyava la citació, per-si-de-cas m’hi he de quedar hauré de matinar el diumenge i per-si-de-cas no aparec en tot el dia per casa caldrà muntar la logística domèstica escaient.

Vet aquí que un “no em faria res” s’ha convertit en un “vaja tocada de nassos” i ara, passi el que passi, em farà empipar perquè això de ser un segon plat m’ha omplert l’esperit de justa indignació. Si no ve el president, em quedaré remugant sobre la poca serietat de la gent, la falta d’implicació, com en són de barruts a l’hora d’eludir els deures cívics i el mal que fan els metges amics expedint certificats de falses malalties. Si ve el president, marxaré cap a casa amb la sensació d’haver fet tot d’esforços per a no res i sense la recompensa més preuada: jo volia les cinc hores del dilluns per anar a Ikea!


Ni fred ni calor

5 Novembre 2010

No, ni fred ni calor. El xou de diumenge que ve no em provoca filies ni fòbies, però he vist això i com que m’ha fet gràcia he pensat compartir-ho amb vosaltres. També us he inserit l’enllaç dels blocs dels creadors per dos motius: el primer perquè ningú no em pugui dir que m’apropio de coses que no són meves i el segon perquè no us els podeu perdre SÓN BONÍSSIMS! 😀 

http://aleixsalocat.wordpress.com/

http://www.tentacle.cat/comic/